Colonització

Qui m’hauria dit a mi que seria l’últim, el darrer, el supervivent... Perquè?
Uns pocs van ser l’inici de tot. D’això ja en fa moltíssimes generacions. Però vam arribar a ser-ne milers de milions. Va costar, però en els millors moments teníem el control gairebé absolut dels recursos, ens expandíem pràcticament per on i com volíem. Poc o res ens limitava. I tot i que sempre sortien escèptics que auguraven temps pitjors, llavors ni l’augment de la temperatura ens limitava l’expansió.
I dificultats n’hi va haver. Els nostres predecessors vivien a l’espai exterior, en petites comunitats. Però sobreviure consistia en reservar energies i esperar un cop de sort... que finalment arribà en forma d’impacte. El roc -com anomenem al vehicle d’entrada- va penetrar amb prou força com per deixar un primer caminet d’entrada. Moments durs. La nostra vida en aquell moment penjava d’un fil. La més mínima precipitació química a la superfície hauria acabat amb nosaltres. Fins que no ens vam poder endinsar suficient en el nou territori, aquell risc sempre va ser present.
Vam anar fent, en gran part perquè el primer contacte va ser millor de l’esperat i perquè les condicions eren òptimes per nosaltres. En aquelles terres ja n’havien arribat d’altres com nosaltres, que semblaven viure en sintonia amb els locals. Nosaltres teníem un altre tarannà i vam aprofitar mentre els indígenes no ens identificaven com una amenaça. Només vam haver de posar una mica de colzes per fer-nos un lloc.
Però allò va ser un miratge. Ben aviat se’n van adonar i ens van atacar amb tota l’artilleria. Estaven, evolutivament parlant, molt més avançats. O com a mínim la seva complexitat i la de l’entorn, així ho denotaven. Nosaltres érem més simples i molt més petits. Però n’érem molts. I això va ser un dels factors que ens va permetre aguantar les primeres càrregues.
Més o menys al mateix temps, l’ambient va començar a canviar. La temperatura augmentava i disminuïa en patrons prou cíclics, igual que ho feien la humitat i la generació de recursos. Nosaltres ho patíem, certament, però tampoc era la situació perfecta pels nostres atacants. Cada cop eren més i envestien amb menor convicció.
Un cop adaptats a aquelles condicions, també vam aprofitar-ho. El nucli feia l’energia suficient per impulsar un flux polsant pels canals que irrigaven tot aquell món humit i càlid, navegant-hi podíem arribar a tot arreu, conquerint més i més zones. Cada una amb les seves condicions i característiques pròpies. Algunes millor per nosaltres, altres pitjors. Fins i tot n’hi havia algunes que ens han estat impenetrables fins al dia d’avui...
Encara que l’índex de regeneració i la qualitat dels recursos baixés, n’hi havia de sobres. Alguns deien que s’acabarien, però les provisions eren realment ingents. La qualitat anava empitjorant, però era suficient per abastir-nos i seguir creixent. Tot anava bé, vivíem en l’època daurada i la població creixia gairebé de forma exponencial. Però no fèiem bé les coses. I se’ns va voler castigar.
Del mateix exterior van arribar. Una darrera l’altra. 10 plagues. Sense explicació racional, sense motiu aparent, sense lògica que ho expliqués. Ens impedien multiplicar-nos i vam quedar estancats en un nombre limitat durant un bon temps. Altres directament ens mataven o ens deixaven completament a la vista i a disposició dels defensors locals. La primera va arribar sola. No ens va afectar gaire. Després van arribar les altres. Seguides i solapades. Els efectes es combinaven. Un còctel mortal.
Alguns vam anar trampejant les situacions. Però cada vegada en sobrevivíem menys. Això si, ja diuen que el que no et mata et fa més fort. Els que vam quedar ens vam tornar més i més resistents. Resistents a tot.
Vam poder recuperar posicions i repoblar zones perdudes. Amb l’esperança que difícilment res podria acabar amb nosaltres.
Però ja era tard. L’equilibri funcional, la homeòstasi d’aquell entorn, havia quedat tan desajustat que començà un verdader apocalipsi.
Els locals, a la desesperada, ho atacaven tot. Sense discernir entre el que era seu i el que no. La temperatura pujava i baixa de forma extrema. El característic flux polsant de tots els rius i afluents, llavors carregats de toxines, s’accelerà. Cada cop hi havia menys oxigen. Tremolors. Volcans que emergien en una superfície que canviava de color... Autodestrucció.
Finalment tot va acabar, tot es va aturar. Ja res fluïa. El nucli central, ja no bategava.
Els crítics tenien raó. Havíem abusat d’aquell entorn. Ho havíem provocat, ens ho havíem carregat tot nosaltres. Havíem acabat amb la vida d’aquell mon.
  • Hits: 174

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA