L'aparició d'un nou món

L’aparició d’un nou món
(3,8). Així estaven representats aquests dos números, sense aparent relació, a la
televisió del menjador de casa. Feia just una setmana que aquests números es
televisaven arreu mundial a les dotze del migdia: la sèrie de Friends desapareixia per
un minut quedant tota la pantalla negra a excepció d’ambdós nombres.
I, per a mi, aquests set dies no van ser en va. Des de que els vaig veure vaig pensar
que hi havia alguna cosa oculta darrere que, cada vegada que mirava de trobar-hi el
sentit, semblava que la resposta volgués amagar-se encara més darrere aquella
diminuta pantalla.
Vaig estar llargues estones pensat què era el que havia de fer en situacions com
aquesta i, per més que pensés arribava moltes vegades a una mateixa conclusió: anar
a veure al Senyor Finny. Ell sabia què hauria de fer. Va ser el meu professor de
matemàtiques i física durant la universitat; és un home llestíssim, considerat juntament
amb Freddie Hatton i Buller Male Premis Nobel en matemàtiques.
Vaig apuntar-me la direcció de casa el Senyor Finny. Estava a uns quinze minuts a
peu d’on era així que, disposada a sortir de casa, vaig agafar una llibreta, l’abric i vaig
sortir de casa amb el paraigües a la mà. No vaig estar molta estona caminant perquè
mentre seguia la ruta d’anada em va sortir una notificació d’algun diari digital fent-me
parar en sec. Robert Finny, Freddie Hatton i Buller Male havien desaparegut des de
feia 26 hores sense cap mena de motiu aparent. Casualitat o coincidència?
Em va obrir la porta Joana Finny, l’esposa del Senyor Finny. Semblava abatuda i
sorprenentment desconcertada. Vaig prestar-li atenció a tot el que m’explicava tot i no
tenir-hi gaire interès. Quan va acabar però em va donar una carta. Segons sembla la
va escriure el Senyor Finny abans de desaparèixer i estava dirigida a mi. “63°
2’56.73“S 60°57’32.38“W, JKLADSRFB, 3=3, 8=8; atentament Robert Finny”. Li vaig
donar les gràcies i vaig marxar amb la carta a la mà.
Estava clar que eren unes coordenades i decidida em vaig tele transportar. El lloc
estava completament desèrtic fent que dubtés de la paraula del meu amic però de
seguida la vaig canviar: si m’ho havia enviat era per algun motiu.
De sobte, vaig arribar a un precipici on s’acabava aquella misteriosa terra: davant hi
havia una extensió enorme d’aigua que semblava no tenir fi.
A uns deu metres vaig veure una bandera amb diverses lletres sense sentit que
semblaven haver-se escrit en moments i per persones diferents. Lletres sense sentit.
Vaig llegir l’última. R. Tenia una cal·ligrafia diferent a les altres però que em resultava
familiar. Vaig treure la carta i les vaig relacionar. Al final de la carta deia “atentament
Robert Finny”, aquella R era seva sens dubte i sense altra manera de veure les coses
vaig deduir que la F i la B eren d’en Freddie i en Buller respectivament.
Però 3=3? I 8=8?. Aquells números només em podien fer tornar a la memòria el
turment que havia suposat l’aparició de (3,8) a la televisió de casa durant aquella
esgotadora setmana. I de sobte vaig pensar que es tractava d’una coordenada. El
número 3 podria representar tres metres reals i el 8 seguia la mateixa relació, és a dir,
vuit metres.

Em vaig situar a la bandera. Podia ser allò el punt (0,0)? I vaig calcular tres metres i
em vaig moure en direcció cap a la dreta. Tenia el precipici a tocar; un pas en falç i tot
aniria... millor no pensar-hi. Però vaig retrocedir, no per por sinó perquè m’havia oblidat
de fer una cosa: vaig agafar un bolígraf que tenia a la butxaca, el vaig treure i vaig
escriure la lletra C a la bandera; estava disposada a jugar-m’hi la vida per tal de
descobrir què s’amagava darrere tal cas. Vaig tornar a calcular els tres metres i vaig
fer un pas endavant disposada a caure a l’aigua del mar que es trobava a 40 metres
dels meus peus.
Però no vaig caure. Estava palplantada sense saber què fer sobre una plataforma
invisible, incapaç de reaccionar amb claredat. Vaig calcular vuit metres des de la
superfície terrestre: allà és on suposadament indicava la coordenada que hi havia...
alguna cosa, ni jo mateixa sé què o a qui estava buscant exactament. I vaig fer l’últim i
esperat pas però no vaig sentir ni notar res; absolutament res. Vaig mirar endarrere
per si hi havia la possibilitat de tornar endarrere però era massa tard: l’immens mar i
aquell empinat precipici ja no hi eren, semblava que hagués traspassat un vel invisible
i hagués entrat en un nou món on no seria pas la primera en arribar-hi ja que, quan em
vaig tornar a girar per mirar què tenia al meu davant...
  • Hits: 65

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA