Blau, blau, blau, és el vestit que porto.

Tot era tal com es descrivia al formulari d’inscripció. La sala on treballarien era fosca i humida. Les parets i el sostre eren de pedra, de textura irregular. Una trista bombeta, penjada del sostre, il·luminava l’estança tènuement. No hi havia cap finestra ni cap altra porta que la d’entrada. S’hi estaria tres mesos, tancada en aquella sala. Sense comunicació amb l’exterior, però amb la companyia d’altres artistes de diferents especialitats. Els havien seleccionat per crear conjuntament la millor obra d’art de tots els temps.

Feia tan sols uns minuts que havia girat el pom de la porta que la conduïa a la seva nova aventura, i encara se sentia aclaparada per la immensitat de prestatgeries que recobrien aquella sala humida i poc il·luminada. Tot estava tan ben ordenat... Feia goig de veure-ho! Els seus ulls només feien que recórrer totes aquelles capses blanques i rodones de damunt dels prestatges. Capses i capses farcides d’hidrats de carboni, de sucres, d’àcids grassos de cadena curta, d’àcids grassos de cadena llarga, de proteïnes làctiques... Com les decoraria totes aquelles capses? La seva ment només feia que voleiar entre aquell munt de possibilitats creatives!

Ja no podia aguantar-se més les ganes de començar, estava emocionadíssima! Els nervis se li enfilaven i se li acomodaven ben endins, reclosos en un petit raconet del seu cos. Les idees se li amuntegaven al cap sense poder-les frenar. I llavors, al fons de la sala, va descobrir-hi les seccions de colors i perfums. Ai, mare! L’emoció desfermada de saber-se lliure per utilitzar aquell bé de Déu de materials se l’emportava. Amb quin color pintaria?, pensava. El blau solia donar un toc intens i penetrant que ja coneixia, però en l’última obra de P. roqueforti hi apareixien unes tonalitats verdoses envejables amb les que tenia ganes de treballar.

I l’olor? Quina combinació de perfums podia fer servir aquest cop? A casa havia trastejat amb el romaní i les herbes provençals i fins i tot amb rentats de ratafia, però ho trobava massa típic... Potser la cendra d’escorça de pi era un bon recurs per donar-li un toc personal. O encara millor, de roure! O d’alzina o de... Un cop sec la va fer emergir d’entre tot aquell batibull de pensaments. Es va girar d’un sobresalt i va notar que l’organitzadora de l’estada els estava cridant l’atenció. Ja tindrien temps per pensar. Ara l’havien d’escoltar per saber com funcionaria tot plegat. Tindrien tres mesos per utilitzar lliurement tots els materials que els vingués de gust. El producte resultant era una col·laboració entre els diferents artistes, però podien escollir entre definir unes característiques comunes entre tots o bé deixar que cadascú aportés la seva visió individual. Es van sentir algunes exclamacions encuriosides i un murmuri va recórrer la sala. Semblava que aquesta última idea els fascinava a tots. Com més creatius i diversos fossin, més sorpreses s’endurien els clients quan tastessin l’obra final! El més important era que no s’adormissin i treballessin colze a colze per complir amb l’encàrrec.

I així ho van fer. Van treballar intensament. Durant setmanes. En un no parar d’experimentar i de crear. Era engrescador pensar que fins al darrer dia no sabrien quin efecte havien tingut les seves decisions sobre l’obra final. Però, malgrat l’emoció, aquesta incertesa li generava una estranya sensació d’ofec. D’inseguretat. De no saber si ho estava fent prou bé. Maleïda síndrome de la impostora! Quines ganes que poguessin admirar el resultat final per espolsar-se totes les pors del damunt.

I entre pors i il·lusions, van passar els tres mesos. El gran dia havia arribat. Els havien promès que l’obra es vendria per tot el territori. Que grans experts en parlarien i n’explicarien delícies tots els mitjans. I certament, les crítiques i lloances no es van fer esperar. Omplien portades, destacaven en grans titulars: “Un bocí de sabor per als més atrevits”, “L’últim experiment formatger de la Masia Serarols ha donat uns resultats deliciosos”, “Blau de Serarols, premiat com a millor formatge blau del 2022 segons els World Cheese Awards”...

Totes les notícies anaven acompanyades d’una fotografia de l’equip. Al davant de tot hi havia en Lactobacillus lactis, l’Streptococcus thermophilus i en Lactobacillus delbrueckii. Eren els encarregats de fermentar la llet, coagular-la i acidificar-la per facilitar la feina a la resta de membres de l’equip, representats a la fila del darrere. Allà hi havia en Penicillium camemberti, en Geotrichum candidum i en Penicillium roqueforti. I al bell mig hi era ella, somrient, satisfeta per la textura i sabor que havien aconseguit pel Blau de Serarols. Estava tant feliç que fins i tot n’havia escrit una cançó: “Blau, blau, blau, és el vestit que porto. Blau, blau, blau, és tot el que jo tinc. Perquè m’agrada el blau del formatge i el meu amic és un formatger”. Ja tenia ganes de tornar-hi!