l'ascensor

Des d'aquí baix el món es veu molt gran. El meu pare és enorme, i amb aquesta barba negra ... fins i tot em fa una mica de por. La meva mare també és molt alta, però d'ella només irradia amor i felicitat. Encara deu ser pitjor per a la meva germana petita. Només que encara és tan petita, que potser ni se n'assabenta. És molt revoltosa, i jo l'he de cuidar, perquè de vegades surt corrent sense rumb, i es pot anar per la carretera. També surt corrent de casa, i es pot ficar a l'ascensor. Jo sempre he d'estar molt atent amb ella. No entenc com funciona l'ascensor, qui o què ho fa pujar o baixar. Al principi era com una cosa màgica: ens pujàvem en un pis, i apareixíem en un altre. Però el meu pare em va ensenyar els números, i sé que, si pols el zero, baixaré al carrer, i si pols el tres, pujaré a casa. La meva germana no sap fer-ho, jo si. No entenc com l'ascensor sap els números ni quan ha de parar-se, però suposo que quan sigui gran ho entendré. L'altre dia, el pare i la mare em van deixar quedar-me al parc a jugar amb Pau, mentre ells estaven ja a casa. La seva mare ens cuidava. Al principi em va fer por, perquè era la primera vegada que em quedava sol amb adults que no eren la meva família, però després em vaig tranquil·litzar. A més, podia veure com els meus pares em observaven des de la finestra del pis. Jo els saludava de tant en tant, i seguia jugant. Quan va arribar l'hora d'anar-me'n, vaig veure com el meu pare em feia gestos amb la mà des de la finestra perquè em fos a casa. Havien deixat el portal obert perquè jo pogués entrar, perquè que no li arribo als botons del intèrfon. Em vaig dirigir llavors a l'ascensor, era d'un gris molt brillant, i estava al final del passadís del portal. Era tard i estava una mica fosc. No hi havia ningú, només es veia la llum blava dels nombres de l'ascensor. Marcava el zero, de manera que ja era a baix. Millor, així no anava a haver d'esperar només a que baixés ... Vaig travessar el passadís corrent, guiat per l'escassa llum blava de l'ascensor. Vaig prémer el botó de trucada perquè s'obrís la porta, i vaig entrar en ell. Les portes van quedar a la meva esquena, i més enrere, el passadís ... Ara havia de prémer el botó del pis i ja estaria a casa. Però no hi havia el botó nombre tres ... les portes es van tancar, i l'ascensor es va posar en marxa.

Però no hi havia el botó nombre tres ... No hi havia nombre tres, no estava per cap costat ... no podia prémer per anar a casa. Vaig voler tornar al parc, però les portes s'havien tancat mentre jo buscava el botó. Les vaig colpejar amb força i vaig cridar per la meva mare. Però les portes no es van obrir. Ara l'ascensor es posava en marxa i pujava, però no sabia cap a on ... i jo vaig cridar i vaig plorar molt per la meva mare i el meu pare, perquè em escoltessin i paressin l'ascensor ... Vaig plorar tant de temps que al final em vaig quedar adormit. Ara ja m'he acostumat a aquestes quatre parets, al moviment etern de l'ascensor, i a la llum blavosa de la pantalla dels nombres; només em poso una mica trist de vegades, quan fa fred ...
  • Hits: 74

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA