El petit Joan

Vaig percebre caure el cap endavant contra la meva voluntat durant uns segons, pot ser ni això, però van ser els necessaris per encendre les rialles de les dides de la sala A. La son m'estava guanyant la batalla. L'infant no se'n va adonar i seguia mamant amb tranquil·litat, els ulls clucs i una de les seves petites mans acariciant el meu pit esquerre.
- Maria hauries d'anar a preguntar-los si això és normal - em va dir amb una veu suau i empàtica la Rosa tot recollint-me un dels cabells a sota la còfia.
Mentre sentia com se m'estrenyia la gola pensant que tenia raó, jo em repetia allò que el doctor Olivares em va dir a l'inici, és pel bé de la ciència, és pel bé de la humanitat.
Aquella tarda, rodejant de nou l'edifici roig i imponent que acollia en Joanet als matins, contemplava aquella gent que podia entendre el món més enllà del que veia jo. Aquella gent que sortien als diaris, dels qui em parlava el pare i em va fer despertar la curiositat per la ciència. Em retornava al passat on dia darrere dia ell cançonejava allò de si no fos perquè no tenim ni per menjar, si no fos perquè no entenc de lletres ni números, si no fos... si no fos perquè la vida no li fou justa, podria haver estat entre aquella gent que mirava al cel i entenia d'estrelles. I jo potser també.
Vaig esperar com de costum a l'esglaó de dalt de tot del pavelló D. Allà, assegut a terra hi havia un jove que em va saludar aixecant el cap. El vaig respondre de la mateixa manera i me'l vaig mirar de reüll. Tenia uns fulls blancs plens de gargots incomprensibles per mi i els anava girant cap a un costat i l'altre com si també fossin incomprensibles per ell.
No van passar més de dos minuts i la porta de davant nostre es va obrir i va sortir de dins la doctora Ortiz amb en Joanet plorant als braços. Me'l va passar, em va precipitar un fins demà i, quan estava a punt de tancar la porta, dels meus llavis van començar a lliscar paraules:
- Disculpi doctora Ortiz, alguna cosa no va bé. En Joanet no dorm. Tremola sovint, inclòs xiscla molt. Viu atemorit.
- És pel bé de la ciència senyora Maria, pel bé de la humanitat. Fins demà - Em va etzibar, es va donar la volta i va tancar la porta.
El noi dels papers indesxifrables em va cridar l'atenció i fluixet em va dir:
Demà vingui trenta minuts abans que de costum.
Desconec perquè, però vaig afirmar amb el cap.
L'endemà vaig sortir de l'hospici tan ràpid com vaig poder i, allà, a l'hora encomanada el dia anterior, m'esperava el jove dels papers.
- Vingui- em va dir.
El vaig seguir fins a una porta situada ben bé sota les escales. El jove va obrir-la suaument i, tanmateix, aquesta va grinyolar.
- Ara no hi trobarà ningú, vagi endavant fins no poder més i, aleshores, posis de quatre grapes i segueixi pel passadís de l'esquerre fins que vegi entrar claror d'una petita finestra.
Vaig fer el que em va dir i això em portà per un passadís buit envaït pels xisclets d'un nadó i l'olor ofensiva a resclosit. La vista es va habituar ràpid a la manca de llum fins a arribar a prop de la finestra que el jove havia anomenat. Quan el cor se'm va calmar, em va deixar sentir els plors amb més intensitat i em vaig sentir prou valenta per mirar-hi dins. Lentament, em vaig posar de genolls, allò em permetia deixar el nas sota la finestra. I aleshores, immediatament, vaig deixar de respirar, dels ulls van començar a brollar llàgrimes i la boca de l'estómac volia esputar àcid. A l'esfereïdora escena hi havia en Joanet entre el plor i el xisclet, atemorit, implorant sense mots ajuda, estirat al terra del laboratori. La doctora Ortiz prenia apunts, el doctor Olivares se'ls dictava.
- Meravellós, Helena, meravellós! La gallina dels ous d'or! Molt millor que la immunda proposta d'en González. Hem aconseguit posar la conducta emocional sobre una base científic-natural. Ja no cal el so estrident, tampoc la rata! Amb l'os de peluix n'hi ha prou.
La por em paralitzava el cos, no em permetia entrar dins l'habitació mes el cap va saber que fer.
Vaig girar cua de la mateixa manera que havia vingut, acompanyada d'un nou sentiment fruit de la ràbia i la culpabilitat.
Amb el foc controlat i les llàgrimes eixugades, vaig recollir en Joanet puntual.
-Fins demà - digué la doctora Ortiz.
-Fins demà - vaig respondre fredament.
Vaig abraçar el meu fill intensament i, a cau d'orella, li vaig xiuxiuejar:
- Ni per la ciència ni per la humanitat.
  • Hits: 175

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA