La Plaça d’en Dídac

- Quan tornem, el pare ja hi serà?

- Sí, ja haurà tornat. Et ve de gust?

- Sí, vull que m'expliqui molts de contes.

- I tant vida, tots els que vulguis, t’explicarà.

Fi de la gravació. 17:37.

Ja podia agafar objectes grans amb la seva nova extremitat, però tasques com l'escriptura eren diferents. La mà avançava deixant un traç que amb prou feines es podia llegir. -Ja n’estic fart!- Va llançar el boli i va escombrar els papers amb la mà que encara conservava. -No t'atabalis, demà ho faràs millor- va dir el seu fisioterapeuta sense mirar-lo i consultant a la llista qui era el seu pròxim pacient. Dídac es va aixecar i es va dirigir a la porta apretant les mandíbules per evitar cridar. De vegades, allò que hem perdut fa més mal que qualsevol ferida oberta.

En Dídac va arribar a casa. No va encendre els llums. A les fosques podia evitar les fotos de gent que ja no formava part de la seva vida i els llibres que ja no volia llegir. Es va dirigir a la nevera i va agafar una cervesa. La va obrir i es va asseure al sofà. Per què no podia ser tot com abans?. Es va col·locar la seva Vir2AllLife® i van aparèixer. La nena rient al menjador, la dona explicant-li el seu dia al laboratori. Com cada nit que no treballava, va llegir un conte a la seva filla abans de dormir. Quan mig adormida i amb veu suau va dir "t'estimo pare", va deixar de llegir. La va besar i va tornar al saló. Va seure amb ella, que llegia al sofà. Ella el va mirar lliscant uns centímetres les ulleres pel nas.

- Ja?

- Sí, no ha trigat gaira, estava molt cansada.

Mentre ella es tornava a col·locar les ulleres, ell va recolzar el cap sobre el sofà. Va tancar els ulls i va escoltar el so de la seva vida. Un tranquil silenci matisat pel lent i mecànic passar de les pàgines, la seva profunda respiració i la música islandesa de principis de segle d'Olafur Arnalds. Sempre es quedava adormit al mateix moment. La seva ment en un record desgastat, el seu cos en una realitat que li costava acceptar.

Sovint, en despertar, creia estar al llit amb ella. La percebia a través dels llençols i el matalàs. Podia girar-se, estirar el braç i tocar-la. Els seus dits buscaven el tacte dels seus cabells, el seu nas, l'aroma de la seva pell. Li deia "bon dia" i la seva pròpia veu l'arrossegava a la realitat. Es retirava el dispositiu del cap ajudat per una mà que li era aliena, obria els ulls i es trobava sol, assegut al sofà.

Feia només un any que en Dídac havia tornat de la missió que li havia costat la mà i la seva família. Havíen preparat el terreny per a aquells joves que ara es disposaven a establir la primera colònia a Mart. El viatge estava sent retransmès en directe des de la nau i es podia seguir les 24 hores del dia des de qualsevol part del món. Portaven 67 dies recorrent l'espai i ja eren considerats herois, uns pioners. Una tarda, va decidir encendre la televisió. Estaven tots dormint. Seria tan fàcil acabar amb aquelles persones en uns segons... Una petita explosió en un dels reactors, un error en el tancament d'una de les escotilles... Però no hi passava res, seguien el seu camí. Tot i així, ell no podia deixar de mirar la pantalla pensant en la glòria que els esperava i que per a ell s'havia reduït a una placa amb el seu nom en una petita plaça i una casa buida.

Aquella nit visualitzaria l'últim record de la seva dona i la seva filla abans de deixar-lo. Mai havia estat capaç de veure-ho fins al final. Es va prendre les pastilles que trigaven exactament 30 minuts en fer efecte i es va col·locar el dispositiu a les 17:07.

La seva dona va col·locar la nena al seient del darrere i es va posar al volant. Es va cordar el cinturó i va ajustar el retrovisor. Les seves mirades es van trobar. -T’estimo, vida meva-. La nena va somriure mentre arrencava el motor.

- Quan tornem, el pare ja hi serà? - jugava amb una nau espacial a les mans.

- Sí, ja haurà tornat. Et ve de gust? - va respondre mentre buscava de nou la mirada de la seva filla.

- Sí, vull que m'expliqui molts de contes.- Va aixecar la vista deixant la nau a un costat.

- I tant vida, tots els que vulguis, t’explicarà.- Va mirar la seva filla als ulls just en el mateix instant en què un altre cotxe es creuava en el seu camí.

A les 17:37 es van aturar l'enregistrament i el cor d’en Dídac.
  • Hits: 87

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA