Tic-Tac: quin estrès!

Sona el despertador i sento que el dia no té prou hores per a poder acomplir tot el que hauria de fer. Visc a contra-rellotge. M’han proposat un projecte pel qual disposo de quinze dies per a presentar una idea i no puc més amb aquesta motxilla tant pesada que arrastro des de fa anys.

La meva feina m’està absorbint i tinc símptomes que m’envaeixen quan estic molt estressada. Ho noto en la respiració, començo a percebre que em falta l’aire. La meva digestió és complicada i m’han realitzat una sèrie de proves per descartar una malaltia. Recentment, el meu doctor m’ha explicat els últims descobriments científics de l’eix cervell-intestins ja que existeix una comunicació bidireccional entre cervell i tracte gastrointestinal. Crec que pateixo d’estrès crònic, fet que fa que se m’activi l’eix hipotalàmic- pituïtari-adrenal i tinc ganes de fugir. Estic esgotada, ja no puc més i la vida em demana que premi el botó de pausa. Si faig balanç, estic portant una vida que no m’agrada, sense sentit.
Haig de ressaltar que des de que m’han assignat aquest nou projecte, he estat més alterada, suposo que el meu cos s’està preparant per a produir molta energia per a fer-hi front, amb els consegüents canvis químics que això suposa. D’aquesta manera, el meu cervell envia senyals que activen la secreció d’hormones i provoquen reaccions a l’organisme, sentint-me més nerviosa. Visc amb constants tensions musculars i en alerta, alarmada per si no arribo a la data límit per a fer l’entrega al meu cap de departament. També, noto com se m’accelera el cor, canvia el meu flux sanguini i, tal i com em diu el metge, aquest estrès fa que augmenti la meva insulina.

El canvi és llei de vida i vull mirar al futur cap a un nou horitzó. Per tant, acabo de decidir iniciar una nova etapa. El tren de la nova vida no pot esperar més i vull pujar al vagó d’un nou projecte que sempre m’ha entusiasmat i que està carregat d’il·lusió i optimisme. Avui dono el primer pas cap a allò que sempre he volgut realitzar i em disposo ara mateix a comprar un bitllet d’avió per anar a viure al Perú. Fins avui he procrastinat a l’haver deixat de costat tot allò que volia fer a causa de la meva inseguretat i por.

Si agafo perspectiva, veig els darrers anys com una etapa en la que he estat experimentant estrès crònic, responent a la necessitat d’adaptar-me a l’entorn i sense saber que tenia molts recursos dins meu per a fer-hi front amb una altra actitud. No ho he sabut gestionar de manera diferent ja que ha estat una època amb molts canvis i tots ells d’una gran intensitat. Tampoc he demanat ajuda. No obstant, estic aprenent a respirar i a prendre’m les coses d’una altra manera i acabo de decidir enfocar la meva atenció cap a un projecte a un altre país. Em sento com una papallona que ha passat per una etapa de metamorfosis i em disposo a volar de la mà de l’entusiasme i l’alegria.
  • Visites: 194

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA