I realment, què ha passat?

Era un dia calorós de primavera, era curiós, perquè feia una calor massa seca per aquella època de l’any, però el cel estava cobert de núvols grisos i densos.
Jo estava camí a l’institut, havia de fer un experiment al laboratori amb la meva companya, per veure com evolucionava el nostre experiment de realitzar una truita de patates apta per a gent amb al·lèrgia a l’ou.
Vaig arribar allà i vaig encendre el fogonet de laboratori, volíem veure quantes calories tenia la truita normal abans de fer-ne cap altra. Vam pujar la potència del fogonet i la nostra professora, que estava endreçant el laboratori, va abocar sense voler una mica d’un líquid estrany al foc. Ens vam apartar de cop i un so molt fort va ressonar per tot el centre, que a aquelles hores de la tarda estava desert.
Sense ni tan sols adonar-me’n, havia clos els ulls. Quan els vaig obrir per escapar de la foscor que m’aclaparava, ja no estava al laboratori, ni tan sols al centre. Estava sola, enmig d’un poble desconegut per mi.
La gent portava vestuaris antiquats, d’aquells que només havia vist a les fotografies del llibre d’història. Mentre jo pensava en la quietud del carrer, no em vaig adonar que aquell silenci misteriós es veia trencat per les veus d’uns quants homes i dones amb les cares ennegrides pel carbó i altres per la sorra que es queixaven del dia feixuc que havien tingut.
Vaig començar a fer-me teories al cap sobre la meva ubicació, potser estava en l’època de postguerra? A l’inici de la revolució industrial? O més endarrere encara?
Del que estava segura era de que no podia estar al segle XXI.
El sol començava a pondre’s i necessitava respostes ràpidament. Vaig decidir entrar en alguna casa a demanar ajuda, però de seguida vaig notar que no em podien veure, jo per a ells no existia.
A la casa en la que havia entrat hi havia una família bastant gran, amb la mare, el pare i tres fills, semblava que passaven gana, ja que estaven tots pràcticament esquelètics.
Uns minuts més tard, mentre sortia de nou dels meus pensaments, vaig veure que la mare sortia amb un plat similar al de la truita de patates a la mà i que el col·locava sobre la taula, on els fills i l’home esperaven ansiosos.
Sense que notessin la meva presència, vaig agafar un tros d’allò que més que truita semblava pa de patata. Ho vaig provar. Era molt esponjós, però no s’assemblava gens a la truita que jo estava acostumada a menjar.
Sense adonar-me’n novament, havia clos els ulls. Al tornar-los a obrir el que em trobar davant meu em va impactar. Un jardí de gespa verda, fresca i regada amb gotes d’aigua brillants com perles i una caseta blanca i polida era tot el que ocupava el meu camp de visió.
A darrere, de sobte, una espècie de cotxe volador em va passar per darrere, em vaig girar sobresaltada, ja que mai havia vist res semblant a la vida real, només en pel·lícules de ciència ficció.
Seguidament vaig tornar a mirar a la casa i aquest cop la porta estava oberta. Vaig entrar, ja que esperava que com l’anterior vegada ningú em pogués veure.
Un altre cop vaig trobar-me una taula parada, amb una família a punt per sopar. Aquest cop la família era més reduïda, ja que només constava de tres membres. El pare va entrar a la cuina i va sortir amb una espècie de truita, però aquest cop transparent. De nou em vaig decidir a provar-la sense fer-me notar. Ho vaig aconseguir. Semblava gelatina, però no sabria dir si d’origen animal o vegetal.
Sobtadament vaig notar una sacsejada i vaig escoltar algú cridar el meu nom des de lluny. Quan vaig obrir els ulls, que no recordava haver clos de nou, vaig veure a la meva professora i a la meva companya, que em miraven preocupades.
M’havia desmaiat després de donar-me un cop al cap amb la taula a causa de l’ensurt de la petita explosió. Ho havia somiat tot?
De totes maneres això em va donar una gran idea sobre cap a on encarrilar el treball, podríem fer diverses truites sense ou i de pas fer l’evolució d’aquest plat tant tradicional.
Elles estaven d’acord, sorpreses per la pensada, però jo seguia sense acabar de creure que hagués estat un somni del tot.
Finalment em vaig mirar les mans, que notava molles, i vaig veure que estaves amb rastres de l’herba mullada. No m’ho podia creure.
Realment què acabava de passar?!
  • Visto: 139

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA