La vida

La Sandra va sortir de la botiga i va tancar la porta amb clau. En acabat, va introduir els 15 dígits que formaven la seva contrasenya i va escoltar la veu familiar de sa mare, des de l’altaveu, dient-li que la porta havia quedat bloquejada correctament. Ja s’hi havia acostumat, a sentir-la, la veu de la seva mare. Al principi, havia sigut una mica dur. Havien hagut de passar uns mesos per deixar de sentir una sotragada a l’ànima cada vegada que la veu de la persona que l’havia vist créixer, l’havia estimat i l’havia ajudat en tot, fins que un infart se l’havia endut, li confirmava que la porta de la botiga, que havien obert juntes, estava bloquejada.

La Mireia va saltar del bus quan encara no s’havia aturat del tot. Eren les 19:50 i tenia por de trobar tancat. Va córrer sota la pluja i, esquivant un ciclista, va entrar al carreró. Necessitava arribar abans que el record es comencés a difuminar. La Sandra el compraria a bon preu, si li podia vendre en les condicions que encara el tenia. Va tombar la cantonada just quan se sentia la veu: “La porta ha estat bloquejada correctament.”

- Sandra! – Va cridar la Mireia.

La Sandra acabava d’obrir el paraigua, quan un crit li va fer aixecar la vista. Sandra! Era la Mireia, una de les seves proveïdores ocasionals. Va mirar el rellotge. 19:55. La mataria. La noia s’acostava a gran velocitat i tenia les galtes una mica vermelles de l’esforç. El cabell mullat per la pluja li queia ondulat per la cara i somreia, alleujada. La Sandra no va poder evitar sentir un pessigolleig que li naixia d’un lloc que no sabia identificar del tot, però que la torbava i la posava una mica tensa.

- Sandra! - va tornar a cridar la noia, quan ja estava més a la vora. – No t’ho creuràs! El tinc, el tinc! Tinc un record verd!

No podia ser. La Sandra feia més de vint anys que es dedicava al negoci dels records. La gent que no es podia permetre activitats reals, en comprava el seu record. Els motius eren varis. Falta de temps per poder-los viure, por al risc de la vivència real, impossibilitat econòmica... De la mateixa manera, hi havia gent que es dedicava a vendre els records i se’ls coneixia com a Explorecordes.

Els records estaven classificats per colors. Hi havia els records grisos, relacionats amb temes laborals. Recordar haver estat ascendit, tenir el record de treballar en alguna cosa que et feia feliç o recordar companys de feina que no existien, per exemple. Els records liles eren molt preuats entre els estudiants i eren tots els relacionats amb el coneixement. Si bé era molt complicat adquirir coneixement real al mercat dels records, sí que era possible trobar records de temes en concret. El grup dels records blaus el formaven tots aquells records amorosos i de relacions, tant sentimentals, com amistoses o sexuals. Els vermells eren els records extrems i “adrenalítics”. Un salt amb paracaigudes, un tiroteig entre dues bandes de carrer o pujar a una muntanya russa potent, en serien bons exemples. Hi havia també els records blancs. Per estrany que pugui semblar, eren dels més demanats i eren tots aquells que es podrien definir breument com a records dolents. La mort d’un ésser estimat, un fracàs escolar, una pallissa... Hi havia una infinitat de records diferents, cadascun catalogat pel seu color.

I els records més escassos eren els records verds. Ho eren, d’escassos, fins al punt que la Sandra, en més de vint anys d’ofici, no n’havia tingut mai cap a les seves mans per vendre. Els records verds eren, per dir-ho d’alguna manera, el record més pur i profund que tenia l’ésser humà. Eren, en essència, el record del moment de néixer. Però, a més, tenien una peculiaritat. Eren els únics records que s’havien de donar de manera voluntària; era impossible arrencar un record verd sense el consentiment exprés del propietari original. La resta de records, si bé era moralment menyspreable, podien ser extrets a la força, robats. Era complicat, sí; però no impossible. Els records verds, en canvi, només podien ser transmesos a voluntat i això feia que, quan algú tenia prou ús de raó per voler-lo cedir, el record ja s’havia difuminat, contaminat. A més, eren els records més volàtils de tots. Tenien una durada de, com a molt, cinc posseïdors i, per tant, era quasi impossible poder-los revendre i mantenir-ne la qualitat.

- Em prens el pèl? – va preguntar la Sandra, perplexa.

- T’ho prometo!

La Sandra no va dir res més. Va introduir el codi de desbloqueig i va obrir, de nou, la porta. Cinc minuts després, la vida en estat pur omplia la sala de transferència i les dues noies, sense saber ben bé per què, ploraven.
  • Hits: 686