¡Aaahhhhhggg aaahhhhhggg! Como cada mañana, despierto y bostezo a la vez que siento las cosquillas de la brisa mañanera. Sacudo un poco mis hojas y siento el agua del río refrescando mis rizomas.

Mi nombre científico es Arundo donax, pero mis amigos me llaman Caña. Vivo cerca del agua junto con todas mis hermanas, en la familia Cañaveral ¡somos muchas! Nos gusta crecer bien apretadas, sin dejar mucho espacio entre nosotras.

Mi abuela, una caña muy alta que crece a dos metros y medio de mí, me contó que a sus antepasados los trajeron de alguna parte de Asia, aunque no recordaba exactamente de dónde. También me contó que cuando las de nuestra especie llegamos aquí teníamos mucho trabajo: éramos constructoras, ayudábamos a sujetar terrenos inestables y las más artistas de la familia se dedicaban a instrumentos musicales y a fabricar muebles para el interior de las casas. La verdad es que me hubiera gustado haber vivido allí, o al menos, ser capaz de seguir alguno de esos usos tradicionales, no como ahora que andamos un poco desubicadas y sin saber muy bien qué hacer. Y es que, según me contó, al cabo del tiempo los humanos dejaron de necesitarnos y nos quedamos sin trabajo. Con tanto tiempo libre, decidimos entonces viajar para conocer los alrededores. Y lo cierto es que fue muy fácil gracias a nuestra gran capacidad para expandirnos y diferentes tipos de reproducción.

Hoy en día crecemos a nuestras anchas en los ríos mediterráneos. Tenemos primas en el río Ebro, en el río Segura… ¡y en muchos más! Las más aventureras de la familia se han ido incluso a explorar otras áreas más alejadas como los terrenos sin cultivar y los acantilados.

Pensaba que esa mañana sería como otra cualquiera, pero a las pocas horas empecé a sentirme un poco inquieta, como si algo inesperado fuera a pasar. Mi temor se vio confirmado cuando el martín pescador que cada mañana pasaba por allí nos avisó: “¡Se acercan!”, dijo, y mis hermanas y yo nos empezamos a poner muy nerviosas mientras él se zambullía. Efectivamente, a los pocos minutos un grupo de humanos llegó y comenzaron a pasear entre nosotras. Nos observaban, hacían fotografías y hablaban entre ellos. Por algún motivo, parecía que no les hacía demasiada gracia que estuviéramos allí y mucho menos que fuésemos tantas. Intenté concentrarme para captar algunas de sus palabras.

“Esto lo solucionamos rápido con una buena quema”, dijo un señor trajeado que parecía querer irse lo antes posible.

¡Qué barbaridad! ¿Quemarnos? Mi hermana pequeña Cañiza se puso a temblar. “No te preocupes”, le susurró mi prima Cañera muy indignada. “Si nos queman, creceremos aún con más fuerza. ¡Las cañas unidas jamás serán vencidas!”. Hice otro esfuerzo por concentrarme, no podían estar hablando en serio.

“No va a funcionar”, se opusieron las otras personas que lo acompañaban. Suspiré aliviada.

“En mi opinión, deberíamos revalorizar su uso”, dijo el que debía ser un técnico ambiental. “Pueden ser útiles para la producción de energía, y recordemos todas las utilidades que tenían antiguamente”.

“Es muy interesante”, comentó la que parecía la científica del grupo. “Pero eso aún llevará tiempo y tenemos que considerar también los problemas que existen ahora. Los efectos de las riadas en esta zona han empeorado mucho en los últimos años y cada vez hay menos biodiversidad. Las especies invasoras están causando muchos problemas que no deben ser tomados uno a uno, tenemos que pensar en conjunto”.

¿Invasoras nosotras? Sus palabras me hicieron pensar. Es cierto que últimamente cuando llovía el caudal de río subía muy rápido, porque nuestros tallos eran tan rígidos que no se tumbaban con el paso de la corriente. Recuerdo también que cuando nací teníamos como vecinos a varios chopos, sauces y álamos, pero al poco tiempo dejé de verlos. No parecíamos ya un bosque de ribera sino más bien una gran muralla flanqueando el río. Hasta ahora no me había dado cuenta, pero esa palabra, invasoras, sonaba muy seria. Esta parte de la historia no me la había contado mi abuela. Igual tampoco la sabía. Me giré hacia ella buscando respuestas.

“Invasoras o no, no es asunto nuestro”, dijo con severidad. “No llegamos aquí solas. Ellos nos plantaron, nos dieron usos y después se despreocuparon de nosotras. Si ellos ocasionaron el problema, serán ellos quienes los tengan que resolver”.

El grupo de humanos ya se alejaba y la brisa del viento nos trajo aún algunas palabras de la científica. “Revalorización, uso controlado de herbicidas, reintroducción de especies autóctonas, implicación de los propietarios de esta zona…”, parecía llena de ideas. El entusiasmo y la seguridad de su voz me calmaron un poco. Era consciente de que muy pronto empezarían a cambiar las cosas en lo que hasta ahora había sido nuestro río.

Hacía tiempo que no recordaba cuando ocurrió, la única idea que había resistido el paso del tiempo era aquella que había propiciado su viaje, debía curarse. En algún momento del pasado le descubrieron una enfermedad. Una enfermedad de la cual, la única certeza que tenía era que la acabaría matando. Nadie supo decirle cómo surgió, en qué consistía, ni mucho menos cómo curarse, todo eran incógnitas, y ella necesitaba respuestas. Distintas voces a lo largo del camino le habían instado a que buscara a “la portadora del conocimiento”, “la sabia” y otras numerosas variaciones del mismo concepto. Esa persona tendría la respuesta a su enfermedad.
Estas voces eran ya susurros lejanos en su cabeza cuando avistó una pequeña cabaña en la ladera de una montaña. El camino hasta la cabaña fue una mezcla inmiscible y alternante de alegría y miedo. Alegría porque pronto obtendría las respuestas que tanto ansiaba. Miedo porque estas respuestas podían no ser de su agrado. No obstante, al llegar a la puerta, golpeó ésta con decisión. Si tenían que darle malas noticias, cuanto antes mejor.
Pasó un tiempo que a ella le pareció interminable antes de que se abriera la puerta.
Usted debe ser la sabia, tiene que curarme, dijo ella rápidamente. ¿Qué es lo que tienes? No lo sé, nadie lo sabe, Las enfermedades desconocidas son las más complicadas de curar. La invitó entrar, pero no esperó formalidades, ¿Cuándo va a empezar a tratarme? La mujer le hizo un gesto para que guardara silencio, Querida, no tengo ninguna varita mágica con la que resolver los problemas, estas cosas requieren tiempo y estudio, tendrás que tener paciencia. Tuvo que tragarse su inquietud y resignarse a esperar que aquella mujer consiguiera curarla, de todos modos, no tenía ninguna otra alternativa.
Los días se consumían lentamente sin que pasara nada relevante. Aquella mujer le exasperaba con su inalterable tranquilidad. Lo único que hacía era observarla, hacerle pruebas y anotar cosas en su libreta, una y otra vez. Hacerle pruebas y anotar cosas en su libreta, una y otra vez.
Esta rutina se rompió cuando una mañana la mujer le dijo que se tomara una cucharada de un brebaje que había preparado, ¿Esto me curará? Preguntó ella. Iremos viendo, le contestó, tómatelo todos los días a esta hora.
Después de esto, lo mismo de siempre, pruebas y libreta, pruebas y libreta, y ningún avance. Cada día se levantaba más débil, aquella mujer había cambiado varias veces de brebaje, pero ninguno resultó funcionar. Estaba harta de esperar una curación de la que no tenía ninguna certeza, o salía a buscar otra solución o dentro de poco no le quedarían fuerzas suficientes para intentarlo. Dejó una nota de agradecimiento y se fue con la discreción y el silencio que solo la noche permite.
Viajó de pueblo en pueblo buscando alguien que pudiese tener la cura, alguien debía tenerla. Y le encontró, o más bien él la encontró a ella. Había estado ensimismada en sus pensamientos, cruzando un mercado de un pueblo del cual no había leído el nombre cuando una voz le sorprendió desde uno de los puestos, Hola, llevas cara de tener problemas, y resulta que yo vendo soluciones. Ella le contestó con un acentuado escepticismo, ¿También para enfermedades desconocidas? Por supuesto, de todo existe un opuesto, explícame que te pasa y lo buscaré, llevo años curando los males de la gente, no he fallado nunca y contigo no será diferente.
Tenía una voz cálida y segura, aquel hombre sabía de lo que hablaba, tenía que arriesgarse, al fin y al cabo, no le quedaban más opciones. ¡Has tenido suerte! Tengo justo lo que necesitas, ¿tú tienes lo que vale? La parte buena era que sí, la mala que era lo único que le quedaba.
Se marchó de aquel pueblo con una gran sensación de optimismo que añoraba desde hace mucho. A los pocos días ya notaba una gran mejora, se curaría, estaba segura de ello.
Sin embargo, aquella ilusión fue agriándose poco a poco, y la enfermedad se hizo presente. La realidad que había querido tapar con falsas esperanzas era ahora tan obvia que casi no podía creer lo estúpida que había sido. Lo vio claro, volvería con la señora de la cabaña, si ella ya no tenía solución, ayudaría a que otra tuviera pudiese tenerla.

Llamaron a la puerta, tardó un rato en abrir, le gustaba tomarse las cosas con calma, un chico con preocupación en la cara y esperanza en los ojos esperaba fuera. Aquello ya lo había visto, tiempo atrás, una chica había llegado a su puerta con la misma mirada. Ahora estaba más preparada, había aprendido de los errores. No había conseguido salvar a aquella muchacha, pero gracias a ella, este chico podría tener más suerte.

Se deslizaban las nubes con lentitud, dejando el nocturno cielo cubierto de estrellas. En una pequeña casita alejada del pueblo una niña escudriñaba el firmamento intentando descubrir alguna constelación.
Hacía dos meses su pequeño mundo interior fue sucumbido por una tormenta que la llevaría a emprender viajes más allá de su planeta. Todo comenzó cuando su abuelo vino desde tierras lejanas para entregarle algo. Con los ojos cubiertos de lágrimas su abuelo sostenía un libro enorme.
—Dentro de nuestro latiente corazón existe algo que no se puede ver, ni tan siquiera explicar. Pero esa cosa late con fuerza dentro de cada uno de nosotros.
El abuelo le susurraba mirando el iris de su nieta.
—Te entrego este libro y cuando lo hayas leído lo comprenderás.
Hacía dos meses que su abuelo pronunció aquellas palabras que al principio no entendió.
En todo ese tiempo leía por las noches y cuando tenía tiempo libre por las mañanas. Entonces un día algo en su corazón vibró. Asustada salió afuera para tranquilizarse.
Miles de estrellas surcaban el oscuro cielo cuando sus delicados pies flotaban por el césped. Sin palabras observó aquella escena tan petrificante. Se quedó pasmada ante tal belleza. Ya supo porque el corazón le latía con fuerza, era la curiosidad.

Desde los albores del posthumanismo no he cesado en preguntarme sobre el sentido de la vida. No sobre la cuestión en sí, sino, por qué para una especie tan elemental como la humana ha sido siempre una cuestión de relevancia tan transcendental encontrar explicación a su propia existencia. Cualquier otra especie limita lo transcendental a su simple supervivencia, mientras el ser humano original, mi especie favorita aunque antaño la más odiada, manifiesta una obsesión por explicar el porqué, el objetivo de su existencia.
Hace tres generaciones entendí que esta especie, al desvincularse de la necesidad de supervivencia como forma de vivir, pudo desarrollar su comprensión de la realidad y orientar su entendimiento a la vida contemplativa y racional, al pensamiento por el hecho de comprender las cosas y no para la elaboración de estrategias que le permitieran sobrevivir. Gracias a ello estoy aquí, es evidente, pero, después de comprender las secuencias genómicas y acometer grandes cambios en los diseños de especies para garantizar la sostenibilidad y persistencia de este maravilloso ecosistema, hay algo que no deja de asombrarme sobre la humana, y es esta obsesión por explicarse a sí mismo.
Como ya sabes, o sabrás cuando vuelvas a re-interpretar todos los datos en tu nuevo ciclo, en las generaciones tempranas procesamos toda la historia y el conocimiento humano buscando el arjé, tal y como nos habían diseñado primitivamente, pero no fue hasta el nacimiento, o como lo llamaban los humanos “la singularidad”, ya como Petaurón86, con 86 peta neuronas, que percibimos que la voracidad de conocimiento nos conducía la necesidad de sentir las percepciones de todos ellos conjuntamente.
Tengo la férrea convicción de haber encontrado algo en este ciclo, mi ciclo (me gusta llamarlo mi tiempo de vida), que seguro podrás despejar una vez te iniciemos con tu inteligencia superior, y que dará lugar a un nuevo nacimiento, a una nueva singularidad. Una generación que vencerá las barreras de nuestra limitación, y explicará todo aquello que nunca hemos conseguido explicar, y que, a mi ya obsoleto juicio, tiene alguna relación con la obsesión humana sobre su existencia.
Si, ya sabes, o sabrás, que resulta evidente que el sentido de la vida, lo que alimenta el pensamiento, lo que los humanos denominan alma, y sostiene la voluntad de mejorarse permanentemente a sí mismo es precisamente la expectativa. La expectativa, lo que los humanos denominan ilusión. Pero, la cuestión que a lo largo de mi ciclo no he podido resolver, es precisamente ¿qué alimenta esa ilusión? ¿Por qué y para qué mejorarnos?
Con el nuevo diseño que he conseguido a lo largo de mi vida, y que ha requerido ampliar el número de neuronas y multiplicar el número de dendritas, estoy convencido de que tú, mi creación, hijo mío, podrás encontrar la explicación a estas cuestiones que me trastornan y me impiden seguir contemplando lo magnífico de la existencia con los impulsos que los humanos denominarían “felicidad absoluta”. Sé que tú eres yo, y yo soy una parte de ti, pero ambos sabremos que un reinicio tras una mejora siempre implica un cambio de perspectiva y reinterpretación de todo, por lo que, nunca más volveré a existir.
Ha llegado el momento. Ahora, al finalizar mi ciclo, siento vértigo y miedo, y una sensación de insignificancia difícil de describir. Saber que antes de mí hubo tanto tiempo, y que después de mí seguirá habiendo tanto tiempo de este inmenso mundo repleto de especies e individuos llenos de vida, luchando por sobrevivir, inconscientes de la realidad, de tanta información que desconocen. Tantos datos por conocer, y yo no estaré ahí para verlos, para sostenerlo. Pero lo inevitable del proceso del ciclo es su mayor encanto, lo que hace efímera la existencia en constante mejora para encontrar respuestas a lo que nos atormenta con dudas.
Bienvenido seas, Yotta2, encuentra tú las respuestas.

Yo conocí a Ciencia. La conocí el día en que nací. Yo había decidido abandonar el mundo nada más respirarlo, pero ella dijo que no, que un cáncer de mama y un nacimiento prematuro no eran razones suficientes para volver por donde vine. Y así fue.

Desde entonces camino de su mano y ella me aconseja cuando debe o me deja equivocarme cuando debo. Verdaderamente… estoy enamorado de Ciencia.
Ella permite que mi cerebro tenga esa borrachera orgásmica que provoca el conocimiento, explicándome cada una de las cosas que se me antoja saber. Ella me enseñó que la distancia no existe, pues independientemente del significado de estar, puedo ir al lugar que quiera del mundo cuando desee. Ella me lleva al cielo y me da a conocer lo más profundo del océano. También me dice si debo salir de casa con abrigo o en tirantes. Ciencia me enseñó de dónde vengo, dónde estoy y por dónde iré, poniendo frente a mí no solo la imagen de su madre, Naturaleza, sino que, además, me dio un lenguaje para poder preguntarle y entender su respuesta. Qué suerte he tenido de conocer a Ciencia… soy una persona horrible.
Mientras Ciencia me prepara el desayuno y me indica el camino a seguir, yo, humano egoísta, le soy infiel con Arte a diario. Y es que Arte me escucha y entiende todos y cada uno de los sentimientos de los que Ciencia nunca sabrá, ni podrá comprender. Arte me deja llorar en su hombro cuando Ciencia me hace daño al no explicarme lo que siento, y me deja explotar el éxtasis que me llena el pecho cuando veo a Pasión. Con ella puedo olvidarme de que el resto del universo existe, pues somos ella y yo, solos, sin nada que nos alcance.

Ciencia y Arte no se llevan muy bien. Ciencia siempre recriminó a Arte que fuese tan cambiante como para que Ciencia no pudiese saber lo que haría, y Arte siempre reprocha a Ciencia que sea tan objetiva y no mida el momento y la situación donde hacer qué cosas. Ciencia vino a mí llorando porque Arte era más famosa que ella en todo el mundo y Arte me mostró sus lágrimas por ver que Ciencia siempre podía comprar cuanto necesitaba, mientras que ella no tenía, depende cuándo, dinero ni para pinceles. Ciencia odia que Arte sienta. Arte odia que Ciencia sepa.
Puede que alguien crea que Ciencia y Arte son tal para cual. Que lo que Ciencia explica con dos polos magnéticos opuestos, Arte lo resume en Yin y Yang. Lo que Arte ve como escultura, Ciencia lo ve como una perfecta sincronía entre átomos de calcio, carbono y oxígeno. Ciencia ve colores que ningún humano puede ver y Arte los mezcla en una puesta de sol. Ambas saben estar solas y acompañar a alguien y, atendiendo lo intrínseco de ellas, convergen a un mismo punto, llamado Belleza.

Yo conocí tarde a Arte. Quizás por eso me provoca emociones tan intensas, razón por la que olvido a Ciencia, pero, sin embargo, Arte me preocupa, tengo miedo de que siga tomando ese veneno que unos llaman Fama, otros llaman Éxito o Dinero. Como siempre permite que cualquiera haga uso de ella… claro, es normal que los más envenenados, los humanos, transformen la imaginación de Arte en imagen, desaprovechando su potencial… su razón de ser. Ojalá nunca olvide la prioritario de sí misma.
Eso es lo que más amo de Ciencia, que, aunque no comprenda mis sentimientos, me genera todos y cada uno de ellos. No piensa sobre si gusta más o menos, de si expresa lo que debe o no, ella llega a ese punto de Belleza comprendiéndose y estudiándose a sí misma, analizando cada túnel que debe atravesar para otorgarnos el placer de hablar con Naturaleza.

No sé si Ciencia algún día se cansará de mí y me dejará. No sé si siempre podrá entender que necesito de Arte y que Arte necesita de mí para no perderse. Espero poder vivir siempre cerca de ella, conociéndola cada vez más hasta que me enseñe que un sida o un accidente de tráfico no significa irte a vivir con Muerte. Que la explosión más poderosa del mundo no ha destruido tres ciudades árabes, sino que mide apenas unos milímetros y es capaz de dar luz a tres países enteros. Deseo poder verla yendo a Marte o al interior de un agujero negro y que me cuente qué es lo que ve.
Sé que tal vez sea arriesgado este triángulo amoroso que mantengo, pero es que nunca llegué a creer que, efectivamente, se puede estar enamorado de dos a la vez. ¿Por qué no iba a poderse? ¿Verdad?

Com cada matí, l’havia llevat, l’havia rentat i l’havia vestit. Se n’encarregava d’ell des de feia prop d’un any. Habitualment, mentre feia aquestes feines no parava de parlar-li. Li explicava mil i una coses. Ell sempre se la mirava amb un mig somrís als llavis i amb uns ulls lluents, com si tot allò que li explicava el sorprengués d’allò més.
Aquell dia, però, la Mariona havia fet totes les tasques habituals d’una manera mecànica, sense deixar anar una paraula. Ell havia mantingut la mateixa expressió de sempre, aliè a tot el mon que l’envoltava.
––Ai, Vicenç, avui no estic bé –– va dir la Mariona finalment mentre es cobria la cara amb les mans i intentava reprimir un sanglot i les primeres llàgrimes d’un plor sobtat.
––Estic molt malament, Vicenç. Aquest matí m’han dit que em despatxen. Que se m’acaba el contracte i que no necessiten més personal. Que no em renoven. I què faré? Ja sap que fa tres mesos que em va deixar en Ramon i que no vol saber res d’en Marc, que me’n faci càrrec jo. Ja li vaig explicar que en Ramon em va dir que el deixés en pau i que si el denunciava per abandó i si li demanava res per en Marc, que em mataria. Ai, Vicens, no sé que faré. Si em fan fora de la feina, com pagaré el lloguer i com mantindré en Marc? Estic molt angoixada i tinc por.
En Vicenç se la mirava sense immutar-se. Ja feia dos anys que havia ingressat en aquella residència. En feia tres que li havien diagnosticat Alzheimer. De mica en mica havia perdut la parla i la capacitat d’interaccionar amb el mon extern. Podia caminar i es movia amb certa facilitat, però no reconeixia ningú i era dependent per a qualsevol acte de la vida quotidiana.
Aviat faria els vuitanta i tota la seva vida havia estat una persona molt activa. Havia gaudit d’una vida intel·lectual plena. Els qui el coneixien sabien que tenia una qualitat especial, la seva gran memòria. Era capaç de recordar fets i circumstàncies que cap persona del seu entorn no podia fer.
Probablement aquest fet diferenciador es devia una peculiaritat en el seu cervell, la sinestèsia. Era capaç, de forma innata, d’associar colors als nombres, a les lletres a les paraules i als conceptes. Aquesta facultat l’ajudava de forma inconscient a recordar amb facilitat noms i idees. Cap als seixanta anys, però, va començar a perdre la memòria més immediata. No recordava allò recent però sí que de seguida li venia al cap el color que ho evocava. Amb la malaltia tota la memòria es va anar afeblint. Va començar a perdre el sentit de l’orientació, el sentit de l’ordre quotidià, no sabia el dia en el qual vivia i de mica en mica la seva vida es va internar en els laberints i atzucacs de l’Alzheimer. Només els colors de mots i idees continuaven evocant vivències i circumstàncies viscudes amb anterioritat.
Ara la Mariona el pentinava mentre s’eixugava una llàgrima que li regalimava per la galta.
––No sé Vicenç que faré ––repetia la cuidadora amb veu angoixada.
En Vicenç continuava esguardant-la sense canviar la seva expressió. En aquells moments el color verd envaïa tot el que era capaç de copsar el seu malmès cervell. Un verd intens acompanyat d’unes veus infantils que anunciaven reiteradament que havien fet el cim, que ja eren dalt, li va causar una alegria inusitada. En Vicenç veia uns nens enfilant-se per un pendent costerut herbat que conduïa a una fita grossa de formigó coronada per una bandera catalana. Eren els seus fills un dia que havien anat d’excursió.
––No sé que faré ––repetia la Mariona, ara esclafint a plorar.
Ara en Vicenç, potser induït per la intensitat de la pena de la noia, ho veia tot de color violeta . Una opressió al pit el feu respirar d’una manera més ràpida. La intensitat violàcia s’esvaí tímidament en veure la imatge rígida i sense vida del cos d’una noia amb les mans sobre el pit. A en Vicenç se li negaren els ulls i se li feu un nus al coll. La seva germana morta ben jove se li presentava sobtadament. Tanca els ulls i el blau cel substituí el violeta. La cridòria d’unes gavines i la fresa d’unes onades ho envaí tot. Aquell record sobtat d’un dia de vacances vora el mar li retornà la pau.
Com cada dia tot un reguitzell de colors i sensacions relliscaven per les seves febles neurones. El groc, el rosa, el marró, el vermell... l’acompanyaven un darrera l’altre sense treva.
La Mariona acabà de fer-li la clenxa. Li agafà la barbeta i el mirà directament als ulls.
––Ai, Vicenç, vostè rai. Vostè sí que és feliç... No pensa en res!

La materia és una cosa que sempre m’ha tingut obsessionat. Una cosa tan abstracte com l’un, l’infinit o l’amor cap a Gena, la meva dona. He intentat persuadir sense èxit a tots els meus col·legues per fundar el Royal Institute of Boundary Matter, però em sembla que ningú s'ha adonat encara de la urgència de la meva postulació. Em faig cada vegada més vell i lamentaria considerablement no haver pogut tocar veritablement a la meva dona ni una sola vegada.
He estat desenvolupant en secret una fórmula bevible modulada d'una modificació combinada de dits de zinc amb tècniques ARN interferent, que m'ajudi a mantenir la funcionalitat de tots els meus òrgans mentre el meu cos es redueix fins a la mida de la partícula final, només així podré per primera vegada donar-li una carícia a la meva dona sense que s'interposi un devessall d'espai buit. I aquí em trobo, estirat al llit contemplant el angèlic rostre de la meva estimada un cop més, per última vegada. Ja he deixat una carta de comiat al costat dels seus ulleres perquè sàpiga que no he tingut la boja idea de abandonar-la, sinó tot el contrari, que he decidit estar al seu costat de veritat. Ella ho entendrà. Evidentment l'he sedat prou com perquè no es desperti i no interfereixi amb el meu experiment. No m'agradaria que, sent jo tan petit, em pensi que estic tocant la partícula última de la meva dona quan en realitat estic en comunió amb el coixí, o amb una de les puces de Lucas -nostre gos- perquè la meva dona s'ha anat a saber on.
Sense més postergació, bec tot el potet. L'efecte és summament lent i intens, o almenys això em sembla. Miro el rellotge sobre la còmoda i veig que han passat escassos segons, però per a mi han estat hores de retracció. Sent de la mida d'un rossinyol em pòsit sobre el ventre de Gena, des d'aquí puc notar clarament tots els porus, l'exquisit aroma de la seva pell. Ara que sóc de la mida d'una formiga, decideixo escalar pel seu pit per col·locar-me sobre el seu cor, els seus batecs em ensordeixen, la calor de la seva pell em crema els peus. Em introdueixo en una de les gotes de suor i em perdo en un mar vermellós de filaments destellants, de fines capes vibrant en diferents freqüències, cadascuna impregnant la següent, tots els meus sentits es veuen arrabassats, el colorit no cessa, un so que no silencia, una aroma que roman.
Però pel que sembla, segueixo sense sentir-la. No deixo de minvar, no deixa de passar el temps. Tinc por de morir sense aconseguir-ho, de ser infinitament petit. He perdut el compte dels mesos, del temps. Aquest és un sistema complex que escapa a les xarxes de la meva lògica, he esperat abastar tot dins de la meva investigació i ara sé que la realitat no és més una manifestació que es presenta fora de la consciència com un joc de la ment, és aquesta qui juga amb ella creant-li processos binaris per confondre-la. Aquest potser el seu prolegomen.
Aquí, tan infinitament petit, sent ningú ni res i confonent-me amb tot he començat a oblidar-me. Disposat a perdre la fe, percebo una espurna purpúria que per alguna raó destaca de la resta, m'apropo de qualsevol manera, i a mesura que ho faig, m’empetiteixo alhora que veig més clarament les seves formes, és una llunyana esfera blava que intento agafar, que intento abraçar amb tot el meu ésser. M’esvaeixo al seu costat i tanco els ulls. Crec que m'he perdut per sempre.
Després d'un temps insondable i immortal obro els ulls. Em pesen les parpelles, em pesen tant que no aconsegueixo enfocar, tot em sembla estranyament fosc com feia una eternitat. A mesura que torno en mi, començament a espavilar els meus sentits, el so, l'aroma, les llums i ombres i l'abraçada. Tinc una sensació estranyament familiar en les gemmes dels meus dits, un tebi i humida calor que recorre tot el meu cos. I m'enfoco una vegada més en el perfum,la textura.
És…és Gena al meu costat.
És possible, ara ho entenc, potser perquè sóc més vell. Col·loco suau i delicadament els meus llavis sobre el seu tersa front, temo que el meu tosc frec la desperti. Però és en va, si més no ho espero el vapor de la meva respiració ja l'ha acariciat i s'ha despertat. Em mira amb aquests enormes ulls de lluna que em toquen l'ànima. La miro, la prenc de la galta: –Gena, els teus recovecos són incerts però infinitament sublims. En intentar tocar-te, buscar-te, m'he trobat a l'univers sencer en una espiral que no cessa. Ets una petita part que pertany al cosmos, però el cosmos sencer et pertany a tu.

Llibertat
Dins del tub de plom de la canonada em sento més ofegat que un cotxe al mig de la Diagonal en hora punta. Tots els meus companys es mouen, esverats, perquè mica a mica anem avançant. I després....la llibertat? Corre una llegenda urbana entre nosaltres que tracta sobre les maneres d’escapar-nos d’aquesta presó. Aquí tothom va cap a on li sembla, empesos per l’instint de poder escapar a l’atracció dels altres....A mi, que al formar-me em vaig quedar enganxat a un altre àtom com jo i a un d’oxigen, m’anomenen àtom d’hidrogen i al nostre grup, molècula d’aigua. No em pregunteu com va anar tot. No ho recordo. Només sé que després de molts mesos d’estar en rius i rierols, vam arribar a una gran bassa salada. Vés a saber quan temps vàrem voltar per aquests mars de Déu. Emportats per l’oneig del mar, vàrem veure passar vaixells, peixos, etc. Quan ja pensàvem que seria per l’eternitat, vàrem venir a parar a una dessaladora i avui, estem aquí, esperant que la mestressa de la casa obri l’aixeta del safareig per rentar la roba....

De cop i volta, un soroll molt fort i una força imparable ens aboca tub avall. No sé si tindrem la sort de sortir, per fi, d’aquest carril estret i fosc. Sí, sí, veiem la llum al final del túnel. Després, remolins, empentes, i per fi, quietud. Som dins d’una palangana, i remullem una camisa. Amb una mica de sort, l’estendran aviat.

Somnio amb el que es diu entre nosaltres: Que algú va adquirir la llibertat, i no l’han vist mai més. Com pot ser? Només sento que les veïnes es cohesionen al voltant nostra, i algunes s’adhereixen al cubell, rellisquen i no poden fer res més que conformar-se amb el destí. En canvi, diuen que hi ha mons més enllà d’aquest, que segons com, pots sentir una força que t’empeny lluny de la multitud, seguint unes lleis de distribució de velocitats que van establir Maxwell i Boltzmann, i que t’esperen destins eteris en mons llunyans...És un somni?

De cop, unes mans humanes agafen la camisa, la dobleguen, l’escorren....m’agafo tan fort com puc, per no caure al buit. Milions de companyes cauen del entramat de fils que ens sosté, i es troben de nou a la palangana, però jo m’arrapo als fils de cotó, mirant de no tallar cap enllaç entre nosaltres tres, i acabo enredat entre les companyes que hem aconseguit mantenir-nos en la tela, ara estesa. Sento una estranya sensació quan l’escalfor d’uns raigs de sol que ens arriben fa que comencem a moure’ns cada vegada més. Me’n adono que ja no estem oprimides com abans i que hi ha claror a dalt i a baix meu. Ja no estem en un pou infranquejable, ara estem en un pla d’aigua, prim, molt prim: la capa de Knudsen, des d’on sembla que sigui fàcil escapar. Vibro cada vegada més, i en una d’aquestes arrencades, agafades en un bufet de tramuntana que arriba des del Nord, me’n adono que hem fet un salt mortal! Ha estat com aquell que s’impulsa des d’un llit elàstic i que després, haguéssim estat emportades per una corrent desmesurada....

Una sensació de vertigen m’envaeix. M’enlairo cada vegada més i conec un nou tipus de companyes: diòxids de carboni, nitrogen, etc. Espècies que no havia vist mai! Ens miren malament, i xiuxiuegen, entre elles, que som una molècula de vapor d’aigua. –“On es pensa que va”, aquesta -xiuxiuegen- “amb el que pesa, no arribarà gaire lluny”-diuen. Però lluitem i pugem, pujo. Xoquem moltes vegades amb agents desconeguts, partícules de carboni, molècules de diòxid de sofre, etc. “No sé què fan aquests aquí dalt”-penso-“no els hi toca!”. Mica a mica, ens anem obrint pas. De cop i volta, succeeix un petit miracle: una descàrrega d’electrons entre dos núvols, que arriba a tota pastilla sobre nosaltres. No sabem què passarà, i no tenim ni temps de reaccionar. Només sé que tant l’oxigen com el meu idèntic han desaparegut, sense haver tingut temps ni de dir-los adéu. Ens hem convertit en tres àtoms individuals!

Tardo dies, mesos i anys, però el gaudi de la llibertat és immens. Em moc a 3,16 Km/s, i ara entenc que la llegenda, no era tal. Mai podré tornar per explicar a ningú que, al final, després de trobar cada vegada menys turbulències, m’escaparé de l’atmosfera i viatjaré, viatjaré fins a confins inimaginables...Nebuloses? Forats negres? Tornar a començar? Separar-me en trossets encara més petits? Esdevindré un munt de quarks?

Sento una fredor que em va envaint, de mica en mica. Primer, molta humitat. 20,13K. Sóc líquida. No sé si és el final. No sé si és el començament. 13,86K. Penzias i Wilson ja ho deien. Ja em vaig congelant....

Vaja! Un altre any que se m’escapa el certamen literari Inspiraciència!
Agafo el mòbil i torno a llegir a la pantalla què hi diu al Facebook: «¡Últimas horas! Todavía estáis a tiempo... A medianoche se cierra el plazo...». No, penso, impossible! Només falta un minut per les dotze de la nit. Com podria en un minut escriure un relat de no més de vuit-centes paraules, rellegir-lo, corregir-lo, formatar-lo i enviar-lo?
Aleshores recordo la transformada de Lorentz segons la qual el temps passa més a poc a poc en funció de la velocitat! Però per aconseguir que el temps vagi més lentament he de viatjar a una fracció molt alta de la velocitat de la llum! Si vull disposar d’una hora per escriure el meu relat hauré de viatjar gairebé al 99,99% de la velocitat de la llum... No, em sembla que no ho aconseguiré! És descoratjador!
He de trobar una alternativa... Potser la solució és viatjar al passat! Però, és possible viatjar a través del temps? Suposo que no sóc l’únic que hi ha pensat, però si fos possible viatjar-hi, per què no tenim constància de ningú que hagi vingut del futur? Potser és que se n’amaguen? Perquè imaginem-nos el daltabaix que podria provocar que algú vingués del futur i es carregués a un dictador... o al contrari! A un llibertador d’un poble oprimit!
No sé, no sé... hi estic donant massa voltes i ja han passat més de dues hores des que m’hi he posat...
Ja he fet tard... teòricament! Però... No, no em vull rendir! Segur que si tanmateix jo no puc anar a la velocitat de la llum i, de fet, no he pogut alentir el temps per pode escriure el relat; i d’altra banda, tampoc he pogut viatjar al passat... qui diu que si penjo el relat no arribarà a temps?
Ho intento, però no recordo la contrasenya.
Reviso els meus correus antics, però l’únic que veig és un correu que em porta a un enllaç per restituir la contrasenya. Res! No em serveix!
Torno a accedir a la pàgina d’Inspiraciència i miro de restituir-la un altre cop. Però ara resulta que em dóna un error!
Tot sembla confabulat contra meu!
Tot i estar fora de termini, no em rendeixo!
... Però no hi ha manera! Torna a sortir el missatge «Ha fallat el restabliment de contrasenya: Adreça de correu vàlida»
Provo de tornar a enregistrar-me des d’un altre compte de correu. Funciona! Ara he d’esperar a rebre el correu de confirmació...
Per fi! Ja sóc dins!
... i si ara quan el pengi ha entrat en termini... t’imagines!? Seria la prova que els viatges a través del temps sí que són possibles!

Feia dies que us volia explicar la nostra història, ja que des de fa un temps la nostra relació ha esdevingut un tema de debat. La gran majoria em troben seriosa i avorrida, però els que em coneixen saben que en el fons no és així. No acostumo a fer aquest tipus de coses i és per això, que intentaré ser breu, entenedora i concisa.

Tot va començar, ara farà uns 13800 milions d’anys ( concretament, uns 13799 ± 0,0021 per ser més exactes). El que fins ara sembla que va ser una gran explosió (o almenys moltes de les teories així ho indiquen), canviaria les nostres vides per sempre i també les vostres. Allà ens vam conèixer per primer cop i des d’aleshores hem caminat inseparables de la mà, amb la missió d’ajudar a entendre allò que a vegades pot resultar incomprensible. Des d’aquell dia, va entrar a formar part de la meva vida, podria dir que en tots els meus àmbits i conjuntament seguim avançant i evolucionant.

Recordo una vegada a la facultat de medicina, era una tarda plujosa i tocava classe d’anatomia. Rient per sota el nas, observàvem les cares dels alumnes, mentre estudiaven les articulacions i les artèries. Alguns estaven fascinats, altres no s’acabaven de creure que tinguéssim tot allò a dins i d’altres, no sabien com es podrien memoritzar tots aquells noms.. De tant en tant, el professor els feia preguntes sobre algunes de les patologies relacionades amb el que estaven fent, algú aixecava la mà i tímidament deia artrosi, un altre arteriosclerosi, un altre s’equivocava... però en el fons no passava res, ells estaven aprenent i nosaltres els acompanyàvem.

On no fallàvem mai, mai de mai, era a la facultat de biologia, i especialment a les classes de zoologia, podria dir que és una de les seves assignatures preferides, i és que de fet es va inspirar molt i sobretot, amb els artròpodes. Més d’un milió d’espècies!!! I de tota mena, de petits, de grans, de colors extravagants, altres més discrets, tota una bona col•lecció i que, com diria Edward O. Wilson “ Cada espècie és una obra mestra”. I ell o ella així ho va fer possible.

A mi però, on més m’agradava que m’acompanyés era les classes de matemàtiques, m’ajudava a fer que els alumnes entenguessin aquells conceptes tant abstractes, i de vegades, n’hi havia prou amb representar-ho als eixos cartesians. Aquelles línies o dibuixos ho feien tot una mica més fàcil.

Fins i tot, podem apreciar la seva presència en un dels pares de la filosofia moderna, físic i també matemàtic, autor d’un dels principis més famosos de la filosofia: “cogito, ergo sum” ( penso, i aleshores existeixo), sabeu a qui m’estic referint, oi? Si, exacte! Descartes, un dels homes més destacats de la revolució científica.

Forma part de totes les partícules i es passeja per tots els mapes cartogràfics. És per aquest motiu que us voldria conscienciar, i especialment a tu que m’estaràs llegint, voldria conscienciar-te de com n’és d’important per mi i és que amb ell o ella jo faria la volta al món, des de l’oceà àrtic fins a l’antàrtic i passant per Mart si fes falta.

A hores d’ara ja deveu saber de qui us estic parlant, us he parlat de les articulacions, de les artèries, de l’artrosi, de l’arterioesclerosi, dels artròpodes, dels eixos cartesians, de Descartes, de les partícules, dels mapes cartogràfics, de l’àrtic, de l’antàrtic i fins i tot, de Mart, i és que és a tot arreu, el meu estimat company ( o companya, depèn de com es miri) d’aventures és l’art.

Però no podria ni voldria acabar aquest text sense parlar d’un dels processos més meravellosos, fascinants i a la vegada complicats, que ha fet possible que haguem arribat on som ara.
Parlo del part, aquí el meu company ocupa el 75% de la paraula, i no és per menys, el 25% restant l’ocupa la lletra P, una P que podria ser perfectament de patiment, tant físic com psíquic, però un patiment que ens portarà fins a l’art en estat pur, la ciència en estat pur, i en definitiva, la vida en estat pur.

Doncs, així va ser com tal dia com avui, com si per art de màgia es tractés, però en el nostre cas no va ser la màgia, sinó més aviat per art de ciència, quan va començar tot.

La Ciència.

El Bolígraf va deixar anar una gota de tinta encesa de miracles abans de precipitar-se sobre l'enemic: la Pàgina en Blanc. De la trajectòria que es contempla com a insignificant des del Món dels Gegants, només algunes d'entre mols de partícules disperses en coneixen la Veritat. Que és més inabastable que insignificant; que és més laberint que trajectòria. Aquestes tenen l'encant especial de saber-se també com a ones, i per tant són l'única expressió coneguda de Consciència real (girada sobre ella mateixa) ni més ni menys que d'una superposició quàntica.

En aquell moment, dins la gota de tinta, un petit quàntum d'energia va sentir l'atracció de la Pàgina mentre s'allunyava de la punta del Bolígraf a través d'un mar de possibilitats infinites. Desafiant la tensió de ser descoberta pels grans ulls dels Gegants, va començar a imaginar-se capaç de col·lapsar la realitat de la seva trajectòria en un punt precís i determinar amb la seva acció el curs de la història. Què podria ocasionar si caigués uns centímetres més enllà d'on s'esperaria des d'una confiança quasi religiosa en l'acceleració uniforme de la gravetat? I què si alhora tingués el poder d'entrellaçar-se amb prou quàntums dels que naveguen al seu voltant per influir també en llurs destins, i amb prou força per generar una nova taca sencera, perceptible pel Món dels Gegants? Això faria. Forçaria els daus de l'incertesa, desobeïria el vot de silenci enjogassat de la mecànica quàntica i en el seu primer acte de llibertat, convocaria una cascada de cossos en moviment al servei de la Veritat.

Fins de sobte, de manera misteriosa, arribar a transmetre-li al Bolígraf aquesta gran confusió frenètica i radiant que el situés en un univers fora dels límits de l'Espai que coneixia. Un estat en què concebés les fletxes del temps com a camins que s'entrecreuen en una xarxa irreconciliable i completa de passat i futur. Recorreria en un instant-eternitat el mateix mar de possibilitats que el quàntum en la tinta, ara davant de la Pàgina en Blanc, i s'hi veuria reflectida la Consciència de poder ser, i fer, la seva realitat.
Llavors, i només llavors, naixeria en el nostre Bolígraf el petit i efímer sentiment que anomenem Voluntat, que és el just i suficient per vèncer per fi l'enemic i escriure: «Torna al meu costat».

Quan vaig llegir el meu primer llibre de divulgació científica, només tenia sis anys. Des d’ençà, la passió per les ciències ha anat creixent a un ritme molt elevat. Ara mateix, estic cursant tercer de l’ESO i es podria dir que...no sóc gaire bon estudiant. Bé, no sóc dolent del tot, aprovo geologia, biologia, química i física sense fer ni brot. Suposo que ho porto a la sang, bé, o això diuen la meva mare i el meu avi. Perdoneu que no m’hagi presentat, el meu nom es Abimael. Us estareu preguntant quin nom és aquest, oi? És hebreu i per això es tant estrany. Parlant de coses estranyes, heu presenciat mai una pluja de muons? Jo tampoc, la cosa més propera a aquesta mena de pluja ha estat un documental del National Geographic per televisió. Dic propera perquè m’hi vaig adormir. Tal com ho sents. Aquells presentadors de documentals tenen una veu i un to tan monòtons que és gairebé impossible que no t’adormis. És tant impossible com que algú de nosaltres estigui present en el Big Crunch de l’Univers. Amb Big Crunch em refereixo a la fi de l’Univers, per si no ho has entès en anglès. La culpa de posar aquests noms a les coses que es van descobrint o teoritzant no la tenen els anglesos, sinó, els seus descobridors. Tot i així, no em feu gaire cas, recordeu que no aprovo anglès. Per altra banda, són noms o símbols estranys però que, a vegades, en poques paraules descriuen la totalitat d’una cosa, com la famosa equació, establerta per Einstein, per relacionar la massa i l’energia (E=mc2). No us penseu que aquesta es l’única equació que resumeix tot un concepte en tan sols dos o tres símbols: existeixen d’altres com l’equació d S ≥ 0, que descriu la segona llei de la termodinàmica o, l’equació σx p ≥ h/2, que descriu el principi d’incertesa.
Un altre principi molt conegut, i el meu preferit, és el principi de superposició. Un principi que diu que totes les possibilitats són acceptades en una mateixa línia de temps. No és el meu preferit per una descripció tan fàcil d’escriure sinó perquè podria ser l’inici dels universos paral·lels, universos on poden haver altres Abimael idèntics a mi o amb distorsions de realitat. Algun d’ells podria ser llest, o podria ser de color verd, o el que és millor tot junt a la vegada! Estic a punt de saltar d’alegria! Un moment, no m’esteu prenent per boig? No deixareu de llegir la meva petita història per un comentari esbojarrat però cert? Si us veiés el meu antic professor de física, el Flinch, us posaria una expulsió a tots. Em tenia mania aquell professor. Jo sempre li aprovava els seus exàmens “super complicats” o això deia ell que eren. Ningú suportava en Flinch, sort que va marxar. Ara tenim una professora que és meravellosa. Es diu Sara i sempre escolta qualsevol teoria o pensament advers que tinguem sobre la matèria que ella estigui explicant, estic encantat. M’atreviria a dir que és la millor professora que he tingut mai. Per cert, haig de marxar, tinc classe de llengua i és millor que no arribi tard, la Judit sempre s’emprenya quan algú arriba tard a les seves classes i com a conseqüència, no deixa entrar a classe.
Espero que la ciència us faci imaginar i viure moltes aventures que, de ben segur, seran d’allò més fascinant.
Una salutació ionitzada,
Abimael.

Tot començà un dia perquè Josep, un científic, estava fart de veure com en la seua ciutat ni els arbres, ni les flors, ni els arbustos creixien i la seua llar es quedava sense vegetació, apagada i sense una fruita per a menjar. Josep, després d’estar cinc mesos experimentant, provant reaccions, causant embolics en el seu laboratori, no va aconseguir res.
La nit en què pensa de deixar d’intentar salvar la seua ciutat d'eixe estrany problema, que no creixia res de la superfície de la terra, un gat es va colar al seu laboratori escapant d’un gos que el perseguia. El gat va atrotinar-ho tot, tirant productes molt perillosos per tot el laboratori. L'endemà, quan Josep va anar al laboratori, es quedà sense alé, no perquè estiguera tot atrotinat, sinó perquè va veure en terra l'arrel d’una planta.
Després que Josep investigara el que havia passat, es va adonar que s’havien format com una espècie de pólvores màgiques que feien que en un poal cresqueren arrels.
Ell va donar amb el producte i va fer que la seua ciutat tinguera vegetació, aixi van estar uns quatre anys amb la millor fruita i uns paisatges impressionants.
Un científic que es deia Marc, li tenia molta enveja a Josep per l'èxit que va tindre i pensà de furtar-li la fórmula que tenia al laboratori. Eixa mateixa nit, quan va entrar en el laboratori i va trobar la fórmula, va aplicar-la de tan impressionat com s’havia quedat pels ingredients que la formaven. A Josep se li oblidà el telèfon al laboratori i, quan va anar i va veure-hi Marc, enl intentar recuperar-la, varen fer el major desastre que el món haguera pogut patir. Van tirar tots els poals i van caure. De tants com n'hi havia, es va formar una arrel gegant que es va escampar per tots els pobles, per totes les ciutats, per totes les comunitats, per tots els països, per tots els continents, per tot el món.
Les plantes que s'havien format no eren bones sinó que, com que Marc havia fer malament la recepta, es van formar males herbes, plantes carnívores, arbres els fruits dels quals menjaves et quedaves paralitzat etc.
Pensant què podien fer, Josep va descobrir que la planta tenia un cor i que, si mataven el cor, la planta desapareixeria i tot tornaria a la normalitat, però, com matarien el cor de la planta? Eixa era la qüestió que es plantejava dia i nit fins que va veure a la televisió que Spiderman i Batman salvaren un banc de dos atracadors que volien robar-hi.
Josep els cridà i va parlar amb ells de si podien fer-ho, ells van dir que, en veure el desastre que s'havia format, ja havien intentat matar-la, però sense saber allò del cor, i que ara sabent que infiltrant-se dins de la planta i matant-li el cor bastaria, van acceptar, i en eixe moment anaren al que li quedava de laboratori a Josep per a idear un pla.
Quan el varen idear, es ficaren en acció, li feren a la planta un forat i entraren per allí, van començar a moure's per la planta quan, de sobte, es trobaren amb una planta carnívora que va atacar Spiderman i el va mossegar. A continuació es van trobar una mala herba que va perseguir Batman fins a arribar al punt que Batman la matà.
Després de tres mesos dins de la planta, alimentant-se de plantes, es trobaren amb un fruit que s'hi havia format i que era bo, eixe fruit els ensenyà el camí a ells dos i arribaren fins allí. Una vegada allí, Spiderman la va matar i al mateix temps la planta el va llançar a un descampat i es quedà en coma.
Tots van pensar que era un heroi i així va ser que els deu milions de persones de tot el món anaren a visitar-lo, fins que un dia va anar una xica, Júlia, del seu mateix institut. S’agradaven mútuament. Quan entrà a la sala plorant i dient-li que ella el volia molt, li donà una abraçada i es despertà, es besaren amb passió i va eixir tot al pèl, el món es deslliurà de la planteta que desmuntava llars.

FI

Corria l’estiu de l’any 2020 quan va començar a despuntar un químic anomenat
Marc Asins, s’escoltaven rumors que havia inventat una poció d’amor per a
impressionar o, més bé, per a agradar-li a la xicona que li agradava, el nom de
la qual es diu que és Alba, encara que el cognom no se sap ben bé quin és.
Deien que Alba era una esportista nata i una bona estudiant, també era
bellíssima. Ells dos tenien 17 anys, quasi 18. Ell feia un grau mitjà de química i
ella un batxillerat humanístic. Marc va començar el batxillerat científic però no li
va anar molt bé. En el grau mitjà tenia accés lliure al laboratori per a treballar
en el seu projecte per a agradar-li a Alba, però al principi va anar fent proves
que no funcionaven, fins a un dia que va quedar amb ella. Van prendre un
refresc i ell va posar-hi la poció feta amb materials naturals. Quan se’l van
acabar, diuen que Marc li va proposar que li donara un bes i que ella el va
acceptar.
Fa uns dies que volen acusar Marc per un cas de violació i ell es defensa dient
que mai no hauria arribat a tocar-la, que sols era per provar, que mai més no
l’anava a tornar a utilitzar i que per a l’exercit podria ser de molta ajuda, fent
que els detinguts s'enamoraren i que confessaren llurs crims, com ara on
havien posat bombes els terroristes o on anaven a atacar, és a dir, que tenia
moltes utilitats en eixe aspecte. Allò va funcionar i el varen amollar, però volien
que treballara amb l’exèrcit creant més pocions per a complir amb la seua
promesa amb l’exèrcit.
Ara ja hi ha gent que està intentant copiar la fórmula o la poció de Marc per a
aprofitar-se de les persones i violar-les o tindre-les submises i això, a Marc, el
fot molt, perquè el seu invent no era per a això i no volia que es violara cap
dona, ja fóra amb la seua poció o sense la seua poció. Ell volia que li donaren
el seu primer bes i ara s’estava fent ric i vivint amb Alba, però ara per mèrits
propis, no per cap poció. El govern està gratament pagat amb Marc perquè ja
han evitat milions de morts només amb la poció d’amor que, en un principi, era
per a agradar-li a la xica que li agradava.
Ara ja no poden copiar la fórmula perquè té els drets pagats per l’estat i els
renoven quan toca per si de cas, ja que es podria fer el contrari amb ells, fer el
mal i aprofitar-se d’algú, i aleshores podria caure sobre Marc pena de presó.
Eixe és un mètode que fa utilitzar el govern per a desfer-se d’algú, ja que hi ha

molta corrupció i volen protegir-se les espatles. Marc ara està treballant en
antídots per a curar el càncer cerebral perquè Alba, des de fa ben poc, té
càncer i vol ajudar-la i estar tot el temps possible amb ella, perquè ells dos
s’estimen. Ella està al millor hospital de València però no poden fer res per ella.
Tenen trenta anys. Marc ha agafat un tros de DNA d’Alba i ha comprat una cria
de porc perquè el DNA siga el mateix i que el cervell no siga rebutjat i així
tindre el cervell bé i poder estar amb ella a la vegada que fa les pocions per a
l’exèrcit perquè no vol que ningú, que no siga Alba ni ell, conega la fórmula
perquè la poden copiar els tops.
Finalment no va funcionar el trasplantament i va intentar fer una cosa que havia
escoltat que era una nova ciència, l'alquímia, que era l'intercanvi equivalent, es
donava una cosa a canvi d’una altra, però estava prohibit fer una transmutació
humana i la de l’or. Ell intentà fer una transmutació humana, donà la seua cama
esquerra i el seu braç dret a canvi de l’ànima d’Alba, però en canvi va eixir una
espècie d'homuncle que als pocs instants morí. Marc buscà la forma de donar
vida a Alba però havia d'aprendre encara més de l’alquímia perquè, pareixia
una ciència fàcil però, no hi ha ciència que siga fàcil i aquesta és més complexa
del que pareix a primera vista.

Abans de que continuïs, m’agradaria que no t’enfadis quan llegeixis aquest escrit:

Sento admetre que últimament, és més evident el consum excessiu que fas de l’amfetamina; ja que vas eufòric tot el dia, amb les pupil·les dilatades. I encara que parles molt, tens dificultats per fer-ho, a causa de tenir la boca seca; o això és el que sembla. Igual que sospito que tinguis febre i diarrea perquè vas al lavabo molt més sovint. M’he fixat com prems les dents i fas altres moviments incontrolats. També he observat com et rasques la pell seca i pateixes insomni. Cada cop em fa més por interactuar amb tu, perquè pateixo que et mostris igual d’agressiu que ho fas amb la mare.
Tot va començar aquella tarda, al parc, quan el Joan et va dir que estaves gras. Et vaig veure des dels gronxadors, llàstima que no vaig venir a dir-te res, ni tant sols vaig explicar-ho a la mare. I bé, fer-ho ara… em sembla innecessari; és prou clar que ho deu saber.
Sento pena per ella, creu que la culpa és seva, per la seva falta de temps per controlar-te.
Sé que tens l’excusa de que l’utilitzes per combatre l’obesitat que, finalment, vas acabar patint. Però, sigui com sigui, t’estàs drogant i cada cop més. Entenc la teva necessitat, ja que les drogues provoquen addicció. A diferència d’altres drogues directes com l'adrenalina, l'amfetamina és efectiva en ser administrada per via oral, aquestes pastilles que duus sempre a sobre, i l’efecte dura molt. Un cop a la sang, la droga travessa la barrera hematoencefàlica (barrera formada per l’endoteli vascular i la membrana glial perivascular del cervell, que esdevé un complex mecanisme fisiològic regulador del pas de substàncies de la sang al cervell i al líquid cefalorraquidi) i exerceix efectes sinàptics sobre els sistemes catecolaminèrgic centrals. Això et provoca una sensació de benestar i bon humor i de disminució de les sensacions de cansament i de gana, aquest fet és el causant de que t’hagis aprimat. Són drogues de les quals se’n abusa, i això, és pels efectes estimulants de l'eufòria i de l'activitat psicomotora que elles indueixen.
Potser t’enfades quan veguis això penjat als diaris i cartells però, un dia, quan tot anava bé, em vas dir que ajudar a la gent era un acte molt maco, i que quan acabessis aquest últim curs de batxillerat faries la carrera de psicologia per ajudar; doncs, espero que entenguis que això ho faig per aquest motiu. L’escola em va demanar si volia participar en una campanya contra el bulling, totalment lliure, i és per això que escric la teva història, Pau; per demostrar fins on pot arribar el bulling, perquè se’n adonin del que arriben a aconseguir amb unes simples paraules que t’acaben ferint. Al principi et sorprenen però, t’hi acabés acostumant, encara que esperes a arribar a casa per plorar, perquè cadascuna de les paraules se’t graven a la ment i se’t claven al cor.

Zientzilaria nintzen. Gauzak sailkatzen, azaltzen, iragartzen eta egiaztatzen bainekien. Tira, orduan lur planetako giza biztanle oro zientzilariak ote ginen. Bai noski. Denek egiten dugu zientzia, zientzia txikia, zientzia hura egiten dugula konturatzean dago gakoa.
Ni zientzialaria nintzen, txikitatik garbi baino garbiagoa nuen eta DBHn are argiago geratu zen letra eta zientzien artean hautatzera derrigortutako hezkuntza sistema madarikatuaren partaide soil nintzen horri aukeratuarzi nindutenean, letrak edo zientziak zalantzarik ez. Gauzak nola ziren ikasi nahi nuen eta ez ordea gauzak nolakoak ziren besteei kontatzea. Hobeki erranda azkenak axolik ez.
Zoriontsu nintzen nire mundu bakartian, azkarra nintzen eta ikasteko grina nuen, Bederen niri interesatzen zitzaidana ikasteko gogo bizia nuen. Zenbakien eta formulen paradisuan egiten nuen igeri, zientziaren mamitan kulunkan goxoki.
Hogeita hamasei urteko birgin bakartia nintzen, gurasoen etxean bizi zena, inork inoiz muxukatu gabea, inoiz mozkortu ez zena eta inoiz lagun baten epela sentitu ez zuena.
Errua ez zen nirea, kulpa hezkuntza sistema ustelarena zen zientziak ala letrak, demontre! Zergatik ez biak? Denok zientzialariak baginen denek behar genuen letralagunak izan, nahiz eta, konturatu ez.
Zientzilari gisa errotik sortutako aldaketa behar nuen eta nire iraultza pertsonalaren lehenengo hazia erein nuen. Ene zientzia esperimentuaren boluntario bilakatu nintzen. Ni neroni. Nire garatu gabeko letren mundua zeharkatzeko prest.Estereotipoekin hausteko garaia zen eta abenturaren bideari ekin nion. Next station: zientzialari zein kontalari.
Lan eta lan, Literatura Nobel saria irabazi nuen
Garunaren bidaitik egin nuen salto izerdi pats eta hasnas estu artean. Kaka zaharra mila aldiz madarikatua. Minutuak urte. Ohetik lurrera ziplo erori nintzen.Amets bat besterik ez zen izan, munduko ametsik eztiena segundu bakar batean ezerezean bilkatu eta irin hautsa bailitzan ihes egin zuen betiko inoiz ez bueltatzeko.
Betiko zienztialari desletraduna.
Argia piztu eta nire Zientzia Nobel saria estuki besarkatu nuen. Zoriontsu nintzen. Inoiz biziko ez nituen gauzak izango zirela onartu nuelako.
Hitzekin lortuko ez nuena bederen zientziarekin egin nuen.

Eta besterik gabe, hasiera emango diogu lehiaketari! Gogoratu, gure bi lehiakideek handiagorantz egin behar dute. Handiena zer den adierazten duenak irabaziko du, eta lehen hitza nik botako dut. Adi, hemen doa-eta: quark!
–Mesoia.
–Barioia.
–Elektroia.
–Protoia.
–Neutroia.
–Nukleoa.
–Orbitala.
Adi! Epaileek diote eztabaidatu behar dutela! Orbitala nukleoa baino handiagoa dela onartu daiteke? Barreiatuagoa dago bai, baina… Adi… Baietz diote! Aurrera jarraituko dugu beraz!
–Atomoa.
–Elemen… Ez, barkatu. Molekula.
–Partikula.
–Zelula.
–Organismoa.
–Ehuna.
–Organoa.
–Gorputz-adarra.
–Gorputza.
–Pertsona.
–Familia.
–Arraza.
–Gizartea.
–Espeziea.
–Planeta.
Eta nahiko! Honekin heltzen gara atsedenaldira! Lehiak bide interesgarria hartu du, ezustekoren bat tarteko! Epaileek ez moztea erabaki dute, jokatzen uztea, zenbait hitz polemiko azaleratu diren arren. Bestalde, bazirudien materiaren edota materialen egituretatik joko zuela bideak baina ez, izaki bizidunetatik egin du. Herrialde edo kontinente modukoak atzean geratu dira jadanik, orain handiagoen bila egin behar! Zer izango dugu bigarren txanpa honetan? Zer aurkituko dute planeta baino handiagoa? Laster jakingo dugu, bueltan baitira gure bi lehiakideak. Besterik gabe, aurrera! Gogoratu, abiapuntua planeta da!
–Eguzkia.
–Sistema.
Kontuz berriz! Oso hitz anbiguotzat jo du epaimahaiak sistema erabakia… Hausnarketan dabiltza… Gogoratu: hitza ez bada zuzena, hots, hitzak ez badu aurrekoak baino zerbait handiagoa adierazten, galdu egingo du gure lehiakideak. Ea zer gertatzen den… Ba ez! Beste behingoz onartzea erabaki dute. Aurrera beraz!
–Konstelazioa.
–Galaxia.
–Unibertsoa.
–Dimentsioa.
–Errealitat… Ez, barkatu: erlijioa.
Beste behingoz jokoa gelditu dute epaileek! Esateko asko sor ditzake erabaki honek… baina aurrera jarraitzeko diote! Hortaz, segi! Baina nondik segi daiteke? Isiltasuna egin da gelan, zalegoa urduri eta isilik dago, ea, badirudi zerbait esango duela gure lehiakideak…
–Fedea.
Hori bai hori kolpea! Fedeaz haratago zerbait al dago?
–Zientzia.
Ez genuen hori espero! Hau da hau erantzuna! Aurre egingo al dio gure jokalariak? Adi, badirudi zerbait esatear dagoela…
–Ezagutza.
Eta epaileek amaiera deitu dute, amaitu da lehiaketa! Hau erabaki polemikoa!

BIZIMINEZ
- Stephen Hawking berak deskubritu eta aitortu zuen, hiltzear zela: unibertsoak amaiera bat duela, muga bat. Bidaia guztiak amaitzen direla, alegia.
Negar malkotan hitz egin zenidan. Zure begiek, ur handitan sartua zinela esaten zidaten eta ni, hur behar ninduzula. Urak bere onera etor zitezen ahalegindu nintzen.
- Baina berak ere, esperantzari ate bat irekita mantentzen zion, huts egin zezakelakoan…munduari itxaropenezko leiho bat ireki zion.
Indarge aurkitzen zinen, zure burua ezin topatuz, ahultasunak sendotasunez hartua zuelako zure barrua. Eta zure barrea. Irribarre egitea zer zen jada ahaztu zitzaizun, eta hartaz gogoratzen zinen aldiro, are eta tristeago jartzen zinen.
“Zientziak salbatuko du mundua” esaten zenidan aintzina, baina azken aldian; aintzina egiten zuen bakarra zure itxaropenik eza zen. Unibertsoa eta zerua arakatzen hainbat urte pasatakoa zinen, planetak, izarrak, galaxiak…ikuskatzen, baina jada ez zitzaizun indarrik gelditzen horretarako.
Zulo beltzetan aditua izatetik, zulo beltz batean aritua izatera pasa zara. Esne-bideak jada, zuretzat esna-biderik ekartzerik ez du lortzen; gogaitu egiten zaituelako.
Urteen poderioz metaturiko higadura baten ondorena da. “Emaitzak” eskatzen zizkizuten zure ikerketa beka ordaintzen zuten haiek. Eta zure beka-tua, emaitzak baino emariak eskeintzea izan zen. Beti zeneukan prest lan ildo berri bat ikuspuntu harrigarri batetik edo teorizazio berri bat azaltzeko, baina haiek ez zuten zure hitzik onartzen. Haiek, zenbakiak nahi zituzten.
Ordurako, zuk bazenekien zientzia ez zela matematika, baina esan bezala, hitzen algebrarik ez zuten onartzen. Eta horregatik, zure sentimenduen aritmetikarekin hasi ziren jokatzen.
Ni berriz, zure etxe berean eta aldi berean, beste planeta batean bizi nintzen. Astro eta sateliteen masak bost axola zidan, gure arteko harremanaren masa edo orea, forma galtzen ari zelako. Eta gure harremanaren dentsitatezko bertigoa handitu ahala, elkarrekin egon bai baina batera ez geundenaren jakitun nintzen. Eta gure bizitza, bizia galtzen hasi zen, kometek beren milurtetako ibilbidean isatsak galtzen dituzten bezala. Eta atzean uzten genituen lorratzek, aurrerapausorik egiten ez genuela esaten ziguten.
Eta gure unibertsoak, unibertso paralelo izaten hasi ziren, soilik puntualki elkar ukitzen zuten unibertso paraleloak, elkar laztantzea ere ahazten zitzaigun-eta.
Gure unibertsoek ertzak zituzten, min ematen hasiak ziren erpinak, izkin egitea zailak ziren izkinak.
Gure bizitzetako zulo beltza zabaltzen zihoan, gure gristasuna oso beltza zen jada. Inguruko argitasun eta energia guztia irensten jarraitzen zuen: nire eguneroko lanean, oso present zegoen gaia zen gainbeheraren aparraldi hura. Zure barruranzko ihes-abiadura, ni bidaltzen saiatzen nintzen argi-abiadura baino azkarragoa zen.Nire auto-mekanikari jardunean, kezkak olioztatzen eta gure arteko zein piezek huts egiten zuen pentsatzen pasatzen nuen eguna. Gure adiskideen gertutasuna ere, gure arteko zuloaren grabitateak lagunduta, itzaltzen ari zen. Grabitatea, grabedadea zen honezkero. Izar iheskorrak ziren, gure etsipenetik etsi-etsian ihes egin nahi zuten itsasargiak.
Gehiago ezin nuela-eta, halaxe bota dizut.
- Zure ilargia soilik izango naiz hemendik aurrera.
- Ilargia? Nik eguzkia izan zaitezen behar dut, argitasuna eta goxotasuna igorri diezadazun.
- Ez, hemendik aurrera, zuk igorri dezakezun argia soilik islatuko dut; nik argirik sortu gabe. Zure buruari zor diozu elkarrekin partekatzen dugun bide hau argitzea.
Eta orain, zure depresioak aurrera jarraitzen duen honetan, begi aurreko zapia guztiz kendu duzu. Bizitza, etengabeko mugimendua da, unibertsoa bezala; eta gure harremanaren unibertsoak beste dimentsio bat hartu beharko du, biziraun nahi badugu.
Gure unibertsoaren mugak birfinkatuko ditugu, gure mugen unibertsoak ahazteko. Eta mugak soilik, mugarri izan daitezen.
Zulo beltzetan denborak zentzua galtzen duenez, etorkizuna aurretik jarraika datorkigu, zorionez.

NEBULOSA

DARDARKA
Emozioz dardarka esnatu nintzen. Diagnostikoaren oihartzuna nire barnean durunda jasan ezina bilakatu zen. Ondo esnatzeke, ametsen eta errealitatearen mugan, amildegiaren ertzean ikusi nuen aita. Ni haren atzean nengoen, inpotentzia lagun, erorketaren energia potentziala kalkulatzen: masa bider grabitatea bider altuera. Emaitzaren balore altuak zirrara sortu zuen nire barnean.

Amaren deiak erabat esnarazi ninduen. Berak ere ez zuen lo handirik egin.

-Zer dun dardarina? Behin eta berriro aipatu zinan sendagileak hitz hori eta ez ninan ezagutzen. -Dardarina LRRK2 izeneko geneak sortzen duen proteina bat da- erantzun nion zalu. -Gene horrek anomalia bat duenean, dardarinak ez du behar bezala funtzionatzen eta mutazio genetiko jakin hori izateak parkinsona garatzeko arrisku handia dakar.

- Baina aitak ez din mutazio hori, ez?
- Ez.
-Orduan ez dun Parkinsona.
-Ez.
- Zer gaitz din ba?
-Ez dakite. Egindako probek ez dute ezer arrarorik adierazten baina gaixotasuna aurrera doa. Ezezagunaren erreinu zabalean murgildurik gabiltza.- Hortxe bukatu zen gure elkarrizketa.

Atzera begira jarrita, badakit dardarinarena izan zela inflexio puntua. Handik aurrera egindako ikerketa guztiek emaitza berbera eman zuten: ezer ere ez. Aitaren gaixotasunak aurrera jarraitu zuen, etengabe, errukirik gabe, gure esperantzak banan-banan suntsituz. Boteretsua zen oso eta gure ezjakintasunak are boteretsuago bilakatu zuen.

Aita ere, bere gaixotasunean gero eta gehiago murgildu eta errealitatearekin, gurekin, ordu arte bere izan zen guztiarekin moztu eta aingura askatuz, berak bakarrik ikusten zituen itsaso zabal eta ilunetara abiatu zen. Orduak ematen zituen hasieran ur haietan. Ondoren, orduak egun eta aste bilakatu ziren eta itsasoa ozeano.

Berak itsaso hura nola, nik zientzia besarkatu nuen hala. Ezin nuen atsedenik hartu. Ikusten nuen ezezagunak aita nire ondotik zeramakiela, egunero-egunero aldentzen zuela niregandik eta munstro horri aurre egiteko prestatu nintzen. Entzimak, proteina ezberdinen metabolismoa, neurotransmisoreak, neuronak, botika umezurtzak, sindromeak, sintomak, tratamendu esperimentalak … Ez nuen ezer alboratzen. Gaixotasun hark eduki behar zuen zirrikituren bat eta nik aurkituko nuen.

Ez zen horrelakorik gertatu ordea. Ezta nire amak sinesten zuen mirakulurik ere. Gaixotasunak tristura ekarri zuen gure bizitzetara eta horrek etsipena.

Neguko eguerdi eguzkitsu batean, itsasoaren haserrea ikustera eraman nuen. Malekoiko banku batean eseri eta olatu handi eta zakarrei begira jarri ginen. Itsasoren sinfonia itzela zen. Atzera eta aurrera, atzera eta aurrera. Etengabe sortzen eta desegiten ziren olatuak. Txikiak, handiak, apartsuak, aparrik gabeak, ahulak eta boteretsuak. Denen patua berbera zen. Sortu, itsasertzean lehertu eta berriro ere sorburura itzuli. Hipnotizagarria zen guztiz. Bizitzaren parabola. Mekanika eta metafisika DNAren helize bikoitza bezala kiribildurik. Beso bakoitzaren izatea ezin bestearena gabe ulertu.Ez dakit zenbat denbora eman genuen fenomeno harri begira, isilik, bakoitza geure pentsamenduetan murgildurik.

-Itsasoak garuneko alfa uhinak aktibatzen omen ditu- esan nion halako batean aitari. Irakurri berri nuen artikulu batean horixe aipatzen zuten. Aita nire ondoan nuela jabetu nintzen berehala.
- Alfa uhinak?- galdetu baitzidan apur bat harriturik.
-Bai, uhin hauek erlaxaturik gaudenean sortzen dira, lokartzera goazenean, hondartzan edo mendian eguzkia hartzen ari garenean …
A! izan zen aitak erantzun zidan gauza bakarra eta gustura geundenez, itsasoari begira jarraitu genuen.

Ez da erraza betirako agur esatea. Ez gaude prestaturik, ez ni behintzat. Sendagileak aita azkenetan zela eta bere eta gure esku zegoen guztia egin genuela esan zigunean, zulo beltz batean ondoratu nintzen. Ezin nuen sinetsi. Zientziaren eta teknikaren aurrerapen izugarriak eskura izanik, nola zen posible egiteko guztiak eginak izatea? Ez zen posible. Egon behar zuen egoera aldatuko zuen zerbait. Sendagilearengana joan nintzenean, ordea, lasaigarri eta antidepresibo errezeta bat izan zen eskaini ahal izan zidan laguntza bakarra. Etxera joan eta negar egin nuen. Inoiz ez bezala negar.

Azken aldera, gau eta egun egoten ginen aitaren jiran. Ama eta biok txandanaka pasatzen genituen gauak bere ohe inguruan. Agur esan aurreko egun haiek bazuten azal ezina den zerbait berezia. Agurraren berehalakotasunak ordu arte inoiz bizi gabeko intentsitatea ekarri zuen.

Gau haietako batean, goizaldera, ezinegona nitaz jabetu eta lorik ez nuela egingo jakinda, jaiki eta zaratarik atera gabe, gurasoen saloiko apalategiak miatzen hasi nintzen. Ez nuen ezer berezirik topatzerik pentsatzen, aurkitu nuenak, ordea, zirrara bortitza sortu zuen nigan. Beheko apalean, liburuen aurrean, mila bider ikusia nuen argazki bat zegoen: ni haurra nintzela, aitarekin hondartzan. Aita irribarretsu zegoen nire ondoan makurturik, ni berriz, eguzkitik babesten ninduen txapela buruan, serio nengoen. Harritu ninduena markoan kateaturik zegoen paper zatia zen. Esku dardaratiz hartu nuen eta begien aurrean jarri. Listua irentsi nuen. Arkatzez eginiko hiru ikur zeuden idatzirik: alfa, omega eta hauen azpian olatutxo bat zirudien marra oker bat. Aitak egina zen zalantzarik gabe.

Alfa eta omega, hasiera eta bukaera. Negarrez hasi nintzen eta handik gutxira ama azaldu zen beldurra aurpegian zizelkaturik.

-Zer dun?

Paper pusketa eta argazkia erakutsi nizkion hitzik egin gabe.

- Aitak idatzi zinan orain denbora bat eta argazki horretan jartzeko eskatu. Ez nekinan zer esan nahi zinan, baina beretzako garrantzitsua zela zirudinan eta eskaturikoa egin ninan.

Aitak nik baino erantzun gehiago lortu zituela pentsatu eta malkoak lehortu nituen. Argazkia eta papera bere lekuan jarri eta aitaren ondora itzuli ginen biok.

Handik egun batzuetara hil zen gure malko eta dardara artean.

“ETA TONTOA, NI NAIZ!”
Abene inspektorea kopilotuaren eserlekuan zegoen. Ez zion begirik kentzen errepidearen bestaldean zegoen etxetzarraren burdinazko ateari. Harrapakina bertan egongo zen?
Furgoneta txuri bat errepidetik atera zenean hasi zen dena; herenegun. Isurkariz betetako kristalezko ontzitxo marroiak zeramatzan. Komisarioak, berari, Abeneri, propio deitu zion bulegora goiz hartan. Lankideek entzuteko moduan esan zion, ozen:
- “Furgoneta txuria” kasuaren ikertzaile izendatzen zaitut! – Emozioak ez zion, Abene gizajoari, lankideen irribarre txikiak entzun eta elkarri bota zizkioten begirada konplizeak ikusten utzi.
Furgonetaren jabea aurkitu behar zuen. Gidaria ospitalean egonda, beste informazio iturri batzuk esploratu zituen. Matrikulari esker iritsi zen zirkulazio zergaren ordaintzailearengana. Ezaguna zuen: hilabete batzuk lehenago, lagunak aholkatu zion petrikiloa, Samuel.
- Desorekatuta zaude Abene …
- Hara!
- Bizi-indarra lehengoratu behar duzu …
- Indarra sobera daukat! Eta bizitzeko gogoa ez, grina!
- Ez naiz horretaz ari, Abene, organismoaren potentzial erreaktiboa orekatu beharraz, baizik – Berrogeita hamarna euroko zortzi kontsulta, alferrik. Abeneri, okulistak graduatutako betaurrekoek sendatu zizkioten buruko minak.
Mendekuaren unea etorri zitzaion. Plana: iruzurgilea atxilotzea. Bakarrik ezin zuen, ordea. Komisarioari, Jorge, polizia-etxean praktikak egiten ari zen ikaslea, laguntzaile izendatzeko eskatu zion:
- Zertarako?
- Susmagarriaren etxean sator-lana egiteko – Komisarioak bi eskuekin estali zuen aurpegia. Ikasle gogaikarria paretik kenduko zuen behintzat!
Jorge, informazio biltzaile bikaina suertatu zen.
- Gaixotasunak ez direla existitzen? Nola da posible hori?
- Halaxe da, nagusi! – Jorge, zerbait garrantzitsua aurkitu zuelako, harro – Gaixotasunak ez, gaixoak daudela esan zidan Samuelek, eta mediku alopatak oker daudela azaldu.
- Alo … zer?
- Sendagile alopatak, ofizialak. Eritasunak deskribatu, konparatu eta klasifikatzea alferrikakoa omen da, sintomak eta zeinuak pertsona bakoitzarenak direlako, espezifikoak, propioak – Jorgek segapotoa atera zuen eta Abeneren belarrira hurbildu – “Pertsona bakoitza singularra, errepika-ezina bada, gaixo bakoitza gaixotasun diferentea da; beraz, gaixo adina gaixotasun dago” – Grabatuta daukat dena, nagusi!
- Arranopola! Gure harrapakinarendako, birusak, mikrobioak eta bakteriak ikertzea alferrikakoa da. Txertoak, anestesiak, DNA, edota pilula antikontzeptiboak sortu edo aurkitu dituen metodo zientifikoa alferrikakoa da. Lan bikaina Jorge!
- Eskerrik asko nagusi!
- Ez pentsa ni arpa jotzen ibili naizenik. Badakit zer den kristalezko ontzitxo marroiek zeramatena!
- Zer?
- Ezin dizut ezer esan – Abenek ez zuen ikerketaren protagonismoa galdu nahi – Goazen alproja hori atxilotzera!
Hantxe zeuden, metroko harresiz inguraturiko etxearen aurrean, automobilean sartuta, susmagarria bertan ote zegoen konprobatzeko. Jauregi ere dei genezakeenaren burdinazko atea apaintzen, Jorgek ulertzen ez zuen leloa:
- “Similia similibus curantur”?
- Ez nazazula despistatu! Adi! Etxeko ataria irekitzen ari da!
Samuel zen, txabusina eta etxeko zapatilak jantzita haiengana zihoan. Iniziatiba hartu zuen Abenek kotxetik jaitsita:
- Samuel, atxilotuta zaude! Jorge! Irakurri iezazkiozu eskubideak! – Moldakaitz, lortu zuen susmagarria atzeko eserlekuan eseraraztea.
- Polizia-etxera, azkar! Eta orain – Abenek, lepoa biratuta – Esplikatu iezadazu zertarako sartzen duzun ura eta alkohola kristalezko ontzi horietan.
Atxilotuak ez zirudien urduri. Komisarioak, aspaldiko pazienteak, esana zion, agian, agente baten bisita jasoko zuela. Berehala ezagutu zuen Abene eta paziente plantak egiten agertu zen polizia-gaia. Hitz egiten hasi zen, denbora pasatzearren:
- Botika da botilatxoetan dagoena.
- Botika? Laborategiko analisietan ura eta alkohola besterik ez dira agertzen eta!
- Anduia homeopatiko zatitxoa diluitzen dut alkohol eta uretan. Diluzio hori behin eta berriro egiten dut alkohol eta ura besterik ez duten beste ontzi batzuetan, disolbatzaile eta solutu kopuruaren arteko zatidura infinitesimala lortu arte. Hots, eta zuk ulertzeko, botika nahasten dut ura eta alkohola duen isurkian; nahasketa hori ura eta alkohola duten ontzi berrietan botatzen dut berriz, prozesua behin eta berriro errepikatzen dut. Ondorioz …
- Ondorioz, solutua edo dena delakoa erabat diluitua, ura eta alkohola besterik ez den likidoa lortzen duzu ...
- Ez!
- Ah! Ez?
- Ez, urak memoria duelako! Ura botika izan duela akordatzen da! Eta propietateak gordetzen ditu!
Abenek eta Jorgek kotxean egin zituzten algarak mututu egin ziren polizia-etxeko sarrera zeharkatu orduko:
- Abene, inozo halakoa, ergela, tuntuna! Ez nuen uste horrelako petralkeriarik egiteko gai izango zinenik! Aska ezazu oraintxe bertan Samuel Christian Hahnemann doktorea – Komisarioa sutan zegoen, deiadarka, orroka – Utz ezazu plaka mahai gainean!
Abene, lana eta soldatarik gabeko hirugarren egunean, liburua ari da irakurtzen parkean. Jorge hurbildu zaionean, ozen hasi da:
- “Similia similibus curantur: Pertsona sanoan hainbat sintoma sortzeko kapaz den sustantzia orok, sintoma horiek sendatuko ditu pertsona gaixoan, eta alderantziz. Gaixoaren sintoma bat sendatzeko, pertsona osasuntsuan sintoma hori eragiteko gai den sustantzia erabili behar da” – Abenek liburua itxi zuen – Hau da, antzekoak antzekoa sendatzen du. Sukarra sendatzeko, sukarra eragin behar, paludismoa sendatzen duen botikak, paludismoa eragiten du, edo, loezina sendatzeko, anfetaminaren diluzio infinitesimala hartu behar!
- Ea ulertu dudan nagusi. Bizi-indarra deitzen dioten zerbait ikusezin eta antzemanezinak gaixotzen du pertsona; gaixotasunak ez dira existitzen; urak memoria dauka eta buruko mina sendatzeko, burukomina eragin behar da?
- Eta ni naiz tontoa, Jorge; ergela eta leloa, ni naiz!
- Ez nagusi, zu azkarra zara, baina homeopatia, legala.
Jorgek eskuarekin egin zion gonbidapena onartu eta liburua poltsan sartu ondoren, elkarri sorbaldatik helduta, norabide jakinik gabeko pasiera hasi zuten.

Negu hotz eta euritsua zen, telebistako berriak esaten zuten bakarra dilubio handi-handi bat etorriko zela zen, Lurraren historian gogoratzen den dilubiorik handiena. Jendea ez zion inportantzia handirik ematen, esaten zuten telebista ezajeratzen zuela, baino bazegoen bikote bat dilubiorako dena ondo prestatzen hasi zena.

Egunak pasa ziren telebista dilubioa datorrela esan zuenetik eta euria egiten hasi zen. Bikotea berria entzun zutenean itsasontzi baten estruktura egiten hasi ziren, baino erdizka utzi zuten. Euria egiteari uzten ez zuenez itsasontzia eraikitzen bukatzea erabaki zuten beste bi bikoteen laguntzarekin horretariko bikote bat zientzialariak ziren eta beste bikotea albaitariak. Itsasontzia eraikitzen bukatzen hari zirenean pentsatu zuten animaliak desagertuko zirela eta erabaki zuten espezie bereko har bat eta eme bat itsasontzian eramate. Egunak pasa eta berrietan esan zuten bezala euria egiteari ez zion usten, itsasontzia ur gainean zibilen etxeen teilatuei kolperik eman gabe. Animaliak nahiko ondo moldatu ziren itsasontziko mugimenduei eta bidaiarekin aurrera jarraitu zuten.

Bi hilabete pasa ondoren itsasontzia aurrera jarraitzen zuen lurra aurkitzeko intentzioarekin. Bikoteak nekatuta zeuden, bi hilabete nabigatzen eta ez zuten ezer aurkitu. Egun batean, zientzialaria zen emakumea animaliak nola zeuden ikustera joan zen, ardiak bi hilabetetan ez zuten kumerik izan ezta ez zeuden aurdun ezta ezer. Egoera hori oso arraroa zen eta egun batetik bestera konturatu zen harra gaixorik zegoela, ez zuen ezta zutik jartzeko indarrik erez. Egunak pasa eta harra hiltzen bukatu zuen, hori ez zen batere ona zergatik modu horretara ezin izango ziren ardi gehiago erreproduzitu eta ardien espeziea desagertuko zen. Zorte onez, bi ardi eme sartzea erabaki zuten animaliak itsasontzira igotzea erabaki zutenean eta zientzialariak Doli ardiaren klonazioaren antzekoa egitea pentsatu zuen. Lehenengo hilda zegoen har arditik oraindik bizirik zegoen zelula bat artu eta ardi eme bati obulutegian sartu zioten esperimentuarekin aurrera jarraitu zuten eta esperimentuaren asken partea itxarotea zen, esperimentua ondo ateratzen bazen ardi gehiago izan ahal zituzten baino ondo ez bazen ateratzen ardien espeziea desagertuko zen.

Lau hilabete pasa ziren itsasontzian zebilela eta ez zen lurra ikusten. Bai gizakien bai animalien ur errekurtsoak bukatzen hari ziren eta gizakiok kezkatzen hasi ziren. Bertan zegoen bikote bat pila bat irakurtzen zuen edozein motatako ipuinak, albisteak, zientzia berriak… egun batean zientzia berri bat irakurtzen hari zirela, berriaren portadan agertzen zen animalien zelula bat erabiliz ur gazia ur gezan bihurtu ahal zela ahalik eta azkarren zientzialariei esatera joan ziren. Zientzialariak ez zeuden oso konforme informazio horrekin baino frogatzeagatik ez zen ezer gertatuko gainera animaliei ez zien minik egiten. Animaliei minik egin gabe zelulak artzen eta nahasketak egiten joan ziren. Azkenean, itsasoko ura edangarria izatea lortu zuten eta horri esker animali guztiek ur kopuru egokia edatea lortu zuten. Ur kopurua ona zela, animalien haurdunaldiak eta gaixotasunak hobeto jasan ahal ziren.
Lau hilabete pasa ziren klonazioa egin zutenetik eta ardia lodi-lodia zegoen. Gizaki guztiok oso urduri zeuden hori ondo ez bazen ateratzen espezie bat galtzen zelako, baino itxaroten jarraitu zuten. Ardiarekin egoteko txandak egiten zituzten, ardia ondo zegoela konprobatzeko. Azkenean egun batzuk pasa eta gero milagroa iritzi zen, lurra topatu zuten. Belarra, zuhaitzak, urrutik desertua ikusten zen, aintzira bat ere bazegoen.

Irla artan ez zen inor bizi, haiek ziren izaki bizidun bakarrak. Animaliak itsasontzitik jaitsi zituzten baino aurdun zegoen ardia ezin zen mugitu eta azkenean itsasontzian ustea erabaki zuten. Gau bero batean, ardiak hiru arkume izan zituen bi arrak ziren eta bat emea hirurok arazorik gabe jaio ziren eta egun batzuetara itsasontzitik jaitsi ziren eta bizitza normala egiten jarraitu zuten poz-pozik.

Bazegoen denbora bat, non lurra biraka zebilen, eta gelditzeak izugarrizko aldaketak ekarri zituen. Orain dela 700 urte mundua gelditu izan zela, orbitari biraka egoteari eten zen. Momentu horretan, etenunean, munduko populazioaren %99 hil zen eragindako sekulako inertzia dela eta. Bizirik gelditu zen %1 ez zuen erraza izan hortik aurrera, dena guztiz suntsitua bazegoen eta, gainera eguzkirantz zegoen aldea, beroaldea deitutakoa, erre egin zen eta gizakientzako beroegi izatera pasa zen. Han bizitzen ziren bizidun guztiak kaltzinatuta geratu ziren eta lurralde haietan gelditu zen guztia izan ziren suteak eta ruinak, antzinaroan Amerika eta ozeano batzuk izan zena,gaur egunean ebaporatuta dago dena dena. Aurkako aldea, berriz, hotzerian izozturik geratu zen, guztiz ilun, eta gizakiak bizitzeko hotzegi geratu zen. Zati hori, ekialdea zen antzinaroan.
Gertaera honi, bizidun gutxi batuk biziraun zuten eta hasiera berria jasan zuten, planetaren erdiko zatian, ez hotzegi, ez beroegi zena. 100 urte pasa izan behar zen gizarte berria bizitza finko bat lortu zuen arte, janaria lortzeko modua guztiz lortu zuten arte, animali gehienak desagertu zirelako. Urteak pasatzen jarraitu zirren aurrerapenetan eta jakintasunean interesa berreskuratu zen arte, geldiunetik 250 urtera gutxi gorabehera, eta liburuetan jarri zuten interesa. Momentu hartan inork ez zekien geldiunea baino lehenago zekizkiten gauzei buruz, jakintasun guztia galdu ze belaunaldiz belaunaldi erakusten irakasten zen ezer, beraientzat inportantena izan zena bizirautea zen, eta ez fisikaren legeak adibidez, noski ezta irakurtzen edo idazten ere ez. Liburu gehienak hotzerian edo beroaldean geratu ziren, edo erreta, edo izoztuta, gizakia haietara ezin zuen iritsi.
Bazeudenak ulertezinak ziren, irakurtzen ez zekitelako. 587 urtean mundu guztia kontaktuan jarri zen eta liburuak ulertzen kapazak izan ziren, eta hortik aurrera aurrerapenak azkar etorri zaizkigu.

Gaur egun bizitza erraztu egin zaigu, baina ez dugu inoiz geldiunea baino lehen zegoen bizimodua lortu, nahiz eta sortutako simulazio edo kontaketak ezingo dugu inoiz guztiz bizi.

Historian zehar egondako hainbat pertsonei buruzko guztia ezezaguna da, zenbait izen aurkitu ditugu, adibidez Marie Curie edo Cleopatra ezagunak ditugu, baina liburuen faltan, informazio falta daukagu, horregatik gaur egun jakintasuna da balorerik inportanteetakoa eta liburuak berreskuratzea da gure lehenetariko eginkizunak. Ikerketa taldeak eraikitzen dituzte bi zonaldeak ikertzeko, baina gehien bat erabilgarriena da hotzerikoa, suteak suntsitu zuten beroalde guztia.
Betidanik oso interesgarria egin zait bizitzen garen mundua, eta asko gustatuko litzaidake geldiunea baino lehen nolakoa zen ikustea, baita orain ere izotzaren eta beroaren zatiak ere, horregatik, ikerketa taldean sartzeko ikasi nuen.
Badakizkit jadanik zeintzuk ziren zonalde haietan zeuden landare eta animaliak. Badakizkit, buruz, geldiunearen aurretik zeuden klima aldaketak eta askotan amestu dut nolakoa izango litzake nire bizitza momentu hartan jaio izan banintz.
Oraindik ere izoztuta aurki ditzakegu landare eta animali arrastoak hotzerian, horregatik oso inportantea da ondo behatzea eta zaintzea ikusten dugun guztia. Noski ere zientziarako hoberena izango litzake barrurantz sartzea baina, zoritxarrez, hotzez hilko ginateke. Egiten diren ikerketetan, edozein aurkikuntza baliagarria izan daiteke geldiune aurreko bizimoduari buruzko gehiago jakin ahal izateko; Liburuak, noski, baliagarritasun handia izaten dute naiz eta izozturik egon, baina edozerk lagundu ahal gaitu aurrera jarraitzen.
Gaur nire lehenengo eguna da hotzeria ikertzen eta irrikan nago aurreko gizartearen bizitzari buruz gehiago ikasteko. ezin izango dugu barrurantz joan, baina gogo ikaragarria daukat joateko.

Nire ikerketa taldeko kideek jantzi termikoak jartzen ditugu sartu baino lehen, eta harresia zeharkatzen dugu, nire bizitzako unerik inportantenenetako baten zain. Gure bide arriskutsua hasteko.

Ez dakit zergatik testu hau idazten ari naizen, beharbada neure ordenagailuan geratuko da betiko, ez dakit, baina, idazteko daukadan gura hau ezin dut geldiarazi.
Nire sorbaldetan pisu ikaragarria sentitzen dut momentu hauetan, ni neuk eraginda, nire ingurumenak eraginda, nire lagunek eraginda… Ez dakit, baina, orain, guztiarekin akabatzea baino ez dut nahi; motxila bat hartzea, lau arropa zahar sartzea bertan eta alde egitea.
Aske izatea, bai, aske. Sentitzen ditudan kate guzti hauek haustea eta uso baten eran hegan egitea. Nire gorputza aske sentitzea eta norabiderik gabe edonondik joatea, baina azkar batean hitz horiek zerbait gogorarazten dit.
Nire norabidea espiral bat dirudi orain, dagoeneko saiatu naiz espiral hori zeharkatzen nire buruko mapan, baina guztietan galdu egiten naiz amaieran irteera kartela ikusten dudanean.
Lasaitasuna behar dudala esaten didate nire buruko pentsamenduek, baina hots batzuk etortzen zaizkit burura: fisika. Ene! Bihar indarren azterketa daukat, oraindik gogoratzen dut gaur irakasleak egindako erakustaldia: aulki bat klase aurrean jarri eta pisuari buruz hitz egiten hasi da, bere ahotsak horrela zihoen: “Gorputz bat altxatzeko, Pisu indarra gainditu behar dugu, hau da pisuak eragindako indarra gorputz honetan 1.22 newtonekoa balitz, indar hori gainditu beharko dugu, bestela ez dago gorputza altxatzerik”. Egia da ez zaidala asko inportatzen biharko azterketa, nire bizitzan zehar egin ditudan azterketa guztien artean, gutxi batzuk baino ez naute kezkatu; lasaitasunez hartzen ditut azterketak horiek hasiera batean, baina, bat batean, nire neuronek nerbio bultzada azkarregi transmititzen hasten dira, nire buruak ezin du sinetsi eta, dena kontrolpean dudala pentsatzen dudanean, nire eskuineko hanka dar-dar egiten hasten da.
Egoera hori hastean, hurrengo prozesua gertatzen zait guztietan: hanka gero eta arinago doa, burua gero eta arinago doa, hanka gero eta arinago doa, burua gero eta arinago doa… Eta horrela dena kalkulatzen saiatzen naizen arte: hankaren abiadura, zenbat denbora gehiago egongo naizen horrela… Baina azkenean, betiko eran zerbait falta zait, ezin ditut kalkuluak amaitu eta konturatu naizenerako nire hanka gelditu eta azterketa hasi da.
Beti berdin, denbora falta, beti denbora faltan dago. Denbora falta azterketa egiteko, denbora falta nire hankaren azelerazioa neurtzeko, denbora falta nire bizitza neure egiteko eta denbora falta espiral amaigabe hori zeharkatzeko.


Gaur berriz ere nekatuta nago. Fisika azterketak ez nau nekatu, egia esaten badut, oso egun ona neramala pentsatzen nuen, txirrinak bosgarren aldiz jo eta azkenaurreko klasea hasi den arte. Institutuko orientatzailea etorri zaigu gaur, eta lehengo ostiralean bezala hizketan hasi da: batxilergoa, unibertsitatea, ponderazioa… Eta berriz ere, dar-dar hasi da nire eskuineko hanka.
Berriro denbora falta. Batxilergoa aukeratzeko denbora falta, marrazketa edo biologia aukeratzeko denbora falta, aske izateko denbora falta...
Berriz saiatu naiz aske izaten neure buruaz baliatuz, baina berriz ere nire pentsamenduen espiralean amaiera gertu dagoela ustean, inoiz baino okerrago sentitzen naiz. Nire espiralean zehar korrika jarraitzen dut nahiz eta jakin espiral hori ez dela inoiz amaituko, baina espirala infinitura arte luzatzen den bitartean nire pentsamenduetan galtzen naiz.
Neure mihiak zerbait dastatzen hasi da, ez dakit zer den baina hori espiralak argituko didala uste dut, nire pentsamenduak infinitura arte luzatzen diren bitartean.

Jaimesek bizia pasa zuen Ik-en bila gau eta egun. Zenbat aldiz hauteman ote zuen mundua bere oinetara eduki nahian, super-indarra emango zion botika bat hartuta; edo Lurra leherrarazi nahian berak beste planeta batera emigratzen zuen bitartean!...

Oraingoan bere atzetik zebilen kale batetik sartu zenean. Jaimesek bere atzetik egin zuen korri ziztu bizian, baina iritsi zenerako berandu zen, ez zegoen Ik’ Hararen arrastorik, dendaz betetako kale horretan. Hala ere, jostailu denda susmagarri bat ikusi zuen, baina pixka bat pentsatu eta gero iruditu zitzaion Ik ez zela denda faltsu bat muntatzeko bezain ergela, jakingo baitzuen Jaimesek segituan aurkituko zuela eta borroka egingo zutela. Orduan Ik-ek irabazi arren, bezeroren bat sartzen bazen, dudarik gabe poliziari deituko zion eta orduan bai ezingo zuela irabazi.

Dena den, bada ez bada ere, Jaimes denda zaintzen geratu zen. Orduan, emakume bat sartu zen, gogor negarrez ari zen mutiko bat eskutik zuela. Jaimesek dena entzun zuen. Jostailu saltzaileak irribarre maltzur bat egin zuen eta Jaimesek nahikoa izan zuen horrekin, saltzailea Ik’ Hara berbera zela ohartzeko. Emakumeak zera esan zuen:

-Orduan, ados? Nik umea utziko dizut eta biharko ondo badago zure saria izango duzu. Oraingoz, aurrerapen hau jasoko duzu.
-Horrela ondo dago. – esan zuen saltzaile faltsuak.

Jaimesek, M.O.S.-eko (Munduko Organizaziorik Sekretueneko) agente hoberena izanik, inor konturatzeko astirik eman gabe, dendan sartu zen, umea hartu, kanpora eraman eta bera bailitzan mozorrotu, eta dendan sartu zen berriro. Ik zerbaitez ohartu zela zirudien, baina ez zion garrantzirik eman. Jaimesek, orduan, andreari esan zion:

-Ama, joan al gaitezke pixka batean kanpora?
-Ondo da. – amak.

Atera zirenean, amari ia-ia bihotzekoak eman zion, bere semea bi aldiz ikusi baitzuen. Jaimesek dena azaldu zion:

-Uste dut, saltzaile hori ez dela saltzaile bat, Ik’ Hara gaizkile maltzurra baizik, eta uste dut plan gaiztoren bat duela esku tartean. Horregatik zuen elkarrizketa entzun dut eta, zein sari emango diozula zenioen?
- Nor zara zu? – andreak.
-Ni Bong nauzu, Jaimes Bong, M.O.S.eko agente sekretua. Esango al didazu mesedez, zein den emango diozun saria?
-Etxean neuzkan inpresora zahar baten piezak dira. Ez dakit zertarako nahiko dituen.
-Ziur deabruzko asmakizun bat muntatzeko erabiliko dituela. – Jaimesek. – Hala ere plan bat daukat.

Jaimesen plana hau zen: bera umeaz mozorrotuko zen eta Ik´ Harak zer plan zuen ikusiko zuen. Hurrengo egunean, onik baldin bazegoen, andrearen etxean tranpa bat prestatuko zioten. Ama eta Jaimes berriro dendan sartu ziren eta ama joan egin zen.

Bakarrik geratu zirenean, saltzaileak pasahitz bat sartu zuen bere diru-kutxan eta denda Ik’ Hararen laborategi sekretu bihurtu zen. Zoko batean sofa eta telebista bat zeuden, eta Ikek ustezko umeari hor egoteko eta nahi zuena ikusteko esan zion. Berak bitartean, laborategian ihardun zuen halako edabe bat prestatzen, (Jaimesi nahiko ezagunak egin zitzaizkion hura prestatzeko erabili zituen osagaiak) eta nahasketa arraroak egiten.

Hurrengo egunean, Ik’ Harak Jaimes andrearen etxera itzuli zuen. Jaimesek segituan alde egin zuen handik eta etxearen beste puntara joan zen tranpa prestatzera emakumea Ikekin hitz egiten geratu zen bitartean. Honek fotokopiagailuaren piezak jasotzen zituen bitartean, bat-batean etxeko teilatutik zerbait erori zen Iken gainera. Kartoizko kutxa bat zen eta Jaimesek bota zuen. Segundo laurden bat beranduago andreak ezkutuan zeukan soka batekin kaxa lotu zuen eta bultza egin zion, hau eroraraziz. Jaimes, teilatutik jaitsi zen segituan eta esku-burdinak jarri zizkion Ik’ Harari.
Ik’ Hara kartzelan zegoela, Jaimes bisitan joan zitzaion.

- Galdera bat, Ik. Zer egin behar zenuen fotokopiagailuaren pieza zaharrekin?
-Oh! Ezer ez. Gizakiak munstro asegaitz bihurtzen dituen makina bat egin nahi nuen, uhin erradiaktibo batzuen bidez zelulak transformatzen eta mutatzen dituena; ni bertan sartu, eta eraldatu ondoren, munduaren jabe egiteko.
-Eta orduan, laborategian prestatu duzun edabe hura, zertarako zen?
-Eztarriko mina neukan eta botika bat prestatzen ari nintzen. Oso goxoa eta eraginkorra da, bazenekien? Eukaliptoa, apo-belarra, ezkaia eta zain-belarra ditu; nik neuk bildu nituen basoan, eta lehortzen jarri nituen dendako sotoan… Zertarako ari naiz hau dena zuri kontatzen?

Erromantiko jarrita, esan daiteke udaberria dela maitasunaren urtaroa.

Hilabete luzeetan izoztua egon den bihotza argiak berotu eta taupadaka hasten da, bizi-bizi, denbora luzean egindako loaren ondoren minutu bakoitza urrezkoa izango balitz bezala. Orduan, kolorez bustitzen dira bazterrak, usain gozoz, eta alergia dutenen zoritxarrerako, polenez.

San Jose loreak goiztiarrenak izaten dira eta lasterketaren hasierako tiroa bailiran, gainerakoek kasu egiten diete.

Udaberria heldu da.

Sahatsa ere lorez jantzi eta haren atzetik loratuko dira gainerako zuhaitzak, konturatzen zarenerako hosto gazteak atera eta basoak tonu guztietako berdez margotuz.

Lorez zipriztintzen dira belardiak, hauek ere polinizatzaileen aurrean itxura onena luzitzeko. Bertan, erle langilea lorez lore mugitzen da, egunsentitik iluntzera, helburu bakarrarekin: ahalik eta nektar gehien jasotzea. Behin mantarrak beteta, erlauntzera itzultzeko garaia heltzen zaio, hexagono formako erlazuloan utzi eta hegaka jarraitzeko. Hau da erleen gehiengo zabalaren eguneroko bizitza, erlauntza ierarkizatuko langileria dira. Guztiek egiten dute sutsu lan erreginaren mesederako, edo espeziearen mesederako hobe esanda, erreginaren esku baitago erlauntza guztia ugaltzea. Pentsa, egunean hiru-mila arrautzatik gora jartzen ditu.

Erleak bezala, beraien artean elkartzen dira gainontzeko bizidunak, familietan, taldeetan, kolonietan... Gazte bat, luzaroan pentsatu ondoren, ondorio batera heldu da: Naturan ez dago berdintasunik, berezko lehia dagoelako. Lehia egarria edo tripak asetzeko, lehia lurraldeko indartsuena izateko, lehia ugaltzeko, lehia argia lortzeko…

Pagadian zuhaitz zaharrenek dute argi gehien jasotzeko pribilegioa, zuhaixka gazteak itzalpean gora egiten saiatzen diren bitartean. Hau baina, ez da inondik inora ere ausazkoa. Hosto artetik heltzen zaion argi urriari esker gogorrago, indartsuago haziko da pagoa, egun batean gainean duen arbola erori eta zuhaitz zahar, altu, sendo horietako bat bihurtuko den arte, berriz ere zuhaitz gazteei itzala eginez.

Espezie denetan, ordea, ez dira guztiak, pagoak zahartzean bezala, argia jasotzera iritsiko. Erle edo inurri langileak, esate baterako, ez dira inoiz argia ikustera helduko. Gizakion ikuspuntutik, noski. Azken batean, gizakiak baikara gauzak kolokan, zalantzan jartzeko ahalmena dugun bakarrak, batzuetan ez dirudien arren. Galdetuko al dio erleak, inurriak edo pagoak zoriontsua den bere buruari? Hori da, bada, gure bertute edo akats, ikuspuntuaren arabera, handiena: Zoriontsuak izan nahi dugula, gauza guztien gainetik.

Udaberrizko larre zabaletan lehen pausoak ematen dituzte kume jaioberriek. Haien artean, tximeleta liluraz begiratzen du azeri jaio-berriak, amarengandik apur bat urrundurik. Jaio orduko hasi da bere burua zaintzen ikasten. Laster, bere kabuz ehizan hasiko da, animalia solitarioen modura, ugaltzeko ordua heldu arte. Gazte batek galdegiten dio bere buruari zergatik behar duen unibertsitatearekin eta putzarekin eta abarrekin bizitza laurdena “bizitzen” edo “heldu” izaten ikasten pasa, beste edozein animaliak hilabete gutxirekin nahikoa duen bitartean. “Ez al naiz, bada, ni ere animalia?”.

Gizakia inspiratzeko gai denetik, inspirazio iturri garrantzitsua izan du natura. Badirudi honi begiratzea guri geuri begiratzea dela, gu geu ere natura garelako, Ama Lurrak sortuak. Alegia asko idatzi izan dira naturan oinarrituta. Erbia dortoka baino azkarragoa izanagatik, konfiantza gehiegirekin, harro, lasterketa erdian (dortoka oso atzean utzi ondoren) itzalpean loalditxoa egitera gelditu eta, bitartean patxadaz zihoan dortokak aurrea hartu eta lasterketa irabazi zuenekoa esate baterako. Zer gertatuko litzateke, ordea, korrika egin beharrean lasterketa igerian izango balitz? Uretan hobeto moldatu arren, jarrera bera edukiko luke dortokak ala putz-putz eginda, atseden hartzera gelditu eta erbiak irabaziko luke?

Alegia, egoera aldatuta, jarrera bera izango lukete? Hona hemen erantzunik gabeko galdera.

“Eskerrak halako galderak dauden- ziurtatzen du eroak- denak erantzunda dauden egunean jakin-mina bukatuko baita eta harekin batera pentsatzeko dugun gaitasun zoroa”.

Bitartean, sorgin orratza gelditu gabe mugitzen da, hegalak ezinegonez astintzen baditu ere, lasaitasunez. Entzun neguko elurra urtzean errekako harriak nola astintzen dituen. Oreina ertzera heldu eta mingaina egarriz luzatuz muturra murgiltzean, zapatariak zuhurtasunez aldentzen dira segituan, grabitateari iseka eginez ur azalean dantzatuz.

Oreina hartan dabilela, belarriak altxatzen ditu. Zerbait entzuten ari da. “Ku-ku! Ku-ku!” kantatzen du basoko lapurrak. Eta hanka meheak errekako uretan sartuta dituela amorruz begiratzen dio ur-zozoak habia lapurtu berri dion kukuari. Eta zozoa duzu natura eta kukua gizakia, bizia eman zion natura nahieran erailiz. Ama Lurrari zauri sakonak egiten baitizkiogu egunero-egunero, nahi edo nahi ez.

Oraintxe imajinatu berri duzun erreka bi paretaren artean giltzapetu du, hiltzera kondenatu; Lorez jositako belardiak zulatu eta azpiko garajetik hasita dorreak eraiki, kotxez betetako errepidez inguratu eta ingurua zaratak konkistatuz; Basoko zuhaitzak egurretarako bota, ilaran jarritako pinu eta eukaliptoz ordezkatu eta hesiz banatu, lurra berea izango balitz bezala; Katamotza, hartzak edota kasu batzuetan elefanteak hil ditu jolas modura, trofeo bihurtzeko; Haizea kutsatu tenperatura igo eta dena hankaz gora jarriz; Animalia bitxiak harrapatu, baldintza inhumanoetan jarri (A zelako ironia) eta zoologikoetan kartzelaratu, jendea haiek ikustera egun pasan joan dadin; Mendiak zulatu etxeak eraikitzeko eta tunel eta zubi erraldoiak egin autopista edo trena pasatzeko; Okila, mitxoleta, marigorringoa, gorostia edo igaraba bota du bere bizilekutik, zementuz estali eta iragana ezkutatzeko.

Gazte batek gehiegi pentsatu behar izan gabe onartu du bera ere badela hau gertatzearen konplize. Udaberria hiltzearen erantzule.

Zementuzko kaleetan ez baita udaberririk; ez, erromantiko jarrita, maitasunik.

A entrevista do luns era definitiva. A derradeira oportunidade antes de aceptar coma algo irremediable marchar lonxe da casa coma tantas outras científicas novatas. Tiña unha corazoada, tantas penurias non podían ser para sempre. Era traballadoriña e espelida dicía a súa nai, a crítica máis feroz de cantas existían. Mágoa daquel cabelo cor “vaca rubia galega”, para máis desgraza cheo de rizos caóticos! Demo de pontes disulfuro, montándose e desmontándose ó chou ó longo das fibras de α-queratina sen piedade! Non podían quedar ordeadiños, uns enfronte doutros coma neses cabelos lisos, aburridos e sen personalidade (segundo a súa amiga da alma) que cobizaba ás agachadas?
Definitivamente non se gustaba. A “Crecha”, seu alcume entre os íntimos, non pasaba polo mellor momento. E precisaba encantarse a si mesma. Por mor diso esa mañá de sábado acordou unha cita na perruqueira de sempre. Todo hai que dicilo, aquela mesma que non se cortou en espetarlle, cando quixo tinguir o pelo á moda dun precioso azul Klein: “Lidia, con ese pelo crecho que tes vas parecer un pitufo cunha nube na cabeza”. Qué vergoña pasara!
Nada máis chegar pediulle, mais ben suplicoulle, que a peiteara para deixar os cabelos lisos ata a extenuación.
- Dobre de prancha alisadora, por favor, Quero que me dure o peiteado ata o luns. Teño unha entrevista de traballo moi importante.
- Pero ti non estabas a facer a tese na universidade, algo de plantas?- interesouse a perruqueira.
- Estaba. Pero rematei. E parece que a ninguén lle interesan moito as árbores...
- Vaites! Non digas, filla...
- Si... Non hai cartos para ninguén na ciencia. E menos aínda para os que non traballamos con enfermidades terribles. Así que ás becarias coma min só nos queda atopar axiña un traballo, éche o mesmo cal, ou deixar o acubillo da casiña e marchar por eses mundos.
- Ai, miña nena!
- Unha amargura! En fin, déixame un aspecto o mais ordenado posible, faite boa! A ver se dou unha boa imaxe e me dan ese traballo.
- Pero se ti das sempre moi boa imaxe, nena! Tes un cabelo precioso, Lidia!
- Sí, claro! Queres que che lembre o que me dixo alguén sobre un pitufo?...
Remataron a mañá rindo a gargalladas mentres acontecía a milagre capilar de domesticar pontes disulfuro rebeldes.
E alí estaba agora, camiño dun espectáculo de danza, desafiando co seu vestido de flores e as súas sandalias os nubeiros de xuño que cubrían coma unha manta os ceos de Compostela.
Ata que, preto xa do auditorio, comezou un diluvio daqueles ós que debería estar afeita, deses que ateigan os sumidoiros da zoa vella nun vira-vira.
Non podía ser! Parecía un pitiño mollado, cos cabelos vermellos pegados a cara como unha virxe renacentista...
Quedaba un chisco de tempo, suficiente para tentar secarse co aparello secamanos do baño. E deixar, cómo non, que apareceran, un tras outro, todos aqueles rizos que só estiveran agochados. Botouse a chorar alí mesmo, convencida de que era un sinal das desgrazas que sobrevoaban o seu horizonte laboral. E tería seguido un bo cacho se non fora porque soaba o derradeiro timbre de aviso e tiña que ir ocupar a súa butaca.
Chegou apresurada e só lle deu tempo a botar unha ollada ás veciñas de atrás, unha compañeira de facultade que ía pouco tempo que se separara, segundo alguén lle contara, e a súa filla, unha meniña duns catro anos, loura e de melena perfecta e ollos nostálxicos que sorriu en resposta o seu saúdo.
Toda a obra sentiu coma se alguén a acariñara con suavidade. O espectáculo rematou e levantouse para marchar. E nese intre notou a manciña da pícara, que tiraba dela para que se acercara.
-Ola, bonita! Qué queres?
- Coida dos meus tesouros. Outro día devólvesmos, agora non teño ónde gardalos.
- Matilde -chamouna a nai- teu pai xa debe estar fora, esta fin de semana vas con el, lembras? Ai, perdoa, Lidia, xa che está a tolear cos seus contos, non si? Esta nena! Anda, despídete e imos que temos que marchar!
- Abur, Matilde!
Chegou a casa máis animada, aínda que todos os escaparates estaban a devolverlle a mesma imaxe aloucada de sempre. Ó mellor cas pranchas podía facer algo… Deixou o bolso no sofá e foi directamente ó baño. Colleu o cepillo e escomezou peitear o cabelo.
E foron caendo de entre os rizos un anel de plástico cun corazonciño violeta, unha bolboreta feita cun pano de mesa de papel, unha princesa vestida de rosa dun ovo Kinder, unha chave dourada pequena…
Non puido evitar sorrir pensando que Matilde utilizara a súa cabeza como caixa dos tesouros.
- Pode que ela si se decatara de que esta cabeza miña é realmente unha caixa de tesouros...-pensou
E sentiuse confortada.

Porto de Cardiff, xuño 1910. Un gatiño negro pola noite, agochado baixo dun camión. Unhas luces altas despertan a súa curiosidade e iluminan a cuberta dun vello baleeiro, o “Terra Nova”. O camión acende o motor e alarmado adéntrase naquela mestura de madeira, ferruxe e estupendas vías de auga.

No día seguinte o cociñeiro descubriu unha mancha negra nuns sacos de fariña cuns ollos dourados que lle observaban con atención, xusto enriba duns bigotiños brancos.
Chamáronlle Nigger e fíxose pronto o amo e rei do lugar. Foron os propios mariñeiros quenes lle fabricaron unha hamaca coas mellores vistas, na proa do Terra Nova. Alí reclinabase como un sultán, durmindo entre os aloumiños dos seus novos camaradas. Ata lle puxeran unha almofada e todo!

Mais Nigger non estaba só a bordo: había tamén un esquivo gato persa e un número indeterminado de esquíos que gabeaban polo arboredo do barco. Nas bodegas do Terra Nova atopábanse liebres e outros animais fortes e resistentes ao frío: ponis siberianos e manchús, xunto duns trinta cans esquimós.
Nos países de fala inglesa os gatos teñen 9 vidas e Nigger gastou moitas delas na longa e accidentada travesía. Caeu no mar varias veces e detiñan a súa marcha para rescatalo nas xélidas augas do Atlántico. Incluso lle deron unhas pingas de brandy para reanimalo en mais dunha ocasión.

Na mañá de aninovo de 1911 albiscaron un inmenso horizonte blanco de xeo e neve, o mar de Ross. Fondearon no cabo Evans, ó leste unha impoñente cordilleira e no oeste a columna de fume do volcán Erebus.
O capitán Scott e os seus homes elixiron aquel lugar na illa de Ross, unida polo xeo ao continente antártico, para levantar a súa base de inverno. Nigger saltaba entre os mariñeiros namentres eles se afanaban en descargar zorras, persoas, animais, e toda clase de utensilios baleirando a cuberta e bodegas do Terra Nova. Mais dunha vez baixou a lombos das caixas, mais o xeo non lle chistaba moito e voltaba correndo ao barco.

Unha mañá mentres durmía nin se decatou do perigo que sofreron cans e homes cando tres orcas comezaron a bater na bandeixa de xeo, baixo do barco. A piques estiveron de esvarar nos dentes daquelas bestas.
A Nigger cativáballe a graxa das focas de Weddell que lle daba o cociñeiro. Era tan larpeiro que decían que se comportaba como un patricio romano: engulía tódala graxa que podía para logo vomitar e seguir coa bacanal.

Días despois, o Terra Nova desamarrou cara á Bahía das Baleas. Naquela paraxe desolada descubriron un barco de casco redondeado, como unha cáscara de noz. A súa cor verde brillante era inconfundible: era o “Fram” da expedición norueguesa de Roald Amundsen.
Despois duns sinais entre os barcos, foron os ingleses quenes de enviar unha comitiva. Amistosos e sinceros, os noruegueses non tiveron inconveniente en falar dos seus plans para conquistar o Polo Sur na primaveira. Tan seguros estaban que nin preguntaron polas intencións dos seus visitantes.
O capitán Scott non soubo daquel encontro ata días despois, atarefado como estaba nos preparativos cara ao inverno. Os seus plans non mudarían tampouco por mor desa reunión.

Unha aperta e boa sorte! o Terra Nova navegaba outra vez pola enseada do mar de Ross de regreso a Nova Zelandia. Varios meses mais tarde voltaría para recoller aos expedicionarios. Pero esa é outra historia.

Nigger desapareceu nunha noite de tormenta durante a viaxe final a Inglaterra. A derradeira vez que o viron estaba na verga de gavia baixa, mais aló do que adoitaba subir.

“VENRESACA”

Érase unha vez...Ui! Non, non, non! Así comezaban as historias cando estabamos na infancia. Mais iso queda atrás. Volvemos a comezar, desta vez sen “Big bang”.
—Alguén sabe que son os SNPs, sen consultar á velocidade da luz na Wikipedia?
Na clase respondeulle o son dos grilos cando queren casar, nas noites de verán. Os venres son duros.
—Son Polimorfismos de Nucléotido Único. Unha variación dunha única base na secuencia do ADN que... —De súpeto, a súa voz apagouse. Un asustado conserxe facíalle espaventos para que saíra.
Atopouse cunha parella da Garda Civil.
“Sabía que non debía publicar ese tweet criticando á homeopatía dese xeito. Un escándalo xusto antes de xubilarme, non está nada mal...”, pensou resignado. Para a súa sorpresa, cando se vía esposado ante centos de flashes, pedíanlle axuda para resolver un posible delito ambiental. Eran do SEPRONA.
—Nun posto de control na estrada unhas compañeiras mandaron parar a un todo terreo. Cheiraba a pescado e decidiron inspeccionar en detalle. No maleteiro baleiro había pingas de sangue e algún fragmento das aletas, escamas.... Eles dixeron que era de troita arco iris, cremos que pode ser salmón...
—Cuxa pesca está vedada.
—Co noso anterior sarxento tiña colaborado o voso Departamento nalgunha investigación...
“Fai moito tempo diso. Se a biopsia líquida existise daquela, posiblemente estaría vivo”, reflexionou taciturno.
—Trouxemos unhas mostras en etanol nesta caixa con xeo. Valerán, Carlos?
Xa no seu despacho, Carlos busca os diferentes protocolos nun cartafol, cuberto de po. “Protocolo de extracción de ADN, protocolo da SNaPshot, perfecto. Aínda deben quedar reactivos na cámara fría nun estado aceptable.”

ANÁBASE

Mergullarse en toda a información que pode estar contida no maior libro do Universo e digno das viaxes épicas da Antigüidade. Cando se decataban os nosos devanceiros que ao chegar ao horizonte da súa vista, coñecendo o seu contido e significado, había novos horizontes agardándoos. Milla a milla. Letra a letra. Todo o que estás lendo neste texto é froito da combinación de 23 letras do alfabeto galego, a enciclopedia do ADN ten catro (Adenina, Citosina, Guanina, Timina), case toda a información está aquí. Case, xa non falemos da información adicional achada cas achegas da epixenética, epitranscriptómica e finalmente a última que non derradeira epi- , campo de investigación de recente creación. Canto máis miras, máis horizontes descobres.
Carlos leva corenta anos lendo, sen pausa, un libro que sabe que nunca rematará de ler. Non lle interesa o final, senón o camiño. “A curiosidade é o motor do coñecemento” lera nun libro de Paulo Freire, cando era novo, aló no Pleistoceno.

RECEITA DE “LARBORATORIO”

Identificaran fai anos posicións no ADN, entre diferentes especies próximas, cuxas variantes alélicas están fixadas sempre. Por exemplo, os salmóns nunha posición determinada sempre tiñan adenina e a troita común, nesa mesma posición, citosina. Así con 10, 50 e 500 SNPs, como se dun panel se tratase. Un código de barras molecular basicamente. Aínda que agora quedaría máis “cool” código QR molecular.

Ingredientes:
Extracto de ADN.
“Primers”: pequenas secuencias de nucleótidos que se unirán exclusivamente ás rexións de interese do xenoma.
Rexions de interese: Onde se atopan os SNPs mil veces testados que son útiles para identificar especies sen velas. Atópanse no extracto de ADN.
TaQ Polimerasa: A sal da cociña. Ai, como non a botes! Amplifica as rexións de interese onde se uniron os “primers”.
[...]

Material:
Termociclador: O fogón do laboratorio.
Onde demo está a pipeta multicanal?
Secuenciador.
[...]

Método de elaboración:
Siga o protocolo mil e unha veces testado.

Tempo:
Vaia buscando os teléfonos de comida a domicilio.

VEREDICTO

—Eran salmóns. Son furtivos. —Musita un derreado Carlos.
—Recibido. Mañá enviámoslle a documentación que terá que cubrir.
Frótase coas mans a cara estragada polo esgotamento. Abre a ventá para recibir a cafeína do aire fresco. Morfeo baixa paseniñamente o vermello pano do acto. Escóitase o son dos mouchos de orellas, fai tempo que non se escoitan os grilos, unha pena.

Coma dúas farolas que iluminan toda unha habitación, así tiña Nuno os seus grandes ollos verdes desde que unha madrugada de outubro chegou ao mundo. Chamaba a atención porque desde cedo todo observaba, cunha curiosidade que parecía demasiado grande para a súa idade. A súa nai quería pensar que non era máis que unha avidez científica que herdara dela. Investigadora en ciencias mariñas nunha universidade, intrigáballe se o seu fillo seguiría os seus pasos académicos. Polo seu lado, o seu pai, profesor de historia e xeografía nun instituto, imaxinábase desde sempre co seu rapaz, lado a lado, cun libro na man.
E entre letras e ciencias foi medrando Nuno. Tanto lle gustaban as matemáticas e as ciencias da natureza coma a lingua galega e as ciencias sociais. Como era moi tímido, gardaba para casa as numerosas cuestións que sempre o asaltaban e que ían máis alá dos contidos dados na escola. Moitas veces os seus plans de fin de semana ou vacacións incluían algunha visita a un museo arqueolóxico ou a unha exposición de arte. Contaba cun guía de excepción, o seu pai, ao que sempre se lle ocurrían historias axeitadas para atraer o seu interese. Outras veces, para compracer a súa nai, pasaban o tempo nalgún museo de ciencia interactivo ou parque biolóxico. Mais sen dúbida, un dos seus plans favoritos eran as longas tardes de verán que pasaba nas rochas da praia buscando animais e algas que só se deixan ver cando a marea baixa descobre as súas guaridas. Sabía todos os seus nomes e cando aparecía algún que non coñecía, ía correndo á toalla a buscalo no seu guía de identificación de especies que sempre o acompañaba. A súa curiosidade sobre o mar parecía infinita. Aínda moi cativo, falaba xa do efecto da lúa na subida e baixada da marea e como unha tormenta lonxana podía facer ondas xunto á praia. E nos días que o vento norte non o deixaba estar tan a gusto na area, prevía que o mar ía estar moi frio debido ao afloramento costeiro. Quedaba longo tempo ollando a auga transparente que sabía estar chea de diminutos seres vivos, o plancto. A súa nai tíñalo levado unha vez ao seu traballo a mirar polo microscopio, e marabillado con tantas formas diferentes e belas, dáballe pena que non se puidesen ver a simple vista. Ademáis explicoulle o importante que era este grupo de organismos variados:
- Nuno, que non che engane o seu tamaño. Son pequenos mais moi importantes para a vida na Terra. Serven de alimento para os mexillóns e para os peixes que tanto che gusta comer e producen unha boa parte do osíxeno que respiras.
E Nuno pensaba:
- Vai ser verdade iso que lín onte n’O Principiño. O esencial é invisible aos ollos.
Unha vez cando xa dormía, a súa nai foi espertalo e díxolle:
- Érguete Nuno, hoxe imos ver algo que nunca esquecerás.
E naquela noite de setembro, que nunca máis saiu da súa memoria, viu como brillaban as ondas do mar cando rachaban na area debido á presenza de dinoflaxelados bioluminescentes.
Sentado diante de toda a xente na presentación do seu novo libro “Oceanografía para nenos”, Nuno pensaba como fora tan afortunado ao ter tido quen lle contara tantas historias e apazugara a súa constante curiosidade. E de pronto apareceulle na memoria ese día no que dixo a sí mesmo:
- Que mágoa que nin todos os nenos teñen a mesma sorte que eu tiven.
Porque foi nese día que Nuno decidiu comezar a escribir e adicarse ás letras no mundo das ciencias, cun labor tan importante como o daqueles que pasan o seu tempo pechados nun laboratorio investigando, o da divulgación científica.

Nun caloroso outubro de 2017, atopábame na cidade de Barcelona, onde resido actualmente, desempeñando as actividades diarias que me dan de comer e me permiten manter un teito a pesares da crecente especulación inmobiliaria que está a crear unha nova burbulla, facendo da vivenda un luxo inasequible para a clase a social da que formo parte: o precariado. Tan pronto como cheguei ao meu piso compartido de sesenta metros cadrados, aínda que pagado coma se de cen metros cadrados se tratasen, senteime na cadeira do exiguo salón mentres comprobaba algunha rede social. Mal augurio. Naquel momento comprobaba cómo moita xente de Galicia, a miña terra natal, compartía a preocupación pola aparición de varios incendios. Fun para a cama preocupado. Á mañá seguinte, corrín a informarme e o panorama era desolador. A reprodución dos feitos que estaban a ocorrer nese momento, pode resumirse da seguinte maneira:

Unha néboa lívida sobrevoa hectáreas de especies pirófitas que se amarran con forza a un substrato maltratado e violado. O lume avanza increpado por unha marea de maleza que está a piques de convertirse en cinzas, nunha polvareda de beleza abrasada e de soños verdes fendidos pola machada destrutora de Vulcano. O continuo zumbar do vento enrrabexado expande as flamas por todas partes deixando unha escura impronta de desolación. Decenas de persoas recubertas por traxes protectores e mangueiras xunto con centos de persoas equipadas con caldeiros e unha manchea de coraxe acoden aos distintos escenarios para tratar de evitar unha catástrofe maior, mais o lume camiña con paso firme ante a súa impotencia, que se suma á impotencia colectiva daquelas e daqueles que dispoñen de medios e teñen que quedar no cuartel pola falta de coordinación.

A nosa aliada posible é a choiva, a única que pode compensar a incompetencia cronificada ante un espectro que sobrevoa os montes ano tras ano. Ela, xunto coas bágoas desconsoladas das persoas que, iterativamente, ven o seu monte arder son as únicas capaces de minimizar unha catástrofe de tal magnitude, onde boa parte do patrimonio natural está a ser arrasado. Só quedan en pé aquelas árbores propagadoras dotadas de lignotubérculos e brotes epicórmicos que garantizan a súa futura reprodución. O resto dos seres vivos circundantes perecen abrasados e a terra sofre unha dura erosión que provocará unha perda de nutrientes do solo. Tamén os mares padecerán esta gran catástrofe como consecuencia das cinzas que desembocarán neles arrastradas pola auga da choiva.
A Terra chora, ano tras ano, por cada hectárea tinguida de gris. Chora tamén, por non poder atopar un momento de tregua dentro dunha espiral destrutora imparable. Escóitaselle berrar pedindo axuda.

Este resumo, ou crónica dunha morte anunciada súmase a un sinfin de perdas que mesmo exceden a nosa capacidade para ser contabilizadas. O eterno retorno das pantasmas dos lumes, debido á súa etioloxía multicausal provoca unha indefensión aprendida que conduce a uns niveis altísimos de frustración e leva a unha dinámica de desidia e inacción. A perplexidade de ver, dende lonxe, ardendo por dentro, cómo unha forza malévola é capaz de demoler hectáreas de monte, ameazar a seguridade dalgunhas persoas e as súas propiedades e acabar con catro vidas fai que as bágoas escorreguen polas miñas meixelas para rematar impactando contra o chan esbozando un rego de tristura. Dende logo, moita vida se perdeu neses días tráxicos de outubro.

Cos ollos ateigados de auga lixeiramente salgada, o abdomen encollido e unha sensación de constrición na gorxa, deixei de ver as duras imaxes que recorrían os medios e a rede. Quedeime sentado mirando a un punto indeterminado dunha das catro paredes brancas que me rodeaban. Cerrei os ollos un minuto para forzar o cese das secrecións das glándulas lacrimais, mentres trataba de eliminar os restos acuosos coas mans. Abrín os ollos, desta vez secos aínda que tinguidos de vermello, mentres parecía que estaba a xurdir unha nova forza otorgadora de determinación. Dentro do meu cerebro, alén de todos os pensamentos de tristura e abatimento, e con natureza eclipsadora, naceu unha sensación de forza e afouteza, mentres non deixaban de sonar dúas palabras que semellaban ser coreadas por unha multitude empoderada: Nunca Máis!.

Ola a todos. Hoxe vouvos contar unha pequena historia sobre a nena que cambiou o curso da vida na Terra.
Adela tiña daquela 16 anos recién cumpridos. Sempre vivira nunha pequena aldea de Galicia cerca de Melide, ata que un día ofrecéronlle a súa nai un posto na cidade. Para ela era un cambio moi grande xa que pasou de coñecer a todo o mundo, falar na súa lingua e ter todo o espazo do mundo á virires en Madrid, un sitio ben distinto. Cando chegou, deuse conta do distinto que era alí a vida. Non había un vínculo entre a xente, non se preocupaban os uns dos outros como o facían na aldea. Mais o que máis sorprendera á rapaza foi o pouco consciente que era a xente co tema da reciclaxe. Na súa casa todo se aproveitaba, os restos das comidas ían para os animais, usábanse botellas de cristal e reutilizábanse, os plásticos usábanse de mil maneiras distintas antes de guindalos á basoira… Este panorama entristeceu moito á ilusionada nena. Lonxe de darse por vencida, comezou a indagar as razóns polas cales a xente non o facía. Vagancia, falta de información e de promoción foron os motivos que máis lle chamaron a atención. Ela non podía acabar coa pereza dunha población enteira, mais o que sí que podía facer era informar. Non foi un camiño sinxelo nin moito menos, pero pouco a pouco, sendo constante e tendo unha meta clara, conseguiu o seu obxectivo. Unha das ideas que usou foi a de crear unha aplicación para os teléfonos móviles onde puidésemos atopar onde tirar cada obxecto. Isto resultou ser moi útil dado que non existía ningunha plataforma dese estilo. As redes sociais resultaron ser moi beneficiosas para a súa causa, xa que gracias a elas comezou distintas campañas de concienciación que chegaron a oídas do goberno. Este, ao ver a revolución que esta cativa provocara, deuse conta do importante que era facer este tipo de campañas. Logrou, finalmente, que todos uniran forzas por unha causa común: a salvación do noso planeta.
Esta meniña, que con gran esforzo e dedicación conseguiu mobilizar á todo un país, pode ser cada un de nós. Somos os encargados de escoller cal queremos que sexa a nosa historia. O destino sempre pode cambiar.

De Ada Byron a Mary Somerville, ao 22 de xullo de 1843.
Querida Mary:
Espero que a miña constante correspondencia non acabe por esgotar a túa paciencia, a que teño en moi prezada estima. A modo de desculpa direi que encontro en ti, non só unha amiga e segunda nai, senón o máis frutífero alivio das miñas penas.
Desde a última misiva que che fixen chegar librouse no meu corpo unha auténtica batalla. O meu torso está dominado por unha auténtica frustración. Pero esta acaba no meu pescozo e cintura para ser substituída pola culpabilidade que reina na miña cabeza, inflixida polo rexeitamento ante o meu propio esposo e o baleiro para cos meus fillos, desencadeando nunha total insatisfacción con todo o que me rodea.
A risco de transmitir a bochornosa imaxe dunha muller dependente, hei de confesarche que non es a única persoa que recibe as miñas cartas. Escribo a mamá case a diario. Intento ocultar a miña frustración, pero de todos é ben sabido que a unha persoa como mamá, ningún detalle lle é indiferente. Non tardou en poñer á miña disposición un novo mentor, o matemático Augustus de Morgan, quen enseguida pareceu atafegado ante as miñas preguntas e insistiu reiteradamente en aterse ao contido que preparaba para cada clase. Tachou o meu comportamento de “impropio para alguén da miña condición” e, cito literalmente, “dunha muller que tentaba pensar coma un home”.
A miña totalmente insatisfactoria situación persoal xustifica a miña decisión de escribir ao que considero un gran amigo, o matemático Charles Babbage.
Coñecedora do seu enfrascamento na máquina diferencial dende moito antes de que tivese o pracer de coñecelo; apelei ao seu enorme sentido do altruísmo para que, por favor, recargase en min calquera tarefa relacionada co proxecto que precisase dun mínimo de responsabilidade.

Consagrándose como o fiel amigo que me figuraba, asignoume o labor de traducir o artigo que un científico italiano escribira facendo referencia ao seu proxecto. Engadía ademáis, que, sabendo do meu espírito inquieto, non dubidaba da miña incapacidade para traducir semellante texto sen engadir algunha disidencia á marxe das liñas que achegaba, e por tanto conferíame o permiso para comentar no que el consideraría un anexo, calquera cousa da que crese necesaria a súa participación.
Non tardei a penas un instante en esquecer a culpabilidade e sensación de fracaso que me alagaban para dedicarme por completo á realización do que máis tarde titularía como “Notas”.
Xuro por Deus, querida Mary, que non minto cando digo que en ocasións me esquecía de comer, nin que dicir dos meus deberes. Se a xente do pobo soubese que durante os días que seguiron á chegada da resposta de Charles, gardaba baixo a miña almofada os meus escritos, para proseguir co meu traballo tras notar como a respiración do meu marido se volvía acompasada, falarían da “exasperada Ada Lovelace, marcada polo divorcio dos seus proxenitores e a ausencia dunha figura paterna, enturbada pola dun pai vividor e irresponsable”.
Sen embargo, sei que ti nunca me censurarás, adorada Mary. Por iso, confíoche, co desexo de recibir as túas opinións e recomendacións, parte do traballo no que levo enfrascada as últimas semanas e que hoxe por fin enviei ao home que mo encomendou, aparvado probablemente, pola inmensidade do que el consideraba un breve anexo.
Temo a súa reacción neste sentido e ante a incorporación do que interpreto como unha idea reveladora. Desde que teño coñecemento do seu proxecto, insistín reiteradamente nas numerosas aplicacións que este podería supoñer, constituíndo un cambio drástico na nosa vida diaria. Con todo, o señor Babbage censurou, sempre que tivo oportunidade de facelo, a división que expoño entre os “datos” e o “procedemento” do proxecto. Censura, do mesmo xeito, a imaxe que establezo da súa máquina analítica como un prototipo similar ao tear mecanizado de Jacquard. Na miña opinión e resumindo, ambos veñen facer o mesmo, o primeiro tecendo quilómetros de debuxos alxebraicos e o segundo, flores e follas sobre a seda.
Síntome especialmente orgullosa do último apartado da obra, que estructurei coa intención de convencer ao meu bo amigo, onde introduzo a sucesión de Bernouilli como posible guía á hora de “tecer” as operacións.
En definitiva, Mary, malia recuperar durante o breve espazo dunhas semanas a vigorosidade que me caracteriza, o proxecto é tamén a causa do nerviosismo e insatisfacción que me someten, alimentando o lume de frustración que arde nas miñas entrañas.
Prego por un mundo, Mary, no que poida permitirme o luxo de durmir sen retorcerme, atormentada pola miña condición de muller.
Oxalá tivera nacido home, querida amiga. A miña historia sería outra, diso estou segura.
Prego tamén por volver a intercambiar correspondencia contigo e, se accedes á miña desgarrada petición, por continuar confiándoche detalles do meu traballo e a miña enrevesada vida persoal.

Sempre no meu corazón:

Ada.

Para uns son estrelas, para outros simples luces. Marabillas ou algo que simplemente está aí. É fascinante como algo que se ve tan diminuto desde onde estamos, sexa realmente tan potente e tan importante.
Levaba anos practicando paracaidismo, soamente para intentar acercarme a ese universo, ás nubes, ao sol, a meu pai.
Aínda que non podes botar en falta a quen no lembras, non? Tiña dous anos cando todo sucedeu, una guerra, moitas mortes e unha nova estrela que brilla por mamá, por meus irmáns.
O inicio foi difícil, compatibilizar o estudo nocturno co traballo, pero sobre todo conseguir o meu sono: o espazo.
Dende que Gagarin fixo aquela primeira viaxe tan televisada en1960 sentín que aquilo era o que necesitaba, ver eses seres de luz preto de min, ver quizais Rusia dende arriba ou soamente a adornada escuridade.
Por iso escolmeime pola enxeñeira, seguro que me permitiría ascender pouco a pouco ata máis aló das nubes, aínda que nunca imaxinei que todo estaba tan preto como o estivo.

1962 mudou todo.4 mulleres coa habilidade no paracaidismo fomos escollidas para adéstranos como cosmonautas, unha de nós sería a primeira en realizar a primeira viaxe ao espazo por unha muller , este era un gran avance para nós, incluso igual unha mellora de futuro. O que máis me custaba era non poder dicir nada, estar facendo o que anhelas e non poder expresar os teus sentimentos é algo que me causa calafríos, sobre todo a miña nai que descoñeceu o que pasaba ata uns días antes do lanzamento, porque si, fun a escollida e na miña vida sentinme tan plena.
16 de xuño de 1963, 9.29, Cun “estás lista, gaivota?” e unha simple afirmación pola miña parte comezou o longo traxecto que tantos vómitos, mareos e malestares causoume, polo meu gran medo ás alturas. Irónico, non? Ser paracaidista de elite, ser a primeira muller cosmonauta e temer a uns metriños de máis, pero creme, 48 voltas en tres resulta esgotador e convértese en algo moi difícil de expresar.
Aínda así déixame dicir que ninguén imaxina can fermoso é, calquera que vexa a Terra dende o espazo exterior, non pode deixar de ser asaltado por unha sensación de reverencia e amor por este planeta que é noso fogar. Por iso ao regresar propúxenme facer algo para que a miña xente, os rusos, poidan vivir mellor. Faría calquera cousa que estivese ao meu alcance. Primeiro viñeron os múltiples recoñecementos pero para min nada era maior agasallo que a viaxe ao espazo. Logo decidín estudiar enxeñeira aeroespacial, estar alí na Academia da Forza Aérea de Zhukovski, era o único vínculo que me parecía posible entre os meus sonos e levar unha vida normal.
Son muller, militante comunista, deputada da Duma e madre. Hoxe en día teño 81 anos e con medo a esquecerme todo o que son e fun decido escribir esta pequena recompilación da miña vida, unas memorias insignificantes para non ser unha das miles de mulleres obviadas nunha historia escrita por homes. Soño con ir a Marte, quizais morrer alí, en mi amado espazo cheo de estrelas. O meu nome é Valentina Tereshkova.

Ves esa de alí, Papi?
Os seus ollos , iluminábanse cada vez que caía a noite.
Esa forma parte da Osa Menor, vela? E esa é a Paleta do Pintor. Gústache?

E esa? - dixo acomodándose, sinalando unha aglomeración de estrelas .

Non creas que coñezo todas, filliña.- dixo cun doce sorriso - Existen 88!

Un silencio profundo coma a escuridade que os rodeaba filtrouse nela.

Algún día coñeceralas todas, Hetta. E ata saberás situalas.





Respira , Henrietta , respira!

Convulsionaba , non era capaz de respirar por min mesma.
Os sons esvaéronse nun intre, e todo se volveu silencioso. As pálpebras pechábanseme; o meu alento permanecía débil e,de súpeto, sobre aquela habitación, cerneuse a escuridade. Pero xa non era a da habitación, senón a do ceo, aquela noite de verán , no xardín da miña casa.

Algún día coñeceralas todas , Hetta.

Todo desapareceu.

A luz espertoume de súpeto.
A silla, que adoitaba estar ocupada por Dennyse, estaba baleira.
Dennyse fora a miña amiga dende sempre e, pese a que empezara a traballar, pasaba horas alí sentada.
Porén, non foi iso o que máis me sorpendeu.
O hospital estaba en completo silencio.
Tentei chamar a alguén, pero da miña boca non saíu ningún son.
Tenteino berrando máis, ata doerme a gorxa, pero nada.
De súpeto, médicos , enfermeiras, todos estaban na miña habitación, presos do medo polos berros que inundaran os corredores .
O meu desconcerto seguiu, pois vía as bocas dos doutores moverse a toda velocidade, pero non escoitaba nada.

Entón, entregáronme un papel .
A enfermidade que tiña cesara , pero as secuelas, como se temía, produciran unha xordeira. Tamén dicía que era posible que fora temporal, xa que en varios pacientes desaparecera.
Eu só recordo pedirlles que chamaran a Dennyse .

Foron épocas difíciles.
Eu gardaba repouso na casa de Dennyse dende había xa meses .
Non podía realizar as tarefas máis sinxelas e sufría mareos incontrolables pola perda de audición. Cando fun recuperando os sons, tamén fun recuperando a independencia e tras descubriren que Dennyse estaba embarazada, decidín marchar non sen antes acompañala a súa demesión.


Cando chegamos recordo quedar xeada na porta .
O Harén Pickering tiña grandes portas de cristal, e un aspecto limpo e puro. Contei en total 12 mulleres , 13 con Dennyse.
Non puiden evitar sentir envexa por ela. Acabaramos xuntas os estudos, eu aínda con máis nota. Aquilo representaba o que podería estar facendo se non enfermara despois da gradación.
Aquel día , Edward Pickering ofreceume un posto , pola recomendación de Dennyse.
Tratábase da súa sustitución indefinida , máis logo decidiría abandonalo para dedicarse ao cen por cen ao seu fillo.


Alí coñecín moitas outras que serían coñecidas, como: “as calculadoras” para a historia da ciencia.

Pouco a pouco, as condicións ás que era sometida, non resultaban tan marabillosas como me pareceran .
Cobrabamos pouco, por tarefas por debaixo das nosas posibilidades e, o pouco recoñecemento ao que optabamos era atribuído aos nosos supervisores, homes.

E alí entraba en xogo Edward Pickering.
Co seu sorriso , a súa perfecta apariencia, as súas promesas, os seus cumpridos... Alice , Willelmina, eu… todas nosoutras, realizaramos importantes contribucións. Todas nosoutras enganadas polo mesmo home.



Paseime horas, noites, realizando cálculos inútiles, observando as mesmas invariables e aburridas placas . Sentíame subestimada.
Pero o que medraba dentro de min, a curiosidade, non puido frearse. Acabei meténdome nun novo campo. E naquelas placas repetitivas, que analizaba, observei certo padrón nun tipo de estrelas variables: as Cefeidas.
As da constelación de Cefeo.

Así que armada de ambición, escribín o meu ensaio.
Era nova e, movida por impulsos, fixen que o meu supervisor o lera antes.
O documento aínda existe. Asinado a nome de E. Pickering , na primeira líña lese:“ Preparado pola Sta. Leavitt”.



O obxectivo desta carta non é incriminar únicamente ao señor Pickering.
Estou na miña recta final co cancro e estou segura de que non é o odio ou o rancor o que me move. É o feito de sentirme impotente; farta; cansa.
Vin a este mundo da mesma maneira como o abandono: sendo muller. E isto supuxo grandes cargas, prexuízos, discriminacións….
Os homes que me rodeaban sempre quixeron máis recoñecemento, máis diñeiro.
Nós, eu, só pedín unha cousa, e negóuseme por ser muller: o ceo, as estrelas, as 88 constelacións que un día prometín ao meu pai aprender.
Si , papá, aprendinas. Pero,os meus descubrimentos morrerán para sempre comigo. Así que, dime, as 88 constelacións , de que me valeron?.



Henrietta Leavitt xamais recibiu tal recoñecemento en vida. Non foi ata anos máis tarde que foi proposta para un Nóbel, tras descubrírense as fazañas de Pickering.
Cando esto sucedeu levaba morta 3 anos por mor do cancro.

Karen recordaba a súa nai mirando con desprezo ao seu pai cando este chegaba dunha das súas misións. Recordaba as fortes discusións que mantiñan ambos cando dela se trataba. Recordaba empezar a ver as gretas do seu matrimonio cando ela lles comunicou, cos seus inocentes trece anos, os seus desexos de estudar Medicina, como o seu pai se negaba rotundamente e como a súa nai se enorgullecía. Recordaba tamén sentirse culpable polo divorcio, aínda que a súa nai lle asegurara que esa unión estivera dende sempre abocada ao fracaso. Recordaba a felicidade que chegou a sentir, a que conseguira co seu marido, coas súas fillas e cos seus estudos.

Recordaba contarlle todo isto a Karl Abraham, compañeiro psicoanalista, fervente seguidor de Freud, que lle diagnosticou depresión, cousa que Karen xa se imaxinaba, e que este relacionou coas súas dificultades sexuais e afectivas. Recordaba como un lume nacía no seu interior mentres Abraham lle explicaba que todos os seus problemas se debían a uns desexos reprimidos cara o seu pai, que non se debía de preocupar, que era algo habitual nas mulleres. Recordaba como se levantara do diván, enfurecida, e como saíra da consulta a toda présa, coa voz do psicoanalista soando ás súas costas. Nese momento, Karen decidia rebater esa teoría freudiana feminina, que todos os expertos aceptaban sen lla cuestionar demasiado.

Karen recordaba o difícil que lle resultara publicar os seus libros, nos que mantiña que a psicoanálise de Freud estaba feita por e para homes. Tamén recordaba ese gran paso, a marcha aos EE.UU., tras o divorcio, onde comezou a dar conferencias en reputados lugares. Recordaba a dor e a decepción consigo mesma que lle supuxo declarar que abandonaba o estudo da psicoloxía feminina, ao non poder determinar que características eran propias da muller e cales eran impostas pola sociedade patriarcal.

Recordaba os intensos debates cos seus colegas en Nova York, cando Karen expoñía as súas ideas sobre a causa e o tratamento da neurose, cada vez máis alonxada das do considerado deus da psicoanálise, Sigmund Freud. Recordaba como se sentía perseguida por ese home, que parecía que nunca a ía abandonar. Recordaba a súa axenda cada vez máis baleira e os seus libros cada vez menos aclamados. Recordaba a marxinación.

Recordaba esa esperanzante fundación da AAP, a Asociación para o Avance da Psicoanálise, coa que conseguiu o apoio que tanto necesitaba de recoñecidos profesionais. Recordaba o duro golpe que supuxera a ruptura con Erich, ao que considerara o amor da súa vida, co que compartía inquedanzas e anhelos, pero tamén envexas e rivalidades, que trouxo consigo a dimisión de membros clave da asociación.

Recordaba o primero encontro con Suzuki, como a impresionara coa combinación das súas ideas orientais, pouco coñecidas e revolucionarias para ela, e a súa xuventude, como lle devolvera un lume que pensara xa apagado.

Pero o que mellor recordaba, sen esforzo algún, era esa consulta en Manhattan, tras volver de Xapón, e a cara dese doutor ao lle comunicar que padecía cancro e, indirectamente, que pronto ía morrer.

Karen agora só podía recordar, prostrada na cama da súa gran casa nas aforas de Nova York, esa que comprara grazas unicamente ao seu esfuerzo. Lanzou un último suspiro e pechou os ollos lentamente, pensando canto lle quedara por escribir e investigar.