Skip to main content

Desídia tèrmica

Els termòmetres es fonen i la vegetació crema ferotgement. Interrompem, durant uns dies, el pensament monogràfic de l’onada de Covid per centrar-nos en l’onada de calor. Que com a emergència - la climàtica - no està superada ni de ben lluny, ni coneixem vaccí esperançador.

Faig mitja volta estirada al llit, com un filet socarrimat a la paella, i tracto sense èxit d’obviar aquesta xafogor que em treu la son. Cap per avall l’exhalació del meu diòxid de carboni m’apuja la temperatura corporal fins fer-me desistir la son i l’assossec. La meva pròpia medecina.

Dubitativament em debato entre deixar finestres tancades amb persianes baixades per no deixar entrar l’enemic i finestres obertes amb persianes aixecades per obligar-lo a sortir. Desitjaria abandonar aquest cos tòrrid i enganxós per esdevenir una millor termoreguladora, ser la guineu de Rüppell (Vulpes rueppellii), capaç de tolerar les temperatures extremes del desert. Em manquen, entre altres aptituds, unes orelles més grans per poder refrigerar el cos i un pixum més concentrat per estalviar la pèrdua d’aigua. Com a estratega sóc un nyap: no faig més que deixar passar els minuts en el cercle viciós d’emplenar ampolles per posar-les a la nevera, beure’m l’aigua fresca i anar al lavabo. Costa d’entendre que primer s’extingeixi ella i no pas jo.

El ventilador em dispara l’aire calent del menjador i em teletransporta al carrer: ara camino per sobre d’una reixa de ventilació que m'embolcalla amb una bafarada d’aire calent d’ultratomba de baix a dalt, ara m’imagino plàcidament suant a l’andana del metro en una espera que se’m fa eterna. I ves que no m’he mogut del sofà i ja tinc ganes de tornar a casa per experimentar el moment plaent de travessar el portal, fresc com un càntir. Ara desitjaria ser càntir, pou, aljub. Que no tinc prou amb nodrir-me d’amanides i gelats i ruixar-me amb el difusor d’aigua, alternant un rajolí per l’aloe, un altre per a mi. Que sento que la força de la gravetat em xucla terra endins per obligar-me a arreplegar la tensió que m’ha caigut ben avall.

M’amputo el sofà de la resta del cos i em dutxo amb aigua tèbia. Atresoro aquests tres minuts de semiglòria que em desperten, per fi, la ment. I si m’agosarés a fer-me un te ben calentó per obligar el cos a transpirar per incrementar la sudoració i rebaixar així la temperatura corporal? Però trec un peu de la dutxa i torno a recordar la mediterraneïtat que m’envolta: aquí no hi ha qui s’evapori, aquí la moda tèxtil de l’estiu sempre és la capa de suor.

Retorno a ser diana del ventilador i jugo amb les velocitats, que la més alta em molesta als peus, que la més baixa no m’arriba a la cara. Provo amb el trencaclosques de les distàncies per pal·liar aquesta calitja anguniosa. Prou. No puc més. M’inflo de determinació per fer la llarga travessia en transport públic fins la platja. Substituiré els meus debats interns de ventiladors i finestres pels de protector solar, sorra i mar.

I enmig d’aquesta angoixa trobo un sentiment molt nostrat, que em resisteixo a deixar que canviï, la meravellosa sensació de menfotisme estètic en tornar de la platja. Si a l’anada el meu cervell torrat ha considerat oportú parar-se a rumiar sobre el decòrum - que no es vegi massa el banyador sota la roba, recull-te els cabells suats poc lluïdors - a la tornada l’anhelat benestar tèrmic sembla haver activat els circuits neuronals que distorsionen la realitat, el temps i l’espai. Ni em preocupa la roba mullada, ni la sorra als peus, ni els cabells despentinats. Per una estona aconsegueixo apagar, també, l’interruptor de l’ecoansietat - sempre engegat en segon pla - i deixo de pensar el present i el futur que ens vindrà.

Però no dura gaire aquest goig, perquè al capvespre torno a estar ingènuament sorpresa de què el sol marxi però no la calor i renego dels meus ofecs mentre l’asfalt sec bull, nostàlgic de les pluges torrencials que el final de l’estiu ens portarà com a conseqüència d’una mar reescalfada. Torna a ser nit d’insomni i vapor d’aigua; cloc els ulls i em deixo endur per la desídia fins que onada rere onada, tard o d’hora s’acabi consolidant l’oceà.
  • Visites: 181