Autopista

Encara era negra nit quan l’autoconduït m’ha portat primerament pel camí de terra, després pels revolts de la carretera comarcal i a continuació per les rectes interminables de l’estatal. Ha estat allí a la plana que m’he adonat que anava sol: cap altre vehicle al costat, ni al davant, ni al darrere; cap punt a la pantalla del radar. Cap dron controlava les cruïlles. Poc més tard, quan la resplendor de l’alba retallava la silueta de l’immens complex petroquímic abandonat, la sensació d’estranya solitud ja era inquietant.
Al principi era normal no trobar ningú perquè l’alta muntanya està poc habitada i era d’hora. Però a mesura que avances per l’estatal, la quantitat de vehicles que hi circulen s’incrementa progressivament, de la mateixa manera que el riu principal acreix en rebre l’aigua dels afluents. Instintivament he buscat una explicació: avui era primer d’any, la gent havia sortit de revetlla, es llevaria tard. No com jo, que no havia celebrat l’arribada del nou any perquè no m’agrada fer-ho i, com cada dia, m’havia llevat abans que sortís el sol. I aquesta matinada, en lloc de posar-me a treballar amb la novel•la com de costum, havia decidit d’anar a veure la mare. Ara ella s’està en una comuna assistida força lluny del refugi on visc sol i desconnectat del món, com els antics anacoretes.
Crec que la inesperada sensació de ser l’únic usuari de tota una carretera estatal ha afectat la velocitat de reacció del meu cervell. He trigat una bona estona a pensar que al canal permanent dirien si passava alguna cosa. Quan he atansat el dit índex al rectangle de l’holograma, però, només han aparegut puntets blancs parpellejants, i l’àudio tan sols emetia una remor sorda i monòtona. També he comprovat que no hi havia accés a cap xarxa de comunicació personal. M’he regirat inquiet al seient, he posat l’esquena més recta, he tivat el coll.
El sol despuntava per sobre dels turons del prelitoral. D’acord amb el programa de navegació, l’autoconduït ha enfilat el primer desviament per entrar a l’autopista magnètica. Ningú no s’esperava al control d’accés. El cotxe ha avançat a poc a poc fins a situar-se sobre una de les plataformes de connexió i tot seguit, fent una essa suau, ens hem integrat al flux electromagnètic de l’autopista.
A aquella hora preveia veure centenars de vehicles al meu voltant, avançant exactament a la mateixa velocitat que el meu, conformant entre tots un corrent com el d’un riu ample i cabalós. Però seguia anant sol. M’he adonat que suava. He passat un dit entre el coll i la camisa per deixar circular l’aire. El cel també es veia estrany. Tan blau, tan llis, sense les habituals traces dels aerobusos. El sol m’enlluernava.
Tranquil•litza’t, relaxa’t, em repetia, i respirava fondo. M’he plantejat que potser havia quedat sol al món. I també m’he preguntat què havia de fer. Seguir com si res no passés? Aturar-me en una àrea de descans i esperar? (a què?) Fer mitja volta i tornar al refugi de la muntanya? En passar per sobre d’una ciutat, ara no en recordo el nom, he pogut veure carrers amb vehicles ben aparcats però cap persona, res viu, ni tan sols un robot. Els semàfors, però, funcionaven i creaven una aparença de tranquil•la normalitat. El món seguia rutllant en absència dels seus habitants. Bé, de tots excepte jo. Potser m’havien deixat de testimoni?
Al cap d’uns quilòmetres, he percebut la reverberació característica amb la qual el Govern avisa de la cloenda dels exercicis col•lectius universals. Encara pensava que jo no era conscient de que se n’hagués convocat cap, d’exercici col•lectiu, quan he vist que s’atansaven tres vehicles en sentit contrari. En creuar-nos, he observat que es tractava de dos cotxes semblants al meu i d’un altre més gran amb l’anagrama ben visible d’una coneguda empresa que fabrica de matalassos d’inducció. A l’interior dels autoconduïts hi havia persones que conversaven animadament; alguns menjaven i bevien. L’home dels matalassos atenia una holotrucada. M’he apressat a connectar el canal permanent. Ara sí que funcionava! He estat a temps de presenciar com el President agraïa la participació al simulacre. Pel que han explicat a continuació, he deduït que s’havia assajat la resposta a un hipotètic atac neurològic de nivell 5 a través de les ones. D’acord amb les instruccions que s’havien divulgat amb profusió, tothom s’havia confinat als habitacles, i totes les freqüències dels sistemes de comunicació havien estat inhibides. Han mostrat imatges d’avingudes desertes, de carreteres sense trànsit, d’escoles tancades. Més tard, una locutora ha comentat que els sensors del satèl•lit de vigilància havien detectat un humà que no havia participat. Ara que surto de l’autopista veig un cotxe de la policia que, travesser, barra el pas
  • Hits: 223

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA