D.I.M.

Qualsevol dels tres fets, per separat, hauria tingut ben poca o nul·la repercusió. El que va fer que aquell 2 de febrer fos un dia especial va ser que es van donar gairebé simultàniament. Que jutgi el lector la possible, o no, rellevància de la coincidència.

Al despatx de la cap d’estudis, entra la Montse, la directora.
- Noèlia, has llegit el que ens ha enviat el sonat de l’Ignasi? No té desperdici. Mira, mira, he fet una còpia en paper, tens cinc minuts?
Benvolgudes,
Potser heu vist, o us ha arribat, que aquestes darreres setmanes he estat fent moltes preguntes sobre la forma de comportar-se dels nostres alumnes. He estat perseguint antics tutors i consultant les fitxes de tutoria que any rere any heu anat omplint. Ara que, pràcticament, he trobat allò que buscava, us vull explicar el perquè.
Fa 18 anys que em dedico a la docència. Al principi de la meva carrera, després de quatre anys a una escola de l’Hospitalet, vaig canviar de centre i vaig anar a petar a Badalona. Era un lloc força diferent del que venia i mai vaig acabar d’adaptar-me. Un centre amb ínfules de centre d’elit sense ser-ho i en el que els alumnes estaven obligats a dir-me senyor Ignasi (us ho podeu creure?) i jo a corregir-los en cas que se’ls hi escapés el tuteig. Un dia, poc després de començat el curs, la reacció d’una alumna em va recordar vívidament un noi de l’antiga escola. Des d’aquell moment i de manera gairebé inconscient, vaig començar a buscar analogies entre els alumnes nous i els que havia tingut els darrers anys. Era una mena de joc que m’ajudava a combatre el malestar que em provocava la rigidesa d’aquella escola i el tedi que em produïa impartir una matèria que mai ha estat a l’horitzó dels meus interessos (ja coneixeu el meu delit per la tecnologia, oi Montse?). El cas és que una idea em va començar a rondar pel cap.
Vaig fer un recull d’adjectius amb els que els docents solem qualificar als alumnes. Vaig triar-ne setze i vaig assignar quatre a cada un dels nens de la meva tutoria. Amb molts pocs ajustaments, els vint-i-sis nanos van quedar agrupats en divuit categories. Poques dades, vaig pensar. Vaig fer el mateix amb les altres tres línies de tercer i -oh!, sorpresa—van encaixar tots en les mateixes categories. El biaix de confirmació planejava sobre aquests resultats, així que vaig demanar a dos col·legues de confiança que fessin una classificació anàloga a la meva (sí, els vaig haver de comprar amb una mariscada). Va ser en aquest punt quan em vaig adonar que la semblança entre aquella noia i el meu antic alumne no va ser un fet casual. Els meus companys, per separat, havien fet una classificació idèntica a la meva. De les més de mil combinacions entre els setze adjectius, havien tornar a sortir les mateixes divuit. Era ja el mes de Maig, i la meva pèsima relación amb el cap d’estudis, en Pepe, Falconetti pels enemics, va fer que decidís canviar d’aires. Vaig anar a parar al vostre centre. I aquí arriba la part final de la història. Sou, companyes, les primeres en conèixer un descobriment que farà trontollar els fonaments de la psicología humana.
El segon dia d’estar a l’institut, un nen molt baixet va escopir al mig del passadís. Quan li vaig recriminar la seva acció, em va mirar amb un somriure burleta i va seguir caminant com si jo no existís. De seguida em va recordar al Porreres, potser l’alumne més baixet i més malparit que he tingut mai. Aquí el meu cap es va disparar. Hi hauria alguna relació entre les categories de comportament dels alumnes i la seva alçada? No em va ser difícil esbrinar les alçades de tots els alumnes de tercer. Més feina m’ha costat situar-los en alguna de les divuit categories, però gràcies a la gran feina dels antics tutors, i a la meva pesadesa preguntant, finalment ho he pogut fer. Us explicaré amb calma els resultats, però us anticipo que si ordeno els alumnes del més baix al més alt, les diferents categories es van succeint, una a una, sense repetir-se, fins arribar a l’alumne dinou, que coincideix amb el primer. I a partir d’aquí, el patró es repeteix, exactament en el mateix ordre. I a partir del trenta set, torna a començar. No és increïble? El tema és que em desquadra de tres alumnes. Però què són tres alumnes entre gairebé 120? I mireu, no descarto que abans de Nadal es matriculin tres alumnes nous. I compte! Un serà un alumne modèlic, però els altres dos seran uns peces importants. Fins i tot, us podria fer una predicció de la seva alçada!
En parlem noies, gràcies per llegir-me.

Al despatx del Quique, el secretari. Parla amb la Maria, la seva má dreta.
-Ens venen tres nenes noves Maria. A veure. Dues venen rebotades d’un altre centre. A finals de Novembre, no t’ho perdis. Quines n’hauran fet... L’altre és un canvi de domicilio, conec els pares, és un bon fitxatge...
A les escales de l’institut l’Ignasi puja cap a classe. Va rumiant en el tema nou que els ha d’explicar...Taula periòdica, com fer que les bestioles s’interessin per una cosa tan teòrica...?


  • Visites: 129

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA