L’hostaler

Si, així era. El meu company era algú molt estimat a la comarca. La seva fonda centenària arran de mar havia estat el punt de trobada des de molt abans que ell nasqués. S’hi servien unes menges delicioses, per llepar-se’n els dits. El que més sorprenia, però, era la frondosa decoració del restaurant. Cada parcel·la d’aire feia l’olor densa però fresca dels hivernacles. Semblava que els ficus i els geranis es podien posar a parlar amb els clients en qualsevol moment. Quan ja tancàvem la paradeta, entre glop i glop, sempre deia als seus opulents comensals que no n’estava del tot content, que el que ell voldria és omplir-la d’algues, però que per això haurien de fer cuina d’immersió. La gent reia, era l’ànima de la festa del seu palau de llamàntols i tovalloletes de llimona artificial.

Només creuar l’ampit de la porta de casa, però, la metamorfosi era instantània. La greixosa carn de les galtes es feia aspre i tot eren retrets cap a mi. El servei no havia estat acurat i la faldilla era massa curta. I jo em quedava allà estàtica mentre m’etzibava ràfegues de verí en cada gota d’aquell alè mescla d’aiguanaf i de putrefacció interdental.

I és que la meva existència era merament un apèndix de la seva. M’havia convertit en un titella pusil·lànime. Cada dia descobria massa tard fins on havien arribat el seus tentacles per manipular un nou aspecte de la meva vida. Això sí, sempre li sobrava temps per cuidar cada detall de la vegetació de la casa i de la fonda. Mentre hi havia claror, la competència per l’oxigen es feia exasperant i la condensació feia de l’ambient una terrible selva on la mort s’hi respirava a cada pas.

Cregui’m, el que no hagués pensat mai és que la seva crueltat arribaria tan lluny. Un matí em vaig llevar menys pesada i amb les pells estranyament fermes. Sentia una sensació laminosa al pap i al plec de les aixelles, com si tot el meu cos estigués encotillat. Un calfred em va electritzar tot el cos. Una borra em brotava al voltant del melic i m’emblanquinava la panxa i les puntes del...disculpi! Aparti’s si us plau o li faré mal. No em pensava que passés justament ara, en plena declaració. No li voldria pas treure un ull amb la branqueta que intenta sortir-me d’entre les arrugues del colze.

Doncs el que li deia, el molt desgraciat va trucar al seu amic genetista per tal d’ordir el seu pla. Una nit mentre dormia em van insuflar clorofil·la a totes les cèl·lules. Suposo que era tot un triomf per un tirà com ell controlar-me fins i tot la genètica. No sé si el seu objectiu inicial era col·locar-me en un racó buit d’entre el taulell i la porta del rebost, però en un atac d’ira, va queixalar-me una fulla tendra que em sortia del mentó.

I així va ser, comissari, com l’exitós restaurador va adonar-se’n que no només havia fracassat en el desig de convertir-me en alga, sinó que tant d’odi acumulat m’havia convertit en una plançó de belladona, i que les substàncies metzinoses ja fluïen ràpidament per les seves cavitats. Això no es pot considerar assassinat, oi, senyor policia?

Gal.la Nin i Cucurull
  • Hits: 195

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA