89 DIES

Dia 89 – Dimecres – 09:04 PM
Avui estic esgotat. No és que hagi fet res diferent del que vaig fer ahir o faré demà. Al cap i a la fi segueixo la mateixa rutina de cada dia. Potser el que em cansa sigui precisament això, la rutina. Des de la terra miren cap a munt admirats i ens envegen. Som els privilegiats astronautes que es passen el dia divertint-se amb la micro-gravetat, i gaudint de meravelloses vistes de la terra i l’espai. Però no tenen ni idea del que fem aquí.
He passat tot el dia lluitant amb un enrevessat experiment. Encara n’he de completar cent deu. Haig de fer més experiments que dies que em queden per passar a la ISS. Ja em puc espavilar si vull acabar-los tots abans de tornar. A la tarda, m’he vist obligat a reduir el temps que destinem als exercicis físics obligatoris per compensar la manca de gravetat. Em faltava temps per resoldre el maleit experiment que se’m resistia.
Avui, no he sopat res. Tot i que ho he intentat, m’he vist incapaç d’empassar-me el paquet liofilitzat. L’etiqueta em prometia un àpat de pasta a la bolonyesa. Quan l’he xuclat amb la palleta per primera vegada, ja he vist que alguna cosa no anava bé. Disciplinat ho he tornar a provar, un s’ha d’alimentar, i només he identificat una massa gelatinosa que tenia un lleuger regust a tomàquet. M’han vingut arcades. En el programa de formació, ens van avisar que a l’espai perdríem el sentit del gust. Ens estaven preparant per acceptar aquesta merda de menjar? El que donaria per rosegar un sucós bistec amb patates! Haurem d’esperar la propera nau de carga per disposar de fruites i llaunes amb conserves. Ja fa dies que es van acabar...
L’ésser humà és contradictori. Desitja una cosa amb bogeria i resulta que quan la te a l’abast, ja ha perdut part del seu valor. Recordo que, quan no aixecava dos pams de terra, m’acostava a la finestra i mirava els estels. M’imaginava caminant sobre la superfície de la lluna, dins d’un vestit blanc pressuritzat com el de l’astronauta del pòster de la meva habitació. Ara que sóc un d’aquells estels, desitjo tornar. No sé de que em queixo, si aquesta ha estat la oportunitat de la meva vida! M’ho repeteixo una i una altra vegada, quan enyoro la Rose i en Peter. Ell és massa petit per comprendre on ha anat de viatge el seu pare. Encara em falten noranta dies per tornar-lo a sentir respirar entre els meus braços, mentre el gronxo perquè es vagi adormint.
He decidit organitzar una festa. Tinc amagada xocolata belga i farem un festí. I es que demà serà un dia especial. Hauré arribat a l’equador de la meva missió. Això s’ha de celebrar! Llàstima que el Peter ja no estigui aquí, la seva SOYUZ ja fa cinc dies que va tocar terra. Com trobo a faltar la seva amistat! Ara sóc l’únic biòleg americà, boig pels Stones, que es passeja per la nau. Em porto bé amb la Nicoleta i el Sergei, però no es el mateix. Ens uns dies arribaran tres astronautes nous, a veure amb quin personal ens trobarem... Avui hem tingut un bon ensurt, la Nicoleta s’ha queixat d’un dolor abdominal que li ha radiat d’una banda a l’altra per sota l’estomac. M’he pensat que estàvem davant d’un atac d’apendicitis. Tot i que el metge de Huston ens ha dit que encara és massa aviat per treure aquestes conclusions, espero pel bé de tots que això no vagi a més.
Avui no vull passar les vuit hores de son a la meva cabina de dormir. No em posaré taps a les orelles per no sentir el rum-rum del suport vital, ni m’enclastaré l’antifaç per simular la foscor. Dormiré al costat d’aquesta finestra. La terra sembla girar a càmera lenta, però nosaltres anem molt de presa. Dono un lleu copet al indicador del cockpit, l’ordinador registra 27.700 km/h i estem a 393 kilòmetres d’alçada en una orbita baixa. En aquest instant me n’adono que no tinc cap dret a queixar-me. Sóc aquí per voluntat pròpia. Formo part d’un selecte grup d’humans. Quants podran dir que han viscut aquesta aventura?
L’espai negre infinit és tan fosc, tot i que està clapat d’estels brillants. El planeta va lliscant amb les seves masses continentals de formes conegudes i uns oceans d’un blau que, de tant intens, enlluerna. Ara em ficaré al sac, pujaré la cremallera i em deixaré anar. Potser abans que se’m tanquin els ulls, tindré l’oportunitat de veure com es torna a fer de dia. En aquest moment, si no m’erro en els meus càlculs, el sol haurà sortit mil tres centes trenta-tres vegades a la ISS des que va començar la meva missió.
  • Visto: 202

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA