Frustració

És dilluns, són les vuit del matí.El professor de Matemàtiques entra a classe.La porta sona tètrica en tancar-se, com si de les trompetes de l’apocalipsi es tractés;potser haurien de posar-li oli.Es respira desànim i avorriment.Molts dels nois recolzen ja el cap a la taula i tanquen les parpelles.

Es nota que no ha estat un alumne qui ha fet l’horari.Ningú de la classe de 4tA faria mates a primera hora;és començar malament la setmana i quasi una tortura medieval.

La moral potser és tan baixa perquè tenen deures.No molt difícils, però fan mandra igualment: calia fer una recerca a casa sobre l’origen dels números.

Seu el professor i pregunt qui ho ha fet, agafant desprevinguts els alumnes.Només dues persones. I no tarden d’arribar les excuses:“Que era per a avui?””A la tarda m’ho acceptes?”“No m’anava la impressora!”... i mil fets més que havien passat aquells dos dies(també havia marxat el llum i s’havien penjat els servidors d’Internet).De tota manera, no accepta deures fora termini.

Demana a la Neus i l’Unai si els importa compartir-ho.

La Neus ha trobat, a Internet i en algunes enciclopèdies que guardava per casa, empolsinades de tant fer-les servir(des dels temps antics d’estudiant del seu pare que no es consultava res), informació interessant.No van ser els àrabs qui van inventar el sistema “aràbic” sinó els indis, degut a la millora del comerç i la necessitat de comptar millor de manera quotidiana.Aquests el van transmetre als àrabs cap allà l’any mil(quan s’inventen el concepte de zero).El coneixem com a aràbic perquè van ser els moriscs, negociant amb espanyols, els què van inculcar-los-el, i ells l’adoptaren en ser molt més entenedor.Poc es valora la influència dels àrabs en el món científic.Afegeix que la quantitat d’angles coincideix amb el valor(el zero no té angles;l’1 en té un; el 2, dos...), cosa que no sabia.

Acaba l’explicació tan preparada de la Neus i l’Unai, avergonyit, deixa anar el full amb el seu escrit.Treu la carpeta de la motxilla, l’obre.Busca l’apartat de Matemàtiques i, per no estripar-lo, el guarda ràpid.S’ha posat vermell.

Però no ha anat prou ràpid.El professor l’ha vist i li diu que queden deu minuts(temps de sobres)per explicar què ha trobat o donar dades addicionals.Ell, capcot i encara desant el full(amb les presses, se li havia encallat amb el plàstic classificador i arrugat una mica), no volia respondre, i li donava llargues.No podia afegir res davant de tan brillants investigacions.Es posava nerviós, i a les insistències del professor se li afegien les dels companys, que volien saber què havia trobat.

Tenien curiositat justificada.Els sorprenia que l’Unai, a qui no anaven precisament bé les Matemàtiques, hagués deixat anar el llibre de Tolstoi que llegia sempre i duia com si fos un apèndix que li creixia dels dits per dedicar-se a fer deures d’una assignatura que, a priori, no li interessava i que, ara mateix, li provocava una barreja entre angúnia i malestar.Era més de lletres.

Preferia la poesia a les equacions, la novel·la als algoritmes, el teatre a les funcions i Verdaguer a Fermat.

Tenia antecedents: el seu pare era editor, i junts llegien els esborranys de les promeses literàries que arribaven amb il·lusió de publicar la primera obra, un sentiment que només tenen els escriptors novells.Ell notava l’esforç i dedicació que abocaven.Algun cop agafava arguments i els perfeccionava en secret(s’avergonyia d’admetre que plagiava i no volia que el seu pare ho sabés), afegint personatges i millorant-ne la història.La seva mare era bibliotecària i li recomanava llibres perquè no només rebés influència d’autors locals, sinó també de grans clàssics. Feia una setmana que havia acabat Guerra i pau i ara començava Ana Karenina(li fascinaven els russos).

Era inútil insistir en mantenir-ho en secret, havia confessat que havia fet els deures i la resta d’alumnes tenen interès.Al final cedeix.Gairebé suant, amb les mans tremoloses, agafa el paper i clava la mirada en la tinta que hi havia.Només hi veia taques borroses.Respira profundament i comença a llegir.Això hi posava al full:


“-El 0 és la circumferència quan arrodoneixes π a tres.
-L’1 és mitja fletxa recta cap amunt, apuntant el no res.
-El 2 és la meitat del cor d’algun matemàtic que es va enamorar.
-El 3 són les ferradures del garrell, quan no el criden per muntar.
-El 4 és la fletxa d’un vector, que n’indica la direcció.
-El 5 és el garfi que va caure-li al pirata buscant l’X, no del mapa, de l’equació.
-El 6 és un espiral imperfecte, sense proporcions àuriques.
-El 7 és el colze de l’alumne que estudia per l’examen de Matemàtiques.
-El 8 és, dels llacets dels empresaris, la forma geomètrica.
-El 9 és el sis que ha rodolat tres posicions de la recta numèrica.”

Els seus companys aplaudeixen.El professor, però, diu que no era el que havia demanat,i li puntua com a no-presentat.
  • Visites: 144

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA