Skip to main content

Paral·lelismes entre l'afàsia semàntica i la semipermeabilitat lingüística de la interfície cultural. Noves perspectives

- Com li has dit?
- Divulgació - El tema de conversa ha acabat degenerant a tòpics que acaricien perillosament la blasfèmia -. No m’ho invento. A la biblioteca del meu besavi hi havia un llibre que en parlava. Es veu que durant una temporada hi va haver gent que es dedicava a explicar el que deien els Científics.
- I què els va passar?
Una pregunta estúpida, com la majoria de les preguntes que fa el Rob. Per la mirada ràpida que ha fet a banda i banda, i pel seu to de veu més baixet, es nota que li fa vergonya estar parlant d’aquestes coses.
- Que es van quedar sense feina, òbviament.
El passeig ens ha dut cap al límit intern de la ciutat. Un edifici institucional d’aspecte prepotent - d’aquells amb pilars de pedra molt més gruixuts del necessari, i pisos massa alts, i escales per arribar a la planta baixa – trenca la monotonia del Mur. Tècnicament, tothom pot creuar el Mur a través d’aquesta duana, però a la majoria de gent no li interessa. Els qui viuen a l’espai intramurs ja tenen tot el necessari, o poden demanar que els ho proporcionin. I a la resta de ciutadans, senzillament, no se’ns ha perdut res allí.
- Sabies que als exàmens d’enguany van agafar el fill petit de l’Alba? Una llàstima, tan maco com era.
Sí, sí que ho sabia. Tots els meus amics casats viuen amb por que els seleccionin els fills per un programa d’educació avançada, i ho entenc. No és que no s’hagin de poder tornar a veure mai més, però...
- Perdó. Farmàcia?
Una noia jove se’ns ha apropat per l’esquena mentre parlàvem. El Rob ha assenyalat un carrer proper i li ha indicat amb signes com arribar a la farmàcia més propera. No és que valgui la pena intentar-se comunicar amb ells d’una manera més elaborada, però tot i així la seva resposta m’ha semblat excessivament freda. Aquesta, com a mínim, havia dit «perdó».
No és tan estrany trobar-se’n algun d’extraviat tan a prop del Mur. De fet, uns metres enllà hi un grup de persones assegudes en un banc que, per com es mouen, deuen ser Científics.
- Però no ho entenc, Marc. Perquè haurien de voler explicar la ciència a la gent que no son Científics? I com ho feien?
- Jo què sé! - La veritat és que el llibre del meu besavi ho explicava bastant bé, però em fa cosa dir-li al Rob, i sembla que amb aquesta resposta ja ha perdut l’interès en el tema. O potser s’ha adonat que no val la pena seguir preguntant.

- - - - - - - -

- No t’agradaria entendre què diuen, a vegades? - La pregunta només m’ha guanyat unes quantes aixecades de cella, com si acabés dir una bajanada. Continuo – Per què no podem aprendre el seu idioma? Ells tenen persones especialitzades en aprendre múltiples idiomes, no? Perquè nosaltres no podem?
Aquestes preguntes no es fan. No entre Científics. Però els meus amics ho entenen, encara que sigui només una mica. Potser si segueixo insistint, algun dia no seré l’única que se sent així. De moment els he convençut que surtin amb mi a la ciutat, tot i que encara no s’atreveixen a marxar gaire lluny del Mur.
- No entenc per què segueixes insistint amb el tema, Iria. Si tant t’interessa la societat, t’hauries pogut fer sociòloga.
Tothom riu de l’acudit. Jo no. Potser en un altre moment m’hauria fet gràcia, però ara m’he fixat en dos homes d’uns trenta anys que acaben d’entrar a la plaça. Un d’ells desprèn el clàssic aire de refinada mediocritat que tant sembla agradar als ciutadans. L’altre, però, sembla perdut en els seus pensaments, si és que un ciutadà pot tenir-ne.
M’aixeco del banc i, no sense provocar més d’un crit d’esglai entre els meus col·legues, m’apropo a la parella. Els demano on puc trobar un bar. Crec. Educadament, en el seu idioma. No sé gaire paraules, però per la seva reacció diria que no he estat tan educada com volia. Vull anar a un bar perquè, tot i que al Campus en tenim, un dia vaig sentir que el Boris deia que els bars de la ciutat no tenen res a veure amb els del Campus. Ai, el Boris, què se’n deu haver fet?
  • Visites: 122