Un infern de records

L’Arnau s’allisa les arrugues inexistents de la bata blanca i agafa aire. Quan obre la porta, al darrere ja s’espera un dels principals finançadors del projecte. Com sempre, en Ramon Güell vesteix informal però impecable. L’Arnau està segur que la roba que duu aquell dia val més que el seu sou d’un mes. Tot i això, el mira amb pena.
Mentre l’acompanya fins a la butaca de pell vermella, ubicada al mig de la sala petita i grisa, li fa un parell de preguntes intranscendents que l’home respon amb monosíl·labs i l’Arnau comença a col·locar-li al front uns pegats dels quals en surten uns cables que s’entortolliguen fins a arribar a una petita màquina col·locada sota el seient.
—Ja sap com funciona, senyor Güell —diu—. Esperi’s un parell de minuts i podrem començar.
En Ramon només assenteix amb la mirada perduda a la paret grisa. No reacciona quan l’Arnau surt per dirigir-se a la sala del costat, des d’on pot observar els clients darrere un vidre. Un cop dins, el científic s’asseu en una cadira de plàstic i tecleja en un dels tres ordinadors que hi ha a la taula.
—Senyor Güell, ja està tot llest —diu per un micròfon—. El viatge començarà en tres, dos, un...
L’home s’aferra als braços de la butaca i arqueja l’esquena durant dos segons. Passat l’espasme, el pacient es desploma al seient i l’Arnau es posa a treballar. No ha de consultar la taula de records per saber quin ha de triar, en Ramon sempre demana el mateix.
En una de les pantalles comencen a aparèixer unes imatges borroses que aviat es transformen en una platja amb un mar d’un blau intens. A hores d’ara, després de mesos de treballa en aquest laboratori, l’Arnau encara es mareja quan comencen les visions dels records: no és com mirar una pel·lícula, és veure pràcticament amb els ulls de l’altra persona.
Encén els altaveus a temps per sentir un riure femení. La imatge, la mirada, es dirigeix cap a la rialla i apareix a la pantalla una dona de cabells llargs, mullats, i un somriure que li il·lumina el rostre. S’està acabant de posar un vestit blau sobre el banyador.
Durant uns segons la imatge es desplaça a la sorra, on uns peus d’home es posen les sandàlies.
—Anem? —fa la dona mentre li allarga una mà.
En Ramon, assegut amb els cap enrere i els ulls tancats, i l’Arnau, des de la pantalla, miren un rellotge de canell que marca les set abans d’agafar la mà estesa. En el present, l’Arnau xiuxiueja les paraules del Ramon del passat.
—Més ens val. Ja saps com es posa el meu pare si arribem tard.
L’Arnau se sap de memòria cada paraula de la conversa intranscendent que mantenen els dos protagonistes del record. Ha revisat tants cops aquelles imatges que sap quan ella riurà, quan ell s’entrebancarà abans d’arribar al cotxe i les vegades que els ulls dels dos es creuaran amb complicitat.
Quan es tanca la porta del cotxe d’un cop sec, però, l’Arnau empassa saliva i decideix abaixar el so. No vol tornar a sentir com comença la discussió. Els crits d’ell. Com la dona intentarà tapar-los apujant el volum de la ràdio.
Ha tingut malsons. Està segur que el senyor Güell n’ha tingut molts més. Per això no entén per què torna sempre amb la petició del mateix record. Potser, reflexiona l’Arnau, pel mateix motiu que ell no pot deixar d’observar la pantalla. No aparta a temps la mirada i veu, massa tard, com un camió s’acosta a gran velocitat al cotxe.
Negre.
El món rodant a gran velocitat. Vidres trencats.
Negre.
Ella al seu costat. Té el cap cobert de sang i el cos en una posició antinatural.
Negre.
L’Arnau manté la mirada durant uns segons a la pantalla, tot i que el record ja s’ha acabat. Encara tarda uns instants abans no s’adona que agafa amb força el ratolí i el deixa anar com si cremés.
S’acosta tremolant a l’altra sala i no diu res quan treu els cables que en Ramon ja ha començat a desenganxar-se. L’Arnau està segur que el to blanc de la pell del pacient és molt semblant al seu. Sense badar boca i amb passes insegures, el senyor Güell desapareix per la porta com si el pes del món fos una condemna sobre les seves espatlles. Però tornarà, pensa l’Arnau. Sempre torna.
Quan es troba de nou a la sala de control agafa la jaqueta que hi ha penjada darrere la porta i en treu un telèfon que desplega i es posa a l’orella.
—Necessito marxar d’aquí, tio —diu quan a l’altra banda algú despenja el telèfon—. No puc viure en aquest infern.
  • Visites: 204

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA