Soy una traidora.
Pero lo peor, es que nunca fue mi intención. Me vi envuelta en una serie de decisiones que me llevaron sin yo quererlo hasta el lado oscuro. Y ya no pude salir.
Me ahogo, cada vez hundiéndome más en este pozo sin fondo, alejándome de mi zona de confort, de lo que me hacía sentir segura. Las barreras se difuminan, los límites traspasan fronteras. Ya no existen ni el blanco ni el negro. El futuro es multicolor. Para sobrevivir, la única salida es sumergirme en este universo colorido, y aprender a nadar a contracorriente, a adaptarme al cambio de mareas. A saber respirar bajo el agua sin branquias ni aletas.
Y ellos lo saben. Fingen que soy como el resto, una más. A fin de cuentas… ¿Cómo iban a distinguirme? ¿Cómo iban a saber a simple vista que este no es mi sitio, que no es aquí donde debería estar? No me preguntes cómo, pero lo saben. Son muy inteligentes. Te miran con esos grandes ojos que te atrapan, y entonces, son capaces de observarte el alma. Y luego te juzgan. En cuanto me giro, cuchichean a mis espaldas.
Hay veces en las que simplemente me acerco a ellos, y huyen en dirección opuesta. Otras veces, se esconden, me evitan. Dan rodeos para no encontrarse conmigo. Como si yo fuera a hacerles algo…
Bueno, en realidad, sí que los utilizo, en mi favor. Con el máximo de mis respetos, por supuesto. Pero, cuando tu futuro depende de ellos… No te queda otra. Eso sí, intento que no sufran. A menudo tengo que repetirme que no soy mala persona. Que lo hago por un buen motivo. Que el fin también puede justificar los medios, en determinadas circunstancias. Sobre todo, cuando se trata de evitar un mal mayor, de salvar nuestro planeta, de procurar que tengamos una vida mejor, de salvar vidas. Pero todo esto suena a utopía, a cuento de niños, a excusa barata para ayudarte a conciliar el sueño por las noches. La realidad es que te conviertes en asesina. Y sus rostros y pequeños cuerpecitos te perseguirán cuando cierras los ojos.
Lo confieso. Estoy camuflada en un mundo de biólogos, de oceanógrafos, de bioquímicos. Cambié mi querida materia inanimada, inerte, controlable, de probeta y matraces, por ensayos con criaturas vivas, que tienen la manía de morirse cuando no toca, o no aparearse según el calendario, echando por tierra toda la planificación de las últimas semanas.
Así que aprendí a improvisar, a ser paciente, a buscar soluciones a los mil problemas que aparecen a diario, a imponer el deber a mis sentimientos, a tener una mayor amplitud de miras, y a que la sed de conocimientos fuera mi motor, mi empuje, mi faro en mitad de la tormenta. Porque el conocimiento es poder. Poder para cambiar el presente y construir un mejor futuro.
Y vosotros, mis queridos pequeños embriones de pez cebra, que me miráis con esos grandes ojos negros cuando os observo en la lupa, que sepáis que se me parte el alma exponeros a contaminantes y asesinaros congelados. Y a esos padres, que me juzgáis desde esas peceras y que huis de mí cuando trato de pescaros con mi red, que sepáis que el sacrificio de vuestros hijitos no será en balde. Me encargaré personalmente de ello. Os lo prometo. Palabra de química.

He vuelto a despertar. Todo a mi alrededor está obscuro, pero no siento miedo. Sólo hambre.
Desde hace unos días que siento más hambre de lo habitual. No entiendo; es como si por mucho que coma, no logre saciarme, y sin embargo no parece que esté ni ganando peso. No, más bien estoy perdiéndolo.
A mi lado, siento cómo mi hermano se despereza; también él acaba de despertar. Desde que tengo memoria sólo lo recuerdo a él. Vivimos aquí solos. Mis padres, de los que guardo un vago recuerdo, desaparecieron un buen día, cuando aún éramos bastante jóvenes; mamá era guapísima, de pelo castaño y ojos penetrantes. Papá, sin embargo, tenía el pelo blanco. Y bastante mal genio. Siempre persiguiéndonos y castigándonos cuando hacíamos alguna travesura, por inocente que fuese. Mis hermanas también desaparecieron. Creo. Si lo pienso, ni siquiera recuerdo haber tenido hermanas, la verdad.
Vivimos él y yo aquí. Aunque él es el mayor, yo soy más fuerte, con lo que no se atreve a quitarme mi sitio, ni a empezar a comer o a beber antes que yo. Faltaría más. Basta con mirarle a los ojos para que comprenda quien manda.
Hablando de bebida: últimamente el agua no sabe como siempre. No llega a ser desagradable, pero es como si tuviese algo disuelto, algo ligeramente amargo. Tendré que hablar con alguien para que lo solucione, aunque no sé con quien, o si hay algo que se pueda hacer.
Poco a poco, empiezo a distinguir las voces de los vecinos, también despertándose, preparándose para la noche que ya ha comenzado. Aquí las noches suelen ser bastante más silenciosas que los días, y sin embargo es por la noche que todos los vecinos nos ponemos a trabajar.
Y como cada día, lo primero desayunar y después asearse bien. Y mientras que me lavo la cara, presto atención a los sonidos de mi alrededor. Nunca se sabe qué puedes descubrir sólo con prestar atención.
Dos pisos más arriba oigo a las tres hermanas solteras reírse como locas. Esas que no paran quietas ni un segundo, con sus chilliditos y sus carreras. Creo que ya no tienen edad de tanto jaleo, la verdad. Justo encima de nosotros, una pareja de ancianos que llevan viviendo ahí desde mucho antes de que yo naciese. Están muy mayores y apenas se mueven. Pero se les ve felices. Bueno, esa felicidad de pareja de años que ya no necesita decirse nada; están encantados así, a su manera. En el apartamento de la izquierda, sé que hay una madre soltera. O tal vez viuda, la pobre. El hecho es que puedo espiarla a través del cristal, y la veo siempre rodeada de chiquillos, bañándolos, peinándolos, acicalándolos, enseñándoles a comer, dándoles el pecho… Recuerdo a su pareja: un tipo enorme con el que, por suerte, nunca me encontré cara a cara. Yo lo miraba con disimulo desde mi apartamento, aterrorizado de pensar que un día podía colarse en mi habitación y darme una paliza sólo por mirarla a ella, o a sus hijos. O porque sí, para demostrar que era más fuerte que yo. Me imponía muchísimo respeto. Por suerte nunca se fijó en mí, y una mañana temprano vinieron a buscarlo y se lo llevaron. Nunca más volvió. Desde entonces la vida por aquí es más relajada. En el piso de abajo hay una pareja de chavalas guapísimas… nunca hemos hablado con ellas, pero tanto mi hermano como yo, estamos deseando conocerlas. A veces nos llega desde abajo un olorcillo suave, así como de un perfume femenino y delicado, y nos vuelve locos. Pero supongo que aún somos jóvenes como para andar en estas cosas. No sé. Tal vez un día...
***
Estoy encantado con mi estudiante de doctorado. A lo largo de mi carrera he dirigido ya bastantes tesis doctorales. Y ya se sabe, algunos estudiantes son regulares, otros normalitos y otros buenos, o excelentes. Pero tan dedicados e inteligentes como Lucía, no he tenido ninguno.
Recuerdo cómo llegó al laboratorio, empeñada en hacer el proyecto de Fin de Master conmigo.
¡Conmigo que recién acababa de aterrizar de los Estados Unidos y aún estaba completamente perdido! El caso es que me cayó bien y se la veía muy espabilada. Y de ahí, como quien no quiere la cosa, se quedó haciendo un doctorado en mi laboratorio.
Su proyecto de investigación además va bastante bien y dentro de poco tendrá suficientes datos como para terminar la tesis. Seguro que le dan el "cum laude".
Sé que no puedo decir nada, ya sabéis, problemas de patentes y eso. Pero no puedo evitar contaros que hemos descubierto la manera de ralentizar el envejecimiento, al menos en animales modelo.
Veréis, es una combinación de restricción calórica y de algo que proporcionamos a los ratones en el agua, algo ligeramente amargo…

EL BOSÓN DE HIGGS

PROFESORA: Bueno hoy voy a explicar el Bosón de Higgs, también llamado Partícula de Dios.
ESTUDIANTE: Profesora, podría innovar un poco más es que no sé si cabrá en mi cabeza todo lo que nos va a contar…
PROFESORA: Si, ya había pensado que como el tema es un poco complicado voy a utilizar la poesía para ver si así estáis un poco más atentos …
ESTUDIANTE: Muy bien, me gusta mucho la poesía es más divertida.
PROFESORA: Voy a utilizar las figuras literarias que me servirán como medio facilitador de la comprensión de conceptos físicos abstractos.
ESTUDIANTE: Perfecto, pero ¿podría explicarlo un poco más?, es que Bosón de Higgs y figuras literarias en el mismo enunciado como que no me acaba de encajar.
PROFESORA: Si, vamos a ello, según los investigadores el cerebro lleva a cabo una simulación interna como medio para comprender la metáfora, es decir, dibujamos experiencias sensoriales para conseguir entender el lenguaje simbólico.
ESTUDIANTE: Ah, vale, entonces las figuras literarias que utilizaremos son las metáforas.
PROFESORA: Si, como ejemplo, la región del cerebro involucrada en el sentido del tacto se activa cuando alguien escucha una metáfora que utiliza este sentido. Sin embargo, la misma región no se activa cuando ese alguien escucha una frase expresando el significado de dicha metáfora.
ESTUDIANTE: Un momento por favor, voy a ir decoficando…
PROFESORA: A lo largo del poema inédito que os he escrito introduzco las principales características de esta partícula y de su descubrimiento a través del uso de figuras literarias como la metáfora, la metonimia, el apóstrofe y las preguntas retóricas.
ESTUDIANTE: Preparados, listos, ya…
PROFESORA: Mirad, los principales objetivos del poema son clarificar aspectos como:
1. -La contextualización del descubrimiento del Bosón.
2.-El Bosón y su posible relación con la materia oscura que supone el noventa por ciento de la masa del Universo.
3.-La inestabilidad de esta partícula: inmediatamente se desintegra y genera fotones.
4. -Su continuidad en el espacio: forma un campo continuo llamado Campo de Higgs formado por un incontable número de bosones.
5 -El campo de Higgs es un campo generador de la masa de otras partículas que se crea a través de la fricción de éstas con dicho campo.
6.-Tienen mayor facilidad de movimiento las partículas ligeras que las pesadas a través del Campo de Higgs.

ESTUDIANTE: Por favor, ¿podría repetir los objetivos?, es que no sé si puedo asimilar tanta novedad…
PROFESORA: Si, enseguida, pero primero enunciaré el último objetivo, que quizás debería ser el primero: -La proyección del descubrimiento de esta partícula sobre la metafísica, es decir sobre nuestra visión última del Universo.
ESTUDIANTE: Quizás mejor escuchar primero el poema, a ver si se me activa el córtex cerebral y dibujo las experiencias sensoriales que me permitan entender un poco mejor uff…
PROFESORA: Si, ya me lo temía, por eso me he estrujado el cerebro para dedicaros este poema:

POEMA: EL BOSON DE HIGGS

Descubrimos el electrón,
conocimos el protón,
y ahora la partícula de Dios
en forma de Bosón.

Quería abrir una puerta al Universo
y adentrarme en su materia oscura,
cuanto más me sumerjo más inmenso,
cuanto más navego más me nubla.

Universo caprichoso y enigmático
solo el uno del diez dejas a mi alcance,
el resto permanece altivo y hierático
desafiando a la ciencia y su avance.

En los albores del veintiuno te dejaste vislumbrar
no sin antes reunir,
la masa de cien protones en tu unidad.
Pero cuando te consigo te desvaneces
vida y muerte en ti suceden,
y como testigo de tu esencia,
las huellas de tu evanescencia.

El espacio llenas con tu presencia,
en un Olimpo sin tregua e inabarcable,
que al resto de partículas confiere su esencia,
con una leve caricia en tu lecho amable.

Como gotas de agua en tu seno
las partículas inmersas se deslizan,
y a las pesadas pones freno
mientras las livianas van deprisa.

Pero ¿qué me queda ahora de mi fe?
donde no había nada estabas tú,
¿y en qué debo ahora yo creer?
si tú me quitas y me das la luz.

ALUMNO: Mucho mejor ahora profesora, he dibujado experiencias en mi imaginación, o más bien, mi imaginación ha dibujado en mi….


La profe de Física

Alejado de la estética de las futuristas ciudades decadentes, superpobladas y sumergidas en una noche perpetua, en medio de una luminosidad que aventuraba un mejor porvenir para la humanidad, el año 2518 fluía hacia su último mes. Ardid caminaba con decisión por las calles de su ciudad. Sus ojos oscuros y sagaces observaban a las personas de su alrededor. Los examinaba con recelo, intentando averiguar si su comportamiento externo podía desvelar que alguno de ellos estaba contribuyendo en aquel giro predecible pero traicionero. Sentía una incertidumbre nueva para ella, y en más de una ocasión se descubrió agitando su rubia melena, negándose a si misma alguna concebida solución al problema que la compungía, censurándola antes de urdirla por completo.
Llegó a su puesto de trabajo y una vez en su mesa comenzó a repasar archivos con ansiedad. Hacia principios del siglo XXII, la anotación de los genes del genoma humano y la completa caracterización de sus funciones se había dado por finalizada con éxito. Muchos científicos se felicitaban mutuamente por sus parciales contribuciones al etiquetado preciso de genes, desde los implicados en el desarrollo de enfermedades congénitas hasta la localización de las instrucciones moleculares para la construcción de los cimientos de la personalidad humana. Si bien una parte de nuestro carácter se forjaba a golpe de experiencia vivida, un primitivo andamio de éste servía como centro de enucleación para el resto de propiedades adquiridas que definían a cada individuo, incluso antes de su nacimiento. Ardid no había vivido aquel momento, pero sabía que fue una revolución científica, los albores del asentamiento de una sólida ética colectiva. Cuando se identificaron y localizaron genes implicados indiscutiblemente en el desarrollo de la agresividad, en el egoísmo implícito de nuestra especie o en la absoluta carencia de empatía por el prójimo de algunos pocos, comenzó una nueva era. La cruenta polémica llegó 50 años después, cuando se puso sobre la mesa de debate si, una vez localizados dichos genes, la humanidad se veía en la obligación moral de eliminarlos para construir una civilización mejor, superando aquellas, menores o mayores, vilezas endémicas del ser humano. La eugenesia estuvo descartada desde el primer momento, pues se veía ya como una aberración propia de los regímenes totalitarios de la Europa del siglo XX. Sin embargo, las herramientas de edición génica avanzada podían permitir, siempre que hubiera una certeza de la ausencia de epistasias, la deleción o substitución de los genes lacra, como los llamaron. Deberían pasar un par de generaciones más para que, después de una escalada de ataques nucleares entre dos naciones históricamente enemigas que costó un número sin precedentes de vidas, se aprobara y comenzara con un plan de erradicación de dichos genes, generalmente reemplazándolos por alelos inofensivos, algunos de ellos diseñados sintéticamente. A penas comenzado el programa, los índices de criminalidad bajaron drásticamente. Ardid creció en un mundo en el que los asesinatos, conflictos, desigualdad económica o conductas éticamente reprochables no existían desde hacía más de trescientos años. La conciencia, la integridad y la honradez se impusieron como una norma y se perdió el recuerdo de las antiguas calamidades de nuestra civilización.
Por ello, cuando hacía unos meses había aparecido el cadáver de una joven muchacha asesinada, el mundo entero sufrió una conmoción. Aquel hallazgo espeluznante abrió una investigación. Se contrastó con otros sucesos menores a los que sus desprevenidos testigos habían cerrado los ojos, pues ya no comprendían la razón de ser del ancestral comportamiento humano. Ardid estudió el número nada despreciable de recientes relatos, de sorprendidos vecinos que denunciaban a otro por carácter violento, o compañeros acusados de prácticas carentes de honestidad. Algunos actos, por inconcebibles, habían sido obviados por sus víctimas. Pero un asesinato no podía pasar desapercibido. Ardid y su grupo, tras estudiar la secuencia de los genomas de los ahora denunciados y remontarse atrás en su genealogía, descubrieron que todo había comenzado con una mutación en un gen clave a penas una generación después de la purga genética masiva. Un pequeño cambio que provocó un temperamento diferente, más taimado, dotó a su portador de una ventaja que transmitió a su descendencia. Ardid aventuraba que incluso esa astucia ladina le habría hecho triunfar y quizá hasta tener más descendencia entre una población confiada ante el nuevo arquetipo moral. Y así hasta el lamentable suceso de la chica muerta. La evolución se abría paso en aquel mundo idílico pero ya efímero. Pues ella, y por ende, la naturaleza, no conoce de barreras éticas, solo entiende de estrategia.
Ardid se llevó las manos a la cabeza, sabiendo que aunque pudieran identificar y detener al asesino, jamás podrían detener a aquella fuerza basada en mutaciones aleatorias encauzadas por la selección natural, que premiaba implacablemente a los aventajados de un entorno sin importarle la noción del bien y del mal.

En un universo muy pero muy pequeño, en realidad ultra pequeño, mejor dicho extra pequeño, donde las medias de los seres que lo habitan, se da en micras, se encuentra el planeta Fusarium PM26, caracterizado por su color purpura, su forma irregular y su textura algodonosa, que, desde tiempos remotos viene creciendo sin parar, a lo largo y ancho de la galaxia más conocida como Andrómeda M31.
Allí residen, viven, se reproducen y mueren un sin número de seres conocidos como “fuserellis“ (Fuse del latín fusarium, rellis aun no determinado).
Estas criaturas miden aproximadamente 4,9 µm de largo y 1,2 µm de ancho, en etapa adulta aparece un flagelo en la parte posterior de su cuerpo que va indicando el fin de su tiempo en la galaxia Andrómeda M31.
Dichos seres puede vivir, gracias al funcionamiento del Operón LLU que por su regulación génica les permite sobrevivir a las adversidades ambientales de su galaxia. La luz actúa como el inductor del Operón LLU se une a la proteína represora LLU I generando un cambio conformacional en la región operadora, dejándola libre y permitiendo así la expresión de la enzima β-llumsidasa la cual crea en su gruesa capa de piel, cubierta de peptidoglucano y terminaciones lipídicas millones y billones de poros diminutos que les permite regular su termostato y de esta manera sobrevivir a las altas temperaturas. Y cuando la luz empieza a desaparecer la proteína del represor LLU I vuelve a su conformación normal, uniéndose nuevamente al sitio promotor eliminando poco a poco y suavemente estos poros, permitiéndoles volver a su espesa y gruesa capa de piel para soportar el frío que llega con la oscuridad.
Su día a día transcurre con normalidad, sin embargo el objetivo de sus vidas más allá de sobrevivir como fuserellis , es estudiar su propio funcionamiento, su fenotipo y genotipo, que es todo un misterio. Hacen relevos para que la investigación no pare, y muy organizadamente por señales químicas se comunican con un lenguaje muy claro y fluido conocido como quorum sensing, sistema de comunicación que aprendían desde el día de su nacimiento.
Los laboratorios donde realizan estos estudios, cuentan con unidades investigativas mas especializadas que hasta los de la propia NASA. Trabajan con determinación y sin entretenimiento, pues en Fusarium PM26 el tiempo es difícil de medir, ni por días, ni horas ni segundos, ni nada conocido como se hace normalmente en el planeta Tierra. El reloj era realmente un artefacto de decoración e inútil, un artefacto que no daba pie con bola, un misterio mas para los habitantes de este lugar.
Aquí en Este peculiar planeta el tiempo era relativo y esquivo, habían periodos lumínicos muy largos o periodos de oscuridad muy cortos y viceversa razón por la cual sentían un afán por reproducirse y por fin en algún momento de su existencia poder descifrar estos misterios. La información que descubrían en algún porcentaje del enigmático tiempo y su legado se heredaba de generación en generación a partir de una estructura presente en sus cuerpos llamados plásmidos, dichas estructuras están repletas de información codificada en genes, que pasaban de generación en generación y así podían mantener segura y clara toda la información de investigaciones pasadas.
Como en todo laboratorios existía un área ultra secreta, donde solo tenían acceso los fuserellis mas conocedores, quienes eran sometidos a entrenamientos específicos de conocimiento, ya que de ellos dependía resolver misterios más complejos. Eran solo 4 afortunados fuserellis, cada uno tenía una clave secreta que solo era posible leer a partir de la retina de uno de sus 16 ojos. Este ingreso les permitía entrar a un lugar mágico pero aterrador una ventana gigante, donde observaban un ir y venir de un objeto extraño grande en forma de huevo, blanco con elipses de colores y muchos pelos, algo inexplicable que iba y venía sin un comportamiento constante.
Lo que no sabían estos fuserellis es que esa gran ventana y ese gran objeto extraño eran el objetivo de 100X de un microscopio de juguete y el ojo y pestañas de Antonia. Una pequeña y curiosa niña de 10 años que había recibido de navidad un microscopio.
Mientras los fuserellis luchaban por responder a los misterios de Fusarium PM26, Antonia en el planeta Tierra, observaba los trozos de pan a los que les aparecían con el tiempo colores verdes, blancos, negros y azulados. Así nació el amor eterno por la ciencia, el planeta Fusarium PM26 y sus habitantes los fuserellis, quienes en algún momento descubrirían que las fases de luz y oscuridad dependían del tiempo que pasaba Antonia en el microscopio, tratando de entender que era lo que le crecía al pan que su mamá botaba a la basura cuando estos colores aparecían en la superficie del pan.

Les busques del rellotge marcaven dos quarts de vuit i tres minuts, el soroll d’aquestes ressonaven a tota la sala, en silenci, un incòmode silenci. Portava cinc cafès a sobre i la meva paciència començava a esgotar-se notablement. De la mateixa manera ho feien les meves parpelles, que em demanaven a crits desconnectar. La tinta de la ploma ja deixava de funcionar el que significaven masses hores invertides i masses pàgines malgastades, però aquell cas s’havia convertit en un fet personal, necessitava resoldre’l, no volia sentir que havia malbaratat tant de temps en un cas, una altra vegada, no m’ho podia permetre. Em vaig descordar la corbata, vaig bufar, la vaig mirar directament als ulls i mentre les meves ungles marcaven el compàs de les busques sobre la taula li vaig llençar la pregunta.
Els seus ulls eren rodejats per una ombra fosca, que em conduïen a deduir que havia passat més de vint-i-quatre hores sense dormir a causa dels continus sacsejos que devia haver estat patint aquells últims dies. Mostrava desassossec i neguit, les seves ungles rossegades i sanguejades revelaven indicis d’ansietat, però sobretot d’amoïnament. L’entenia, realment ho feia.
- Vivia al carrer de davant. Sempre ens saludava quan anàvem a portar els nens a l’escola, inclús s’havia ofert a portar-los, de fet ho havia arribat a fer quan la meva mare va emmalaltir greument. De tant en tant, ens ajudava amb el jardí sense demanar res a canvi. – va disposar a tapar-se la cara, senyalant que estava a punt d’ensorrar-se sobre el seu record. Va intentar eixugar-se unes llàgrimes que no havien caigut, se sentia seca atès que ja havia passat les nits en vetlla enraonant el que havia viscut i abocant tot el que tenia al seu profund interior.
- Ja feia dies que no sortia. Era com si hagués desaparegut del mapa. No enteníem perquè, sempre s’havia mostrat tant amable amb els nostres fills i la resta de veïns que tots estàvem desesperats per saber que li havia passat. Quan marxava de vacances avisava i deixava les finestres tancades excepte la de dreta, allà tenia dos peixos i no volia deixar-los mai a la completa foscor. Aquesta vegada, en canvi, les va tancar absolutament, per un motiu que desconeixem.- va tossir per aclarir-se la veu que cada vegada es trencava més deixant veure la incertesa del que estava explicant.
- Però no va ser fins el moment que vam començar a sentir crits que ens vam inquietar realment. Els crits eren d’una noia. El primer dia no vam fer res al respecte, però cada vegada eren més constants i intensos. Ningú volia trucar a la policia perquè era tan bon noi, que tot devia tenir una explicació coherent. La noia semblava patir. Vaig sentir la necessitat d’apropar-m’hi per esbrinar i més que res per ajudar aquella jove que semblava indefensa. Els seus crits desesperats em turmentaven totes les nits i va ser quan el meu cap va esclatar i es va qüestionar si realment coneixíem aquell home que vivia enfront nostre.
Un matí, les finestres estaven obertes, deixant al descobert tot l’interior de la seva casa. Havia pintat les parets. M’hi vaig fixar especialment. Aquell dia tornava de la feina més d’hora i m’hi vaig apropar cautelosament. Em vaig esverar quan vaig veure aquella noia a la finestra. Per fi li posava cara a aquells crits. Es va adonar que jo hi era i mirant-me directament als ulls, amb pànic, em va xiuxiuejar: ajuda.
La vaig ignorar, em vaig bloquejar, no hi podia fer res. Jo era la menys indicada per fer res. Em sentia en deute amb ell pel que havia fet quan la meva mare estava hospitalitzada i jo no podia fallar-lo. – finalment es va trencar. No se sentia capaç de mirar-me, no ho havia fet en tota la seva declaració, no obstant, va ser diferent. En ella vaig sentir penediment i culpabilitat.
- Senyora Stevenson, aquesta noia es deia Johanna i ha mort en mans de la seva parella, el seu veí. Un complet psicòpata caracteritzat per la gran manipulació cap a vostè i als seus veïns. Em temo però Yudith Stevenson que queda detinguda per encobriment.

- Quan tornem, el pare ja hi serà?

- Sí, ja haurà tornat. Et ve de gust?

- Sí, vull que m'expliqui molts de contes.

- I tant vida, tots els que vulguis, t’explicarà.

Fi de la gravació. 17:37.

Ja podia agafar objectes grans amb la seva nova extremitat, però tasques com l'escriptura eren diferents. La mà avançava deixant un traç que amb prou feines es podia llegir. -Ja n’estic fart!- Va llançar el boli i va escombrar els papers amb la mà que encara conservava. -No t'atabalis, demà ho faràs millor- va dir el seu fisioterapeuta sense mirar-lo i consultant a la llista qui era el seu pròxim pacient. Dídac es va aixecar i es va dirigir a la porta apretant les mandíbules per evitar cridar. De vegades, allò que hem perdut fa més mal que qualsevol ferida oberta.

En Dídac va arribar a casa. No va encendre els llums. A les fosques podia evitar les fotos de gent que ja no formava part de la seva vida i els llibres que ja no volia llegir. Es va dirigir a la nevera i va agafar una cervesa. La va obrir i es va asseure al sofà. Per què no podia ser tot com abans?. Es va col·locar la seva Vir2AllLife® i van aparèixer. La nena rient al menjador, la dona explicant-li el seu dia al laboratori. Com cada nit que no treballava, va llegir un conte a la seva filla abans de dormir. Quan mig adormida i amb veu suau va dir "t'estimo pare", va deixar de llegir. La va besar i va tornar al saló. Va seure amb ella, que llegia al sofà. Ella el va mirar lliscant uns centímetres les ulleres pel nas.

- Ja?

- Sí, no ha trigat gaira, estava molt cansada.

Mentre ella es tornava a col·locar les ulleres, ell va recolzar el cap sobre el sofà. Va tancar els ulls i va escoltar el so de la seva vida. Un tranquil silenci matisat pel lent i mecànic passar de les pàgines, la seva profunda respiració i la música islandesa de principis de segle d'Olafur Arnalds. Sempre es quedava adormit al mateix moment. La seva ment en un record desgastat, el seu cos en una realitat que li costava acceptar.

Sovint, en despertar, creia estar al llit amb ella. La percebia a través dels llençols i el matalàs. Podia girar-se, estirar el braç i tocar-la. Els seus dits buscaven el tacte dels seus cabells, el seu nas, l'aroma de la seva pell. Li deia "bon dia" i la seva pròpia veu l'arrossegava a la realitat. Es retirava el dispositiu del cap ajudat per una mà que li era aliena, obria els ulls i es trobava sol, assegut al sofà.

Feia només un any que en Dídac havia tornat de la missió que li havia costat la mà i la seva família. Havíen preparat el terreny per a aquells joves que ara es disposaven a establir la primera colònia a Mart. El viatge estava sent retransmès en directe des de la nau i es podia seguir les 24 hores del dia des de qualsevol part del món. Portaven 67 dies recorrent l'espai i ja eren considerats herois, uns pioners. Una tarda, va decidir encendre la televisió. Estaven tots dormint. Seria tan fàcil acabar amb aquelles persones en uns segons... Una petita explosió en un dels reactors, un error en el tancament d'una de les escotilles... Però no hi passava res, seguien el seu camí. Tot i així, ell no podia deixar de mirar la pantalla pensant en la glòria que els esperava i que per a ell s'havia reduït a una placa amb el seu nom en una petita plaça i una casa buida.

Aquella nit visualitzaria l'últim record de la seva dona i la seva filla abans de deixar-lo. Mai havia estat capaç de veure-ho fins al final. Es va prendre les pastilles que trigaven exactament 30 minuts en fer efecte i es va col·locar el dispositiu a les 17:07.

La seva dona va col·locar la nena al seient del darrere i es va posar al volant. Es va cordar el cinturó i va ajustar el retrovisor. Les seves mirades es van trobar. -T’estimo, vida meva-. La nena va somriure mentre arrencava el motor.

- Quan tornem, el pare ja hi serà? - jugava amb una nau espacial a les mans.

- Sí, ja haurà tornat. Et ve de gust? - va respondre mentre buscava de nou la mirada de la seva filla.

- Sí, vull que m'expliqui molts de contes.- Va aixecar la vista deixant la nau a un costat.

- I tant vida, tots els que vulguis, t’explicarà.- Va mirar la seva filla als ulls just en el mateix instant en què un altre cotxe es creuava en el seu camí.

A les 17:37 es van aturar l'enregistrament i el cor d’en Dídac.

Vam mirar darrere i vam pensar que potser no havia estat aquella la millor decisió. Ens vam mirar unes a altres i vam estrényer els llavis mentre el foc lluitava contra els edificis d’aquella ciutat morta. Una de les nostres va caure i ens vam apropar totes a arreplegar-la del terra. No voliem perdre a ninguna més, ja haviem perdut prou.
Na Aspasia encara espera darrere Pericles. Na Agnòdice es va desfressar d’home per a ser ginecòlega. Na Hipatia va morir per saber. Na Eloísa va ser perseguida per parlar de sexe. Na Hildegarda va parlar d’orgasmo i cervesa abans que ningú. Na Oliva va escriure i va trencar idees. Na Mary Paulze va ser més mare que Lavoisier. Na Caroline va treballar a l’ombra del seu germà. Na Marie no va poder gitar-se amb qui volia.
Na Kathleen va tindre visió espacial i no ho sabíem. Na Dorothy va obrir camí i proteïnes. Na Sophie va haver de firmar amb el nom d’un conegut. Na Ada va ser oblidada després de parir un nou llenguatge. Na Henrietta va estar sotmesa al seu amo. Na Rosalind encara espera que els seus companys la respecten. Na Vera lluita però és mare. Na Margarita s’independitza del seu marit perquè la prenguen seriosament. Barnés, cognom de ciència oblidada. Na Martina. Na Felisa. Na Jenara. Na Piedad. Totes elles van perdre’s baix el fascisme.
Des de l’alt del penya-segat miren tota la seua descendència. Les científiques són les seues filles. Admiren la seua creació. Admiren les bates, les pipetes, les plaques de Petri, els telescopis, els microscopis, els laboratoris plens de dones. Admiren el treball reconegut i tiren una mà quan alguna s’ofega.
Les bendes cauen dels ulls. Segle vint-i-u. Segle de ciència. Segle de dones. Segle de sororitat. Segle per a recalçar. Segle de justícia.
Les dones científiques eixim de la caixa on ens han tancat tots aquests anys. Hi arribem amb totes les ganes de lluitar que ens facen falta.

Quan va arribar a casa l'Alba no deixava de donar voltes al problema que els hi havia proposat el professor de matemàtiques: Si en un triangle rectangle isòsceles es construeixen quadrats sobre els catets i la hipotenusa, hi ha una manera de retallar els dels catets de forma que omplin el de la hipotenusa sense que es solapin. Va fer un parell de proves i tot d'una va veure que si dividia els quadrats dels catets per la diagonal aleshores aquesta era igual a la hipotenusa i va veure que tot encaixava perfectament:

Això la va deixar satisfer, però tot d'una va pensar, què passaria si un dels catets era el doble de l'altre. Va estar rumiant molta estona sense obtenir cap resultat, però com que el professor els hi havia dit molts cops que procuressin fixar-se en el que els havia permés solucionar el problema, es va adonar que haver dibuixat la diagonal i veure que era la hipotenusa, li havia donat la solució. Va pensar que si podia fer apareixer la hipotenusa podria resoldre el problema. Com fer-ho. Si simetritzo el triangle en el quadrat de catet doble faig apareixer la hipotenusa. Ja està, ja ho tinc:

Tot encaixa perfectament. L'Alba va quedar sorpresa del seu descobriment. Era molt curiosa i com que el professor havia insistit en que un cop resolt un problema si podien anar un xic més lluny intentessin aconseguir nous resultats, va pensar què passaria si un catet era el triple de l'altre. Fer apreixer l'hipotenusa havia funcionat, va tornar a simetritzar el trinagle en el quadrat del catet gran, i fer al mateix que abans, però ara tenia 6 triangles i només en necessitava, 4 doncs un quadrat té 4 costats. Ho va deixar amb 4 triangles i aleshores va veure que on abans tot just necessitava 1 quadrat de costat el catet petit ara en necessitava 4, i va fer el següent:

A partir d'aquí ja va veure com havia de seguir quan al catet gran era 4, 5,... vegades el petit. Com podia continuar... Què passaria si un catet meurés 2 i l'altre 5? Va fer el dibuix i va fer apareixer els quatre triangles iguals al inicial, li quedava un rectangle que no sabia com dividir... Buf! Això li va costar molt però remenant i remenant per fi va trobar com ho havia de fer. Va dividir el rectangle amb una creu pels punts mitjos dels costats i amb les peces obtingudes va formar un marc dins del quadrat que determinen els 4 trinagles on el quadrat sobre el catet petit hi encaixava perfectament:

L'Alba estava molt contenta de tot el que havia trobat i tot d'una es va adonar que sempre que el catet gran fos més del doble del petit la tècnica que acabava d'utilitzar era vàlida i molt satisfeta se'n va anar a dormir.
Al matí del dia següent es va despertar molt d'hora, s'havia passat la nit somiant amb triangles i quadrats que anaven encaixant i es va adonar de que no s'havia plantejat què passaria si el catet petit mesurava 3 i el gran 5, per això havia tingut tants mals sons. El professor els hi havia dit que no deixessin mai de considerar totes les possibilitats i es va posar mans a l'obra. Caram! Ara dins del quadrat sobre el catet gran no hi podia posar els 4 triangles. Buf quin rotllo! Això feia la qüestió molt més difícil.
Algun cop el professor havia dit que encara que semblés que una idea no funcionava intentessin veure com es podia aprofitar. L'Alba que era molt tenaç va fer el següent dibuix:

Al matí va provar moltes coses per tal d'inquibir el trianglet que sobrava en alguna cosa que tingués lògica. Els pares la van cridar a dinar, li van preguntar què feia tot el dia tancada a l'habitació. Els hi va dir que estava intentant posar els quadrats sobre els catets en el quadrat sobre l'hipotenusa d'un triangle rectangle. Ah! va dir la mare, això és el teorema de Pitàgores, i com et va? Estic encallada amb una cosa que no tinc clar com resoldre, va contestar l'Alba. Bé, li va dir la mare, reposa i quan t'hi tornis a posar, més tranquila, veuràs com ho has de fer.
Quan es va posar a treballar, es va adonar de que havia deixat de banda el quadrat sobre el catet petit i va decidir de posar-lo al costat de l'altre quadrat, això tenia lògica, va completar el triangle que estava escapçat i no sense esforç va arribar a la següent construcció:

Amb aquesta construcció va ser capaç de trobar-ne una de general per quan el catet gran és menys del doble del catet petit, així l'Alba va aconseguir una solució general del teorema de Pitàgores.

Ens imaginava herois però vam ser escridassats. Sempre vaig pensar que la gent apreciaria els nostres èxits perquè serien útils a la societat com ho van ser les ones electromagnètiques i l'electricitat. Però la crisi va arribar, els diners van deixar de fluir i es va imposar l'anomenat pragmatisme. Els diners privats es van retirar esperant millors temps. Els diners públics es suposaven un bé valuós que només s'utilitzaria en el bàsic: sanitat, educació, infraestructures fonamentals, ... La investigació era vista com una aposta a la ruleta, com una inversió arriscada. L'escalfament global no era prioritari, calia salvar el dia a dia, què importava en aquell moment el que passaria en uns anys? Ja s’arreglaria al seu moment. No entenien, no els entenia.
Per cinc anys havien investigat com millorar el rendiment de les cèl•lules fotovoltaiques multicapa. Sota aquest epígraf es condensava una recerca incansable per aconseguir un canvi en el paradigma energètic que obriria la possibilitat per a l'obtenció d'una quantitat d'energia elèctrica que justifiqués plenament la inversió en cèl•lules fotovoltaiques com a suport de la necessitat energètica mundial. No obstant això, si bé la naturalesa va necessitar eons per desenvolupar la fotosíntesi gràcies a milions de combinacions i fracassos abans de coronar l'èxit d'un sistema que permetés la captació de la llum per a la seva conversió en energia química, la societat demana resultats immediats. Una celeritat que la crisi va agreujar.
Maria va ser la primera a marxar a l'estranger. Anava a Suècia a continuar les seves investigacions sobre la fotosíntesi. Mitjançant enginyeria genètica havia aconseguit millorar el rendiment del procés i així augmentar la capacitat de captar CO2 atmosfèric. En certa manera, els nostres treballs tenien un objectiu comú, alentir l'escalfament global. Però, a Suècia, on valoraven la seva experiència investigadora en el camp, formava part d'un equip amb un objectiu més definit, augmentar el rendiment de les collites.
No va ser un cas aïllat. La l'accelerador de partícules ALBA també va patir una frenada als seus programes d'investigació. A més alguns dels meus amics van haver de canviar d'aires, alguns a sectors productius totalment diferents.
Però el que em enfonsava més cada dia no era la possibilitat de ser la següent a la llista, era la incomprensió de les amistats fora de l'àmbit laboral. A les converses calidoscòpiques que s'entaulen amb l'excusa de prendre unes canyes, el tema no es podia defugir. Jo, òbviament, era una defensora de mantenir pressupostos, si no ampliar-los, per a la investigació científica, perquè era fonamental si volíem el desenvolupament de la nostra societat futura. "Tingueu en compte, que quan l'home mira a l'espai no es delecta simplement amb els fascinants fenòmens que hi tenen lloc. Intenta conèixer el seu funcionament i ja se sap que un perill conegut és més fàcil d'afrontar ". Les contestacions no eren molt variades. "Però, mira Júlia, quina probabilitat hi ha que ens caigui un meteorit i ens destrueixi? ¿I que una supernova ens arrasi amb el seu vent electromagnètic d'alta energia? Hi ha temes més urgents en la nostra societat. "Jo intentava argumentar la meva posició:" Tots tenim clar que la supervivència és el més important de la nostra existència. Però com a éssers humans, hem desenvolupat una única manera de pensar, que ens permet fer plans més enllà del present, tenim una insuperable capacitat d'utilitzar els nostres coneixements no només per resoldre problemes sinó per preveure'ls al futur i poder dissenyar solucions per resoldre'ls o impedir que arribin a succeir ". Llavors sempre hi havia algú amb un aire de suficiència que no necessitava de més raó i responia "Que puguin arribar a succeir no vol dir que haguem de resoldre-ho amb tanta urgència com aquesta crisi econòmica". I es donava per acabada la conversa.
Jo vivia impotent i angoixada la situació, la manca de suport no només econòmic i, sobretot, moral. En realitat, em preocupava més que s’abandonessin investigacions que podien ajudar a comprendre i pal•liar l'augment de l'efecte hivernacle que el meu propi lloc de treball.
Però llavors van aparèixer les tempestes. En aquella tardor infausta diversos episodis de precipitacions intentes van assolar el país. Zones inundades i greus danys materials foren el resultat d'aquestes borrasques profundes que vingueren del mar. Era ploure sobre mullat, el pessimisme es va transformar en fatalisme i semblava que la economia no s'aixecaria el cap. Però en aquell moment, va aparèixer la poderosa força de la por. El terror ha estat capaç de sotmetre a les masses davant un tirà, de moure a la turbamulta sense raó, però en aquest cas va ser la solució. Aquests apocalíptics fenòmens van fer que la societat els relacionés equivocadament (ja que és un procés a més llarg termini) amb un efecte directe de l'escalfament global. La fe en la ciència com a una solució va tornar.

Recordo a la meva àvia parlant de la seva terra amb llàgrimes als ulls.
“Feia temps que ens advertien, però no vam reaccionar; no érem conscients de la magnitud del problema. En aquell moment ja era massa tard, però hi havia temps de reduir les conseqüències i adaptar-nos a la situació, hi havia temps d’evitar el que ara és una realitat.”
Aquestes van ser les primeres paraules de l’àvia quan vaig demanar-li que em parlés de la seva joventut, del lloc on vivia i dels costums que hi havia en aquell moment. Sempre m’havia encuriosit el passat d’una dona com ella, tan forta i emprenedora, amb una especial voluntat de lluita pel bé del planeta.
Va seguir la seva història començant pel dia en què es va fer major d’edat, l’11 d’agost de 2050. Tenia molts desitjos d’aquell moment en endavant, moltes ganes de viure i menjar-se el món amb el seu peculiar grup d’amics, però tot el que en aquell moment eren senzilles fantasies mai van arribar a fer-se realitat.
Dies abans del seu aniversari es va predir la formació d’un immens huracà que amenaçava gran part del continent americà, incloent el poble on l’àvia havia nascut i on encara vivia. Davant d’aquesta situació es van intentar prendre mides, però ja era massa tard per refugiar-se a terres veïnes. Va ser just l’11 de d’agost quan l’huracà que s’havia originat dies enrere al centre de l’oceà Atlàntic va traspassar la costa terrestre. Aquest va venir acompanyat de vents de superfície de gran velocitat, pluges torrencials i tempestes que van causar danys irreparables.
L’àvia em va explicar que aquell no era un cas aïllat, sinó que durant aquells anys va haver un increment de fenòmens meteorològics extrems com huracans, ciclons, tifons, sequeres, inundacions, pluges o nevades que, a causa de l’escalfament global; van incrementar el seu grau de violència i van provocar més morts, desplaçats i danys materials.
No era el primer cop que sentia a parlar de l’escalfament global; de fet, he crescut vivint les seves conseqüències, com va fer l’àvia, i tal i com faran els meus néts si no fem un canvi.
Abans què l’àvia continués amb la història vaig demanar-li que m’expliqués amb detall aquest fenomen. Per fer-ho, va començar per introduir-me l'efecte hivernacle, un procés natural que permet a la Terra mantenir les condicions necessàries per allotjar vida.
“L'atmosfera està composta per diversos gasos que, en la proporció adequada, retenen part de la calor del Sol i escalfen el planeta.” m’explicava l’àvia mentre l’escoltava amb atenció. “Sense l'efecte hivernacle, la temperatura mitjana del planeta seria de 18 ºC sota zero.”
Aquesta última dada em va impactar, però de moment no entenia per què aquests gasos són dolents si tenen una funció beneficiosa per la vida a la Terra.
“El problema va començar quan les activitats de l'ésser humà van augmentar l'emissió de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la qual reté més calor del necessari, i ocasiona que la temperatura mitjana del planeta augmenti i es produeixi el que popularment anomenem escalfament global.”
L’escalfament global és el principal responsable del canvi climàtic que posa en perill la supervivència de la flora i fauna del planeta Terra. Any rere any, des de molt abans del naixement de l’àvia, hem patit les seves nombroses conseqüències. La fosa de la massa de gel dels pols n’és un exemple. Aquesta va causar l'augment del nivell del mar, portant a importants inundacions i a la desaparició d’illes senceres on hi habitava gent.
No només això sinó que a part de la fosa dels gels i l’aparició de fenòmens meteorològics extrems, el canvi climàtic també ha portat a un canvi als ecosistemes, a l’acidificació dels oceans, l’extinció d’espècies i la destrucció dels mitjans de subsistència i dels recursos econòmics.
És increïble pensar com l’ésser humà va destruint poc a poc el planeta on habita, el planeta que li permet la vida i li proporciona tot allò que necessita. Nosaltres hem originat un canvi irreversible i està en les nostres mans no agreujar-ne les conseqüències. Tot i així, sembla que la humanitat tanca els ulls davant aquesta amenaça i l’ignora com si no anés amb ells.
Això va fer l’àvia fins que en va patir les conseqüències l’11 d’agost de 2050, dia en què va deixar de tenir una llar i es va convertir en refugiada climàtica.

Salutacions, heroi.

Et parla l’Usuari 1111100111, així figuro a tots els meus perfils. No sé mitjançant quin aparell has accedit a aquest text ni si has entès la llengua fàcilment o per pèrdues de dades has necessitat més temps. Tampoc sé els números que marca el teu comptador de vida, et recomano no mirar-lo perquè manca de fiabilitat, un dia vaig notar que anava al revés i les meves previsions de vida augmentaven. L’orientador educatiu va justificar-ho al·legant una fallada dels servidors, però jo confio més en la tecnologia que en ell.

Els anomenen orientadors però no detecten els senyals GPS, són humans. El meu besavi em va explicar que en el passat hi havia mestres encarregats de transmetre els coneixements i fins i tot ensenyaven als alumnes a pensar.

No sé com és en el teu temps el nostre planeta, tampoc si has nascut aquí però m’encarregaré que aquest missatge no surti del restant de la capa d’ozó. Li tinc afecte al Planeta Elemental i vull conservar-lo malgrat les ganes d’allunyar-me dels seus habitants. Abans es deia La Terra, però al fer «El Canvi» els governadors van pensar que menyspreava l’aire, l’aigua i el foc. També m’agrada el Planeta 0, encara no conec massa la seva història però quan tinc ganes de fugir accedeixo als satèl·lits que l’observen i faig una passejada visual pel seu sol vermell.

Podria absorbir tots els coneixements que volgués en segons. No obstant no succeirà, està decidit. Aquest any acabaré l’educació obligatòria i no utilitzaré més aquells maleïts caramels. Vull aprendre coses, com es feia antigament.

Hi ha escrits dels alumnes dels anys 11111010000 en els quals sentien que s’empassaven dades i les vomitaven després en una prova. No malgastar temps en adquirir la informació hagués estat el somni de tot estudiant, a més els caramels emmagatzemadors de memòria tenen bon gust. Ara és una realitat. L’eficiència és la capacitat més valorada i transmet més coneixements en menys anys. Els orientadors els donen quan es considera que tenim la maduresa suficient per assimilar els temes. No ens examinen, confien en què les dades ens arriben correctament i quan són necessàries accedim a elles amb el buscador intern.

Podem organitzar la informació que conservem i cada any hem d’eliminar un Tbyte d’aquesta com a mínim per llei. Al principi només era una recomanació però es van adonar que les persones no es mouen si no escolten la paraula «obligació» i emmagatzemar tantes dades porta problemes, encara diuen que som humans. Anualment hem de treure tot allò innecessari o que preferim oblidar. A mi m’agrada esborrar els trajectes que faig diàriament i redescobrir llocs. No ens deixen eliminar la informació que donen els caramels, però quan creixes et deixen escollir què et sembla més interessant.

Disculpa’m per explicar-te la meva vida sense motius, sempre he cregut que els coneixements entren d’una altra manera si sabem per a què els necessitarem però vull mostrar-te el meu punt de vista abans de presentar-te la missió que t’encomano. Ara només et queda saber què va ser «El Canvi».

L’ultim problema contra el que va lluitar la humanitat va ser el canvi climàtic del segle 10101. Van sobreviure pels pèls, adaptant tota la seva vida al clima i essent més productius que mai. Arran dels canvis a l’antiga Terra, les grans potències internacionals van fer un pacte sobre la nova manera d’entendre el mon. Van buscar una globalització total i van invertir exorbitantment en investigació. Els resultats van suposar un avanç imprevist a la ciència, el control del cervell humà i la fusió amb els robots anava tan ràpid que els debats sobre allò bo i allò dolent es van oblidar. Ningú es qüestionava els canvis, tothom es va adaptar al clima i a la tecnologia per supervivència i si algú es queixava, no hi havia orelles per escolar-lo.

He de dir que tot no és dolent, va ser l’única manera d’evitar l’extinció. Ara ha canviat la velocitat i el control de la vida, som més productius i tenim més temps. Fins i tot sabem escollir els pensaments, evadir-nos de les dificultats sense fer-nos mal. A qualsevol persona del passat li hagués semblat meravellós viure en aquests anys. El problema és la sobreinformació que ens ha fet oblidar cóm es relacionen les persones, què vol dir ésser humà.

No m’he molestat en buscar forats de cuc i viatjar al passat perquè sé que no valorem el que tenim, però em quedes tu, usuari del futur. Ets la meva última esperança, per això he creat aquest document representat amb la icona d’una ampolla amb un pergamí. Confio en que allò que li passi m’afectarà mitjançant l’entrellaçament quàntic i visqui o no t’enviaré ajuda.

T’atreveixes a polsar el botó de salvar les properes generacions?

SENSACIONS

Ja fa dies què passa alguna cosa. Ja fa dies que no tot és com abans. Ho noto. No sé si és pel meu caràcter científic que estic acostumat a observar-ho tot, però ho noto. Sobretot l’altre dia, quan vaig anar al supermercat. Em sentia observat. No estava còmode. Vaig decidir agafar unes quantes galetes per a l’àvia, pagar i marxar corrents.

Avui m’ha tornat a passar. És una sensació insuportable, inquietant. Estava altre cop al supermercat fent la compra setmanal a la meva àvia, que ja és gran. Em van venir records d’ella, quan jo era petit. Quan tenia 12 anys, sempre em deia; “Ara et porto a futbol en cotxe, però quan jo sigui més gran i gairebé ni pugui caminar, hauràs de cuidar de mi eh!” jo li responia “Iaia, però si només has de prémer un botó i el cotxe ens porta sol!”, però igualment, ara no puc fallar a la persona més important de la meva vida, també de la mare. Quan va morir el pare va ser la nostra gran ajuda. Ma mare i jo, destrossats. Ella, l’àvia, possiblement també, però no ho mostrava, sempre aconseguia treure’ns un somriure. Van ser èpoques difícils. Ara la pèrdua del pare fa uns 15 anys, ja està més que païda
Vaig passar moltíssimes hores amb ella. Els pares sempre estaven treballant a la tarda. Ella em venia a buscar a l’escola, em donava el berenar i després anàvem al casal d'avis. Jo, agafava un llibre antic, sovint relacionat amb la ciència, i em quedava llegint a un banc al costat de la zona d’ordinadors on jugaven els avis. Sovint havia escoltat comentaris com “Que fa aquest nen llegint un llibre? Fa anys que no se’n llegeixen! Quan jo era jove va aparèixer l’Instagram i va acabar amb tot l’interès per la lectura, és realment estany el teu nét, Pilar!”. Jo, no els hi feia gaire cas. M’apassionava la ciència. Trobava més interessant llegir un llibre que no estar amb les noves tecnologies tot el dia, com ja feia anys que es feia. Fins i tot l’àvia havia estat tota la seva infància jugant des de petita a jocs per a mòbil i ordinador, però jo no vaig caure a la trampa. Els polítics no volen gent que pensi, no volen gent intel·lectual. Ells només volen gent que obeeixi i que consumeixi.
La majoria de científics que surten, no són del meu estil. S’uneixen a les empreses per a pensar i dissenyar nous aparells tecnològics, però ja està, aquí s’hi queden.
Fa anys que els robots ho fan tot. A les fàbriques no hi ha persones, hi ha robots. A les escoles, no hi ha secretari, hi ha un robot. Els vehicles ja no els condueixen les persones, un robot els dirigeix. Només les feines als llocs públics les fan les persones, és a dir, on s’interactua amb la gent, on pot haver-hi una conversa amb algú, ja que no s’havia aconseguit fins al moment que un robot tingués resposta per a tot, ni que fos capaç d’entendre les emocions. Això, però, era evident que acabaria arribant. Aleshores, jo, em preguntava: On queden les responsabilitats humanes, on queden les amistats amb les altres persones? Quin és el sentit de la vida si els robots ens ho fan tot? Era realment preocupant, des del meu punt de vista. Els robots ens havien de complementar, però no de substituir, i penso que aquesta línia s’estava començant a traspassar.

Vaig tornar a la realitat. A aquella sensació estranya. Era evident que en aquell supermercat passava alguna cosa. Vaig pensar dir-ho a la policia, però realment no tenia sentit. Pensarien que estic boig, de fet, ho pensaven igualment. Al poble era vist com aquell nen que no havia evolucionat, que es passava el dia llegint llibres antics i que no s’havia integrat en la societat.
Vaig tornar a fugir del supermercat i vaig anar cap a casa. Un cop arribat allà, vaig encendre la televisió, que era realment antiga. Era d’aquelles planes les quals podies entrar a internet. Vaig estar una estona fent zàping, fins que una notícia em va sorprendre. Vaig escoltar dues frases. Em van deixar impactat. “S’aconsegueix un robot d’última generació amb aspecte d’humà capaç de comprendre els sentiments. S’està posant en pràctica en supermercats i botigues” No m’ho podia creure, ara ho entenia tot. Aquelles sensacions tan estranyes al supermercat, produïdes altre cop per les noves tecnologies que tant començava a detestar. Vaig apagar la tele, em vaig rentar les dents i em vaig estirar el llit. No era capaç d’entendre-ho.. En què ens havíem convertit?
Em va entrar de nou una sensació al cos insuportable, però no era com les del supermercat. Era de rebuig cap a la vida, cap a la meva existència. No volia viure així, no tenia sentit.

Finalment em vaig adormir.

Leo, imaginà poder tornar a acariciar a Sara.
Abans que hagués d'anar de viatge de treball com a científic a Suïssa, la veia cada dia i cada un d'ells podia provocar el seu radiant somriure.
Durant aquests tres anys, només havia aconseguit parlar per missatges de text, però encara que sentia estaven connectats, encara junts, no li feia feliç del tot, així que es va proposar anar a veure-la per al dia del seu aniversari, el mateix que el seu.
34 nits, en el dia assenyalat, després de diverses hores parlant per missatge, Leo comentà a Sara que li enviava un paquet pel seu aniversari, referint-se a ell, i que arribaria el mateix dia, cap a les 18:15 .
En sortir de casa, camí a l'aeroport, cap a les deu, cridà seu nom un carter que li va fer tornar al portal de casa per rebre un paquet, que va decidir portar i obrir-lo a l'avió.
Al seient, estava impacient per obrir la caixa, però, li va estranyar una mica què el paquet no tinguera ni destinatari ni remitent. Dins hi havia una llanterna de color blau amb detalls en daurat i preocupantment molt ben encoixinada. Quan va encendre-la projectava una potent llum vermella, que a l'apuntar cap a la seva mà, va començar a cremar-li la pell.
L'avió va aterrar i Leo, es va veure interromput, uns agents li van requisar la llanterna i per molt estrany que es va sentir, no va protestar per evitar arribar tard. Va continuar caminant entre la gent fins sortir de l'aeroport.
Ja fora, va demanar un taxi i a aquest que el portés a l'adreça que indicava el mòbil. Durant el camí es va adonar que al seient del costat hi havia una llanterna igual a la que li havia arribat per correu, va sentir curiositat i la va encendre per certificar que projectava la mateixa llum vermella i ardent. Va estar per uns moments bastant estranyat i esglaiat, però va deixar-ho passar.
Vint minuts després va arribar a casa de Sara, va tocar el timbre i en obrir-se la porta amb un abraç i plors es van besa, Sara no sabia res del viatge que Leo s'havia proposat.
Interrompent el moment, va arribar un carter amb un paquet i vocalitzant el nom de Leo, va deixar a terra el paquet i se'n va anar corrents. Això ja li estava inquietant a Leo i va compartir-lo amb Sara, ella com a resposta va contestar-li que aquell mateix matí també li havia arribat una llanterna semblant, però de color vermell i llum blava, a ella també li estava atemorint el que passava.
Mentre parlaven, la caixa seguia a terra, i quan es va adonar Leo, es van disposar a obrir-la.
Els dos estaven impressionats, ell el que més, era la mateixa llanterna blau, igual d’encoixinada, tal com li va arribar a Suïssa, però amb una nota que posava: Aneu a les 21:26 a la muntanya més propera i Il·lumineu de rosa la Lluna.
Es van creuar les seves mirades, només faltaven 45 minuts per això i encara que era molt estrany, mútuament tenien gran curiositat, a més eixa nit comptava amb una lluna plena, així que seria un bon lloc per anar en parella.
Un cop van arribar a la muntanya més propera, es podia veure la Lluna perfectament, sense cap núvol. Leo va treure de la butxaca de la jaqueta la nota i la va llegir en veu baixa, preguntant-se a si mateix: Com il·luminarem la lluna de color rosa? Sara li va escoltar i li va arribar a la ment la resposta: la llum vermella, combinada amb la llum blava de les llanternes podria formar el color rosa que demanaven.
L'hi va comentar la idea a Leo i va coincidir amb ella, podria ser la solució, però no sabien que passaria després. A l'hora assenyalada, Leo va apuntar a la Lluna amb la llum vermella i Sara el va seguir amb la llum blava. Es van combinar donant lloc a una llum rosa, que omplia l'astre. Després d'un minut mantenint la posició, es van apagar de sobte les dues llanternes a la vegada i va començar a ennuvolar-se la nit. No sabien molt bé que fer, fins que van sentir raigs, llavors van tirar les llanternes.
De sobte va caure un llamp al mig de la parella, era el raig més lluminós que mai havien vist, aquest raig per un moment va tornar dia la nit.
Miraculosament, els dos van sortir il·lesos i no van dubtar en fugir. Al lloc on va tocar el raig amb el terra, va començar a sorgir una taca rosa que molt ràpidament es va anar estenent per tot el lloc, tocant i deixant-los en un estat sòlid, petrificats en una mena de cristall rosa.

És dilluns, són les vuit del matí.El professor de Matemàtiques entra a classe.La porta sona tètrica en tancar-se, com si de les trompetes de l’apocalipsi es tractés;potser haurien de posar-li oli.Es respira desànim i avorriment.Molts dels nois recolzen ja el cap a la taula i tanquen les parpelles.

Es nota que no ha estat un alumne qui ha fet l’horari.Ningú de la classe de 4tA faria mates a primera hora;és començar malament la setmana i quasi una tortura medieval.

La moral potser és tan baixa perquè tenen deures.No molt difícils, però fan mandra igualment: calia fer una recerca a casa sobre l’origen dels números.

Seu el professor i pregunt qui ho ha fet, agafant desprevinguts els alumnes.Només dues persones. I no tarden d’arribar les excuses:“Que era per a avui?””A la tarda m’ho acceptes?”“No m’anava la impressora!”... i mil fets més que havien passat aquells dos dies(també havia marxat el llum i s’havien penjat els servidors d’Internet).De tota manera, no accepta deures fora termini.

Demana a la Neus i l’Unai si els importa compartir-ho.

La Neus ha trobat, a Internet i en algunes enciclopèdies que guardava per casa, empolsinades de tant fer-les servir(des dels temps antics d’estudiant del seu pare que no es consultava res), informació interessant.No van ser els àrabs qui van inventar el sistema “aràbic” sinó els indis, degut a la millora del comerç i la necessitat de comptar millor de manera quotidiana.Aquests el van transmetre als àrabs cap allà l’any mil(quan s’inventen el concepte de zero).El coneixem com a aràbic perquè van ser els moriscs, negociant amb espanyols, els què van inculcar-los-el, i ells l’adoptaren en ser molt més entenedor.Poc es valora la influència dels àrabs en el món científic.Afegeix que la quantitat d’angles coincideix amb el valor(el zero no té angles;l’1 en té un; el 2, dos...), cosa que no sabia.

Acaba l’explicació tan preparada de la Neus i l’Unai, avergonyit, deixa anar el full amb el seu escrit.Treu la carpeta de la motxilla, l’obre.Busca l’apartat de Matemàtiques i, per no estripar-lo, el guarda ràpid.S’ha posat vermell.

Però no ha anat prou ràpid.El professor l’ha vist i li diu que queden deu minuts(temps de sobres)per explicar què ha trobat o donar dades addicionals.Ell, capcot i encara desant el full(amb les presses, se li havia encallat amb el plàstic classificador i arrugat una mica), no volia respondre, i li donava llargues.No podia afegir res davant de tan brillants investigacions.Es posava nerviós, i a les insistències del professor se li afegien les dels companys, que volien saber què havia trobat.

Tenien curiositat justificada.Els sorprenia que l’Unai, a qui no anaven precisament bé les Matemàtiques, hagués deixat anar el llibre de Tolstoi que llegia sempre i duia com si fos un apèndix que li creixia dels dits per dedicar-se a fer deures d’una assignatura que, a priori, no li interessava i que, ara mateix, li provocava una barreja entre angúnia i malestar.Era més de lletres.

Preferia la poesia a les equacions, la novel·la als algoritmes, el teatre a les funcions i Verdaguer a Fermat.

Tenia antecedents: el seu pare era editor, i junts llegien els esborranys de les promeses literàries que arribaven amb il·lusió de publicar la primera obra, un sentiment que només tenen els escriptors novells.Ell notava l’esforç i dedicació que abocaven.Algun cop agafava arguments i els perfeccionava en secret(s’avergonyia d’admetre que plagiava i no volia que el seu pare ho sabés), afegint personatges i millorant-ne la història.La seva mare era bibliotecària i li recomanava llibres perquè no només rebés influència d’autors locals, sinó també de grans clàssics. Feia una setmana que havia acabat Guerra i pau i ara començava Ana Karenina(li fascinaven els russos).

Era inútil insistir en mantenir-ho en secret, havia confessat que havia fet els deures i la resta d’alumnes tenen interès.Al final cedeix.Gairebé suant, amb les mans tremoloses, agafa el paper i clava la mirada en la tinta que hi havia.Només hi veia taques borroses.Respira profundament i comença a llegir.Això hi posava al full:


“-El 0 és la circumferència quan arrodoneixes π a tres.
-L’1 és mitja fletxa recta cap amunt, apuntant el no res.
-El 2 és la meitat del cor d’algun matemàtic que es va enamorar.
-El 3 són les ferradures del garrell, quan no el criden per muntar.
-El 4 és la fletxa d’un vector, que n’indica la direcció.
-El 5 és el garfi que va caure-li al pirata buscant l’X, no del mapa, de l’equació.
-El 6 és un espiral imperfecte, sense proporcions àuriques.
-El 7 és el colze de l’alumne que estudia per l’examen de Matemàtiques.
-El 8 és, dels llacets dels empresaris, la forma geomètrica.
-El 9 és el sis que ha rodolat tres posicions de la recta numèrica.”

Els seus companys aplaudeixen.El professor, però, diu que no era el que havia demanat,i li puntua com a no-presentat.

Azkeneko lan egunean, lankideekin egindako agur-bazkaritik bulegora bere gauzak jasotzera itzuli zenean, Anttonek lankideek mahai gainean utzi zioten opari bat aurkitu zuen: laborategiko azkeneko sagua.

— Zer egiten du Samuel bibotedunak nire mahai gainean?
— Zuk eraman beharko zenukeela pentsatu dugu — erantzun zuen Klarak —. Gutako inork ez du zuk bezain ondo zainduko.
— Horretan arrazoia duzu, edozer animalia zuen eskuetan uztea arduragabekeria izango litzateke — esan zuen Anttonek, txantxetan.
— Azken lan egunean ere horrekin hasteko asmoa duzu? — esan zuen Klarak, amorratzen hasita.
— Bi astez baino ez nintzen joan, eta itzuli nintzenean saguen erdiak gaixo zeuden! — jarraitu zuen Anttonek, pare bat urte lehenago jazotako gertakaria gogorarazita —. Eskerrak organ-on-chip teknologiara aldatu zareten. Horiek behintzat ez zaizkizue hilko.
— Aizu, txip horiek ere bizirik daude — erantzun zuen Klarak.
— Bizirik, komatxo tartean — Anttonek eskuekin komatxoen ikurra egin zuen —. Izaki bizidunen definizioa aldatu nahi duzue, zuek ere bizidunak zaintzeko gai zaretela erakusteko.

Klarak hasperen egin zuen, baina gaia umore onez hartzea erabaki zuen.

— Zuk ba al dakizu izaki bizidun bat zer den, hala? — galdetu zion Anttoni, irribarre maltzur batekin.
— Galdera hori zer da, biologikoa, hala filosofikoa? — erantzun zuen honek.

Klarak sorbaldak altxatu zituen.

— Zuk erantzun — esan zion.
— Besteak beste, homeostasi, antolakuntza, metabolismo, hazkuntza, egokitze eta ugalketa funtzio fisiologikoak mantentzen dituen prozesu bat da — esan zuen, buruz ikasitako definizio orokorra errepikatuta.
— Gure txipek funtzio guzti horiek betetzen dituzte! — adierazi zuen Klarak, irribarre handi batekin.
— Txip horietako bat ugaltzen ikusi nahiko nuke, orduan.
— Askotan ikusi duzu, laborategian — esan zuen Klarak.
— Ez, ez, bere kabuz, giza parte-hartzerik gabe — erantzun zuen Anttonek.
— Landareak ez al dira izaki bizidunak, hala? — galdetu zuen Klarak.
— Horrek zer zerikusi du gure eztabaidarekin?
— Landare askok beste izaki bizidun batzuk erabiltzen dituzte ugaltzeko. Erle-lorea, adibidez, Mediterraneo itsaso inguruan bizi den erle baten laguntzarekin baino ezin da ugaldu.
— Ezin dituzu bi fenomeno horiek konparatu — esan zuen Anttonek —. Lore hori erlea erakartzeko eboluzionatu da ziurrenik. Txipa, ez.
— Txipak ez? Ziur al zaude? Orduan zergatik berritzen ditugu txip modeloak urtero? Ez al da gurekin duten erlazio sinbiotikoaren eragina? — esan zuen Klarak.
— Ez. Ez, ez, ez. Ezta pentsatu ere. Txiparen zatiak une oro aldatzen dituzue, eta… — Anttonek buruan zituen ideia guztiekin haria galdu zuen —. Eta, gainera, ezin duzu txip batek eboluzionatzeko eta bizirauteko intentziorik duenik esan!
— Lehenari dagokionean, linea zelular asko mantendu eta hautespen naturalera behartzen ditugu — erantzun zuen Klarak —. Eta, bigarrenari erantzuteko: lore bati ere ezin diozu eboluzionatzeko edo bizirauteko intentziorik inola ere atzeman.

Amorratuta, Anttonek etsi egin zuen.

— Zurekin ez dut eztabaida bat irabazteko modurik! — esan zuen —. Azkeneko egunean ere, ni bezalako zahar bati ezin diozu irabazi txiki bat ere eman!
— Irabazten utzi? Ezta pentsatu ere! Burmuina ahuldu egingo litzaizuke! — erantzun zuen Klarak, barrez.
— Galera hori hartzeko prest nago — erantzun zuen Anttonek, barrez.

Lankideei agur esatea uste zuena baino gutxiago kostatu zitzaion. Bere bizitzako fase bat amaitu berri zuen, eta han momentu onak izan bazituen ere, orain beste bizimodu bat eraman ahalko zuen. Etxerako bidea lantoki hartan emandako urteei buruz hausnartzen eman zuen.

Bere amaiera berezia zen, berarekin batera ikerketa zentroko animalia esperimentuak amaitu baitziren. Samuel biboteduna, etxera zeraman sagu hura, ikerketa zentroan egindako azken esperimentuaren ondoren gelditutako sagua zen. Belaunaldi berri batek zaharra ordezkatzen zuen bezala, teknologia berriak ikerketa metodo zaharrak desagerrarazi zituen. Hura zen bizitzaren legea, azken batean. Zentzu hartan, behintzat, Samuel biboteduna eta Antton oso antzekoak ziren.

Charlie eta Antton ia aldi berean iritsi ziren etxera. Sukaldean kafe bana prestatzen ari zirela, elkarri eguneko berriak eman zizkioten.

— Beraz, erretiratua zara jada.
— Bai, bazen garaia. Orain hurrengoei dagokie ikerketa egitea. Nik orain beste gauza batzuk egiteko denbora izango dut.
— Etxera ekarri duzun sagu hau zaindu, adibidez.
— Bai, noski — erantzun zuen Anttonek, irribarre batekin.

Musika eta Pitagoras

-Begira, dena proportzio kontua da, matematika da.
Nire aurrean nuen Larre alaba, kristalezko botila mordoarekin, denak urez neurri ezberdinetan beteta.
- Pitagoras bera ohartu zen matematika proportzioak jarraituz, musika nota batzuk politak eta erakargarriak iruditzen zitzaizkigula eta beste batzuk ez.
Arretaz entzuten hasi nintzaion. Interesgarria zirudien kontuak. Niri behintzat erakargarria iruditzen hasia zitzaidan.
-Berak sokekin egin zuen froga: soka bat hartu eta tenkatzean, bibrazioaren soinuak nota bat eman zuen. Hura erditik zatitu eta nota bera zortzidun bat beheragokoa zela ohartu zen.
Hau esan eta bi botila jarri zituen mahaiaren alde batan. Batek bestearen ur kopuru erdia zuen, edo alderantziz esanda, besteak bataren bikoitza.
- Aurreneko soka hartu zuen eskutan berriz eta haren luzera bikoitza zuen beste bat tenkatu zuen: bibrazioaren soinua nota berdina zen, baina zortzidun bat goragokoa.
Denen artean ur gehien zuen botila hartu eta mahaiaren iparraldean jarri zuen.
- Honela ohartu zen Pitagoras, musikan errepikatzen zen neurri bat zegoela. Hots, oinarri-neurria bikoiztu edo zatituta, nota berdina lortzen zuela, zortzidun bat gorago edo beherago izanagatik. Hura zen neurria edo eskala.
Larrek, pentsatzeko une bat hartu zuen.
- Ondoren, beste proportzio ezberdinekin egin zituen frogak eta honetaz ohartu zen: gure garunak gehien estimatzen dituen notak matematika-proportzio sinpleak betetzen dituztenak dira.
Esaterako, hasierako soka zatiaren bi heren 2/3 luzerako soka tenkatu eta nota atsegina iruditu zitzaion: SOL nota zen.
Beste botila bat hartu eta mahaiaren erdian jarri zuen Larrek. Honek 2/3 ur kopurua zuen.
- FA izena jarri zion hasierako soka zatiaren hiru laurden 3/4 luzerako soka tenkatzean sortutako notari. Lau notetako eskala eskuratu zuen honela. Do, Fa, Sol eta Do.
Laugarren botila ilaran jarri zuen. Lau botila zituen orain errenkan eta iparraldean bosgarrena. Azken honek zuen Do notarik garaiena.
Larrek bere azalpenarekin zerraien.
- Pitagorasek, Fa eta Sol noten tartean dagoen distantzia edo proportzioa finkatu zuen notaren neurritzat. Hots, hori zen tonua. Tonua erantsi zion Do soka luzerari eta bibratzean RE nota lortu zuen. Honi berriz ere tonua erantsi eta MI nota lortu zuen.
Bi botila mugitu zituen mahai erdira: RE eta MI. Orain, do, re, mi, fa eta do botilak ikus zitezkeen mahai gainean, txukun-txukun ilaran.
- FA nota, hiru-laurden 3/4 proportzio bidez lortua zuena aurretik, ez zegoen Mi notatik tonura, tonu erdira baizik. Hau argitu zuen eta falta zitzaizkion neurriak zehazten jarraitu. Tonua erantsi zion SOL soka luzerari eta bibratzean LA nota eman zion eta azken honi, berriz ere tonua erantsi eta SI nota lortu zuen. SI notatik DO notara, tonu erdia zegoela ohartu zen Pitagoras.
Notei zegozkien botila denak zituen ilaran dagoeneko Larrek.
- Aita, aspalditik frogatu nahi izan dut proportzionaltasun kontu hau. Entzun dezagun.
Eta makilatxoekin botilak banaka, eskalako norabidean jotzeari ekin zion: bai, notak horiek ziren eskalakoak, lortu zituen.
- Bai, aita, funtzionatu du! - gehitu zuen aitari begira. Eta orduan bertan botilak grinaz jotzeari ekion zion, musika sortu nahian, baina benetan, erritmo kaskarraz eta musikalidade eskasarekin. Gelditu egin zen Larre.
- Beno, aita. Dena ez da matematika kontua, musika-sentiberatasunak ere izango du zerikusirik, ezta? - esan zidan begi zeharka,
- Bikain! - esan nion, eta besarkada estua eman nion alabari, aspaldian entzun gabeko hitzaldirik gogoangarriena iruditu zitzaidalako.

- Hor doana marikoia da!

Xoán maitea:
Herentzian jaso ditudan eskuokin, espazio estalitan plazera bilatzen hainbestetan haztakatu zaituztenokin, hainbeste zauri sendatu eta barruan zeneraman harria azala urratuz atera dizutenokin, zure lehorrean oasiaren bidea marraztu duten esku berberekin idazten dizut agur esateko.

Lehendabizikoz gonbidatu dute Laura nonbaitera, zerbaitera: hitz egiten dion lankide bakarraren ezkondu aurreko agurrera. Orain badaki erabakia behin betikoa dela.

Herentzian jaso ditudan begi hauekin begiratzen dizut; urrun zaude, hurbil aldi berean. Zure iragana ikusten dut igarotzen eta harro nago. Geroa irakurtzea ezinezkoa da jada. Kliska bakoitzean eder bezain lehenaldi ikusten zaitut, ingurua bezain eder eta latz.

Dantzan aritu da etxeratzeko agindua jaso arte: tabernako argiak piztu dituzte. Hirurehun metro eskasetara dauka pisua. Bost minututan dutxaren goxotasunak laztanduko dio azala. Eta hala ere ez dago erabat bare, lasai. Arnasa estutu zaio, bihotz taupadak bizkortu: beldurra. Xoán babesten zuten kale berberak dira Laura mehatxatzen dutenak. Pribilegioak galdutakoan konturatzen gara izan bagenituela.

Ikusi ez ezik ibili ere herentzian eman dizkidazun oin hauekin nabil, urrutian batzuetan, hurbilean bestetan. Banoa itzulerarik gabeko xendan. Oinak zureak diren arren, urratsak nireak hemendik aurrera.

Herriko plaza. Argia. Espazio zabala. Bi neska eta hiru mutil aulkian porroa erretzen. Inoiz ez dakizu zein larru jantzi duen otsoak.
- Nola izango da ba marikoia? Emakumea da eta!
- Goazen!

Eman dizkidazun herentzia guztiokin esaten dizut aio. DNAk mutila nintzela zioen, kodetutako informazioa, naturala, berezkoa. Modu zehatz batean jokatzen ikasi nuen irakasle beharrik gabe. Gerora hasi nintzen jokoa jolas bihurtzen, amaren arropa janzten logelaren babesean. Zuk mozorroa deitzen zenion, gizonezkoa emakumearen itxuraz ikusteak zekarren lotsa justifikatzeko edo. Metamorfosi laburra, behin behinekoa, klandestinoa.

Laura oihua entzun orduko hasi da korrika. Etxera daraman kalean sartu da takoiak madarikatuz. Hormek itzultzen dioten oihartzuna berea edo harrapariena den ez daki. Eskua sartu du poltsan giltzak prest izateko. Portalera iritsi denean lehenengoan asmatu du. Etxekoa pixka bat gehiago kostatu zaio. Behin barruan, etxeko leiho guztiak ere itxi ditu. Orduan sentitu da seguru. Biluztu eta dutxan sartu da ur epelaren laztan lasaigarriak jasotzeko. Inoiz ez zuen pentsatuko hainbeste beldurra pasako zuenik jaiotzen eta hezten ikusi duten kaleetan.

Nire izatea azido nukleikoaren agindu, informazio eta patua baino zerbait gehiago zela onartu nuen. Bai, letra batzuk eman zenizkidan: adeninaren A, citosinaren C, guaninaren G eta tininaren T. Ikasi dut lau letra horiek ere ez dutela dena erabakitzen; marka kimikoak gehitzen omen diete bizi ohiturek eta kanpo aldagai desberdinek. Markek geneak hitz egitea, informazioa aktibatzea eragin dezakete. Edo isilaraztea. Gaixotasunak piztea, adibidez, edo lozorroan mantentzea.

“Ez da jaiotzen, emakumea egin egiten da”. Familiak ulertu ezin duen esaldia. Eskerrak lagun gutxi batzuei! Nekeza suertatzen ari zaio hala ere Laurari.

A, C, G eta T-k osatzen duten alfabeto mugatuarekin gorputza berridazteari ekin nion. Ordu-arteko gizon eta emakume kategoria biologikoak esaldi berriekin idatzi nituen. Esanahi berria eman nien nire baitan, erraietan bizi nuen guda faltsuari bukaera emanez. Armistizioren kronikak dio genetikak amore eman zuela zoriontasunaren aurrean.

Urteak zeramatzan sindikatuan Laura onartuko zutela pentsatu zuen. Txisteak izan ziren hasieran: ea inauteriak aurreratu ote zituzten galdetu zion Etorkin Departamendua konpartitzen zuenak. Lanak banatzeko egiten zituzten bileran lankideekin elkartu arte itxaron zuen txistea botatzeko. Txantxa ulertu behar zuela, halakoxea zela Alberto, ez zuela intentzio txarrarekin egin.

Ni ukatzearen ordainetan maite zintudala konturatu nintzen: ez zitzaidan olerkia gustatzen. Pentsatu, egin eta batez ere sentitu eta sentitzen ez nituenekin idatzi eta kateatu ditut bertsoak. Liburua osatu arte, liburu bakarra, originala, nirea.

Erabakiarekin tinko jarraitzen zuela ikusirik irainekin hasi zitzaizkion oldartzen. Kirurgiarengatik ari zela uste zuen aldaketa mingarria suertatu zitzaion galdetu ziotenean. Zehaztapena argia izan zen: “Ez, ez, zerebroa txikitu dizutenekoaz ari gara”.
Taldean eraso, ausart. Banaka hotz, mutu, begietara begiratzeko ezgai.
Azpikeriaren ondorio edo ezjakintasunaren memelokeriak bultzatuta ote zen jakin gabe, mingarriena egin zitzaiona: berarekin hitz egitea beste erremediorik ez zutenean abizenez deitu, izena ukatu.
Laura izateko bezain irmoa zirudien maltzurkeri berria: hitza ere kendu. Ez, ez zizkioten ezpainak josi, bortitzegia litzateke, salagarria, epaileek kondenagarria. Horren ordez, hitz egiten zuenean lankideen belarriak argizariz estaltzen zituzten: iruzkinik ez, iritzirik ez, jaramonik ez. Erabakiak hartzen ziren bileren berri ematea ahazten hasi zitzaien gero, edo geroraezinak ziren lanak agintzen ordu bera eta leku desberdinean.
Jazarpena salatu zuenean histerikotzat jo zuen sekzioko arduradunak.
Su etena agindu behar izan zion bere buruari, Xoán izatera itzuli. Ezkondu aurreko festarako gonbidapena Laura izenarekin jaso zuen arte. Pozik, eroso sentitu da galdetu diotenean ezkonduta dagoen edo seme-alabarik duen komuneko ispiluan ezpainak margotzen zituen bitartean, emakumeen konplizitatea sentitu duenean, emakume onartu dutenean.

Hemen naukazu orain zurearen epilogoa eta nirearen hitzaurrea izan litekeena idazten. Eskerrak eman nahi dizkizut Xoán, eskutitz hau idazteko letrak ere zuk eman dizkidazulako eta letra horiekin nik nahi eta behar nuena idazten utzi nauzulako.
Agur, betiko.
Laura

Dutxatutakoan boligrafoa eta papera hartu ditu Laurak. Idazten ari den eskutitzak ez du zigilurik eramango, hozkailuan itsatsiko du bere buruari egindako zinaren oroigarri.

- Presidente anderea, hemen dira Taleb presidenteordea eta Korporazioko zuzendari orokorra eta zuzendari zientifikoa.
- Ederki, sar daitezela.
Handia izanagatik, goxoa zen Gobernuko presidentearen bulegoa. Inbidia ziztada bat sentitzen zuen Antoni Taleb presidenteordeak han sartzen zen bakoitzean; izan ere, ekonomia-ministerioan zuen egoitzak ez zuen honekin zerikusirik. Berarekin batera sartu ziren bulegoan berrogeita hamar urte inguruko emakumea eta hirurogei inguruko gizona:
- Monika, hauek dira Andrea Asimi doktorea, Korporazioko zuzendari zientifikoa, eta Ben Turus jauna, Korporazioko zuzendari orokorra.
- Ongi etorri bioi. Turus jauna ezagutzen nuen baina Asimi doktorearekin ez nuen inoiz topo egin. Zer moduz dena, kafea nahi duzue? Ura badugu hemen nahi duzuenean hartzeko.
Kafe beharrik ez zuen hirukote bisitariak eta presidenteak lau aulkiz inguratutako mahai biribil bateraino gidatu zituen. Korporazioaren azken hiruhilabeteko emaitzei buruz hitz egin zuten bost bat minutuz, bileraren benetako gaiari heldu aurretik. Zegokion moduan, presidenteak erraztu zuen gai-aldatzea:
- Antonik aurreratu dit gaur aurkeztu nahi didazuena, baina ez dit gehiegi kontatu nahi izan. Aitortu behar dut jakin-min handia dudala.
- Gu ere azaltzeko gogoz gaude, egia esan – ihardetsi zuen Korporazioko zuzendariak. – Dakizun bezala, duela hogei bat urte, 2030ean , garatu genuen lehenengo Machina Oeconomiae, ordutik ekonomia ministerioan laguntzaile gisa erabili den adimen artifiziala. Esperientzia honen emaitzen laburpen bat Asimi doktoreak eta ministroak egin dezakete nik baino hobeto.
Andrea Asimik bere nagusiari buruarekin baiezkoa egin eta irribarre alaia zuzendu zion presidente andereari:
- Benek esan duen moduan, hogeita bi urte daramatzagu Machina Oeconomiae erabiltzen, gobernu ezberdinekin. Laburbilduz, hiru fase izan ditugu. Hasieran Machina aurreikuspenak egiteko erabiltzen genuen: hurrengo urteko prezioen igoera, barne produktu gordinaren bilakaera, langabezia tasa, eta abar.
Hau zioen bitartean poltsikotik pantaila bilgarri bat atera eta mahai gainean zabaldu zuen, mahaian zeuden laurok ikusteko moduan.
- Pantailan ikus dezakezue nola aurreikuspen horiek doitzen joan ziren. Hasieran hain onak ez baziren ere, bosgarren urtetik aurrera batez beste ehuneko laurogeita hamabosteko zehaztasuna izan dute eta, gainera, urte guzti hauetan estimazio-errore handienak ere oso txikiak izan dira. Hau da, aurreikuspenak beti daude benetako emaitzatik oso gertu, kasu txarrenetan ere.
Eskua gainetik pasa eta pantaila itzali zuen azalpenarekin aurrera egiteko:
- Hasierako urte horietako arrakasta ikusita pixkanaka Machina erabiltzen hasi ginen ez iragarpenak egiteko soilik, baizik eta erabakiak hartzen laguntzeko ere. Gobernuak har zitzakeen neurri ezberdinak simulatzen ziren eta haien aurrean Machinak aurreikuspen ezberdinak egiten zituen. Esaterako, simulatzen zen interesak puntu bat igota ala berdin utzita zer gertatuko litzatekeen, eta emaitzen arabera ekonomia arloko erabakiak hartzen hasi ziren Ministerioan.
Presidenteak hasperen egin eta baietz esan zuen buruaz. Gogoan zuen oposizioan zegoela izan zuela Machinaren berri eta nola bere alderdiko zientzia eta teknologia aholkulariekin hitz egin ostean erabaki zuten Machinaren kontrako iritzirik ez ematea, etorkizunean beraiek ere erabiliko zutelakoan. Andrea Asimik jarraitu zuen:
- Eta azken pausua konputazio kuantikoa eta adimen artifizialaren elkartzeari esker eman genuen: azken sei urtetan Machinak errealitatea behatu ondoren neurri ekonomikoak proposatu ditu, bere kabuz, eta gehienetan Ministerioak neurri horiek hartu egin ditu.
Antoni Taleb presidenteordeari begira esan zuen azken esaldi hau, eta honek jarraitu zuen:
- Hori da. Eta emaitzak hor daude, askotan hitz egin dugu honetaz, Monika. Azken sei urtetan izan dugun egonkortasun ekonomikoa paregabea izan da. Batez beste ehuneko bi hazi da ekonomia urtero, langabezia historia osoko minimoa da, soldatak igo egin dira prezioak baina bost puntu gehiago. Eta bitartean inguruko herrialdeak ez atzera ez aurrera egon dira eta gainera ingurumenaren gaineko eragina jaisten ari gara urtero.
- Ulertuta. Eta orain orduan zer ari zarete proposatzen, zehazki? – galdetu zion presidenteak, disimula ezinezko premiaz. Begiradaz, presidenteordeak Andrea Asimiri eskatu zion erantzuteko.
- Machinak Oeconomiaek bere kabuz ikasten du. Eskura duen munduko informazio digital guztia prozesatzeko gai da eta horretan oinarrituta Gobernu honek har ditzakeen neurri ekonomikoak proposatzeko garatu genuen. Neurri horien azken helburua gizartearen ongizatea maximizatzea da. Baina orain, bere kabuz, neurri ekonomikoez gain beste arloetako neurriak ere proposatzen ari da: hezkuntza, segurtasuna, kanpo-politika, osasuna, …
Korporazioko presidenteak hartu zuen orduan hitza, presidenteak 'Hau ez da gertatzen ari' pentsamendua burutik kendu ezin zuen bitartean:
- Ondo baderitzozue, Machinak berak azalduko digu proposamen horien atzean dagoena.
Andrea Asimik aurretik mahai gainean zabalik utzitako pantaila piztu egin zen orduan eta Machinaren irudia azaldu zen bertan. Ahots garbi eta lasaia zen Machinarena:
- Presidente anderea, 'Hau ez da gertatzen ari' pentsatzen egongo zara beharbada.
Bi ordu beranduago hiru bisitariek presidentearen bulegoa utzi zutenean, bi eskuez aurpegia estali eta begiak itxi zituen presidente andereak.

∀a∈R,∃b∈R /a*b>a∧a*b>b
(Zenbaki erreal ororentzat beste zenbaki erreal bat existitzen da bien arteko biderkadura bietako edozein baino handiagoa izanik, edo maitasuna)

F(x)=x^2 aita funtzioa zen. F(x)-ek, esponentzialki, lau seme-alaba izan zituen. Hiru handienak, f_1(x)=x^4, f_2(x)=x^6 eta f_3(x)=x^8, bere antzekoak ziren eta aita F(x) harro zegoen.
—Gogor tematzen bazarete, edozer lortu dezakezue —esan zien egun batean—. Ez duzue mugarik izango, eta infinituraino iristeko gai izango zarete, ni bezala.
Laugarren semea, f_4(x)=x^2/(x^2+1), pixka bat ezberdinagoa zen. Hasieran bere aitaren eta anaien gisakoa zela zirudien. Berauek bezala abiatzen zen, berauek bezala ziharduen, baina puntu batean inflexio bat gertatzen zitzaion eta infinituak ihes egiten zion.
—Berriz saiatu beharko duzu —esaten zion aita F(x)-ek—. Batzuei beste batzuei baino gehiago kostatzen zaie, baina ezin duzu amorerik eman. Zure familiaren eredua jarraitu behar duzu.
Sutsuki tematzen zen, adorea ez galtzen saiatzen zen, baina alferrik. f_4(x)=x^2/(x^2+1)-ek 1 abzisan muga gaindiezin bat zeukala nabaritzen zuen. Gogor jardun arren bere gorakada oso geldoa zen sabai hura noizbait zeharkatu ahal izateko.
—Zure anaiak jada infinituan daude, eta zuk ez duzu ezta unitatea ere lortu —Esan zuen aita F(x)-ek. Batzuetan hitz saminagoak erabiltzen zituen.
—Lotsatzen nauzu.
Eta f_4(x)-ek negar egiten zuen ezkutuan. Dena den, ez zen hain traketsa. Bazituen edertasun bereziak, baina besteen hitzek eta bere malkoek ez zioten ohartzen uzten.
Ez zuenez nahi aita F(x)-ek negarrez ikusterik, f_4(x) familia polinomikoetatik aldendu zen eta bakartasuna bilatu zuen. Puntu batean, funtzio ezezagun batekin ebaki zen. f_4(x) negarrez zegoela ikustean, funtzio berria kezkatu egin zen eta galdetu egin zion:
—Zergatik zaude horren triste?
f_4(x)-ek negar egiteari utzi zion, eta funtzio berriari erreparatu zion, lehenago sekula ikusi ez zuen bat zen, g_1(x)=log⁡(x).
—Zuk ezin nauzu ulertu. Poliki zoaz, baina zu ere infinitura iritsi zaitezke, nire anaiak bezala, eta nik nahiz eta bizitza osoa saiatzen eman ezingo nuke harrapatu. Ez dut ulertzen zergatik zauden oraindik hemen, zenbaki erreal txikienetan, infinitura abiatu beharrean.
—Infinitura abia naiteke —erantzun zion g_1(x)-ek—, eta azkenean harrapatuko nuke, baina orduan ez nuke inoiz ganbiltasuna ezagutuko. Izan ere hemen da, zenbaki erreal txikienetan, berezitasun berriak ezagutzeko daukadan aukera bakarra, eta ez dut infinitura iritsi nahi ez dakidan zerbait baliotsua atzean utzirik.
f_4(x)=x^2/(x^2+1)-ek hobeto so egin zion g_1(x)=log⁡(x)-ri.
—Ez nekien nire ganbiltasuna norbaiten gustukoa izan zitekeenik. Hain ohituta nago, non arrunta iruditzen zaidan. Baina nirekin bazatoz, ganbiltasuna erakutsiko dizut.
—Eta zu nirekin bazatoz, infinituraino abiatuko gara elkarrekin.
—Ez gara galduko?
—Elkarrekin, ez gara inoiz galduko —erantzun zion g_1(x)-ek. Baina, ordurako, ezin zen ez f_4(x), ez g_1(x) bereiztu, bai ganbila, bai infiniturainoko funtzio berri bat osatzen ari baitziren, f_4(x)*g_1(x).

Gizakiaren bizitza oso sinplea da; jaio, hazi, ugaldu eta akabatu. Baina jendeak ez duena ikusten da; 4 hitz horietatik guk ulertu ahal dugu guk nahi dugun bezala. Nire ustez, bizitza ez dira bakarrik 4 hitz, 4 hitz horietan gauzak asko gertatzen dira.
Lehena; jaiotzeko, gurasoak eduki behar ditugu, ez beti baina normalean jaiotzen gara gure gurasoek nahi digutelako.
Bigarrena; Adimen eta fisikoki hazten gara. Adimen; gure pentsamenduak, emozioak, sentimenduak, heldutasuna, gorrotoa, askatasuna, eskubideak... garatzen dira. Fisikoki; gure ilea kolorez aldatzen da, hortzak, hezurrak.. aldatzen dira.
Hirugarrena; ugaltzea ez da bakarrik sexu harremanak edukitzea, pertsona bat maite baldin baduzu zure konfidantza ematen diozu. Bi pertsonek asko maite dutenean eta ahal duten momentuan umeak edukitzea ere oso polita da, edukitzea seme-alaba bat komunean, zeozer biena dena.
Laugarrena; gure inguruan dauden pertsonek gazki pasatzen dute, tristura sentitzen dute, ezin ahal izango duzu berriro ikusi, eta hau gertatu ahal da momentu ez jakin batean.
Konturatzen baldin bagara, bide bat dago, ez da erraza... batzuetan gaizki sentitzen gara eta beste batzuetan barrezka gaude. Gizakiok garapen bat daukagu, aldaketak daude txarrak nahiz onak.
Zientziak demostratzen digu; gizakiok berekoiak garela, ez gara konturatzen denbora pasa ahala Lurra okerretik okerragora joaten ari dela. Gure etxe tronugabetua ari garela desegiten. Animaliak oso gaizki daude kutsaduragatik eta kutsadura gizakiok sortzen ari gara. Lurra desagertuko da, gure ardura gabeziagatik. Sortutako aurrerapenak ez dira esistituko.

GURE ESKU DAGO

Goizero-goizero esnatu, eta gosaldu ostean, komunera joan eta hortzak garbitzen ditudan bitartean, komuneko leihotik begiratzen dut. Txikitatik daukadan ohitura bat da. Egun guztiak desberdinak dira. Batzuetan bero egiten du, beste batzuetan hotza, haizea, euria…

Urteak pasa ahala, ordea, konturatu naiz, gu, gizakiok gure etxe bakarra, Lurra, pixkanaka suntsitzen ari garela.

Ni orain metereologoa naiz, eta hau argi ikusten dut, baina zuek nik bezain ondo ikustea nahiko nuke. Gaur egun, gizakiok ganora ez daukagula dirudi, dena hausnartu gabe egiten dugu, geroko ondorioei garrantzirik eman gabe.

Txikia nintzenean ni baino helduagoak ziren neska-mutikoei begiratzen nituen. Litxarkerien plastikoa lurrera botatzen zuten, bazirudien plastikoa sakarrera botatzeari ez ziotela garrantzirik ematen. Baina plastikoa sakarrera botatzeak, birziklatzeak, behar den ura bakarrik erabiltzeak, … gure Lurran efektu handia daukate. Eta hori eguraldiari begiratuz ikusten den horietariko gauza bat da.

Urteak pasa ahala eguraldia gero eta zoroago dagoela dirudi. Beroketa globala, kutsadura, zabalera handiko zuhaitz-mozketak, … eta beste asko dira eguraldia aldatzen dituzten eragile nagusiak.

Gaur egungo biztaleak jaio aurretik, planeta honek historia luzea eduki du. Eta orain, dena axola ez zitzaigun bezala, “arduragabe”, gure ingurunea suntsitzen ari gara.

Aurtengo neguan, orain dela hamabost urteko neguan baino hotz gutxiago egin du, eta udan ere askoz bero gehiago. Argi dago: Lurreko tenperatura gero eta beroagoa da. Eta sinetsidazue, horrela jarraituz gero, urte batzuk barru ez dugu desberdinduko neguan ala udan gaudenik. Hori ekiditzeko, hasiera-hasieratik egin behar genuena egingo dugu, Amalurra zaindu.

Horrela, goizero leihotik begiratzen dudanean egun guztiak desberdinak izango dira.

Alborexaba coa promesa dun día solleiro de primeiros de marzo. Carolina conducía co afán de chegar decontado. Gozaba coa perspectiva de alixeirar o traballo adiado pola choiva dos pasados días.
Aparcou e foi chamar ao timbre. Non abrían. Tentouno novamente coa mesma sorte, así que timbrou aos veciños para que abrisen o portal.
Xa no andar, chamou outra vez. Non se oía nada. Decatouse de que era venres e, se cadra, había pouco que os seus habitantes colleran o sono. Apurada por aproveitar o día dispúxose a chamar ata que abriran, ou ata queimar o timbre. Logo da segunda pitada comezáronse a oír pasos. Abreuse a porta e Alberte apareceu tras dela.
-Veño buscar a Lois- dixo Carolina.
-Mira no seu cuarto, estará no primeiro sono. Esta noite demorámonos algo - dixo Alberte desaparecendo corredor adiante.
Dirixiuse ao dormitorio e petou na porta. A falla de resposta decidiuna a entrar.
-Lois! Aínda estás a durmir? Xa che vale! -dixo Carolina mentres subía a persiana.
-Non berres por favor, non aturo o ruído! Non abras de socato… fíreme tanta luz, baixa un pouco.
- Eu pensaba que estarías agardando. Xa tiñamos que estar por Silleda e aínda estás na cama! Levo dez minutos a petar na porta, e menos mal que me abriu Alberte, que está algo menos cadáver ca ti. Veña! Bule!
-Érgome axiña. Acouga un pouco e fai un café mentres me amaño.

___________________________________________________________________________

Co pelo aínda mollado, Lois entrou na cociña e púxose un café- Que miras?- preguntou a Carolina que estaba coa súa cunca fronte aos mapas.
-Pensaba que nos queda pouco para rematar coa aba inferior do val, onde non esperamos atopar nada, pero, si bulimos e podemos comezar coa metade leste da chaira superior, hoxe volvemos cun hábitat neolítico.
-A ver, e como é iso? Agora tamén es pitonisa, ou díxocho a fada de Pena Moura?
-Non te rías, dito así parece unha meigaría, pero a chaira está inzada de mámoas e ben sabes que os que soterraron alí aos seus mortos ben puideron morar pola contorna.
-Xa … pero a cousa é saber onde deixarían as pegadas, se máis ou menos preto dos túmulos mortuorios, se os seus restos foron suficientes e se aguantaron 5000 anos para que os atopemos … O certo é que esa chaira está pelada, e coas choivas destes días as condicións de visibilidade serán inmellorables.
- Ves coma non é adiviñación?
- Non, é hipótese. Coñecemos as condicións dos xacementos neolíticos e a topografía da zona de traballo. De aí vén.

_____________________________________________________________________________

Pouco despois chegaban ao coche. Tiraron mochilas e anoraks nos asentos traseiros e puxéronse ao camiño
-Non poñas a música alta que mentres chegamos botarei unha soneca- dixo Lois, amparándose do sol cunhas lentes.
- Logo do roubo de onte de seguro haberá controis na saídas da cidade. Tira as lentes non vaia ser que nos paren.
- Esa é outra hipótese fundada no coñecemento?
-Non, é un prognóstico baseado en indicios coma as pintas que levamos. Tira con elas, que non pareza que acochamos a cara.
-Se nos paran e non me espertan non será tempo perdido, que ben o aproveito durmindo. E para iso, mellor con elas.


-Velaí tes, Lois! esperta que nos mandan apartar- dixo Carolina.
O garda civil achegouse ao coche: -Bos días, documentación, por favor!
Lois rebusca na “guanteira” e saca os papeis. Carolina dálle o permiso de conducir. Ambos míranse riseiros ante a confirmación do prognóstico. O traballo empezaba ben!.
-Que levan detrás? Poden sacar os anoraks?
Ao volverse decátanse de que os abrigos tapan as mochilas formando un vulto que podería ser un escondedoiro.
- Son as mochilas. Tapáronas os abrigos- dixo Lois.
- Saque os anoraks, cunha soa man, e colla as mochilas- díxolle o garda civil a Carolina, mentres a apuntaba cun “ceta”- Ábraas, por favor .
Carolina pasou nun instante do riso ao medo.
O garda quedou inicialmente pampo, pero deseguida reaccionou chamando ao compañeiro. Mentres, Lois tentaba explicar o estraño contido das mochilas
-Somos arqueólogos, levamos mapas porque estamos facendo unha prospección en Lalín. As piquetas e paletas son para limpar o terreo … Temos permiso de patrimonio…
-ulo?
-Quedounos na casa - dixo Carolina, desacougada logo de buscalo sen sorte- Pero poden chamar o Servizo de Arqueoloxía. Alí confirmaranlle o que dicimos.

_______________________________________________________________

O día estaba mediado cando volveron á estrada.
-Síntome como se acabase de aprobar a materia "Arqueoloxía Fantástica". Indiana Jones ou Lara Croft non o terían feito mellor.
-Tamén eu, pero como nin eles nin a "Arqueoloxía Fantástica" existen, teremos que aproveitar o resto do día procurando pegadas de vida neolítica, non fastosos tesouros ... Anda que fixemos bo rebumbio cos mapas e fichas! Ordenareinos mentres chegamos, que xa me pasou o sono.
- Hoxe xa non acadamos a chaira. Xa sería sorte rematar a aba sen atopar restos
- Sorte? A sorte xa foi que non abrisen o capó...

Herman Hesse, escribía na súa obra mestra Demian (1968) “Quería tan só tentar vivir o que tendía a brotar espontaneamente de min. Por que había de serme tan difícil?” Eu non son Hesse, son un estudante de doutoramento de 26 anos da universidade de Santiago de Compostela.
A Xunta de Galicia non crea un plan de investigación estruturado e con perspectiva de futuro, e xa non saen convocatorias para solicitar contratos para investigadores galegos: nin para que continúen os que están, nin para que volvan os que se foron (algún país beneficiarase de todo o diñeiro investido na formación destes cerebros).
A xestión da investigación científica en Galicia sempre foi unha vergoña, pero agora creo que afuciñaron no lodazal do fondo do pozo. Non vale de nada traballar nun tema interesante e con aplicabilidade, nin publicar en revistas científicas internacionais, nin participar en congresos, nin realizar estancias en Universidades estranxeiras de gran prestixio. Temos unha boa formación, e teriamos un futuro prometedor se omitísemos un punto importante, o país no que nos atopamos. Porque resulta que vivimos na comunidade autónoma Galega. E resulta que aquí non se quere saber nada da investigación científica. Porque aquí a educación, a calidade das Universidades, a cultura, o futuro, o prestixio e a honra non importan o máis mínimo. Aquí só importa facer edificios. Aquí só importa o beneficio económico e o cortoplacismo.
A ciencia é o motor da sabedoría, e a sabedoría constitúe os cimentos sobre os que hai que edificar a catedral do progreso. Pero claro, o progreso é algo etéreo, algo que non engrosa as contas correntes.
Nós os científicos (presentes e futuros) non queremos enriquecernos, só queremos traballar, porque temos vocación, porque queremos saber e entender, porque queremos axudar aos demáis; porque só así se poden conseguir solucións aos problemas que arrasan a esta nosa sociedade tan pluricultural e democrática.
Así que señores amos do diñeiro e garabateadotes do organigrama social galego: sexan honestos e non nos enganen máis, porque o problema non é a falta de cartos públicos nin de calidade persoal, é a falta de interese e de vontade de facer unha ciencia real.
Así cando se pregunten por enésima vez porqué Galicia non vai ben, reflexionen sobre o que xa dixo Alejandro Dumas no S XIX, "porqué sendo tan intelixentes os nenos son tan estúpidos os homes?".

Maletas atadas con cordas, vagóns ateigados... xente cos ollos cansos, uns durmidos e outros coa mirada perdida.
Algún aínda tiña gana de falar.
.- Rapaza, e logo ti a que vas a Suíza?
.- Pois a traballar no que poida... e vostede?
.- Eu, miña filla, xa hai anos que ando por aló facendo disto máis do outro... a emigración foi a saída para tanto da miña aldea... Canto traballamos, miña madriña... Moitas cousas da que agora presumen os suízos levan o noso súor e sacrificio. Agora, pasei uns días cos meus, pero teño que volver.
Imaxes dun tren interminable cheo de galegos e galegas,... xente cos ollos cansos, uns durmidos e outros coa mirada perdida. A nosa terra dando o mellor dos seus alén da súa casa... sen estudos, sen coñecer a fala...
Era 1954 e nos arrabaldes de Xenebra estábase a levantar unha instalación científica que se convertiría pronto nunha das máis importantes do mundo: o CERN. Precisábanse obreiros, carpinteiros, electricistas, maquinistas...
Naqueles vagóns ían tantos dos nosos e das nosas... xente cos ollos cansos, uns durmidos e outros coa mirada perdida. Moitos deles ían por primeira vez, e quizais ese centro científico sería o seu destino.
De súpeto sentín que alguén golpeaba o meu ombreiro. Era a persoa que ocupaba a praza ao meu carón...
.- Rapaza, hai que se apertar o cinto que estamos a piques de aterrar.
Quedara durmida e todo aquilo era un soño... Ía no avión desde Santiago a Xenebra.
.- Rapaza, e logo ti a que vas a Suíza?
.- Son física, e mañá comezo a traballar no CERN.
.- Aquel home, coa cara chea de enrrugas, miroume durante un cachiño, e puiden ver naqueles ollos dúas bágoas e un aceno de orgullo.
Seguimos a medrar, malia todo.

A habitación que cheira a soidade rompe co son do seu sorriso. Rebota de parede en parede derretendo todo o mobiliario cunha nostalxia que abafa e empequenece. A pouca luz da rúa entra polas ventás de vidro verde coas sombras das luces de artificio, bañando o cuarto dun fulgor azul que se reflexa na pintura seca de anos atrás e que alumea o rostro de Ele cos matices dun retrato holandés. Tombado sobre a cama sostén con forza o seu ImagineART, que reproduce o sorriso que rebota como o eco, con medo a que escape e se perda ese instante de harmonía, entre o insoportable da nostalxia e a tranquilidade que radica na anarquía dos trazos. Non se move porque o que agora ve foi o que antes vían, a súa imaxe preferida e imperecedoira, precisa da luz dese aparato para vivir no pasado que non quere esquecer.

IART, reproduce - susurra Ele cunha voz que esgarra a cada sílaba.
A primeira versión é a que me gusta máis - reproduce IART coa voz doce e intelixente dunha muller.
Por que? - susurra Ele.
Ten algo que me ilusiona. Van Gogh era un home triste e pobre, un gran artista maldicido polo seu arte e, con todo, foi capaz de pintar a súa pequena habitación como un lugar de sosego e tranquilidade, como un fogar… Isto faime pensar que ata eu, chea de problemas como estou, podo ter un fogar, podo estar tranquila e, por que non, podo ser feliz - reproduce IART coa mesma voz de muller.
IART, para - volve a susurrar Ele ao mesmo tempo que se consume na cama do seu Arlés particular.

Aínda sen bágoas nos seus ollos, Ele solta o IART e este sobe ata o teito para xuntarse coa bombilla led que colga dunha pequena lámpada de oferta. A lenta subida do aparato foi acompañada pola mirada derrotada dun Ele que sabía que o que viña agora era un momento que lle rompía o corazón, pero do que non se podía desprender pese que o intentara unha e outra vez. Facía xa anos que a memoria se comercializara e esquecer ou lembrar era algo que se podía mercar, non sabía ben como, pero todo chegara cunha pastilla de dopamina que coa estimulación do receptor dDA1 permitía lembrar e coa do receptor DAMB esquecer. Pouco despois e co prometedor do negocio da memoria, as inversións foron sacando máis inventos ao mercado ata o punto que se poden sacar as lembranzas ao exterior e revivilas.

- A memoria ao teu alcance da man de ImagineArts, unha compañía que se lembra de ti- reproduce o IART ó tempo que cun xogo de luces recupera a cor da habitación acabando con esa nostalxia azulada. Todo se ilumina con ese amarelo do amencer que proxecta unhas sombras que danzan ó ritmo dos cantos de gorrións exteriores mesturados co respirar de Mel. Cando dorme sempre sorrí, incluso máis que cando está esperta. Ele pensa que ela sempre soña e nunca ten pesadelos, para el só hai aventuras, libros e músicas con cafés fríos nese durmir profundo. Por iso, encántalle espertar antes para vela durmir e cada mañá e coa meticulosidade dun Tribunal fixa os seus ollos nas pálpebras pechadas de Mel agardando que se abran coa preguiza da felicidade rutineira.
Ele agarda e agarda, pero ela non abre os ollos. Parece que a imaxe está conxelada, pero en realidade se repite cada corenta segundos pois é todo o que pode reproducir a súa vella versión de IART, e Mel sempre se levantaba dez minutos máis tarde que Ele. A cada repetición a cor azul da nostalxia faise máis patente, e a felicidade vai morrendo ó tempo que o amencer. A vixésima repetición o IART comeza baixar do teito no momento que afloran as primeiras bágoas, e se pousa no peito de Ele entre o bater dos choros. Ela xa non está e el non quere recordar. Abre o caixón e rebusca pola pastilla para esquecer, precisa sentir que cada día pode volver a lembrar os seus amenceres por primeira vez, cóllea e traga sen auga esperando que a dopamina e ese receptor DAMB fagan o seu traballo.

Pouco despois, Ele volve pechar os ollos sumido nese fulgor azul de pintura vella. Vaise durmir sabendo que mañá poderá lembrar por primeira vez aquel amencer.

“Levaba toda a vida na súa procura. Estudando, buscando e voltando a estudar outra vez. Pero despois de tantos anos de intensas investigacións, cría ter dado coa chave para atopar a substancia alquímica que tanto cobizaba...

`Conta a lenda que xa os pobos castrexos galaicos bebían infusións da flor do toxo, a tan venerada chorima ou alecrín, coma un bebedizo con propiedades case místicas. A súa forma de quilla e a intensa cor amarela que relucía nos seus pétalos eran consideradas símbolos de valor, resistencia e lucidez na loita, polo que os guerreiros das tribos adoitaban tomar unha ou dúas culleradas antes da batalla, debido o seu sabor fortemente acerbo.´

Neste conto popular atopou a inspiración que tanto se lle viña negando nos últimos anos: o crosepo. Se buscamos no dicionario, crosepo defínese como "insecto coleóptero de antenas cónicas, élitros en escama e pezas bucais en forma de fouciña, endémico de Galicia e que se alimenta exclusivamente da flor do toxo". Non é, entón, lóxico pensar que un escaravello que basea a súa dieta soamente na chorima poida conter e concentrar, na súa mesma esencia, a substancia que estaba a procurar? Os seus élitros de intensa cor dourada poderían, tiñan que ser a fonte do elixir que non facía máis que perseguir dende que era moi nova. Evidentemente, o seu interese ía máis aló dun suposto poder para converter en ouro ou prata todo aquilo que rozase; iso eran ideas demasiado frívolas… Os seus propósitos eran, pola contra, moito máis elevados: obter un composto capaz de reverter o avellentamento natural dos individuos.

E así pois, trala súa elocuente idea e moitas conversacións para convencer a algún entomólogo experto que a acompañase para capturar os seus arelados insectos, ao cabo de poucos días puido conseguir tres gramos de po puro de élitros de crosepo para infusionar e ensaiar. Por sorte para ela, os toxos eran o suficientemente abondosos nos montes galegos como para aloxar a moreas e moreas de crosepos durante todo o ano. Xa no seu laboratorio, os primeiros intentos foron, como cabería agardar de toda experimentación, un fracaso. Pero non chegara ata aquí para se render tan cedo. Aproveitando toda a súa experiencia previa, acumulada despois de tantos anos entre matraces e probetas, continuou probando distintas dilucións, medios e tempos de incubación ata dar coa presentación e dose axeitadas. Dous anos nada menos duraron as súas probas ata que puido conseguir aquilo que pretendera dende os seus inicios: que as súas prezadas hortensias azuladas, que lle traían tantas e tantas lembranzas reconfortantes da súa infancia na aldea, non murcharan nunca.”

Xián e Rosalía eran unha parella de anciáns que tiña 88 anos cada un. Vivían nunha aldea algo afastada da cidade.
Xián estaba a coidar as ovellas, pero entrou na casa para beber un vaso de auga. Botouse as mans á cabeza e axiña recolleu a Rosalía do chan. Apresurose a chamar ó hospital. A ambulancia non tardou en chegar, os dous foron para urxencias e alí diagnosticáronlle un ictus. Xián chamou por teléfono aos seus fillos. Eles, con bágoas no rostro, foron cara alí. Cando chegaron, os catro, penados, apertáronse co seu pai.
Pasara unha semana e Rosalía aínda estaba no hospital, xa chegara o momento de levala para a casa. Case non podía nin falar e cando lograba articular algunhas palabras, dicía que tiña dor; a súa memoria tamén fallaba, non lembraba ben os nomes, tiña vagos recordos; tampouco conseguía ver ben; e só podía facer pequenos movementos corporais. Debido á obstrución  sanguínea que sufriu, o sangue que bombeaba o seu corazón non chegaba ben ao seu cerebro, polo que as neuronas non recibían o osíxeno como é debido e, desta maneira, morrían pouco a pouco porque non lograban levar acabo a sinapse.
Aldara (filla de Rosalía e Xosé) e o seu home Xosé, foron vivir con eles unha tempada para axudalos.Unha noite, Xián saíu do seu cuarto e tentou meterse na cama que tiña Rosalía (que estaba adaptada para as súas capacidades) cando Xosé erguéuse para ir ó baño e pillouno; Xosé tentou explicarlle a situación, mais Xián non entraba en razón, pois levaba moitos anos durmindo con ela e non quería que nada o impedise agora.
Xián seguía a falarlle cada día coma se non lle houbese pasado nada, estaba namorado coma dende o primeiro día, tanto que desexaba que o mal que ela estaba a pasar, o tivese el.
Pasaron catro meses e cando foron á cama de Rosalía para erguela, decatáronse de que esa noite falecera, mais, aínda que a homeostase loitou por mantela con vida , o seu corazón xa non latexaba, xa non se escoitaba o son que facían a sístole e a diástole; as súas neuronas xa non realizaban a sinapse; os seus pulmóns xa eran inservíbeis; o aparello dixestivo xa non farían nunca máis a dixestión; as súas glándulas xa nunca segregarían máis hormonas; o aparello excretor xa non eliminaría máis sustancias de refugallo; a actina e a miosina xa non terían que traballar en movementos musculares de contracción; o sistema esquelético xa no serviría de palanca para os músculos; e por último, o seu sistema inmunolóxico xa non loitaría máis contra bacterias ou virus.
Chegara xa o momento da derradeira despedida, ninguén era capaz de falar. Todos choraban mentres presenciaban como o ataúde entraba no nicho. O hipocampo de todos os presentes, comezou a traballar, mostrando os recordos que cada un  vivira con Rosalía.
Xián sentiuse vacío, faltáballe Rosalía. Desexaba ser el quen sufrira iso e non ela. Mais non llo contou aos seus fillos, netos e bisnetos para non preocupalos.

Había unha vez un corpo humano onde todas as pequenas celulas nacían, vivian, reproducíanse e morrían. A verdade é que elas non tiñan unha vida moi diferente á nosa, incluso contaban cun congreso e cada catro anos acostumaban ir votar. Cada vez que as células votaban, escollían un goberno feito por grandes, poderosos e malignos virus. Normalmente gañaba o cancro e, se pensas que é extraño que as celulas elixisen un goberno formado por virus, tan só abre os ollos e mira dende cerca quienes fotón os anteriores presindentes.
Agora, non é que eu teña nada encontra dos virus, eles eran moi bos tipos, incluso dirixían un goberno con dignidade e sempre aprobaban boas leis, leis que beneficiaban a ... os virus. Imaxinádevos unha das leis, a cal dicía que o corpo tiña que estar sempre enfermo e nalgunhas ocasión isto agravábase ata chegar á morte. Outra lei prohibía xerar defensas contra eles por motivos de seguridade, claro está; así, os virus non terían problema en lograr a súa misión.
Como xa dixen, todas as leis eran boas, boas para os virus. Pero... e as células? A vida no corpo humano cada vez era máis difícil e cando as células non puideron máis, decidiron facer algo ao respecto, polo que, nas seguintes eleccións reuníronse e evitaron que o cancro gobernara. Déronlle o poder á febre de feito, fixeran moitos debates na televisión pública:
-Agora a febre ten unha excelente campaña-dixo o presentador.
-Todo o que se necesita para mellorar é unha nova visión que é o cambio que estaban esperando-dixo a febre.
-Eles tamén propoñen.
-Todo o problema co corpo humano é que a temperatura está moi baixa e hai que aumentala.
E todo isto, feito de tal manera na que según eles, as celulas estarían máis quentiñas.
Cando as células non puideron máis, volveron a votar e sacaron á febre, dándolle o poder ao cancro e depois á febre e logo ao cancro (outra vez) e logo (outra vez) á febre, ao cancro con gravata e finalmente, volveuse tan complicado que xa había febre con cancro; a iso chamáronno coalición.
O tempo pasou ata que unha pequena célula tivo unha idea e contóulla a todo o mundo.
-Compañeras, por que seguimos escollendo un goberno feito por virus e non nos gobernamos nós mesmas?
E elas exclamaron: "Es unha radical!", "Levémola ao cárcere!"
Finalmente, a nosa amiga célula rematou no cárcere.
Pero a idea que esa célula dera, xa estaba polo ar. E así foi que cantos máis anos pasaban, as células decatáronse de que aquela célula tiña razón, polo que comezaron a desobedecer aquelas inxustas leis que tiñan postas os viros. Nun golpe de valentía, venceron aos virus e instauraron a súa propia celulocracia.

Se boto a vista atrás doume conta de que eu non era un neno movido, traste… se non que en realidade tiña curiosidade científica.
Explícome.
Cando soaba o espertador e non me levantaba non é porque fose un vago, se non que o meu corpo estaba a experimentar unha das tres leis do movemento de Newton!
O meu corpo permanecía en repouso ata que era obrigado a cambiar o seu estado por forzas impresas sobre el (a miña nai arrincándome literalmente da cama).
A de veces que escoitei á miña nai dicir: Canta paciencia teño que ter contigo!
Ou cando empuxaba ao meu irmán mentres ía no patinete para facerlle caer e quedarme eu co patinete, non o facía con mala intención, só estaba a alimentar a miña curiosidade científica.
E se encima conseguía tiralo e quedarme co patinete, mellor que mellor.
Agora doume conta de que o meu irmán tamén tivo moita paciencia comigo.
Todas as veces que non me terminaba a cea non o facía para enfadar ao meu pai, que días despois terminaba atopando o prato cheo de mofo escondido nalgún lugar da casa, se non que o facía para comprobar como se deterioraban os distintos alimentos a diferentes temperaturas.
O meu pai é outra desas persoas que tivo unha enorme paciencia comigo.
E nin falar da vez na que case incendio o instituto ao facer o parvo cuns mistos, cando probablemente só estaba a facer un experimento químico!
Todos os meus compañeiros e os meus profesores tiveron moita, quizais demasiada, paciencia.
E como estas, miles e millóns de anécdotas máis….
Que probabilidade había de que un neno como eu, que a primeira ollada parecía un neno traveso bastante común, terminase dedicándose á ciencia?

-Hoxe é un gran día. En 30 minutos e 6 microsegundos aproximadamente recibiremos a os tripulantes da misión que mandaremos dentro de 2 anos cara un buraco branco.
Na sede da Nasa ninguén falou, todos calaron pensando que se realmente non tiñan ningún problema por fin ganarían o maratón espacial a China.
Nin sequera preguntaron como pasarían polo buraco branco,
eu como portavoz so quería que aquela panda de astronautas sobreviviran a avaricia de aqueles que coma eles foran obrigados
a gañar por encima das vidas que atoparan polo camiño.
Xa pasara o tempo previsto esperabamos e esperabamos pero non pasaba nada,e que podiamos facer. Creo que fun a única que deuse conta de que os astronautas nunca deberían haber accedido a entrar coa nave nese buraco.
Estaban diante pero aínda así quixeron participar naquela misión suicida.
Conseguiran crear o burato branco pero cando a nave diminuída cos tripulantes no seu interior pasaban polo interior do burato este pechábase con eles dentro.
Anos despois seguemos botando de menos aqueles que morreran, todos eles xa que non pararon de crer que podíase atravesar un buraco branco.
Este Maratón Espacial rematou mal para os dous países pero agora xuntos estaban unidos no soño de algo imposible que facíalles darse conta de que a inestabilidade da física non é algo co que se pode xogar.

Somos seis. Antes máis. Agora tan só seis. Todos e cada un contamos cun trastorno psicolóxico diferente. Un home, un mozo, un meniño. Unha muller, unha moza, unha meniña. Por orde, Irimia é a máis vella de todas, anda cos setenta e sete anos de idade. Logo séguelle Xusto, con corenta e nove, continuado por Paulo, de vinte e seis. Agora vou eu, cos meus case dezasete anos de idade, e posterior a min, Branca, que conta con trece anos de idade. Finalmente, Fiz atópase entre os nove e dez anos. Tamén por orde, nomearei as diferentes enfermidades e trastornos psicolóxicos, cerebrais e neurobiolóxicos que padecemos: Alzheimer, trastorno por Estrés Postraumático, loitou en numerosas guerras; trastorno obsesivo-compulsivo, para el todo ten que estar simetricamente colocado; anorexia, trastorno bipolar e autismo.
Métennos nunha sala, supoño que blindada, coma todas as que vimos. Hai seis cadeiras, todas formando un círculo. Paulo comeza a se estresar. As paredes acolchadiñas, coma sempre. Non queren que nos autolesionemos, quérennos facer dano eles mesmos.
Paulo comeza a berrar e a colocar as cadeiras nun cadrado, ruído que pon nervioso a Fiz, quen se pon en crequenas, tapa as orellas e berra máis forte aínda. Xusto confunde a situación con unha das súas batallas, polo que se agobia. Branca senta no chan e comeza a chorar, aínda que ri de vez en cando. Só Irimia senta na cadeira e permanece calma e serena.
Xiro e aparece o reto do día, sobre unha mesa de cristal. Do de hoxe só sobrevivirá unha persoa, iso deixárono claro. Hai seis papeis, con cadanseu nome escrito. Collo o meu. E miro o dos demais. Todos o mesmo a diferentes niveis de dificultade: memorizar unha secuencia de números. Sentamos nas cadeiras e comezamos a tarefa. Para a nosa sorpresa, cando cansou, Fiz deixou o papel no chan e botouse a durmir. Non lle gusta o contacto físico nin o ruído, polo que evitamos molestalo. Chegou a hora da proba e Fiz ergueuse, leu o papel outra vez, e deixouno.
Como era de esperar, Irimia non pasou o control, a memoria fállalle. Xusto acordou do noventa por cento das cifras, pero errou nas tres últimas debido a que era o seu número de identificación no exército. Paulo non soporta a orde dos números se non están nunha secuencia cun sentido lóxico, polo que non memorizou nada.
Eu lembreime de todos os números, pero a distorsión da miña vista converteume setes en uns, e non pasei a proba. Branca dubidou en todas as cifras debido ao seu trastorno. Tampouco pasa. Fiz memorizou e durmiu, cousa que exercita o cerebro, comprobado cientificamente, e, polo tanto, a memoria. Fiz é o único rapaz do mundo cunha deficiencia mental que logrará salvar a humanidade dos tolos que nos meteron aquí, nun dos laboratorios do século XXII da cidade de Vigo.