Els dies grisos

—Mare, com era?

—Com era què?

—El món, mare.

—El món era com és ara. Està al mateix lloc a l'espai, hi ha gent molt maca, com tu, i està format per les mateixes pedres i roques.

—Això ja ho sé, mare. Jo vull dir, com era abans? Com era abans de ser gris?

—Tenia una mica més de llum.

—No m'ho crec. L'àvia m'ha dit que hi havia molta més gent que ara i que no vivien a les muntanyes aïllats sinó que tenien cases amuntegades, i vivien uns al costat dels altres. També m'ha explicat que jugaven al fut... fut...

—A futbol...

—Sí, això, a futbol, jugaven a la pilota en equips d'11 persones i que era tan divertit.

—Sí, però això era abans de la sequera, abans que faltes l'aigua. Sense aigua, ja no es podia jugar com abans. Els grans també diuen que hi havia gent que buscava una solució a la sequera, els científics. De fet, aquesta era la seva feina i estaven molt a prop de trobar-la.

—I què va passar?

—La guerra.

—Com va començar la guerra, mare?

—Com sempre, com comencen totes les guerres. Tot i que aquesta vegada va ser una mica diferent. No va ser per territoris, diners o petroli. Va ser per l'aigua. Tot el món va canviar després de la sequera.

—Per què va canviar?

—Els països més poderosos ho van començar tot, atacant als més pobres per aconseguir la seva aigua. Però aquests van unir les seves forces, eren moltíssima més gent i van intentar arribar a Europa i als Estats Units per combatre aquells que els hi volien llevar la seva aigua. Van ser milers els que van morir a la frontera. I després es va acabar tot.

—Després va ser quan el món es va tornar gris?

—Sí, va arribar la foscor i ja no ha marxat. Per evitar que el seu enemic aconseguís travessar les fronteres dels seus estats, els països aliats d'Europa i els Estats Units van llançar bombes. Creien que aquestes bombes no tindrien conseqüències per ells o això és el que van dir, que serviria per evitar que els envaís l'enemic. El que no sabien és que l'enemic eren ells mateixos, les bombes que van llançar sobre les seves fronteres portaven compostos que van alterar les propietats de l'atmosfera i l’aire es va omplir de partícules tòxiques, que el van fer pesat, sec i fosc.

—I va ser llavors quan vau venir a viure a les muntanyes?

—Els que vam sobreviure sí, jo acabava de fer els 6 anys. Els bessons, els meus germans petits, no van poder suportar els canvis. Ja t'ha explicat l'àvia que tenien problemes respiratoris i, com ells, molts no van poder sobreviure... Els més petits i els més grans eren els més vulnerables i la població mundial es va reduir dràsticament, en qüestió de dies...

—Si aquells científics haguessin pogut trobar una solució...

—Tant de bo. Però, com en tot, els més poderosos eren els que podien decidir sobre el nostre destí. Els científics eren molt a prop, però no tenien els recursos suficients...

—I van perdre.

—I vam perdre, tots.

—Mare, i com era el color verd del que parla l’àvia?

—Com els seus ulls, però més intens. Els camps de futbol eren d'aquest color, les muntanyes els boscos, els camps... Ara, tot és gris. Els ulls, els boscos, l'aire.

—Podrem tornar a tenir verd, mare? Encara existeixen científics com aquells?

—Pot ser, fa anys que he deixat de pensar-hi, ja no recordo com era el verd, qui el protegia...

—Jo te'l tornaré mare, els buscaré i et tornaré el verd.
  • Visites: 199

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA