Maletas atadas con cordas, vagóns ateigados... xente cos ollos cansos, uns durmidos e outros coa mirada perdida.
Algún aínda tiña gana de falar.
.- Rapaza, e logo ti a que vas a Suíza?
.- Pois a traballar no que poida... e vostede?
.- Eu, miña filla, xa hai anos que ando por aló facendo disto máis do outro... a emigración foi a saída para tanto da miña aldea... Canto traballamos, miña madriña... Moitas cousas da que agora presumen os suízos levan o noso súor e sacrificio. Agora, pasei uns días cos meus, pero teño que volver.
Imaxes dun tren interminable cheo de galegos e galegas,... xente cos ollos cansos, uns durmidos e outros coa mirada perdida. A nosa terra dando o mellor dos seus alén da súa casa... sen estudos, sen coñecer a fala...
Era 1954 e nos arrabaldes de Xenebra estábase a levantar unha instalación científica que se convertiría pronto nunha das máis importantes do mundo: o CERN. Precisábanse obreiros, carpinteiros, electricistas, maquinistas...
Naqueles vagóns ían tantos dos nosos e das nosas... xente cos ollos cansos, uns durmidos e outros coa mirada perdida. Moitos deles ían por primeira vez, e quizais ese centro científico sería o seu destino.
De súpeto sentín que alguén golpeaba o meu ombreiro. Era a persoa que ocupaba a praza ao meu carón...
.- Rapaza, hai que se apertar o cinto que estamos a piques de aterrar.
Quedara durmida e todo aquilo era un soño... Ía no avión desde Santiago a Xenebra.
.- Rapaza, e logo ti a que vas a Suíza?
.- Son física, e mañá comezo a traballar no CERN.
.- Aquel home, coa cara chea de enrrugas, miroume durante un cachiño, e puiden ver naqueles ollos dúas bágoas e un aceno de orgullo.
Seguimos a medrar, malia todo.

A habitación que cheira a soidade rompe co son do seu sorriso. Rebota de parede en parede derretendo todo o mobiliario cunha nostalxia que abafa e empequenece. A pouca luz da rúa entra polas ventás de vidro verde coas sombras das luces de artificio, bañando o cuarto dun fulgor azul que se reflexa na pintura seca de anos atrás e que alumea o rostro de Ele cos matices dun retrato holandés. Tombado sobre a cama sostén con forza o seu ImagineART, que reproduce o sorriso que rebota como o eco, con medo a que escape e se perda ese instante de harmonía, entre o insoportable da nostalxia e a tranquilidade que radica na anarquía dos trazos. Non se move porque o que agora ve foi o que antes vían, a súa imaxe preferida e imperecedoira, precisa da luz dese aparato para vivir no pasado que non quere esquecer.

IART, reproduce - susurra Ele cunha voz que esgarra a cada sílaba.
A primeira versión é a que me gusta máis - reproduce IART coa voz doce e intelixente dunha muller.
Por que? - susurra Ele.
Ten algo que me ilusiona. Van Gogh era un home triste e pobre, un gran artista maldicido polo seu arte e, con todo, foi capaz de pintar a súa pequena habitación como un lugar de sosego e tranquilidade, como un fogar… Isto faime pensar que ata eu, chea de problemas como estou, podo ter un fogar, podo estar tranquila e, por que non, podo ser feliz - reproduce IART coa mesma voz de muller.
IART, para - volve a susurrar Ele ao mesmo tempo que se consume na cama do seu Arlés particular.

Aínda sen bágoas nos seus ollos, Ele solta o IART e este sobe ata o teito para xuntarse coa bombilla led que colga dunha pequena lámpada de oferta. A lenta subida do aparato foi acompañada pola mirada derrotada dun Ele que sabía que o que viña agora era un momento que lle rompía o corazón, pero do que non se podía desprender pese que o intentara unha e outra vez. Facía xa anos que a memoria se comercializara e esquecer ou lembrar era algo que se podía mercar, non sabía ben como, pero todo chegara cunha pastilla de dopamina que coa estimulación do receptor dDA1 permitía lembrar e coa do receptor DAMB esquecer. Pouco despois e co prometedor do negocio da memoria, as inversións foron sacando máis inventos ao mercado ata o punto que se poden sacar as lembranzas ao exterior e revivilas.

- A memoria ao teu alcance da man de ImagineArts, unha compañía que se lembra de ti- reproduce o IART ó tempo que cun xogo de luces recupera a cor da habitación acabando con esa nostalxia azulada. Todo se ilumina con ese amarelo do amencer que proxecta unhas sombras que danzan ó ritmo dos cantos de gorrións exteriores mesturados co respirar de Mel. Cando dorme sempre sorrí, incluso máis que cando está esperta. Ele pensa que ela sempre soña e nunca ten pesadelos, para el só hai aventuras, libros e músicas con cafés fríos nese durmir profundo. Por iso, encántalle espertar antes para vela durmir e cada mañá e coa meticulosidade dun Tribunal fixa os seus ollos nas pálpebras pechadas de Mel agardando que se abran coa preguiza da felicidade rutineira.
Ele agarda e agarda, pero ela non abre os ollos. Parece que a imaxe está conxelada, pero en realidade se repite cada corenta segundos pois é todo o que pode reproducir a súa vella versión de IART, e Mel sempre se levantaba dez minutos máis tarde que Ele. A cada repetición a cor azul da nostalxia faise máis patente, e a felicidade vai morrendo ó tempo que o amencer. A vixésima repetición o IART comeza baixar do teito no momento que afloran as primeiras bágoas, e se pousa no peito de Ele entre o bater dos choros. Ela xa non está e el non quere recordar. Abre o caixón e rebusca pola pastilla para esquecer, precisa sentir que cada día pode volver a lembrar os seus amenceres por primeira vez, cóllea e traga sen auga esperando que a dopamina e ese receptor DAMB fagan o seu traballo.

Pouco despois, Ele volve pechar os ollos sumido nese fulgor azul de pintura vella. Vaise durmir sabendo que mañá poderá lembrar por primeira vez aquel amencer.

“Levaba toda a vida na súa procura. Estudando, buscando e voltando a estudar outra vez. Pero despois de tantos anos de intensas investigacións, cría ter dado coa chave para atopar a substancia alquímica que tanto cobizaba...

`Conta a lenda que xa os pobos castrexos galaicos bebían infusións da flor do toxo, a tan venerada chorima ou alecrín, coma un bebedizo con propiedades case místicas. A súa forma de quilla e a intensa cor amarela que relucía nos seus pétalos eran consideradas símbolos de valor, resistencia e lucidez na loita, polo que os guerreiros das tribos adoitaban tomar unha ou dúas culleradas antes da batalla, debido o seu sabor fortemente acerbo.´

Neste conto popular atopou a inspiración que tanto se lle viña negando nos últimos anos: o crosepo. Se buscamos no dicionario, crosepo defínese como "insecto coleóptero de antenas cónicas, élitros en escama e pezas bucais en forma de fouciña, endémico de Galicia e que se alimenta exclusivamente da flor do toxo". Non é, entón, lóxico pensar que un escaravello que basea a súa dieta soamente na chorima poida conter e concentrar, na súa mesma esencia, a substancia que estaba a procurar? Os seus élitros de intensa cor dourada poderían, tiñan que ser a fonte do elixir que non facía máis que perseguir dende que era moi nova. Evidentemente, o seu interese ía máis aló dun suposto poder para converter en ouro ou prata todo aquilo que rozase; iso eran ideas demasiado frívolas… Os seus propósitos eran, pola contra, moito máis elevados: obter un composto capaz de reverter o avellentamento natural dos individuos.

E así pois, trala súa elocuente idea e moitas conversacións para convencer a algún entomólogo experto que a acompañase para capturar os seus arelados insectos, ao cabo de poucos días puido conseguir tres gramos de po puro de élitros de crosepo para infusionar e ensaiar. Por sorte para ela, os toxos eran o suficientemente abondosos nos montes galegos como para aloxar a moreas e moreas de crosepos durante todo o ano. Xa no seu laboratorio, os primeiros intentos foron, como cabería agardar de toda experimentación, un fracaso. Pero non chegara ata aquí para se render tan cedo. Aproveitando toda a súa experiencia previa, acumulada despois de tantos anos entre matraces e probetas, continuou probando distintas dilucións, medios e tempos de incubación ata dar coa presentación e dose axeitadas. Dous anos nada menos duraron as súas probas ata que puido conseguir aquilo que pretendera dende os seus inicios: que as súas prezadas hortensias azuladas, que lle traían tantas e tantas lembranzas reconfortantes da súa infancia na aldea, non murcharan nunca.”

WEBA



O certo é que “a Medusa” ten un xeito un tanto irregular de navegar polo espazo ineterestelar.

Acelarando dun modo constantemente incómodo. As cosmonautas non dan queixa. Cando notan a

lonxana proximidade dun burato negro, a bodega treme. A Medusa é unha nave de carga. Transporta

vacas rubias galegas de galaxia en galaxia.

Xián gústalle bromear falando da noite na que atravesaron un deses buratos. Sí, de feito é posible

pasalos. Coma fideos chegaron a outro universo. Pero, vaites... no había planetas con herba verde.

Mellor non visitar outros lugares.

Polo ollo esquerdo das gafas robótico virtuáis Xián olla imaxes da Terra en tempo real. Polo dereito

contempla a “weba” do avó.

O planeta azul cambia constantemente. O Occidente europeo deixou de ser zona temperá e húmida.

Holanda, Alemania ou o Norte de España xa non son áreas onde medran pastos verdes. Logo do

desexeo chegou a seca. A Selva Negra, os Alpes suizos e Os Vosgos franceses convertéronse

noutros ecosistemas. Apareceu o deserto de Baviera, no sur xermano. O oasis de Lausanne, único

lugar con auga dos Alpes. O deserto de Toulousse e o deserto galaico de Ourense. Estan marcados

para historia os cauces por onde pasaban os ríos Rihn, Volga, Danubio, Mosa ou Sena. Ninguen

acredita que o transporte fluvial tivese sido estratéxico na coexión de Europa. Os ríos petrificados,

bosques desaparecidos e glaciares , eran monumentos de pedra marcados con códigos QR.




Nin alemáns nin holandeses estaban preparados para deixar a auga e coverterse en tuaregs. Ninguén

debera cruzar o deserto de Baviera sen unha pinta de cervexa. Todas as zonas temperás sufriron

radicáis metamorfoses. En canto os trópicos deixaron de ser interesantes non

houbo máis noticias.









No taboeiro de mando da Medusa descansa a weba., vixiante. É unha solución informática dada á

morte. O escáner de recoñecemento mental copia a memoria das persoas. Miméticamente garda

todas as súas vivencias, lembranzas, gustos e coñecementos. Tamén garda defectos e manías. Deste

xeito o humano pasa a ser inmortal na weba. Que tamén pode ser descargado nunha pequena

memoria portátil.

As webas de primeira xeración eran cubos tridimensionáis ca cara do finado de fondo de pantalla.

Eran moi incómodos .

Soían rachar con falicidade. E a rotura dun webo era coma a morte verdadeira do familiar. O

formato foi diminuindo ata unha pequena pantalla.

A weba do avó Isaías viaxa entre planetas cun motivo de peso.

Sendo a Terra estéril compre ir na percura de planetas con pastos valiososos. Está demostrado de

o vacún non acepta a comida sintética. Toca buscar herba en planetas extrasolares. Toda unha

aventura.

“As lanzadeiras da Luz” percorren as galaxias en busca de materias primas. As verdes buscan

pastos para o gando. As azúis buscan mares onde faenar. As vermellas zonas tropicáis e temperás

onde topar froita. Hai incluso as que buscan arrozáis e cacao.

Tentouse colonizar outros planetas. Pero cada nova colonia duraba ben pouco debido a

desavenencias internas. Ninguén desexaba sair da Terra por moi enferma que estivese. Pero o

planeta xa non tiña moito que ofrecer. Salvo pasado e ríos de pedra


A weba de Isáias é fundamental. Él fora gandeiro profesional nos tempos en que España tiña

zonas verdes. Agora asesora á expedición. Visualiza que planeta pode ter mellores posibilidades.













Pode levar un tempo. Unha longa viaxe estelar. Haiche moitos planetas, sí. Moitísimos. Demasiado

perto da estrela para albergar vida. Outros , lonxe de máis para ter a temperatura adecuado. Teñen

topado moitos planetas con vida. Hai planetas con todo tipo de vida, animal e vexetal. Isaías ten

visto grandes mamíferos, aves, peixes e árbores pero nada parecido á herba. Tamén toparon

planetas con vida onde non hai animales nin peixes. Só vexetáis. Porque alí a herba non ten

predador e medra varios metros. Resulta velenosa e carnívora. Pero finalmente “A Medusa” botou

o freo para entrar nunha atmósfera. A weba do avó movía a cabeza e dicía que aquilo tiña xeito. Era

o máis parecido á terra no seu esplendor.

O aterraxe extrasolar foi máis movida que de costume. As vacas rubias baixaron ó prado. Verde

coma a herba de outono. Xián e a weba de Isaías, tuvaronse ó sol descoñecido coma na casa.

Misión cumprida. Habería pastos para toda unha tempada. Tería nome xa aquel planeta?








Pseudónimo: Lekeitio

Aquela excursión á Fisterra quedou debuxada na súa mente como esa onda salgada que describe un vaivén impreciso nunha toalla esquecida xunto á area. Aquel día rematou xunto ó mar pero foi unha xornada inesquecible, que marcou un antes e un despois na vida de Estela.
Agora que estaba a traballar na súa tese, non podía menos que lembrarse daquela fin do mundo, segundo o topónimo latino, o finis terrae coñecido. Xa que logo tiña un final, onde podería atopar un comezo? Por onde podería empezar a investigar nesa xénese que a ciencia trataba de explicar? Cando rematou os seus estudos de Física tivo claro que continuaría cun posgrado baseado nesa grande explosión, nese Big Bang que tiña que “esmigallar” ata conseguir atopar una orixe razoable, ou que polo menos lle axudara a ela e a outros moitos a entender o misterio da vida e do máis alá, que parece non rematar nunca. De ahí que cando le a Lemaître e a Hubble, dous pioneiros nesta teoría da orixe do universo, goce tanto e pense que está no camiño correcto.
De nena sempre lle fixera tremer esa sensación de vertixe que experimentara xunto aos cantís do faro fisterrán. Aquela estrada irregular, chea de curvas, en ascenso continuado, e con peregrinos camiñando a ritmo regular... que conducía ata esa fin que os devotos parecían ter moi clara, aquel percorrido quedáralle gravado! Cando baixaron do autobús e iniciaron o paseo non reparou nas tendas de recordos que a agardaban á entrada, nin esperou polo resto das compañeiras. Empezou a acercarse a ese mar galego da Costa da Morte que, segundo lle dixeran os profesores, sinalaba a última liña coñecida para os celtas... un lugar dende o que render tributo ao sol, ás estrelas e as galaxias que conformaban o cosmos que hoxe en día trataba de desenmarañar. Fora unha visión tan bonita e á vez tan inquietante que cando chegou de volta á casa case non puido cear, só pensaba naquela imaxe infinda, eterna, rodeada de agua, e cunha luciña poderosa que axudaba ós barcos a chegar a terra. Foi así como decidiu que tamén ela había de buscar algún día a súa propia luz e dar explicación do porqué estarmos aquí.
Segundo Einstein e Hawking tempo e espazo creáronse nesa momento da grande eclosión, nesa especie de mar axitado e bravo da inmensidade cósmica en que todo comezou a formarse. Aínda así, a Estela non lle convencía nada iso de que a partires dun momento houbese un principio da vida e anteriormente…que? Por que ninguén reparou nesa “semente” de materia necesaria? Ela sabía das estruturas complexas ás que deron lugar os primeiros electróns, fotóns e finalmente os átomos, ata conseguiren “xerminar” e dar orixe ó mundo que hoxe coñecemos. Pensaba, lía e ata se vía envolta nunha espiral infinita que non remataba de xirar, que de día lle aportaba claridade, coñecemento e, en definitiva, certeza empírica e demostrábel. Porén, de noite, esa última espira do remuíño volvíase máis e máis escura, non deixaba de estirarse, isto é, de expandirse e nese intre, Estela víase arrastrada pola magnitude dun cosmos en movemento imparable que non a levaba a ningures. Esas viaxes astrais servíanlle para ver máis de cerca os planetas e sentir que a empuxaban fóra da galaxia. Así, non había maneira de avanzar no seu traballo, e sentíase cercada por unha morea de pensamentos contraditorios, incapaz de apostar por unha liña de investigación ou de chegar a conclusións definitivas.
Días despois atopou a súa propia solución: investigar dende a experiencia propia, adaptar o seu coñecemento á realidade que coñecía e na que vivía, e tratar de unir principio e fin (o universo e Fisterra) nunha harmonía agradable e que non desentoara. Xa tiña materia almacenada dabondo para expandir, ou esperando ser expandida na súa tese de doutoramento.

Somos seis. Antes máis. Agora tan só seis. Todos e cada un contamos cun trastorno psicolóxico diferente. Un home, un mozo, un meniño. Unha muller, unha moza, unha meniña. Por orde, Irimia é a máis vella de todas, anda cos setenta e sete anos de idade. Logo séguelle Xusto, con corenta e nove, continuado por Paulo, de vinte e seis. Agora vou eu, cos meus case dezasete anos de idade, e posterior a min, Branca, que conta con trece anos de idade. Finalmente, Fiz atópase entre os nove e dez anos. Tamén por orde, nomearei as diferentes enfermidades e trastornos psicolóxicos, cerebrais e neurobiolóxicos que padecemos: Alzheimer, trastorno por Estrés Postraumático, loitou en numerosas guerras; trastorno obsesivo-compulsivo, para el todo ten que estar simetricamente colocado; anorexia, trastorno bipolar e autismo.
Métennos nunha sala, supoño que blindada, coma todas as que vimos. Hai seis cadeiras, todas formando un círculo. Paulo comeza a se estresar. As paredes acolchadiñas, coma sempre. Non queren que nos autolesionemos, quérennos facer dano eles mesmos.
Paulo comeza a berrar e a colocar as cadeiras nun cadrado, ruído que pon nervioso a Fiz, quen se pon en crequenas, tapa as orellas e berra máis forte aínda. Xusto confunde a situación con unha das súas batallas, polo que se agobia. Branca senta no chan e comeza a chorar, aínda que ri de vez en cando. Só Irimia senta na cadeira e permanece calma e serena.
Xiro e aparece o reto do día, sobre unha mesa de cristal. Do de hoxe só sobrevivirá unha persoa, iso deixárono claro. Hai seis papeis, con cadanseu nome escrito. Collo o meu. E miro o dos demais. Todos o mesmo a diferentes niveis de dificultade: memorizar unha secuencia de números. Sentamos nas cadeiras e comezamos a tarefa. Para a nosa sorpresa, cando cansou, Fiz deixou o papel no chan e botouse a durmir. Non lle gusta o contacto físico nin o ruído, polo que evitamos molestalo. Chegou a hora da proba e Fiz ergueuse, leu o papel outra vez, e deixouno.
Como era de esperar, Irimia non pasou o control, a memoria fállalle. Xusto acordou do noventa por cento das cifras, pero errou nas tres últimas debido a que era o seu número de identificación no exército. Paulo non soporta a orde dos números se non están nunha secuencia cun sentido lóxico, polo que non memorizou nada.
Eu lembreime de todos os números, pero a distorsión da miña vista converteume setes en uns, e non pasei a proba. Branca dubidou en todas as cifras debido ao seu trastorno. Tampouco pasa. Fiz memorizou e durmiu, cousa que exercita o cerebro, comprobado cientificamente, e, polo tanto, a memoria. Fiz é o único rapaz do mundo cunha deficiencia mental que logrará salvar a humanidade dos tolos que nos meteron aquí, nun dos laboratorios do século XXII da cidade de Vigo.

Hai ó redor de 5.000 millóns de anos, nun lugar do Universo chamado Vía Láctea, habitaban unha serie de partículas de po e gas. A súa vida era moi curiosa. Non tiñan casa e pasábanse o tempo flotando no medio dun espazo baleiro, frío e negro. Tampouco eran moi sociables. Non sei moi ben se era cousa súa ou das circunstancias, pero semellaban ter preferencia por permanecer illadas, sen contacto algún entre elas. O maior pracer, ou o único, para estes minúsculos habitantes era observar o firmamento. Millóns de pequenas luceciñas iluminaban constantemente o ceo negro no que pululaban. Coñecíanse todas unhas a outras, as que vían por diante, as traseiras, as que se situaban nos lados ou as de debaixo, até a algunhas lles puxeron nome. Os puntiños estaban sempre alí, sempre no mesmo sitio, sempre coa mesma cor e co mesmo fulgor.
Así, o tempo pasaba sen sentir. Toda a vida destes miniseres consistía niso: flotar, deixar pasar o tempo e ver as estrelas.
Pero como o Universo non é estático e todo está suxeito a modificacións, un día chegou o cambio. A monotonía deu paso ó caos. Unha das estrelas fíxose máis e máis grande, aumentou o seu brillo e, estoupou. Foi unha explosión rápida e violenta que desprendeu unha enorme cantidade de enerxía e de materia e á que chamaron Supernova.
A onda de choque empurrou as partículas, arrastrounas e revolveunas. Formáronse grupiños, ó principio pequenos, e logo cada vez máis grandes e voluminosos. Púxose de manifesto entre eles a forza gravitacional, que non só os mantiña unidos, senón que os xuntaba cada vez máis. Aínda por riba, esa mesma gravidade ía atraendo e capturando a máis partículas e obxectos grandes que había polos arredores. O ambiente quentouse chegando a ser sufocante. Alguén o chamou Sol.
Pero non todas as partículas quedaron atrapadas. Houbo algunhas que conseguiron escapar á salvaxe atracción do novo Sol que se estaba formando. Elas víanse moi felices a si mesmas, crendo que pasada a tempestade viría a calma e todo volvería ser como antes. Nada máis lonxe da realidade. Estes restos de materiais que lograron manterse apartados tamén se viron forzados a agruparse, tamén entre eles apareceu a gravidade e eles tamén estiveron obrigados a capturar partículas solitarias. A única diferenza era o tamaño. No Sol, había moitas partículas, moita masa e moita calor. Nestes grupos máis pequenos a situación non era tan asfixiante.
O feito de seren moito máis pequenos que o Sol e con todo, estar preto del, obrigoulles a virar ó seu arredor. Cousas da gravidade: ás veces non atrapa nin engule, só condena a xirar en torno a un corpo para sempre.
En pouco tempo, aqueles seres de vida aburrida concentráronse en grupos para dar lugar ó Sol e ós planetas. Non terían máis remedio que socializarse e, aínda que custe crelo, non se levaban mal de todo. Cada planeta xiraba en torno ó Sol nun camiño definido chamado órbita. Cada planeta tiña cadansúa traxectoria curva e pechada, que non compartía con ningún outro, agás a Terra. Na súa órbita coouse outro planeta que pretendía facerlle a vida imposible, Theia.
- Busca o teu propio camiño. Vai chegar un momento no que nos despistemos e choquemos!- berráballe a Terra.
Pero Theia non atendía a razóns. Seguir á Terra converteuse nunha obsesión. Os demais planetas observaban a situación con verdadeiro desagrado. Saturno chegou a dicir que Theia fora atrapada nesa órbita e, por non marchar a tempo, xa non sería capaz de saír xamais.
Todo o mundo sabe que dous corpos que se moven nunha mesma órbita están destinados a chocar tarde ou cedo. E así foi. Colisionaron e Theia rompeu en anacos. A Terra perdeu parte da súa codia, aínda que co paso do tempo conseguiu curar as súas feridas. Os fragmentos que quedaron soltos vagaron polos arredores un tempo até que a gravidade, unha vez máis, os uniu nun corpo esférico e algo máis pequeno que a Terra, a Lúa.
- A ver agora que órbita elixes, Lúa, non vaia ser que ti tamén queiras ir detrás da Terra -vocexáronlle os planetas en canto souberon da súa formación.
A Lúa pensouno un momento e creu que a mellor compensación que podía ter a Terra pola irresponsabilidade de Theia era que ela mesma xirase ó redor. E así, se un día houbese vida no planeta azul, os seus habitantes poderían gozar do espectáculo que supón a Lúa.
Ó pouco tempo a Lúa recibiu unha mensaxe anónima: “Non te atribúas todo o mérito, sabes que se viras ó redor da Terra non foi por decisión túa, é pola gravidade”.

¿Que é a materia escura? Para min é como un gas formado por todas as partículas virtuais que reciben enerxía.A idea lévame a pensar que "A Luz" (e todas as ondas que a compoñen no seu espectro de onda) aumenta o espazo,faino máis grande no sentido de que aumenta o seu volumen o ter os átomos máis enerxia vibración estar neste estado permitelles máis libertade de movemento por exemplo. Deste conxunto que recibe enerxía e aumenta o movemento porque estas partículas son como as vibracións dunha guitarra. O movemento de abaixo referíndome a nosa perpectiva da corda dunga guitarra nnos podemos ollar que movese no eixe de ordenadas "y" que ven sendo arriba abaixo. As nosas partículas son o movemento de arriba o que nos sentimos, na hora de tocar as cordas,no rasgeo, e as partículas virtuais son o resto de vibracións en todas as direccións os sentidos ou formas indeterminadas ou distintas que ten de vibrar a corda da guitarra os sentidos nos que vibra a guitarra una vez que a tocamos. as particulas virtuales serían o resultado das primeiras vibración unas formas de vibrar duarn máis ca outras pero desaparecen enseguida, desupeto xa no sabemos nada delas pero sabemos que están ahí o que pasa e que non as podemos percibir ou se non intenta gravar a cámara lenta as cordas da guitara e cóntame o que vés. Agora decátome que as partículas virtuales poden ser a causantes da energía oscura, a súa interacción actuaría de forma macroscópica nas escalas superiores a nos. A miña hipótese é que a luz a enerxía ou particuals subatómicas en movemento coma rayos cósmicos, ó desintegrarse son os causantes de que as particuals virtuales aparezcan xa que elas adquiren enerxía pero ó non tela suficiente enerxía non se poden pronunciar.no logran materializarse. pois sería o conxunto destas interacións a su vez a luz sería desviada ou absorbida por estas particulas que aparecen "da nada". estas particulas ó materialízanse absorbendo esa luz,esa enerxía, provocaría a aparición de particulas en movemento cargadas que xeraría o aumento do espazo, a separación entre cumulos de galaxias. Poderíao interpretar coma un medio gaseoso pero esa non sería condición exacta nin tampouco o concepto de campo xa que estas particulas son un supproducto dalgun destes campos cuánticos aos que pertencen estas particulas. no caso de interpretar este fenómeno coma un gas. a súa adquisición de volumen permitir´´ia a separación de entre as particuals que o forman xa que non teñen ningún medio externo que os limite coma a presión doutras particuals que é o que actua sobre os fluidos na Terra.
Aparte de que se a luz atravesara este suposto gas, porfavor non interpreten a teoría do ether, a luz dispersaríase, detal forma que iría perdendo enerxía ata verse invisibel. En coclusión podeirade ser un mecanismos que ten o universo de conservar a enerxía de pasala a un estado distinto ou que sega un ciclo xa que a enerxia cosérvase deste xeito pero a cambio obtemos a entropía e a inflación cósmica. Todo baséase en vibración e transformación. A enerxía escura é o resultado da absorción de enerxía da materia escura.

Vam mirar darrere i vam pensar que potser no havia estat aquella la millor decisió. Ens vam mirar unes a altres i vam estrényer els llavis mentre el foc lluitava contra els edificis d’aquella ciutat morta. Una de les nostres va caure i ens vam apropar totes a arreplegar-la del terra. No voliem perdre a ninguna més, ja haviem perdut prou.
Na Aspasia encara espera darrere Pericles. Na Agnòdice es va desfressar d’home per a ser ginecòlega. Na Hipatia va morir per saber. Na Eloísa va ser perseguida per parlar de sexe. Na Hildegarda va parlar d’orgasmo i cervesa abans que ningú. Na Oliva va escriure i va trencar idees. Na Mary Paulze va ser més mare que Lavoisier. Na Caroline va treballar a l’ombra del seu germà. Na Marie no va poder gitar-se amb qui volia.
Na Kathleen va tindre visió espacial i no ho sabíem. Na Dorothy va obrir camí i proteïnes. Na Sophie va haver de firmar amb el nom d’un conegut. Na Ada va ser oblidada després de parir un nou llenguatge. Na Henrietta va estar sotmesa al seu amo. Na Rosalind encara espera que els seus companys la respecten. Na Vera lluita però és mare. Na Margarita s’independitza del seu marit perquè la prenguen seriosament. Barnés, cognom de ciència oblidada. Na Martina. Na Felisa. Na Jenara. Na Piedad. Totes elles van perdre’s baix el fascisme.
Des de l’alt del penya-segat miren tota la seua descendència. Les científiques són les seues filles. Admiren la seua creació. Admiren les bates, les pipetes, les plaques de Petri, els telescopis, els microscopis, els laboratoris plens de dones. Admiren el treball reconegut i tiren una mà quan alguna s’ofega.
Les bendes cauen dels ulls. Segle vint-i-u. Segle de ciència. Segle de dones. Segle de sororitat. Segle per a recalçar. Segle de justícia.
Les dones científiques eixim de la caixa on ens han tancat tots aquests anys. Hi arribem amb totes les ganes de lluitar que ens facen falta.

Quan va arribar a casa l'Alba no deixava de donar voltes al problema que els hi havia proposat el professor de matemàtiques: Si en un triangle rectangle isòsceles es construeixen quadrats sobre els catets i la hipotenusa, hi ha una manera de retallar els dels catets de forma que omplin el de la hipotenusa sense que es solapin. Va fer un parell de proves i tot d'una va veure que si dividia els quadrats dels catets per la diagonal aleshores aquesta era igual a la hipotenusa i va veure que tot encaixava perfectament:

Això la va deixar satisfer, però tot d'una va pensar, què passaria si un dels catets era el doble de l'altre. Va estar rumiant molta estona sense obtenir cap resultat, però com que el professor els hi havia dit molts cops que procuressin fixar-se en el que els havia permés solucionar el problema, es va adonar que haver dibuixat la diagonal i veure que era la hipotenusa, li havia donat la solució. Va pensar que si podia fer apareixer la hipotenusa podria resoldre el problema. Com fer-ho. Si simetritzo el triangle en el quadrat de catet doble faig apareixer la hipotenusa. Ja està, ja ho tinc:

Tot encaixa perfectament. L'Alba va quedar sorpresa del seu descobriment. Era molt curiosa i com que el professor havia insistit en que un cop resolt un problema si podien anar un xic més lluny intentessin aconseguir nous resultats, va pensar què passaria si un catet era el triple de l'altre. Fer apreixer l'hipotenusa havia funcionat, va tornar a simetritzar el trinagle en el quadrat del catet gran, i fer al mateix que abans, però ara tenia 6 triangles i només en necessitava, 4 doncs un quadrat té 4 costats. Ho va deixar amb 4 triangles i aleshores va veure que on abans tot just necessitava 1 quadrat de costat el catet petit ara en necessitava 4, i va fer el següent:

A partir d'aquí ja va veure com havia de seguir quan al catet gran era 4, 5,... vegades el petit. Com podia continuar... Què passaria si un catet meurés 2 i l'altre 5? Va fer el dibuix i va fer apareixer els quatre triangles iguals al inicial, li quedava un rectangle que no sabia com dividir... Buf! Això li va costar molt però remenant i remenant per fi va trobar com ho havia de fer. Va dividir el rectangle amb una creu pels punts mitjos dels costats i amb les peces obtingudes va formar un marc dins del quadrat que determinen els 4 trinagles on el quadrat sobre el catet petit hi encaixava perfectament:

L'Alba estava molt contenta de tot el que havia trobat i tot d'una es va adonar que sempre que el catet gran fos més del doble del petit la tècnica que acabava d'utilitzar era vàlida i molt satisfeta se'n va anar a dormir.
Al matí del dia següent es va despertar molt d'hora, s'havia passat la nit somiant amb triangles i quadrats que anaven encaixant i es va adonar de que no s'havia plantejat què passaria si el catet petit mesurava 3 i el gran 5, per això havia tingut tants mals sons. El professor els hi havia dit que no deixessin mai de considerar totes les possibilitats i es va posar mans a l'obra. Caram! Ara dins del quadrat sobre el catet gran no hi podia posar els 4 triangles. Buf quin rotllo! Això feia la qüestió molt més difícil.
Algun cop el professor havia dit que encara que semblés que una idea no funcionava intentessin veure com es podia aprofitar. L'Alba que era molt tenaç va fer el següent dibuix:

Al matí va provar moltes coses per tal d'inquibir el trianglet que sobrava en alguna cosa que tingués lògica. Els pares la van cridar a dinar, li van preguntar què feia tot el dia tancada a l'habitació. Els hi va dir que estava intentant posar els quadrats sobre els catets en el quadrat sobre l'hipotenusa d'un triangle rectangle. Ah! va dir la mare, això és el teorema de Pitàgores, i com et va? Estic encallada amb una cosa que no tinc clar com resoldre, va contestar l'Alba. Bé, li va dir la mare, reposa i quan t'hi tornis a posar, més tranquila, veuràs com ho has de fer.
Quan es va posar a treballar, es va adonar de que havia deixat de banda el quadrat sobre el catet petit i va decidir de posar-lo al costat de l'altre quadrat, això tenia lògica, va completar el triangle que estava escapçat i no sense esforç va arribar a la següent construcció:

Amb aquesta construcció va ser capaç de trobar-ne una de general per quan el catet gran és menys del doble del catet petit, així l'Alba va aconseguir una solució general del teorema de Pitàgores.

Ens imaginava herois però vam ser escridassats. Sempre vaig pensar que la gent apreciaria els nostres èxits perquè serien útils a la societat com ho van ser les ones electromagnètiques i l'electricitat. Però la crisi va arribar, els diners van deixar de fluir i es va imposar l'anomenat pragmatisme. Els diners privats es van retirar esperant millors temps. Els diners públics es suposaven un bé valuós que només s'utilitzaria en el bàsic: sanitat, educació, infraestructures fonamentals, ... La investigació era vista com una aposta a la ruleta, com una inversió arriscada. L'escalfament global no era prioritari, calia salvar el dia a dia, què importava en aquell moment el que passaria en uns anys? Ja s’arreglaria al seu moment. No entenien, no els entenia.
Per cinc anys havien investigat com millorar el rendiment de les cèl•lules fotovoltaiques multicapa. Sota aquest epígraf es condensava una recerca incansable per aconseguir un canvi en el paradigma energètic que obriria la possibilitat per a l'obtenció d'una quantitat d'energia elèctrica que justifiqués plenament la inversió en cèl•lules fotovoltaiques com a suport de la necessitat energètica mundial. No obstant això, si bé la naturalesa va necessitar eons per desenvolupar la fotosíntesi gràcies a milions de combinacions i fracassos abans de coronar l'èxit d'un sistema que permetés la captació de la llum per a la seva conversió en energia química, la societat demana resultats immediats. Una celeritat que la crisi va agreujar.
Maria va ser la primera a marxar a l'estranger. Anava a Suècia a continuar les seves investigacions sobre la fotosíntesi. Mitjançant enginyeria genètica havia aconseguit millorar el rendiment del procés i així augmentar la capacitat de captar CO2 atmosfèric. En certa manera, els nostres treballs tenien un objectiu comú, alentir l'escalfament global. Però, a Suècia, on valoraven la seva experiència investigadora en el camp, formava part d'un equip amb un objectiu més definit, augmentar el rendiment de les collites.
No va ser un cas aïllat. La l'accelerador de partícules ALBA també va patir una frenada als seus programes d'investigació. A més alguns dels meus amics van haver de canviar d'aires, alguns a sectors productius totalment diferents.
Però el que em enfonsava més cada dia no era la possibilitat de ser la següent a la llista, era la incomprensió de les amistats fora de l'àmbit laboral. A les converses calidoscòpiques que s'entaulen amb l'excusa de prendre unes canyes, el tema no es podia defugir. Jo, òbviament, era una defensora de mantenir pressupostos, si no ampliar-los, per a la investigació científica, perquè era fonamental si volíem el desenvolupament de la nostra societat futura. "Tingueu en compte, que quan l'home mira a l'espai no es delecta simplement amb els fascinants fenòmens que hi tenen lloc. Intenta conèixer el seu funcionament i ja se sap que un perill conegut és més fàcil d'afrontar ". Les contestacions no eren molt variades. "Però, mira Júlia, quina probabilitat hi ha que ens caigui un meteorit i ens destrueixi? ¿I que una supernova ens arrasi amb el seu vent electromagnètic d'alta energia? Hi ha temes més urgents en la nostra societat. "Jo intentava argumentar la meva posició:" Tots tenim clar que la supervivència és el més important de la nostra existència. Però com a éssers humans, hem desenvolupat una única manera de pensar, que ens permet fer plans més enllà del present, tenim una insuperable capacitat d'utilitzar els nostres coneixements no només per resoldre problemes sinó per preveure'ls al futur i poder dissenyar solucions per resoldre'ls o impedir que arribin a succeir ". Llavors sempre hi havia algú amb un aire de suficiència que no necessitava de més raó i responia "Que puguin arribar a succeir no vol dir que haguem de resoldre-ho amb tanta urgència com aquesta crisi econòmica". I es donava per acabada la conversa.
Jo vivia impotent i angoixada la situació, la manca de suport no només econòmic i, sobretot, moral. En realitat, em preocupava més que s’abandonessin investigacions que podien ajudar a comprendre i pal•liar l'augment de l'efecte hivernacle que el meu propi lloc de treball.
Però llavors van aparèixer les tempestes. En aquella tardor infausta diversos episodis de precipitacions intentes van assolar el país. Zones inundades i greus danys materials foren el resultat d'aquestes borrasques profundes que vingueren del mar. Era ploure sobre mullat, el pessimisme es va transformar en fatalisme i semblava que la economia no s'aixecaria el cap. Però en aquell moment, va aparèixer la poderosa força de la por. El terror ha estat capaç de sotmetre a les masses davant un tirà, de moure a la turbamulta sense raó, però en aquest cas va ser la solució. Aquests apocalíptics fenòmens van fer que la societat els relacionés equivocadament (ja que és un procés a més llarg termini) amb un efecte directe de l'escalfament global. La fe en la ciència com a una solució va tornar.

Qualsevol dels tres fets, per separat, hauria tingut ben poca o nul·la repercusió. El que va fer que aquell 2 de febrer fos un dia especial va ser que es van donar gairebé simultàniament. Que jutgi el lector la possible, o no, rellevància de la coincidència.

Al despatx de la cap d’estudis, entra la Montse, la directora.
- Noèlia, has llegit el que ens ha enviat el sonat de l’Ignasi? No té desperdici. Mira, mira, he fet una còpia en paper, tens cinc minuts?
Benvolgudes,
Potser heu vist, o us ha arribat, que aquestes darreres setmanes he estat fent moltes preguntes sobre la forma de comportar-se dels nostres alumnes. He estat perseguint antics tutors i consultant les fitxes de tutoria que any rere any heu anat omplint. Ara que, pràcticament, he trobat allò que buscava, us vull explicar el perquè.
Fa 18 anys que em dedico a la docència. Al principi de la meva carrera, després de quatre anys a una escola de l’Hospitalet, vaig canviar de centre i vaig anar a petar a Badalona. Era un lloc força diferent del que venia i mai vaig acabar d’adaptar-me. Un centre amb ínfules de centre d’elit sense ser-ho i en el que els alumnes estaven obligats a dir-me senyor Ignasi (us ho podeu creure?) i jo a corregir-los en cas que se’ls hi escapés el tuteig. Un dia, poc després de començat el curs, la reacció d’una alumna em va recordar vívidament un noi de l’antiga escola. Des d’aquell moment i de manera gairebé inconscient, vaig començar a buscar analogies entre els alumnes nous i els que havia tingut els darrers anys. Era una mena de joc que m’ajudava a combatre el malestar que em provocava la rigidesa d’aquella escola i el tedi que em produïa impartir una matèria que mai ha estat a l’horitzó dels meus interessos (ja coneixeu el meu delit per la tecnologia, oi Montse?). El cas és que una idea em va començar a rondar pel cap.
Vaig fer un recull d’adjectius amb els que els docents solem qualificar als alumnes. Vaig triar-ne setze i vaig assignar quatre a cada un dels nens de la meva tutoria. Amb molts pocs ajustaments, els vint-i-sis nanos van quedar agrupats en divuit categories. Poques dades, vaig pensar. Vaig fer el mateix amb les altres tres línies de tercer i -oh!, sorpresa—van encaixar tots en les mateixes categories. El biaix de confirmació planejava sobre aquests resultats, així que vaig demanar a dos col·legues de confiança que fessin una classificació anàloga a la meva (sí, els vaig haver de comprar amb una mariscada). Va ser en aquest punt quan em vaig adonar que la semblança entre aquella noia i el meu antic alumne no va ser un fet casual. Els meus companys, per separat, havien fet una classificació idèntica a la meva. De les més de mil combinacions entre els setze adjectius, havien tornar a sortir les mateixes divuit. Era ja el mes de Maig, i la meva pèsima relación amb el cap d’estudis, en Pepe, Falconetti pels enemics, va fer que decidís canviar d’aires. Vaig anar a parar al vostre centre. I aquí arriba la part final de la història. Sou, companyes, les primeres en conèixer un descobriment que farà trontollar els fonaments de la psicología humana.
El segon dia d’estar a l’institut, un nen molt baixet va escopir al mig del passadís. Quan li vaig recriminar la seva acció, em va mirar amb un somriure burleta i va seguir caminant com si jo no existís. De seguida em va recordar al Porreres, potser l’alumne més baixet i més malparit que he tingut mai. Aquí el meu cap es va disparar. Hi hauria alguna relació entre les categories de comportament dels alumnes i la seva alçada? No em va ser difícil esbrinar les alçades de tots els alumnes de tercer. Més feina m’ha costat situar-los en alguna de les divuit categories, però gràcies a la gran feina dels antics tutors, i a la meva pesadesa preguntant, finalment ho he pogut fer. Us explicaré amb calma els resultats, però us anticipo que si ordeno els alumnes del més baix al més alt, les diferents categories es van succeint, una a una, sense repetir-se, fins arribar a l’alumne dinou, que coincideix amb el primer. I a partir d’aquí, el patró es repeteix, exactament en el mateix ordre. I a partir del trenta set, torna a començar. No és increïble? El tema és que em desquadra de tres alumnes. Però què són tres alumnes entre gairebé 120? I mireu, no descarto que abans de Nadal es matriculin tres alumnes nous. I compte! Un serà un alumne modèlic, però els altres dos seran uns peces importants. Fins i tot, us podria fer una predicció de la seva alçada!
En parlem noies, gràcies per llegir-me.

Al despatx del Quique, el secretari. Parla amb la Maria, la seva má dreta.
-Ens venen tres nenes noves Maria. A veure. Dues venen rebotades d’un altre centre. A finals de Novembre, no t’ho perdis. Quines n’hauran fet... L’altre és un canvi de domicilio, conec els pares, és un bon fitxatge...
A les escales de l’institut l’Ignasi puja cap a classe. Va rumiant en el tema nou que els ha d’explicar...Taula periòdica, com fer que les bestioles s’interessin per una cosa tan teòrica...?

Si, així era. El meu company era algú molt estimat a la comarca. La seva fonda centenària arran de mar havia estat el punt de trobada des de molt abans que ell nasqués. S’hi servien unes menges delicioses, per llepar-se’n els dits. El que més sorprenia, però, era la frondosa decoració del restaurant. Cada parcel·la d’aire feia l’olor densa però fresca dels hivernacles. Semblava que els ficus i els geranis es podien posar a parlar amb els clients en qualsevol moment. Quan ja tancàvem la paradeta, entre glop i glop, sempre deia als seus opulents comensals que no n’estava del tot content, que el que ell voldria és omplir-la d’algues, però que per això haurien de fer cuina d’immersió. La gent reia, era l’ànima de la festa del seu palau de llamàntols i tovalloletes de llimona artificial.

Només creuar l’ampit de la porta de casa, però, la metamorfosi era instantània. La greixosa carn de les galtes es feia aspre i tot eren retrets cap a mi. El servei no havia estat acurat i la faldilla era massa curta. I jo em quedava allà estàtica mentre m’etzibava ràfegues de verí en cada gota d’aquell alè mescla d’aiguanaf i de putrefacció interdental.

I és que la meva existència era merament un apèndix de la seva. M’havia convertit en un titella pusil·lànime. Cada dia descobria massa tard fins on havien arribat el seus tentacles per manipular un nou aspecte de la meva vida. Això sí, sempre li sobrava temps per cuidar cada detall de la vegetació de la casa i de la fonda. Mentre hi havia claror, la competència per l’oxigen es feia exasperant i la condensació feia de l’ambient una terrible selva on la mort s’hi respirava a cada pas.

Cregui’m, el que no hagués pensat mai és que la seva crueltat arribaria tan lluny. Un matí em vaig llevar menys pesada i amb les pells estranyament fermes. Sentia una sensació laminosa al pap i al plec de les aixelles, com si tot el meu cos estigués encotillat. Un calfred em va electritzar tot el cos. Una borra em brotava al voltant del melic i m’emblanquinava la panxa i les puntes del...disculpi! Aparti’s si us plau o li faré mal. No em pensava que passés justament ara, en plena declaració. No li voldria pas treure un ull amb la branqueta que intenta sortir-me d’entre les arrugues del colze.

Doncs el que li deia, el molt desgraciat va trucar al seu amic genetista per tal d’ordir el seu pla. Una nit mentre dormia em van insuflar clorofil·la a totes les cèl·lules. Suposo que era tot un triomf per un tirà com ell controlar-me fins i tot la genètica. No sé si el seu objectiu inicial era col·locar-me en un racó buit d’entre el taulell i la porta del rebost, però en un atac d’ira, va queixalar-me una fulla tendra que em sortia del mentó.

I així va ser, comissari, com l’exitós restaurador va adonar-se’n que no només havia fracassat en el desig de convertir-me en alga, sinó que tant d’odi acumulat m’havia convertit en una plançó de belladona, i que les substàncies metzinoses ja fluïen ràpidament per les seves cavitats. Això no es pot considerar assassinat, oi, senyor policia?

Gal.la Nin i Cucurull

Leo, imaginà poder tornar a acariciar a Sara.
Abans que hagués d'anar de viatge de treball com a científic a Suïssa, la veia cada dia i cada un d'ells podia provocar el seu radiant somriure.
Durant aquests tres anys, només havia aconseguit parlar per missatges de text, però encara que sentia estaven connectats, encara junts, no li feia feliç del tot, així que es va proposar anar a veure-la per al dia del seu aniversari, el mateix que el seu.
34 nits, en el dia assenyalat, després de diverses hores parlant per missatge, Leo comentà a Sara que li enviava un paquet pel seu aniversari, referint-se a ell, i que arribaria el mateix dia, cap a les 18:15 .
En sortir de casa, camí a l'aeroport, cap a les deu, cridà seu nom un carter que li va fer tornar al portal de casa per rebre un paquet, que va decidir portar i obrir-lo a l'avió.
Al seient, estava impacient per obrir la caixa, però, li va estranyar una mica què el paquet no tinguera ni destinatari ni remitent. Dins hi havia una llanterna de color blau amb detalls en daurat i preocupantment molt ben encoixinada. Quan va encendre-la projectava una potent llum vermella, que a l'apuntar cap a la seva mà, va començar a cremar-li la pell.
L'avió va aterrar i Leo, es va veure interromput, uns agents li van requisar la llanterna i per molt estrany que es va sentir, no va protestar per evitar arribar tard. Va continuar caminant entre la gent fins sortir de l'aeroport.
Ja fora, va demanar un taxi i a aquest que el portés a l'adreça que indicava el mòbil. Durant el camí es va adonar que al seient del costat hi havia una llanterna igual a la que li havia arribat per correu, va sentir curiositat i la va encendre per certificar que projectava la mateixa llum vermella i ardent. Va estar per uns moments bastant estranyat i esglaiat, però va deixar-ho passar.
Vint minuts després va arribar a casa de Sara, va tocar el timbre i en obrir-se la porta amb un abraç i plors es van besa, Sara no sabia res del viatge que Leo s'havia proposat.
Interrompent el moment, va arribar un carter amb un paquet i vocalitzant el nom de Leo, va deixar a terra el paquet i se'n va anar corrents. Això ja li estava inquietant a Leo i va compartir-lo amb Sara, ella com a resposta va contestar-li que aquell mateix matí també li havia arribat una llanterna semblant, però de color vermell i llum blava, a ella també li estava atemorint el que passava.
Mentre parlaven, la caixa seguia a terra, i quan es va adonar Leo, es van disposar a obrir-la.
Els dos estaven impressionats, ell el que més, era la mateixa llanterna blau, igual d’encoixinada, tal com li va arribar a Suïssa, però amb una nota que posava: Aneu a les 21:26 a la muntanya més propera i Il·lumineu de rosa la Lluna.
Es van creuar les seves mirades, només faltaven 45 minuts per això i encara que era molt estrany, mútuament tenien gran curiositat, a més eixa nit comptava amb una lluna plena, així que seria un bon lloc per anar en parella.
Un cop van arribar a la muntanya més propera, es podia veure la Lluna perfectament, sense cap núvol. Leo va treure de la butxaca de la jaqueta la nota i la va llegir en veu baixa, preguntant-se a si mateix: Com il·luminarem la lluna de color rosa? Sara li va escoltar i li va arribar a la ment la resposta: la llum vermella, combinada amb la llum blava de les llanternes podria formar el color rosa que demanaven.
L'hi va comentar la idea a Leo i va coincidir amb ella, podria ser la solució, però no sabien que passaria després. A l'hora assenyalada, Leo va apuntar a la Lluna amb la llum vermella i Sara el va seguir amb la llum blava. Es van combinar donant lloc a una llum rosa, que omplia l'astre. Després d'un minut mantenint la posició, es van apagar de sobte les dues llanternes a la vegada i va començar a ennuvolar-se la nit. No sabien molt bé que fer, fins que van sentir raigs, llavors van tirar les llanternes.
De sobte va caure un llamp al mig de la parella, era el raig més lluminós que mai havien vist, aquest raig per un moment va tornar dia la nit.
Miraculosament, els dos van sortir il·lesos i no van dubtar en fugir. Al lloc on va tocar el raig amb el terra, va començar a sorgir una taca rosa que molt ràpidament es va anar estenent per tot el lloc, tocant i deixant-los en un estat sòlid, petrificats en una mena de cristall rosa.

És dilluns, són les vuit del matí.El professor de Matemàtiques entra a classe.La porta sona tètrica en tancar-se, com si de les trompetes de l’apocalipsi es tractés;potser haurien de posar-li oli.Es respira desànim i avorriment.Molts dels nois recolzen ja el cap a la taula i tanquen les parpelles.

Es nota que no ha estat un alumne qui ha fet l’horari.Ningú de la classe de 4tA faria mates a primera hora;és començar malament la setmana i quasi una tortura medieval.

La moral potser és tan baixa perquè tenen deures.No molt difícils, però fan mandra igualment: calia fer una recerca a casa sobre l’origen dels números.

Seu el professor i pregunt qui ho ha fet, agafant desprevinguts els alumnes.Només dues persones. I no tarden d’arribar les excuses:“Que era per a avui?””A la tarda m’ho acceptes?”“No m’anava la impressora!”... i mil fets més que havien passat aquells dos dies(també havia marxat el llum i s’havien penjat els servidors d’Internet).De tota manera, no accepta deures fora termini.

Demana a la Neus i l’Unai si els importa compartir-ho.

La Neus ha trobat, a Internet i en algunes enciclopèdies que guardava per casa, empolsinades de tant fer-les servir(des dels temps antics d’estudiant del seu pare que no es consultava res), informació interessant.No van ser els àrabs qui van inventar el sistema “aràbic” sinó els indis, degut a la millora del comerç i la necessitat de comptar millor de manera quotidiana.Aquests el van transmetre als àrabs cap allà l’any mil(quan s’inventen el concepte de zero).El coneixem com a aràbic perquè van ser els moriscs, negociant amb espanyols, els què van inculcar-los-el, i ells l’adoptaren en ser molt més entenedor.Poc es valora la influència dels àrabs en el món científic.Afegeix que la quantitat d’angles coincideix amb el valor(el zero no té angles;l’1 en té un; el 2, dos...), cosa que no sabia.

Acaba l’explicació tan preparada de la Neus i l’Unai, avergonyit, deixa anar el full amb el seu escrit.Treu la carpeta de la motxilla, l’obre.Busca l’apartat de Matemàtiques i, per no estripar-lo, el guarda ràpid.S’ha posat vermell.

Però no ha anat prou ràpid.El professor l’ha vist i li diu que queden deu minuts(temps de sobres)per explicar què ha trobat o donar dades addicionals.Ell, capcot i encara desant el full(amb les presses, se li havia encallat amb el plàstic classificador i arrugat una mica), no volia respondre, i li donava llargues.No podia afegir res davant de tan brillants investigacions.Es posava nerviós, i a les insistències del professor se li afegien les dels companys, que volien saber què havia trobat.

Tenien curiositat justificada.Els sorprenia que l’Unai, a qui no anaven precisament bé les Matemàtiques, hagués deixat anar el llibre de Tolstoi que llegia sempre i duia com si fos un apèndix que li creixia dels dits per dedicar-se a fer deures d’una assignatura que, a priori, no li interessava i que, ara mateix, li provocava una barreja entre angúnia i malestar.Era més de lletres.

Preferia la poesia a les equacions, la novel·la als algoritmes, el teatre a les funcions i Verdaguer a Fermat.

Tenia antecedents: el seu pare era editor, i junts llegien els esborranys de les promeses literàries que arribaven amb il·lusió de publicar la primera obra, un sentiment que només tenen els escriptors novells.Ell notava l’esforç i dedicació que abocaven.Algun cop agafava arguments i els perfeccionava en secret(s’avergonyia d’admetre que plagiava i no volia que el seu pare ho sabés), afegint personatges i millorant-ne la història.La seva mare era bibliotecària i li recomanava llibres perquè no només rebés influència d’autors locals, sinó també de grans clàssics. Feia una setmana que havia acabat Guerra i pau i ara començava Ana Karenina(li fascinaven els russos).

Era inútil insistir en mantenir-ho en secret, havia confessat que havia fet els deures i la resta d’alumnes tenen interès.Al final cedeix.Gairebé suant, amb les mans tremoloses, agafa el paper i clava la mirada en la tinta que hi havia.Només hi veia taques borroses.Respira profundament i comença a llegir.Això hi posava al full:


“-El 0 és la circumferència quan arrodoneixes π a tres.
-L’1 és mitja fletxa recta cap amunt, apuntant el no res.
-El 2 és la meitat del cor d’algun matemàtic que es va enamorar.
-El 3 són les ferradures del garrell, quan no el criden per muntar.
-El 4 és la fletxa d’un vector, que n’indica la direcció.
-El 5 és el garfi que va caure-li al pirata buscant l’X, no del mapa, de l’equació.
-El 6 és un espiral imperfecte, sense proporcions àuriques.
-El 7 és el colze de l’alumne que estudia per l’examen de Matemàtiques.
-El 8 és, dels llacets dels empresaris, la forma geomètrica.
-El 9 és el sis que ha rodolat tres posicions de la recta numèrica.”

Els seus companys aplaudeixen.El professor, però, diu que no era el que havia demanat,i li puntua com a no-presentat.

Fa més o menys un segle, en el pol nord vivia un petit os polar. Es deia Poli, tenia la pell blanca com la neu, els ulls blaus com la mar i era molt amable i divertit. Vivia molt feliç allà dalt amb els seus pares, amics i amb la seua germaneta Boleta a la que volia moltíssim encara que tenien algunes baralles sense importància. Ell vivia molt a gust corrent pel gel, sobretot als forats per poder-se ficar i jugar al amagatall. Però el que més li agradava del gel era trencar-ne un tros per desllaçar-se per la muntanya com si fora una barqueta i jugar amb la seua germana a carreres. Poli era molt feliç vivint al pol nord.

Van passar els anys, va créixer, va tindre fills i després quatre nets; Pinu, Moli, Diama i Cludo. Els seus nets ja no vivien tan be com ell, el gel cada vegada anava disminuint sense saber el motiu. En aquella època molts amics dels seus nets, es morien per falta d’aliments, ja que l’aigua cada vegada estava més calenta i no podien nadar bé per agafar les presses. Els pares agafaven tot l’aliment que podien, però les cries tenien falta de nutrients ja que les presses també disminuïen per les temperatures tant elevades.

Els quatre nets es van fer adults i Poli es va anar fent vellet i va morir, noticia que va posar a tots molt tristos, ja que era molt volgut per que sempre havia pensat en el bé per a tots, la pau i l’amistat.

El govern al pol nord es dividia en diverses zones i en cada una hi havia una junta que distribuïa els aliments, prenia decisions, etc. Moli i Diama formaven part de la seua junta, Diama era la presidenta i Moli el secretari. Feien molt bé la seua tasca i tots estaven molt contents amb ells. Però un dia, Moli va haver d’informar d’una noticia per la televisió a tots els óssos del pol nord ja que era molt important, ja sabien el motiu pel que el gel anava desapareixent i cada vegada feia mes calor:
-Atenció! La junta de la zona del Nord ja hem descobert el motiu d’aquesta desgracia. Son els humans! Són uns animals molt estranys que maltracten el meravellós planeta i el omplin de porqueries que perjudiquen als demes. Pareix ser que el seu menjar el porten dins de un material que anomenen «Plàstic» que els aguanta dins i el conserven, cosa que està molt be, però després, quan consumeixen el menjar que es troba dins, el tiren per terra i això es queda a l’aire i fa que pugen les temperatures i es fongueren els pols. Menuda vergonya!
Diama va pensar que havien de contractar amb ossos Pandes, que conviuen amb els humans i podrien desxifrar els dos idiomes. Els van demanar escriure una carta als representants dels humans explicant-los la seua intenció.
Però no era fàcil, els humans estaven acostumats a malgastar energia, plàstics, aigua i tot el que podien. La humanitat va ignorar el que van dir els ossos, ells no ho van entendre.
-El futur de la humanitat són els xiquets. -Va dir un os panda- Si voleu canviar el món hem d’actuar sobre els xiquets, a traves de l’escola ho aconseguirem. La nostra lluita ha de portar un canvi a la societat de forma que es valore més el medi ambient, així els xiquets creixeran coneixent la importància de cuidar l’entorn i les noves generacions faran canviar les polítiques ambientals en créixer i ocupar càrrecs de responsabilitat. Començarem per mostrar als xiquets com era la vida en el pol abans i ara, els contarem la historia del teu avi Poli i la vostra, així coneixeran les conseqüències del que fan a diari.
-Això vol dir que anirem a l’escola?- Van dir el ossos tots a una.
-Si. Farem que els xiquets vos coneguen a vosaltres i la vostra història.
Van tindre que instal·lar una pista de gel al pati per evitar que els ossos patiren calor i tot l’alumnat va poder jugar amb ells dins del gel. Va ser una jornada meravellosa, on ossos i xiquets es va entendre perfectament i també el missatge que es volia transmetre. Després tots van començar a cuidar el planeta i a no contaminar tant. Poc a poc, tota la vida del planeta va començar a millorar, el gel dels pols va començar a augmentar i els ossos estaven molt contents. La vida dels humans també va començar a millorar i poc a poc la salut millorava, ja que la major part de les malalties humanes empitjoren amb la contaminació.

La col·laboració i el treball en equip va donar els seus fruits i junts van aconseguir salvar el planeta i viure en pau i felicitat.

Feia fred, la mare patia, el temps s’acabava. Ja era l’hora, en uns pocs minuts el meu germà seria benvingut a la vida. Els nervis s’apoderaven de la situació, les nostres inquietuds anaven a més, s’assemblaria al pare o a la mare? Qui sap.
Tot d’una, el petit cos d’en Joan ja formava part del planeta Terra. Ràpidament els metges se’l endugueren, la meva ment pessimista ensumava alguna cosa, alguna cosa no anava ben encaminada. Possiblement el problema era jo, una persona que sempre es sentia abduïda per la seva negativitat. Cinc minuts més tard, el metge va entrar a l’habitació sol, sense cap companyia. Va ser aleshores quan una mirada preocupant va esdevenir entre els pares i jo.
Sense paraules, els nostres ulls es preguntaven mútuament qui seria capaç de fer la pregunta clau: passa alguna cosa? La mare però, tan emprenedora i decidida com sempre, poc va trigar a realitzar la pregunta.
Vaig veure com el senyor que havia ajudat a la mare a donar a llum, en Pere, empassava saliva, com si alguna cosa important hagués de dir quan, de sobte, per la seva boca van sortir les següents paraules: la vida d’en Joan serà lleugerament diferent a la dels altres.
Evidentment, la mare i el pare, al sentir-ho esclataren a plorar. Jo, intentant contenir les llàgrimes, vaig ser l’únic capaç de continuar la conversa amb en Pere. Concretament em va explicar que el meu germà patia una anomalia en el seu cariotip, una mutació genòmica aneuploïdia. Aquestes paraules, sent sincer, no havien format mai part del meu vocabulari fins que va resumir-me que el que patia en Joan era una trisomia al cromosoma vint-i-u, el conegut síndrome de Down.
Després de parlar-ho amb els meus pares, vam decidir que no ens quedava altra que afrontar-ho amb la màxima força i ànims possibles. D’aquesta manera aconseguiríem que en Joan pogués arribar a ser en un futur, una persona acceptada per la societat, com hauria de ser.
El problema era que en la societat del moment certes persones no acceptaven persones com el meu germà, fet que provocava un cert rebuig a les persones afectades.
Van anar passant els anys. Lògicament, en Joan s’havia topat amb comentaris desagradables al llarg de la seva trajectòria com a estudiant. Afortunadament, però, malgrat patir-ne la malaltia tenia una gran coeficient intel·lectual. El meu germà donava a tot el planeta una lliçó: amb esforç i constància no hi ha obstacles que t’aturin.
Un cop va acabar els estudis de batxillerat i haver fet les proves d’accés a la universitat, va adquirir la nota necessària per accedir a la carrera de medicina. Ell sempre havia estat un apassionat de la salut i de com curar les persones que patien alguna malaltia.
Feia sis anys que en Joan havia començat la carrera i ara ja l’havia acabada. Ara, només li quedava trobar un lloc en l’àmbit laboral, fet que li podia resultar una mica complicat degut a la situació actual. No obstant això, es va decidir per crear la seva pròpia empresa, dedicada especialment a la malaltia del Síndrome de Down.
Junt amb tots els integrants de la feina, en Joan va començar a realitzar una sèrie d’experiments a partir de diferents productes que ell havia creat. El seu objectiu era aconseguir una cura per a totes les persones afectades per la seva malaltia.
L’empresa funcionava d’allò més bé, pel que en Joan va tenir la possibilitat de establir noves instal·lacions per arreu del món. De fet, durant una temporada, va estar treballant a Nova York. Allà també va tenir l'oportunitat d'experimentar amb persones d’una altra nacionalitat i, d’aquesta manera, acabar de verificar la seva teoria.
Un cop va tornar a Catalunya, abans de procedir amb la investigació, va anar a visitar als nostres pares i com no, a mi, el germà que l’havia ajudat a complir part dels seus objectius. L’emoció que vaig sentir en veure’l és impossible de descriure, només recordo els crits d’eufòria que predominaven al menjador. Cap de nosaltres era capaç de creure el que havia estat capaç de fer en Joan.
Després d’explicar-nos tot el que havia aconseguit ens va explicar la millor notícia que a les meves orelles els hi faltava escoltar. Havia inventat un medicament capaç de modificar el cariotip de les persones i d’aquesta manera solucionar gran part de les mutacions més problemàtiques.
Es podria dir que en Joan va ser capaç de curar la seva pròpia malaltia. Per aquest fet, va ser guardonat amb diferents premis i, fins i tot, va rebre diners d’aquelles persones que havien trobat cura a les seves malalties, ja que els hi havia solucionat la vida!

Alguna vegada un heu parat a pensar, en la de plàstics, paper de plata, tovalloletes que arriben al mar al dia, poden arribar a ser milers i milions fins i tot! Aquesta història, explica com es revela la contaminació.
Hi havia una vegada una nena que cada dia portava un entrepà envolicat en un paper de plata per esmorzar. Sempre parlaven a classe sobre el que arribava a contaminar el paper de plata, però ella, no hi feia res de cas, li donava absolutament igual.
Un dia, la nena, era a casa seva, estirada al llit, fins que van trucar a la porta:
-toc,toc!

Ella, no hi entenia res, viu en un barri on mai i pasa gent, on l'única persona que trucava a la porta era la seva mare. Es va sorprendre perque justament ta mare era a casa!
Va obrir deseperada:
Era una persona que duia una mena de vestit fet de paper de plata i sense rostre! Ella espantada li va dir:
-Quí ets?Què vols?
La persona que havia trucat a la porta, agafa a la nena i la fica dins un sac d'escombreries i se la va endur a un món misteriós.

A l'altre part del nostre món, hi havia un nen que sempre portava un entrepà envolicat en plàstic per esmorzar, al igual que la nena, a ell, per molt que li diguèsin que el plàstic contaminava, li donava absolutament igual.
Un dia, el nen, hi era a casa jugant a la video consola a la seva habitació fins que de cop van trucar a la porta. Ell va obrir pensant que era la seva mare, però no! Al obrir es va trovar amb una persona que portava una mena de tratge de plàstic, el rostre era desconegut. La persona que va trucar a la porta, va agafar al nen, el va ficar a una bossa d'escombreries i se li va endur al mateix món misteriós que a la nena.
Van arriba al món misteriós, al arribar els dos estaven adormits en una sala feta d'escombreries.
Al despertar no entenien res. Van començar a xerrar fins que van decidir anar a investigar aquest món misteriós.
Tot eren animals menjant escombreries, tot ple de plàstics, de paper de plata...
Ells, espantats, es van mirar i van anar a parlar amb les mateixes persones que elsvan portar a aquest món misteriós.
-Hola, on estem? què hi fem aquí?-van dir els nens espantats.
-Fins que no hi recicleu, no marxareu_hi van contestar els rostres misteriosos.
Els nens van estar allà dies, setmanes, mesos, anys!! Fins que hi van apredre a reciclar.

Per fí va arribar el dia, el dia de marxar a les seves cases perque ja hi havien reciclat. A partir d'aquell dia, els dos nens, van començar a reciclar i a no contaminar.


(Apreneu a reciclar, apreneu a cuidar més el nostre món, si cadascú recicla, de mica en mica, el món será net. Tots junts, podem crear un món millor!).

Un nuevo programa de “Sálvame Manzana” está a punto de comenzar.
- JOSÉ JAVIER: ¡Muy buenas noches a todos los telespectadores! ¡Cómo viene de cargado el programa de hoy! ¡No se lo pueden perder! Pero antes, un anuncio y volvemos ya...
(En pantalla se muestra, durante un minuto, el último anuncio creativo del Aifon XY, repleto de música positiva, gente feliz y colores por doquier)
- JOSÉ JAVIER: Bueno, bueno, bueno… Tenemos que empezar obligatoriamente por la noticia de la semana. Una exclusiva que ha sido portada en todos los medios.
- MARINA: Sí, José Javier. Estos días en redes sociales no se habla de otra cosa. A nadie le sorprende que se haya convertido en trending topic mundial en Twitter.
- JOSÉ JAVIER: Para comenzar, os voy a pedir a cada uno un breve titular sobre este notición.
- KIKE: “Exclusiva universal”.
- BELINDA: Dos palabras: “im presionante”.
- LINA: “La noticia del año”.
- MARINA: Simplemente, “LA FOTO”.
- JOSÉ JAVIER: Interesantes titulares. Precisamente vamos a mostrar esa foto de la exclusiva que estamos hablando.
(En pantalla se muestra la imagen en cuestión)
- LINA: A ver, hay que decir que la foto clara, clara, no es.
- MARINA: Es verdad que no es una foto nítida, es más bien una silueta, una sombra, un perfil…
- BELINDA: Pues a mí me encanta. Me parece precioso y además, tiene como un halo de misterio que lo hace tremendamente interesante, ¿me entiendes?
- JOSÉ JAVIER: Sí Belinda, todos te entendemos.
- MARINA: En honor a la verdad, hay que decir que la foto está retocada, pero se trata de una imagen verídica.
- KIKE: No quisiera rebajar vuestro entusiasmo, pero los rumores dicen que no es que la foto esté retocada, sino que... ¡ha sido manipulada!
(Tras esta afirmación, se escucha música de tensión: ¡chan chan!)
- LINA: ¡No puede ser!
- KIKE: Mis fuentes me confirman que es un montaje, para el cual se ha utilizado un sofisticado programa de ordenador.
- BELINDA: Pero, ¿por qué harían eso?, ¿para ganar dinero?
- KIKE: ¡Claro! El único objetivo ha sido vender la exclusiva y ganar fama mundial.
- MARINA: Lo siento Kike, pero no puedo consentir que difames. Estás poniendo en duda la credibilidad de todas las personas que han permitido captar esa foto.
(Kike pone un gesto contrariado)
- MARINA: Te recuerdo que para conseguir esa imagen ha sido necesaria la participación de muchos profesionales de varios países del mundo. ¡A ver si aprendes un poco de profesionalidad de ellos, que falta te hace!
- KIKE: No tengo por qué soportar esta falta de respeto.
(Kike se levanta de su silla y se marcha enfadado del plató)
- LINA: Bueno, volviendo al tema, no me quiero imaginar lo que habrá costado obtener esa información.
- MARINA: Es incalculable. Recuerda Lina, que nosotros ya sabíamos de buena mano que llevaban años detrás del protagonista de la foto.
- LINA: Sí, se rumoreaba sobre su presencia pero no se tenían pruebas tan evidentes como la que ha aparecido esta semana.
- MARINA: Efectivamente. Y esta foto, aunque no es clara, demuestra su existencia.
(En la parte inferior de la pantalla aparece un cartel superpuesto con el siguiente mensaje: “Tenemos en exclusiva la opinión de J. L. G., uno de los artífices de la foto. A continuación…”)
- BELINDA: Imagino que, ahora que han dado con él, será más fácil conocerlo más. Porque no se tienen muchos datos del susodicho...
- JOSÉ JAVIER: Precisamente tenemos al teléfono a José Luis, desde Granada, que nos podrá dar más detalles sobre la foto de la que estamos hablando, ya que él ha participado activamente en este logro. ¡Muy buenas José Luis!
(En pantalla aparece el icono de un teléfono y el nombre del interlocutor)
- J. LUIS: ¡Buenas noches! ¡Encantado de hablar con vosotros!
- JOSÉ JAVIER: Supongo que estarás emocionado por todo lo ocurrido durante esta semana.
- J. LUIS: Sí, la verdad es que estamos todos muy contentos por la primicia y también por la gran repercusión mediática que ha tenido la noticia.
- JOSÉ JAVIER: No me extraña. Una duda que tenemos todos: ¿ya se sabe el nombre del protagonista?
- J. LUIS: Sí. Se llama Powehi.
- JOSÉ JAVIER: ¿Powehi? ¿De dónde proviene ese nombre?
- J. LUIS: Es un nombre de origen hawaiano. Significa "la fuente oscura embellecida de creación infinita". A mí personalmente, me parece un nombre muy acertado.
- MARINA: Hola José Luis, soy Marina. Tenía muchas ganas de hablar contigo y hacerte precisamente esta pregunta: ¿qué …?
(José Javier la interrumpe)
- JOSÉ JAVIER: Perdona que te corte Marina.
(José Javier se dirige a cámara)
- JOSÉ JAVIER: Marina formulará su pregunta después de publicidad. ¡No se vayan!

P. S.: Quizá, allí dentro del agujero negro descubierto en la galaxia M87 y mostrado en la famosa foto, se encuentre un universo en donde haya un planeta en el que se hable de ciencia en horario de máxima audiencia.

Era una pila de razones que, a pesar de la resistencia que ejercía el defensor, conducían al fiscal a demostrar que en aquel circuito AVUS de F1, habría que aplicar implacablemente la ley de Ohm.
Fue una carrera muy accidentada; pero alguna prensa alemana insistiría con particular intensidad, en tratar aquel siniestro mortal como un hecho presuntamente criminal, esquivando amenazas nada solapadas de la escudería ganadora.
El reventón del neumático que en la Curva Norte, conocida como “el muro de la muerte”, acabó con la vida del piloto Jean Behra y con la avanzada mecánica de su Porsche, no parecía tan normal como el abogado defensor intentaba demostrar, basando sus pruebas en la altísima velocidad media registrada.
Jean Behra era conocido por su intrepidez y audacia. Ese año 1959 acababa de cumplir los 38. Buen mecánico y excelente probador. Su cuerpo estaba lleno de justificantes de sus demostraciones de valentía. Utilizaba una prótesis de plástico en una oreja y su nariz estaba injertada con materia carnosa de una de sus nalgas. Clavícula, brazos y costillas sabían de sus temeridades. Este historial era esgrimido por la defensa durante el juicio, intentando atribuir a su fama de revienta-coches, la razón del accidente mortal.
El Berliner Morgenpost, hizo público, el día anterior a la carrera, un comentario en la sección de deportes, que decía haber recibido una llamada anónima, advirtiendo de que se pergeñaba un atentado en boxes. Los organizadores del evento fueron avisados directamente por el diario, pero desestimaron el aviso, dadas las estrictas normas que regulaban la carrera y la confianza plena que depositaba en su personal.
Después del accidente, cuando la familia denunció oficialmente el caso, aportando la nota de prensa y una arrugada hoja de libreta con cálculos eléctricos y llena de manchas de aceite que resaltaban algunas huellas dactilares, todo Berlín oeste, seguía el caso con pasión y morbo.
La carga de la prueba que el fiscal presentaría ante el juez, estaba mayoritariamente basada en las huellas y en el sencillo esquema eléctrico garabateado en aquella hoja, que casualmente había sido recogida del suelo por un mecánico de boxes y que envió, sin remite, a un primo del piloto muerto.
Durante el proceso se constataron elementos que dejaban patente la minuciosidad de los detalles con que fue preparado todo. Las fórmulas que figuraban al lado del esquema, con unas variables que nada tenían que ver con los parámetros de aquellas máquinas en competición, conducían matemáticamente a la conclusión de la intencionalidad puesta en el cálculo.
Joule, aquel piloto del equipo de Ferrari, que corrió el GP de Francia con Behra y que ahora trabajaba como mecánico en boxes de Porsche, había recibido un siniestro encargo, a cambio de una buena suma de dinero, tal como terminó confesando. Las huellas en el papel habían dibujado su hoja de ruta hacia el banquillo de los acusados.
La energía con que el fiscal expuso en la sala, los efectos que Joule pretendía producir al dotar a las mantas térmicas de una potencia calorífica muy por encima de lo recomendado, había acrecentado la sorpresa de los asistentes, que seguían con interés e indignación las explicaciones y pruebas aportadas.
— Muchos de ustedes conocerán –terminaba su elocución el fiscal– que la temperatura recomendable para favorecer la adherencia de los neumáticos, no debería estar por encima de los 120ºC. La manta térmica de fabricación propia que desarrolló Joule, según los cálculos aquí registrados –decía mostrando la hoja de papel encontrada – elevaba la temperatura de la banda de rodadura hasta casi 200ºC y así fue como se montaron aquellos neumáticos Dunlop, pocos segundos antes de comenzar la carrera. Esto fue declaradamente un atentado, que ocasionó el reventón de la rueda delantera izquierda, cuando el asesinado piloto, realizando la segunda vuelta, trazaba la Curva Norte peraltada con adoquines de celosía.
El caso quedó visto para sentencia.

La misma semana en la que había terminado la quimioterapia llegó el mensaje. Tras leerlo, las encías me escocieron de nuevo. Dirigido a los cinco profesores de la asignatura, contaba que se elegiría un nuevo coordinador. En el plazo de una semana cada uno podía enviar su propuesta a la comisión docente, que decidiría al final. «Se presentarán todos», murmuré, mientras bajaba la tapa del portátil. En mi departamento nadie dejaba pasar la menor oportunidad: a veces un profesor promocionaba por detalles nimios. Cerré los ojos; de la calle subía un traqueteo sincopado. Puse a un lado el ordenador y, a pesar de las llagas, me forcé a comer. Con el primer bocado noté la merluza áspera; el flan del postre me resultó insípido. La siesta fue intranquila, ya sabía lo que tocaba después. Con un café negro, que dejé enfriar, me senté frente al portátil en la mesa de la cocina. Encontré documentos en las webs de otras universidades. Un proyecto de la UPV me pareció interesante; lo bajé, reproduje su estructura y le añadí el temario desglosado. Pero tras describir las dos primeras clases de teoría ya estaba rendida. Guardé el fichero, anduve los dos metros de pasillo hasta el baño y metí la cara bajo el grifo de agua fría: no funcionó. «Bueno, al menos ya he comenzado», me dije al volver a la cocina. En el hospital hacían mucho énfasis en el pensamiento positivo. Y también en la alimentación. Aunque solo usaba platos de postre; los demás dormitaban en la alacena. Antes de ir a la cama, me obligué a tomar un yogur.
Al abrir los ojos la mañana siguiente, recordé las palabras del doctor: «Usted es profesora ¿no? Manténgase ocupada». Preparé un batido de manzana y plátano; lo tomé con una pajita que llegaba bien dentro de la boca. Al principio el líquido se desvió y me escoció un poco. Con el portátil sobre las rodillas, completé las sesiones de teoría y añadí una bibliografía básica. Terminé harta de esa tarea pesada y minuciosa; menos mal que me airearía con la clase de la tarde. Antes de ir al aula pasé por el despacho; en los libros de la estantería encontré el ejemplo que buscaba. Cuando cerraba la puerta, vi a Eduardo y a Rosa hablando en el pasillo. Noté que mi presencia les incomodaba, así que no me detuve e intercambiamos un saludo que sonó a hueco. Di la clase y, como una sombra, volví a casa.
Me despertó el camión de la basura. Aunque era de noche me levanté: quedaba bastante tarea. Cambié la letra de la propuesta de Times a Helvética —buscaba una apariencia más actual— e imprimí el texto. Ya casi tenía veinte páginas. No estaba mal, pero seguro que alguno de mis compañeros presentaría un proyecto mejor. Me resigné; en mi estado no podía hacer más. Además, Eduardo tenía vía libre con el director del departamento, por no hablar de la relación de Rosa con el decano. Esos dos figuraban entre los big names de la facultad, padrinos de los que yo carecía. Quizá por eso tenía clase los viernes por la tarde y los lunes a las ocho de la mañana.
Llegué cansada al fin de semana. El sábado lo tomé como día libre, pero el domingo, después de desayunar, añadí las clases de problemas y unas prácticas continuistas. Me sorprendió una sensación que recordé como hambre. Hice un alto para comer; dos platos despertaron en la alacena. Después de la siesta, definí el procedimiento de evaluación y el spelling checker detectó los errores de tecleo; tras corregirlos, la envié. Liberada, deambulé por el piso con una taza de té verde; la tarde se agotaba en el ventanal. Pero mi mente no salía del campus: me preguntaba si en el departamento se habrían dado cuenta de la enfermedad. No había presentado bajas y no se me había caído el pelo. «Quién sabe», me dije, mejor pensaba en otra cosa.
El plazo acababa el miércoles siguiente, calculé que responderían hoy. Pero ayer jueves, al salir de clase después de las ocho, el móvil registraba varias llamadas perdidas de la secretaria. Antes de ir a mi despacho pasé por su oficina pero estaba cerrada. En el tablón de anuncios, una nota con pocas palabras y mucho espacio en blanco captó mi atención. Me acerqué. En una línea decía que yo había sido elegida nueva coordinadora de la asignatura. Incrédula, abrí bien mis ojos miopes y los aproximé al cristal. No había duda, estaba firmada por el presidente de la comisión con el sello del departamento. Asombrada, me separaba lentamente del tablón cuando reparé en una aclaración al pie: «Solo se ha recibido una propuesta». Tardé unos segundos en comprender lo que aquello significaba.

Comenzaron los sudores, Berta tenía una pesadilla.
Berta, Berta, ¿qué te pasa? ¿Despierta, despierta, estas bien?
Berta oía la voz de su padre desde muy lejos mientras tenía la sensación de caer a través de un túnel. Papá, Papá, ven, no sé dónde estoy, tengo miedo…y de repente su padre apareció para tranquilizarla.
Tranquila Berta, lo que acabas de soñar es muy real, el túnel que has visto te lleva a un viaje alucinante y he venido a acompañarte a que lo hagas, estate tranquila que el viaje que recorrerás a continuación será sorprendente e inolvidable
¿Cómo? ¿Un viaje? Papá, tengo miedo
No tengas miedo, vas a recorrer un largo camino hacía el mundo nano. La primera vez que vine a aquí también tuve miedo, pero me he dado cuenta que en nuestro macro mundo nosotros convivimos con el mundo nano diariamente, como por ejemplo con la brisa marina, llena de nanoparticulas de cloruro sódico……
¿El mundo nano?
Si, si el mundo de la millonésima parte de un metro que te explique el otro día en mi trabajo. ¿Ves allí las dos letras que pone?
Si dos emes
Correcto, corresponden al acrónimo de milímetro y eso significa que ese es nuestro tamaño actual y eso que ves allí, con el tamaño de un caballo…en verdad es una hormiga
¿Una hormiga?Cómo?
Si, nos estamos encogiendo, y aún nos falta reducirnos un millón de veces, ya verás, ya verás sigamos bajando. Ahora nos vamos aproximando a la décima del mm, y eso con forma tubular que parece una farola, es un cabello humano
¿Un cabello? Se ve muy diferente, no me lo imaginaba así
Si, a medida que vemos las cosas con más detalle, estas nos revelan cosas sorprendentes. Por ejemplo, en este tamaño podemos ver los piojos con mucho detalle, podemos ver que es mucho más complejo de lo que nos podemos imaginar y esto sólo ha hecho que comenzar
¡Piojos, piojos, no…me pica todo!
Sigamos viajando que esto no ha hecho más que comenzar.
Ahora ya estamos en la centésima a de mm, y esos platillos volantes rojos son en verdad glóbulos rojos, claves en nuestro organismo ya que tienen el importante trabajo de transportar el oxígeno por nuestro cuerpo. Por cierto, Papá, la hormiga que antes vimos es inmensa, gigantesca, es como una montaña
Si, exactamente es 100 veces más grande que nosotros, se ve como un edificio de más de 100m respecto nuestro tamaño actual, que es de una décima de mm
¿Eso significa que a medida que nosotros nos encogemos, las cosas se ven más grandes?
Correcto, ¿pero sabes lo más sorprendente?
¿Qué?
¡Que aún nos tenemos que encoger…10000 veces más!
Berta, ¿allí a lo lejos ves dos letras más?
Si una especie de u con un palito y otra vez una m. La u con un palito es la µ y junto a la m forman el acrónimo micra, que corresponde a la millonésima parte de un m, o mil veces nuestro tamaño actual
¡Papá, papá, socorro! ¿qué es eso? Parece un autobús con pelos y una enorme cola. Me da miedo
No, no temas, no nos pasará nada, Eso que ves ahí es una bacteria
¿Papá que son esas luces de colores, que pone en ese cartel? Leo algo así como Bienvenidos a nan, nano…land. Bienvenidos a nanoland. ¿Qué significa eso?
Continuando con nuestra reducción de tamaño, estamos llegando a la décima de micra, justo donde empieza el mundo nano, a NANOLAND, que va de la décima a la milésima de la micra, o dicho de otra forma de los 100nm al nm.
Esto que ves allí, en la décima de micra dónde nos situamos actualmente es un virus
Buenos días señor Díaz (se oye a lo lejos)
Buenos días Sra. Gold, contesta el padre de Berta
¿Papá quién es esa señora redonda de color violeta?
Es una nanopartícula de oro.
¿De oro? ¿No tendría que ser dorada?
Berta, en el mundo nano las cosas no son como parecen, y algunas propiedades cambian, ya te explicaré lo que le pasa a las nanopartículas de oro, pq la familia de la Sra Gold , la familia de las nanoparticulas de oro puede tener diferentes colores entre 1 y 100nm y a su vez, estos colores ser totalmente diferentes al oro que nosotros conocemos en nuestro mundo macro, al oro que por ejemplo podemos encontrar en un anillo
Ohhh, que extraño
Berta continuemos que estamos llegando al tamaño de 1nm, donde nos quedaremos para que te pueda enseñar mejor todo lo que ocurre en NANOLAND
Vamos papá, ¡esto es muy divertido!
Ven Berta, vamos a entrar en ese bar, que tomaremos algo. ¿Ves esa escalera?
¿La escalera de caracol, Papá?
Correcto, pero no es una simple escalera, es la señora Franklin, aunque nosotros la conocemos como ADN

Joan estaba feliz. Le encantaba volver del trabajo los viernes por la tarde. Normalmente se ponía sus AirPods y escuchaba un Podcast, pero otras veces simplemente se reclinaba en el asiento y se dedicaba a mirar a la gente. Le relajaba, en cierta manera, la cotidianidad de las escenas. Al fondo, siempre presente, el suave traqueteo del tren. De pie, apoyados contra una de las puertas del metro, una pareja hablando en voz baja entre miradas cómplices. En el otro vagón, unos adolescentes riendo a carcajadas.

Mientras estaba sumido en sus pensamientos, le pareció ver algo. Un reflejo plateado al fondo, cerca de la puerta. Una figura alta y esbelta. Se levantó de su asiento y fue hacia allá, pero solo pudo ver cómo las puertas se le cerraban en las narices y la figura se perdía en la multitud.

Paula había sido el amor de su vida. De vivos ojos verdes y nariz un poco chata - aunque por alguna razón, resultona - habían conectado desde el primer momento en que se encontraron en clase de química. Paula era muy habladora y desde el primer momento eso había ayudado muchísimo a Joan, algo tímido. Además, estaba muy orgullosa de su pelo completamente plateado - tenía una rara mutación genética por la cual no producía melanina en el cuero cabelludo, pero que curiosamente no parecía comportar ningún otro problema - que según decía, la hacía super cool. Habían sido pareja durante todos los años de Universidad, y se habían ayudado en todo lo que podían.
Esos fueron, sin duda, los años más felices de su vida.

Quizá fuera el aburrimiento, quizá el hecho de no valorarla suficiente, el caso es que, un día, Joan se fue. Se dio cuenta enseguida del error que había cometido, pero entonces ya era demasiado tarde. La había dejado escapar.

El anuncio automático de la siguiente parada - un anodino “Pròxima parada, Verdaguer” - le sacó de su ensimismamiento y le hizo dirigirse otra vez a su asiento. Se recostó e intentó dormir un poco.

Le despertó un pitido continuo, repetitivo, constante. “Pip, pip, pip, pip”. Se encontraba en una habitación completamente blanca y los pitidos parecían venir de un monitor de electrocardiograma. Antes de que se pudiera incorporar, un hombre con una bata blanca entró en la habitación y se dirigió a él.

- "Joan, ahora seguramente estés desorientado, pero en pocos minutos empezarás a recordar. No te preocupes. Es un efecto secundario del tratamiento”.

Y Joan recordó. Recordó cómo había ido al hospital por una revisión rutinaria. Recordó cómo le habían comunicado que tenia un cáncer de pulmón terminal. Y recordó cómo le habían ofrecido un último recurso: un tratamiento alternativo que, probablemente, le llevaría a un estado vegetativo en el que podría experimentar sueños muy vívidos - demasiado vívidos, quizá.
Joan empezó a dudar. ¿Era esto real? ¿O estaba en el metro durmiendo?

En ese momento, notó un zumbido muy fuerte.

Se despertó de golpe - casi le da a la señora de al lado, que le dedicó una mirada furibunda. El familiar traqueteo seguía ahí. “Trac-trac, trac-trac, trac-trac”. La pareja de antes ya no estaba, y en su lugar había una mujer con un carrito. “Pròxima parada, Sagrada Familia”, anunció el altavoz. Esa era su parada. Se preparó para salir. Aún pensando en el sueño que había tenido antes, cogió distraído su mochila y se dirigió a las escaleras mecánicas. Allí notó por el rabillo del ojo que alguien le miraba. Una figura esbelta, con el cabello - ¿podría ser? - plateado. Allí estaba. Paula, el amor de su vida. No sabía qué decir, así que se quedó mirándola, embobado. Paula tomó la palabra.

- “Te vi en el vagón. Lo primero que quise hacer es huir, huir tan lejos como fuera posible. Pero por alguna razón que ni yo entiendo volví a subir. Y aquí estoy. No sé realmente ni porqué lo hice. No quiero que pienses nada. Solo calla y escucha.”

Joan podía percibir cómo sus labios se movían, pero no escuchaba nada de lo que estaba diciendo. Estaba demasiado embobado pensando en que ella; ¡sí, ella! estaba aquí, son su cabello plateado, su nariz chata y sus ojos tan fieros y verdes como siempre. Como si no hubiera pasado un momento. Por fin, quizá, podría recuperar a la parte más importante de su vida.

A lo lejos, o al menos eso le pareció a él, podía escuchar unos pitidos, muy suaves, distantes, pero ahí estaban. “Pip, pip, pip, pip”. Constantes, repetitivos. “Pip, pip, pip, pip”. Como los de un monitor de electrocardiograma. Eran un poco molestos, pero daba igual, pensó. Ahora, por fin, podría estar con Paula otra vez.

Musika eta Pitagoras

-Begira, dena proportzio kontua da, matematika da.
Nire aurrean nuen Larre alaba, kristalezko botila mordoarekin, denak urez neurri ezberdinetan beteta.
- Pitagoras bera ohartu zen matematika proportzioak jarraituz, musika nota batzuk politak eta erakargarriak iruditzen zitzaizkigula eta beste batzuk ez.
Arretaz entzuten hasi nintzaion. Interesgarria zirudien kontuak. Niri behintzat erakargarria iruditzen hasia zitzaidan.
-Berak sokekin egin zuen froga: soka bat hartu eta tenkatzean, bibrazioaren soinuak nota bat eman zuen. Hura erditik zatitu eta nota bera zortzidun bat beheragokoa zela ohartu zen.
Hau esan eta bi botila jarri zituen mahaiaren alde batan. Batek bestearen ur kopuru erdia zuen, edo alderantziz esanda, besteak bataren bikoitza.
- Aurreneko soka hartu zuen eskutan berriz eta haren luzera bikoitza zuen beste bat tenkatu zuen: bibrazioaren soinua nota berdina zen, baina zortzidun bat goragokoa.
Denen artean ur gehien zuen botila hartu eta mahaiaren iparraldean jarri zuen.
- Honela ohartu zen Pitagoras, musikan errepikatzen zen neurri bat zegoela. Hots, oinarri-neurria bikoiztu edo zatituta, nota berdina lortzen zuela, zortzidun bat gorago edo beherago izanagatik. Hura zen neurria edo eskala.
Larrek, pentsatzeko une bat hartu zuen.
- Ondoren, beste proportzio ezberdinekin egin zituen frogak eta honetaz ohartu zen: gure garunak gehien estimatzen dituen notak matematika-proportzio sinpleak betetzen dituztenak dira.
Esaterako, hasierako soka zatiaren bi heren 2/3 luzerako soka tenkatu eta nota atsegina iruditu zitzaion: SOL nota zen.
Beste botila bat hartu eta mahaiaren erdian jarri zuen Larrek. Honek 2/3 ur kopurua zuen.
- FA izena jarri zion hasierako soka zatiaren hiru laurden 3/4 luzerako soka tenkatzean sortutako notari. Lau notetako eskala eskuratu zuen honela. Do, Fa, Sol eta Do.
Laugarren botila ilaran jarri zuen. Lau botila zituen orain errenkan eta iparraldean bosgarrena. Azken honek zuen Do notarik garaiena.
Larrek bere azalpenarekin zerraien.
- Pitagorasek, Fa eta Sol noten tartean dagoen distantzia edo proportzioa finkatu zuen notaren neurritzat. Hots, hori zen tonua. Tonua erantsi zion Do soka luzerari eta bibratzean RE nota lortu zuen. Honi berriz ere tonua erantsi eta MI nota lortu zuen.
Bi botila mugitu zituen mahai erdira: RE eta MI. Orain, do, re, mi, fa eta do botilak ikus zitezkeen mahai gainean, txukun-txukun ilaran.
- FA nota, hiru-laurden 3/4 proportzio bidez lortua zuena aurretik, ez zegoen Mi notatik tonura, tonu erdira baizik. Hau argitu zuen eta falta zitzaizkion neurriak zehazten jarraitu. Tonua erantsi zion SOL soka luzerari eta bibratzean LA nota eman zion eta azken honi, berriz ere tonua erantsi eta SI nota lortu zuen. SI notatik DO notara, tonu erdia zegoela ohartu zen Pitagoras.
Notei zegozkien botila denak zituen ilaran dagoeneko Larrek.
- Aita, aspalditik frogatu nahi izan dut proportzionaltasun kontu hau. Entzun dezagun.
Eta makilatxoekin botilak banaka, eskalako norabidean jotzeari ekin zion: bai, notak horiek ziren eskalakoak, lortu zituen.
- Bai, aita, funtzionatu du! - gehitu zuen aitari begira. Eta orduan bertan botilak grinaz jotzeari ekion zion, musika sortu nahian, baina benetan, erritmo kaskarraz eta musikalidade eskasarekin. Gelditu egin zen Larre.
- Beno, aita. Dena ez da matematika kontua, musika-sentiberatasunak ere izango du zerikusirik, ezta? - esan zidan begi zeharka,
- Bikain! - esan nion, eta besarkada estua eman nion alabari, aspaldian entzun gabeko hitzaldirik gogoangarriena iruditu zitzaidalako.

- Hor doana marikoia da!

Xoán maitea:
Herentzian jaso ditudan eskuokin, espazio estalitan plazera bilatzen hainbestetan haztakatu zaituztenokin, hainbeste zauri sendatu eta barruan zeneraman harria azala urratuz atera dizutenokin, zure lehorrean oasiaren bidea marraztu duten esku berberekin idazten dizut agur esateko.

Lehendabizikoz gonbidatu dute Laura nonbaitera, zerbaitera: hitz egiten dion lankide bakarraren ezkondu aurreko agurrera. Orain badaki erabakia behin betikoa dela.

Herentzian jaso ditudan begi hauekin begiratzen dizut; urrun zaude, hurbil aldi berean. Zure iragana ikusten dut igarotzen eta harro nago. Geroa irakurtzea ezinezkoa da jada. Kliska bakoitzean eder bezain lehenaldi ikusten zaitut, ingurua bezain eder eta latz.

Dantzan aritu da etxeratzeko agindua jaso arte: tabernako argiak piztu dituzte. Hirurehun metro eskasetara dauka pisua. Bost minututan dutxaren goxotasunak laztanduko dio azala. Eta hala ere ez dago erabat bare, lasai. Arnasa estutu zaio, bihotz taupadak bizkortu: beldurra. Xoán babesten zuten kale berberak dira Laura mehatxatzen dutenak. Pribilegioak galdutakoan konturatzen gara izan bagenituela.

Ikusi ez ezik ibili ere herentzian eman dizkidazun oin hauekin nabil, urrutian batzuetan, hurbilean bestetan. Banoa itzulerarik gabeko xendan. Oinak zureak diren arren, urratsak nireak hemendik aurrera.

Herriko plaza. Argia. Espazio zabala. Bi neska eta hiru mutil aulkian porroa erretzen. Inoiz ez dakizu zein larru jantzi duen otsoak.
- Nola izango da ba marikoia? Emakumea da eta!
- Goazen!

Eman dizkidazun herentzia guztiokin esaten dizut aio. DNAk mutila nintzela zioen, kodetutako informazioa, naturala, berezkoa. Modu zehatz batean jokatzen ikasi nuen irakasle beharrik gabe. Gerora hasi nintzen jokoa jolas bihurtzen, amaren arropa janzten logelaren babesean. Zuk mozorroa deitzen zenion, gizonezkoa emakumearen itxuraz ikusteak zekarren lotsa justifikatzeko edo. Metamorfosi laburra, behin behinekoa, klandestinoa.

Laura oihua entzun orduko hasi da korrika. Etxera daraman kalean sartu da takoiak madarikatuz. Hormek itzultzen dioten oihartzuna berea edo harrapariena den ez daki. Eskua sartu du poltsan giltzak prest izateko. Portalera iritsi denean lehenengoan asmatu du. Etxekoa pixka bat gehiago kostatu zaio. Behin barruan, etxeko leiho guztiak ere itxi ditu. Orduan sentitu da seguru. Biluztu eta dutxan sartu da ur epelaren laztan lasaigarriak jasotzeko. Inoiz ez zuen pentsatuko hainbeste beldurra pasako zuenik jaiotzen eta hezten ikusi duten kaleetan.

Nire izatea azido nukleikoaren agindu, informazio eta patua baino zerbait gehiago zela onartu nuen. Bai, letra batzuk eman zenizkidan: adeninaren A, citosinaren C, guaninaren G eta tininaren T. Ikasi dut lau letra horiek ere ez dutela dena erabakitzen; marka kimikoak gehitzen omen diete bizi ohiturek eta kanpo aldagai desberdinek. Markek geneak hitz egitea, informazioa aktibatzea eragin dezakete. Edo isilaraztea. Gaixotasunak piztea, adibidez, edo lozorroan mantentzea.

“Ez da jaiotzen, emakumea egin egiten da”. Familiak ulertu ezin duen esaldia. Eskerrak lagun gutxi batzuei! Nekeza suertatzen ari zaio hala ere Laurari.

A, C, G eta T-k osatzen duten alfabeto mugatuarekin gorputza berridazteari ekin nion. Ordu-arteko gizon eta emakume kategoria biologikoak esaldi berriekin idatzi nituen. Esanahi berria eman nien nire baitan, erraietan bizi nuen guda faltsuari bukaera emanez. Armistizioren kronikak dio genetikak amore eman zuela zoriontasunaren aurrean.

Urteak zeramatzan sindikatuan Laura onartuko zutela pentsatu zuen. Txisteak izan ziren hasieran: ea inauteriak aurreratu ote zituzten galdetu zion Etorkin Departamendua konpartitzen zuenak. Lanak banatzeko egiten zituzten bileran lankideekin elkartu arte itxaron zuen txistea botatzeko. Txantxa ulertu behar zuela, halakoxea zela Alberto, ez zuela intentzio txarrarekin egin.

Ni ukatzearen ordainetan maite zintudala konturatu nintzen: ez zitzaidan olerkia gustatzen. Pentsatu, egin eta batez ere sentitu eta sentitzen ez nituenekin idatzi eta kateatu ditut bertsoak. Liburua osatu arte, liburu bakarra, originala, nirea.

Erabakiarekin tinko jarraitzen zuela ikusirik irainekin hasi zitzaizkion oldartzen. Kirurgiarengatik ari zela uste zuen aldaketa mingarria suertatu zitzaion galdetu ziotenean. Zehaztapena argia izan zen: “Ez, ez, zerebroa txikitu dizutenekoaz ari gara”.
Taldean eraso, ausart. Banaka hotz, mutu, begietara begiratzeko ezgai.
Azpikeriaren ondorio edo ezjakintasunaren memelokeriak bultzatuta ote zen jakin gabe, mingarriena egin zitzaiona: berarekin hitz egitea beste erremediorik ez zutenean abizenez deitu, izena ukatu.
Laura izateko bezain irmoa zirudien maltzurkeri berria: hitza ere kendu. Ez, ez zizkioten ezpainak josi, bortitzegia litzateke, salagarria, epaileek kondenagarria. Horren ordez, hitz egiten zuenean lankideen belarriak argizariz estaltzen zituzten: iruzkinik ez, iritzirik ez, jaramonik ez. Erabakiak hartzen ziren bileren berri ematea ahazten hasi zitzaien gero, edo geroraezinak ziren lanak agintzen ordu bera eta leku desberdinean.
Jazarpena salatu zuenean histerikotzat jo zuen sekzioko arduradunak.
Su etena agindu behar izan zion bere buruari, Xoán izatera itzuli. Ezkondu aurreko festarako gonbidapena Laura izenarekin jaso zuen arte. Pozik, eroso sentitu da galdetu diotenean ezkonduta dagoen edo seme-alabarik duen komuneko ispiluan ezpainak margotzen zituen bitartean, emakumeen konplizitatea sentitu duenean, emakume onartu dutenean.

Hemen naukazu orain zurearen epilogoa eta nirearen hitzaurrea izan litekeena idazten. Eskerrak eman nahi dizkizut Xoán, eskutitz hau idazteko letrak ere zuk eman dizkidazulako eta letra horiekin nik nahi eta behar nuena idazten utzi nauzulako.
Agur, betiko.
Laura

Dutxatutakoan boligrafoa eta papera hartu ditu Laurak. Idazten ari den eskutitzak ez du zigilurik eramango, hozkailuan itsatsiko du bere buruari egindako zinaren oroigarri.

- Presidente anderea, hemen dira Taleb presidenteordea eta Korporazioko zuzendari orokorra eta zuzendari zientifikoa.
- Ederki, sar daitezela.
Handia izanagatik, goxoa zen Gobernuko presidentearen bulegoa. Inbidia ziztada bat sentitzen zuen Antoni Taleb presidenteordeak han sartzen zen bakoitzean; izan ere, ekonomia-ministerioan zuen egoitzak ez zuen honekin zerikusirik. Berarekin batera sartu ziren bulegoan berrogeita hamar urte inguruko emakumea eta hirurogei inguruko gizona:
- Monika, hauek dira Andrea Asimi doktorea, Korporazioko zuzendari zientifikoa, eta Ben Turus jauna, Korporazioko zuzendari orokorra.
- Ongi etorri bioi. Turus jauna ezagutzen nuen baina Asimi doktorearekin ez nuen inoiz topo egin. Zer moduz dena, kafea nahi duzue? Ura badugu hemen nahi duzuenean hartzeko.
Kafe beharrik ez zuen hirukote bisitariak eta presidenteak lau aulkiz inguratutako mahai biribil bateraino gidatu zituen. Korporazioaren azken hiruhilabeteko emaitzei buruz hitz egin zuten bost bat minutuz, bileraren benetako gaiari heldu aurretik. Zegokion moduan, presidenteak erraztu zuen gai-aldatzea:
- Antonik aurreratu dit gaur aurkeztu nahi didazuena, baina ez dit gehiegi kontatu nahi izan. Aitortu behar dut jakin-min handia dudala.
- Gu ere azaltzeko gogoz gaude, egia esan – ihardetsi zuen Korporazioko zuzendariak. – Dakizun bezala, duela hogei bat urte, 2030ean , garatu genuen lehenengo Machina Oeconomiae, ordutik ekonomia ministerioan laguntzaile gisa erabili den adimen artifiziala. Esperientzia honen emaitzen laburpen bat Asimi doktoreak eta ministroak egin dezakete nik baino hobeto.
Andrea Asimik bere nagusiari buruarekin baiezkoa egin eta irribarre alaia zuzendu zion presidente andereari:
- Benek esan duen moduan, hogeita bi urte daramatzagu Machina Oeconomiae erabiltzen, gobernu ezberdinekin. Laburbilduz, hiru fase izan ditugu. Hasieran Machina aurreikuspenak egiteko erabiltzen genuen: hurrengo urteko prezioen igoera, barne produktu gordinaren bilakaera, langabezia tasa, eta abar.
Hau zioen bitartean poltsikotik pantaila bilgarri bat atera eta mahai gainean zabaldu zuen, mahaian zeuden laurok ikusteko moduan.
- Pantailan ikus dezakezue nola aurreikuspen horiek doitzen joan ziren. Hasieran hain onak ez baziren ere, bosgarren urtetik aurrera batez beste ehuneko laurogeita hamabosteko zehaztasuna izan dute eta, gainera, urte guzti hauetan estimazio-errore handienak ere oso txikiak izan dira. Hau da, aurreikuspenak beti daude benetako emaitzatik oso gertu, kasu txarrenetan ere.
Eskua gainetik pasa eta pantaila itzali zuen azalpenarekin aurrera egiteko:
- Hasierako urte horietako arrakasta ikusita pixkanaka Machina erabiltzen hasi ginen ez iragarpenak egiteko soilik, baizik eta erabakiak hartzen laguntzeko ere. Gobernuak har zitzakeen neurri ezberdinak simulatzen ziren eta haien aurrean Machinak aurreikuspen ezberdinak egiten zituen. Esaterako, simulatzen zen interesak puntu bat igota ala berdin utzita zer gertatuko litzatekeen, eta emaitzen arabera ekonomia arloko erabakiak hartzen hasi ziren Ministerioan.
Presidenteak hasperen egin eta baietz esan zuen buruaz. Gogoan zuen oposizioan zegoela izan zuela Machinaren berri eta nola bere alderdiko zientzia eta teknologia aholkulariekin hitz egin ostean erabaki zuten Machinaren kontrako iritzirik ez ematea, etorkizunean beraiek ere erabiliko zutelakoan. Andrea Asimik jarraitu zuen:
- Eta azken pausua konputazio kuantikoa eta adimen artifizialaren elkartzeari esker eman genuen: azken sei urtetan Machinak errealitatea behatu ondoren neurri ekonomikoak proposatu ditu, bere kabuz, eta gehienetan Ministerioak neurri horiek hartu egin ditu.
Antoni Taleb presidenteordeari begira esan zuen azken esaldi hau, eta honek jarraitu zuen:
- Hori da. Eta emaitzak hor daude, askotan hitz egin dugu honetaz, Monika. Azken sei urtetan izan dugun egonkortasun ekonomikoa paregabea izan da. Batez beste ehuneko bi hazi da ekonomia urtero, langabezia historia osoko minimoa da, soldatak igo egin dira prezioak baina bost puntu gehiago. Eta bitartean inguruko herrialdeak ez atzera ez aurrera egon dira eta gainera ingurumenaren gaineko eragina jaisten ari gara urtero.
- Ulertuta. Eta orain orduan zer ari zarete proposatzen, zehazki? – galdetu zion presidenteak, disimula ezinezko premiaz. Begiradaz, presidenteordeak Andrea Asimiri eskatu zion erantzuteko.
- Machinak Oeconomiaek bere kabuz ikasten du. Eskura duen munduko informazio digital guztia prozesatzeko gai da eta horretan oinarrituta Gobernu honek har ditzakeen neurri ekonomikoak proposatzeko garatu genuen. Neurri horien azken helburua gizartearen ongizatea maximizatzea da. Baina orain, bere kabuz, neurri ekonomikoez gain beste arloetako neurriak ere proposatzen ari da: hezkuntza, segurtasuna, kanpo-politika, osasuna, …
Korporazioko presidenteak hartu zuen orduan hitza, presidenteak 'Hau ez da gertatzen ari' pentsamendua burutik kendu ezin zuen bitartean:
- Ondo baderitzozue, Machinak berak azalduko digu proposamen horien atzean dagoena.
Andrea Asimik aurretik mahai gainean zabalik utzitako pantaila piztu egin zen orduan eta Machinaren irudia azaldu zen bertan. Ahots garbi eta lasaia zen Machinarena:
- Presidente anderea, 'Hau ez da gertatzen ari' pentsatzen egongo zara beharbada.
Bi ordu beranduago hiru bisitariek presidentearen bulegoa utzi zutenean, bi eskuez aurpegia estali eta begiak itxi zituen presidente andereak.

∀a∈R,∃b∈R /a*b>a∧a*b>b
(Zenbaki erreal ororentzat beste zenbaki erreal bat existitzen da bien arteko biderkadura bietako edozein baino handiagoa izanik, edo maitasuna)

F(x)=x^2 aita funtzioa zen. F(x)-ek, esponentzialki, lau seme-alaba izan zituen. Hiru handienak, f_1(x)=x^4, f_2(x)=x^6 eta f_3(x)=x^8, bere antzekoak ziren eta aita F(x) harro zegoen.
—Gogor tematzen bazarete, edozer lortu dezakezue —esan zien egun batean—. Ez duzue mugarik izango, eta infinituraino iristeko gai izango zarete, ni bezala.
Laugarren semea, f_4(x)=x^2/(x^2+1), pixka bat ezberdinagoa zen. Hasieran bere aitaren eta anaien gisakoa zela zirudien. Berauek bezala abiatzen zen, berauek bezala ziharduen, baina puntu batean inflexio bat gertatzen zitzaion eta infinituak ihes egiten zion.
—Berriz saiatu beharko duzu —esaten zion aita F(x)-ek—. Batzuei beste batzuei baino gehiago kostatzen zaie, baina ezin duzu amorerik eman. Zure familiaren eredua jarraitu behar duzu.
Sutsuki tematzen zen, adorea ez galtzen saiatzen zen, baina alferrik. f_4(x)=x^2/(x^2+1)-ek 1 abzisan muga gaindiezin bat zeukala nabaritzen zuen. Gogor jardun arren bere gorakada oso geldoa zen sabai hura noizbait zeharkatu ahal izateko.
—Zure anaiak jada infinituan daude, eta zuk ez duzu ezta unitatea ere lortu —Esan zuen aita F(x)-ek. Batzuetan hitz saminagoak erabiltzen zituen.
—Lotsatzen nauzu.
Eta f_4(x)-ek negar egiten zuen ezkutuan. Dena den, ez zen hain traketsa. Bazituen edertasun bereziak, baina besteen hitzek eta bere malkoek ez zioten ohartzen uzten.
Ez zuenez nahi aita F(x)-ek negarrez ikusterik, f_4(x) familia polinomikoetatik aldendu zen eta bakartasuna bilatu zuen. Puntu batean, funtzio ezezagun batekin ebaki zen. f_4(x) negarrez zegoela ikustean, funtzio berria kezkatu egin zen eta galdetu egin zion:
—Zergatik zaude horren triste?
f_4(x)-ek negar egiteari utzi zion, eta funtzio berriari erreparatu zion, lehenago sekula ikusi ez zuen bat zen, g_1(x)=log⁡(x).
—Zuk ezin nauzu ulertu. Poliki zoaz, baina zu ere infinitura iritsi zaitezke, nire anaiak bezala, eta nik nahiz eta bizitza osoa saiatzen eman ezingo nuke harrapatu. Ez dut ulertzen zergatik zauden oraindik hemen, zenbaki erreal txikienetan, infinitura abiatu beharrean.
—Infinitura abia naiteke —erantzun zion g_1(x)-ek—, eta azkenean harrapatuko nuke, baina orduan ez nuke inoiz ganbiltasuna ezagutuko. Izan ere hemen da, zenbaki erreal txikienetan, berezitasun berriak ezagutzeko daukadan aukera bakarra, eta ez dut infinitura iritsi nahi ez dakidan zerbait baliotsua atzean utzirik.
f_4(x)=x^2/(x^2+1)-ek hobeto so egin zion g_1(x)=log⁡(x)-ri.
—Ez nekien nire ganbiltasuna norbaiten gustukoa izan zitekeenik. Hain ohituta nago, non arrunta iruditzen zaidan. Baina nirekin bazatoz, ganbiltasuna erakutsiko dizut.
—Eta zu nirekin bazatoz, infinituraino abiatuko gara elkarrekin.
—Ez gara galduko?
—Elkarrekin, ez gara inoiz galduko —erantzun zion g_1(x)-ek. Baina, ordurako, ezin zen ez f_4(x), ez g_1(x) bereiztu, bai ganbila, bai infiniturainoko funtzio berri bat osatzen ari baitziren, f_4(x)*g_1(x).

Aireportutik irtetean ama aurkitu dut nire zain. Elkar besarkatu eta kotxez etxeranzko bidea hartu dugu.

- Zer moduz bidaia?
- Ondo, beti bezala - esan orduko ohartu naiz hanka sartzeaz.
- Beti, beti, ez dakit ze betiri buruz ari zaren, garai batean bezala esan nahiko duzu. Urte bete pasa zoaz etorri gabe, seme.

Gaiak irten beharra zuen. Entzun beharrekoa entzun eta gero, gaiz aldatu eta kito.

- Zer moduz dago?

Amak hasperen egin du erantzun aurretik.

- Nik oso gaizki ikusten dut. Hilabeteak doa etxetik irten ere egin gabe. Garajean sartzen da eta han ematen ditu orduak, bere gailu eta tresna artean galduta. Nik zaratak entzuten ditut, batzuetan bera ere entzuten dut, bakarrizketan, baita haserre edo pozezko oihuak eginez ere.

Buruarekin ezetz egin du eta isildu egin da une batez. Indarrak hartu eta gero kontakizunarekin jarraitu du.

- Arduratuta nengoen oso eta bere lagun minei deitzea erabaki nuen.
- Jokin eta Anderri?
- Hori da.
- Eta zer esan zenien? - galdera jakin minezkoa balitz bezala saiatu naiz egiten, nahiz eta berez ardurazkoa eta gaitzespenekoa den, bai baitakit erabaki horrek anaiari ez ziola batere graziarik egingo.
- Zer esango nien ba? Zure anaia gaizki dagoela, laguntza behar duela, hilabeteak doala etxetik irten ere egin gabe, bakarrik hitz egiten duela eta horrela jarraitzen badu erabat jota amaituko duela. Ez al zaizu lagunei deitzeko nahikoa arrazoi iruditzen?
- Eta zer gertatu zen? Etorri al ziren etxera?
- Etorriko ez ziren ba! Baina zure anai egoskor horrek ez zien kasurik egin. Proiektu garrantzitsu batean lanean ari zela eta bakarrik uzteko eskatu zien, lasai egoteko, proiektua amaitutakoan joango zela eta bera beren bila. Jokin eta Ander etorritako bidetik itzuli ziren, eta orduan zuri deitu nizun.

Hortik aurrerakoa nik dakit amak baino hobe. Etxera etortzeko eskatu zidan, hegaldiak merke baleude bezala, baina nik lehenengo anaiarekin telefonoz hitz egin nahi izan nuen. Egia esan hizketaldiak arduratuta utzi ninduen, aztoratuta sumatu nuen oso. Berebiziko proiektua gauzatzear omen zegoen, erabateko sekretuan eraman zuena, amari ere ezer esan ez ziona. Egun batzuetan amaituta izango omen zuen eta, ni etxera itzuliko banintz, nire itzulera probestuko omen zukeen proiektuaren emaitza guri erakusteko. Ea ondoren beste proiekturik zegoen galdetu nion, ama arduratuta zegoela oso, kalera irten beharra zuela lagunengana haize pixka bat hartzera. Ez omen zegoen beste proiekturik, momentuz, eta mesedez etxera itzultzeko eskatu zidan, urte bete pasa nindoala eta etorri gabe. Beraz, hemen nago.

Etxerako falta den zatia isilpean egin dugu. Heldu garenean garajeko atea zabalik topatu dugu, argia piztuta eta anaia zutik gure zain, lan mahaiz, tresnaz eta gailuz inguratua. Mahai gainean zapi zuri batez estalitako zerbait dagoela ohartu naiz. Elkar besarkatu dugu, indartsu, luze. Barre egin dugu. Bata besteari begira geratu gara, eta hitza hartu dut:

- Ez al didak hilabeteetan zehar garaje zahar horretan giltzapetuta eduki hauen proiektu madarikatu horren emaitza erakutsi behar?
- Ze pazientzia eta glamour gutxi duan, motel.
- Ozeano oso bat gurutzatu diat hori ikusteko, txo!
- Ondo zagok, hator garajera. Etorri zu ere ama, zuri ere asko zor dizut eta, orain arte ez baitizut ezer esan. Prest al zaudete?

Izugarrizko zirrara sentitu dut. Ez dakit anaiaren hilabeteetako lanaren emaitza ikustear nagoelako izan den, edo burutik sano ala erabat jota dagoen juzgatzear nagoelako izan den. Irribarretsu, zapia altxa du. Gailu bat azaldu da, ispilu batzuekin, pantaila digital txiki batekin eta zertarako diren antzematen ez dudan erdi borobil itxurako mekanismo batekin. Zeharka, amari begiratu diot. Ni bezala ikusi dut, irribarretsu, bere buruari parean duen gailu hori zer demontre den galdetuz; bere buruari seme gazteena erabat jota dagoen edo ez galdetuz. Hitza hartu dut.

- Itxura ederra zaukak horko gailu horrek, baina badakik ni horrelako gauzetarako ez naizela batere abila. Zer demontre da?
- Sestante digitala.

Sestantea. Zer dakit nik sestanteei buruz? Mendeetan zehar nabigatzeko erabili izan direla, baina horiek aspaldiko kontuak dira, zertarako digitalizatu gutxienez mende bat zaharkitua dagoen gailu bat? Galdera hauek buruan ditudala amak hartu du hitza.

- Eta zertarako balio du tresna horrek?
- Distantziak neurtzeko. Labur esatearren, sestante batek bi punturen arteko angeluak neurtzen ditu; informazio hori ondo erabilita, bi puntu horietarako batera dagoen distantzia neurtu daiteke bere bitartez, edo itsas almanaka erabiliz, neurketa egin den latitudea ere jakin liteke. Kontua da orain arteko sestanteek angeluak gradu eta minututan eman zitzaketela baina ez segundoetan; nire hobekuntzari esker, digitalizazioari esker, sestantea askoz erabil errazagoa da, baita askoz zehatzagoa ere, angeluak gradu, minutu eta segundoetan ematen baititu!

GPSaren garaian, Google Earth bitartez etxeko teilatuan okertuta dituzun teila kopurua jakin dezakezun garaian, anaiak sestantea digitalizatu du, hilabeteak garajetik irten gabe eman eta gero. Eta ikaragarrizko irribarrea du aurpegian. Ziur naiz gainera gailuak bere egitekoa ondo betetzen duela, bestela oraindik ere garaje barruan baikenuen jeinu artaburu hau. Egia esan, badu meritua deabruak. Ozeanoa gurutzatu dudala oroitu dut, hogeita lau ordutik gorako bidaia eginaz. Ohartu naiz nirea ez dela benetako bidaia izan ordea, toki aldaketa soil bat baizik. Hemen inor badago bidaia egin duena hori anaia izan da, fisika, elektronika eta mekanikaren trenean egindako bidaia.

Gizakiaren bizitza oso sinplea da; jaio, hazi, ugaldu eta akabatu. Baina jendeak ez duena ikusten da; 4 hitz horietatik guk ulertu ahal dugu guk nahi dugun bezala. Nire ustez, bizitza ez dira bakarrik 4 hitz, 4 hitz horietan gauzak asko gertatzen dira.
Lehena; jaiotzeko, gurasoak eduki behar ditugu, ez beti baina normalean jaiotzen gara gure gurasoek nahi digutelako.
Bigarrena; Adimen eta fisikoki hazten gara. Adimen; gure pentsamenduak, emozioak, sentimenduak, heldutasuna, gorrotoa, askatasuna, eskubideak... garatzen dira. Fisikoki; gure ilea kolorez aldatzen da, hortzak, hezurrak.. aldatzen dira.
Hirugarrena; ugaltzea ez da bakarrik sexu harremanak edukitzea, pertsona bat maite baldin baduzu zure konfidantza ematen diozu. Bi pertsonek asko maite dutenean eta ahal duten momentuan umeak edukitzea ere oso polita da, edukitzea seme-alaba bat komunean, zeozer biena dena.
Laugarrena; gure inguruan dauden pertsonek gazki pasatzen dute, tristura sentitzen dute, ezin ahal izango duzu berriro ikusi, eta hau gertatu ahal da momentu ez jakin batean.
Konturatzen baldin bagara, bide bat dago, ez da erraza... batzuetan gaizki sentitzen gara eta beste batzuetan barrezka gaude. Gizakiok garapen bat daukagu, aldaketak daude txarrak nahiz onak.
Zientziak demostratzen digu; gizakiok berekoiak garela, ez gara konturatzen denbora pasa ahala Lurra okerretik okerragora joaten ari dela. Gure etxe tronugabetua ari garela desegiten. Animaliak oso gaizki daude kutsaduragatik eta kutsadura gizakiok sortzen ari gara. Lurra desagertuko da, gure ardura gabeziagatik. Sortutako aurrerapenak ez dira esistituko.

GURE ESKU DAGO

Goizero-goizero esnatu, eta gosaldu ostean, komunera joan eta hortzak garbitzen ditudan bitartean, komuneko leihotik begiratzen dut. Txikitatik daukadan ohitura bat da. Egun guztiak desberdinak dira. Batzuetan bero egiten du, beste batzuetan hotza, haizea, euria…

Urteak pasa ahala, ordea, konturatu naiz, gu, gizakiok gure etxe bakarra, Lurra, pixkanaka suntsitzen ari garela.

Ni orain metereologoa naiz, eta hau argi ikusten dut, baina zuek nik bezain ondo ikustea nahiko nuke. Gaur egun, gizakiok ganora ez daukagula dirudi, dena hausnartu gabe egiten dugu, geroko ondorioei garrantzirik eman gabe.

Txikia nintzenean ni baino helduagoak ziren neska-mutikoei begiratzen nituen. Litxarkerien plastikoa lurrera botatzen zuten, bazirudien plastikoa sakarrera botatzeari ez ziotela garrantzirik ematen. Baina plastikoa sakarrera botatzeak, birziklatzeak, behar den ura bakarrik erabiltzeak, … gure Lurran efektu handia daukate. Eta hori eguraldiari begiratuz ikusten den horietariko gauza bat da.

Urteak pasa ahala eguraldia gero eta zoroago dagoela dirudi. Beroketa globala, kutsadura, zabalera handiko zuhaitz-mozketak, … eta beste asko dira eguraldia aldatzen dituzten eragile nagusiak.

Gaur egungo biztaleak jaio aurretik, planeta honek historia luzea eduki du. Eta orain, dena axola ez zitzaigun bezala, “arduragabe”, gure ingurunea suntsitzen ari gara.

Aurtengo neguan, orain dela hamabost urteko neguan baino hotz gutxiago egin du, eta udan ere askoz bero gehiago. Argi dago: Lurreko tenperatura gero eta beroagoa da. Eta sinetsidazue, horrela jarraituz gero, urte batzuk barru ez dugu desberdinduko neguan ala udan gaudenik. Hori ekiditzeko, hasiera-hasieratik egin behar genuena egingo dugu, Amalurra zaindu.

Horrela, goizero leihotik begiratzen dudanean egun guztiak desberdinak izango dira.