Més eixerit que un pèsol

A l'agència em van mostrar una pila de fotografies. En descobrir la de la Xènia, però, ho vaig tenir clar. Després de contemplar-la ja no vaig voler citar-me amb cap altra noia. Vaig triar-la per la seva genètica (no m'avergonyeix gens assumir-ho públicament) i, en el fons, confesso que desitjava que ella se n'adonés. Fer-ho, segons els meus paràmetres de jovenívol excèntric i acneic, l'hauria convertit en un exemplar únic. Encara més preciós. Encara més apreciat.
- Em dic Gregori... -vaig mussitar tan bon punt ella va seure davant meu. Vaig intentar que la meva veu sonés al més insinuant possible, provant de mantenir la tonalitat perfecta, esquivant qualsevol rastre de pedanteria.
- Ah... Jo em dic Xènia!
Vaig somriure extasiat, aclaparat per aquella particular bellesa, tornant les meves ulleres a lloc cada pocs segons. Sempre que m'emocionava el pont del nas em suava d'una manera exagerada i, com a conseqüència, les ulleres em relliscaven. Notava la fricció lenta de la montura metàl·lica i em demanava si ella interpretaria com a encantador el meu gest intermitent.
- Què? Ja heu triat? -ens va preguntar el cambrer llibreta en mà.
- Per a mi una cervesa i un biquini, si us plau... -va triar la Xènia.
- Jo... Teniu pèsols?
- Pèsols?
- Sí... Pèsols... Aquelles boletes rodones i llises (o arrugades) i verdes (o grogues)... Generalment els cuinen amb pernil i ceba, però si no és possible i només me'ls podeu servir bullits o de llauna també m'està bé...
- Ahà... A veure... No ho sé... Jo ho pregunto a la cuina i a veure què poden fer... Per beure què vols?
- Aigua... Aigua, que fa la vista clara... I a mi m'agrada molt el que estic veient!
El cambrer va marxar per on havia vingut. La Xènia em mirava de manera estranya. Potser era perquè en pronunciar “arrugades” li havia fet una aclucada d'ull a càmera lenta.
- És que m'agraden molt els pèsols... I tu també m'agrades molt... Hi, hi hi! -la meva rialla sonava una mica forçada, però juro que era tant sincera com les meves paraules.
- Ah...
- Em va agradar molt la teva fotografia... Però no et fa justícia, que consti... Al natural encara imposes més... I sé de què parlo, que a mi m'apassiona la ciència... I a tu?
- Jo sóc més de lletres, la veritat...
- Llàstima... Tot i que, ben mirat, no sé pas si a un pèsol verd i rugós com ara tu se li pot demanar gaire cosa més... Tot això ja et fa prou especial, no trobes? No et cal res més!
- Però què t'empatolles?
Aleshores vaig començar a xerrar sense aturador. Amb els coberts vaig improvisar un quadre de Punnet per fer-li entendre fins a quin punt la seva genètica era peculiar. La probabilitat de ser exactament com ella era increïblement minsa. Tot en la Xènia era especial: el cos, les ungles, els cabells, el rostre i, ara que l'havia sentit parlar, també podia incloure la veu en aquesta llista llaminera... Era el somni de qualsevol científic!
Ella es va aixecar amb la cara desencaixada. Per un moment vaig creure que em faria un petó d'aquells de pel·lícula... Però no! Va clavar-me un mastegot i, en acabat, va marxar a correcuita del restaurant mentre m'engegava a pastar fang.
De seguida vaig sentir un copet tímid a l'esquena. Era el cambrer. Duia les begudes, pèsols de llauna i un biquini que feia més pudor de mantega que no pas de formatge.
- Mira, company... Tu no ets gaire atractiu, que diguem... No t'ofenguis, eh, les coses com són... Però és que la noia que has dut a sopar encara ho és menys... En fi, que jo de tu no m'hi entretindria gaire... És una putada que et deixin, però estic segur que trobaràs una noia com aquesta ben aviat...
Seguidament vaig sentir unes ganes de plorar immenses i, incapaç d'aturar-les, vaig enfonsar el meu rostre entre els palmells. Encara no sé què em van mullar més les mans, si les llàgrimes o la suor del nas.

En qualsevol cas els del bar, en veure'm tan abatut, em van convidar. Els pèsols me'ls vaig menjar, però el biquini me'l vaig endur embolicat amb uns tovallons de paper. En arribar a casa el vaig congelar de seguida. De tant en tant, quan em sento sol, el trec, n'espolso el gel, el contemplo una estona i la tristesa s'esmorteeix. M'ajuda saber que sóc un ésser afortunat: vaig tenir a l'abast de la mà el somni de qualsevol romàntic fanàtic de Mendel!

Per cert, ja no visc obsessionat pels pèsols. Ara m'ha donat per la floricultura.
  • Hits: 121

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA