El secret de l'eterna joventut
- “Bon dia i benvingudes i benvinguts a “Safareig cel·lular”. En el darrer programa, vam tenir un interessant debat sobre com les obres en el reticle endoplasmàtic, que ja porten mes de 2 anys, havien afectat el transport de vesícules cap al Golgi. En el programa d’avui, tenim en exclusiva els cromosomes per parlar-nos sobre l’envelliment que estan patint i quines han estat les causes d’aquest fenomen. Primer de tot, com us vau assabentar que la cèl·lula havia començat a envellir? – va introduir el presentador d’antígens.
- Doncs, fins fa una estona estava gaudint de la fase S tan tranquil·lament, quan de sobte durant la replicació del meu ADN, l’ADN polimerasa es va adonar que havia empetitit. Un cop començada la mitosi, ho he comentat als meus companys/es i efectivament m’han confirmat que era així – deia el cromosoma 1 tot mirant-se el buit que havia deixat la pèrdua dels seus extrems.
- A mi m’ha passat el mateix, m’han robat els TELÒMERS! – exclamava el cromosoma 13 indignat.
“I a mi, i a mi, i a mi” – anaven responent tots els parells de cromosomes de la cèl·lula amoïnats.
- Sembla ser que és un problema molt greu en que tothom s’ha vist afectat – va concloure el presentador d’antígens.
- Necessitem explicacions, des de llavors ens sentim desprotegits! - cridava el cromosoma 21 que tenia fama de ser petit però amb molt caràcter.
- Una cosa sabem del cert, quan vam denunciar el cas a la membrana nuclear ella ens va dir que cap molècula no autoritzada havia entrat dins el nucli en les darreres hores. Per tant, estem segurs que el culpable és algú de nosaltres – concloïa el cromosoma 6.
Va sonar música de tensió i van aparèixer uns llamps de fons. Al mitocondri li encanten els efectes especials i el safareig i, és clar, no perdia el temps.
- Hi ha alguns cromosomes que sempre han tingut enveja dels que aportem mes material genètic a la cèl·lula, degut a la nostra major llargada – apuntava el cromosoma 1 que no havia dit res fins llavors – i no miro a ningú – va afegir.
- Disculpa? Espero que no ho estiguis dient per nosaltres – va respondre el cromosoma 21 indignat.
- Mes val qualitat que quantitat – va afegir el cromosoma 20.
- Veieu el que us he dit, uns envejosos! – tornava a dir el 2.
- Com dius?! Potser el lladre ets tu que no pares de culpabilitzar als altres. Es rumoreja que cada dia ets mes llarg però no guanyes intel·ligència no, sinó que augmenta la teva estupidesa – deia indignat el cromosoma 19.
L’ambient s’anava caldejant. Els cromosomes s’anaven dient el que pensaven uns dels altres i el lladre no sortia per enlloc. El temps transcorria de pressa i la situació era cada cop mes tensa, ja estàvem a la metafase, què passaria quan arribés l’hora de la divisió cel·lular?
- La meva intuïció em diu que el cromosoma 4 hi té alguna cosa a veure. Un dia el vaig veure flirtejant amb la telomerasa d’una cèl·lula mare veïna. Què dius a la teva defensa? – va dir el 5, veí molt proper del 4.
- Això no és cert! La “telo” i jo no tenim cap mena de relació! – va excusar-se ràpidament.
“QUEDEN 5 MINUTS PER ENTRAR A L’ANAFASE” – va sonar des dels altaveus. El missatge va provocar el caos dins el nucli cel·lular. Alguns cridaven, d’altres ploraven. Davant de la gravetat de la situació, el cromosoma 5 va continuar insistint:
- Confessa que ets tu 4, sense els telòmers estem destinats a la apoptosis, tant tu com nosaltres. Ens necessitem conjuntament per poder sobreviure. Sé que ets tu, si us plau, confessa! – suplicava el 5.
Es notava el nerviosisme del 4, la cromatina que a hores d’ara ja estava ben condensada, es movia de forma incontrolable. “QUEDEN 3 MINUTS PER L’ANAFASE”.
- He estat jo, ho reconec – confessava el 4 finalment - ho sento molt. Vaig trobar en els telòmers la font de la meva joventut i una forma de captar l’atenció de la “telo”. He estat un egoista, no sabia que la situació seria tan greu – deia mentre plorava desconsoladament.
- Torna’ns els telòmers, no queda temps! Ràpid! – van cridar uns quants parells de cromosomes i les seves respectives cromàtides.
Llavors el 4 es va treure la gorra i els mitjons dels seus braços i uns llargs telòmers van sobresortir. Eren esplèndids, plens de vida! Els va repartir entre els seus companys i...“3,2,1 ANAFASE, TELOFASE, CITOQUINESIS”.
- Doncs, fins fa una estona estava gaudint de la fase S tan tranquil·lament, quan de sobte durant la replicació del meu ADN, l’ADN polimerasa es va adonar que havia empetitit. Un cop començada la mitosi, ho he comentat als meus companys/es i efectivament m’han confirmat que era així – deia el cromosoma 1 tot mirant-se el buit que havia deixat la pèrdua dels seus extrems.
- A mi m’ha passat el mateix, m’han robat els TELÒMERS! – exclamava el cromosoma 13 indignat.
“I a mi, i a mi, i a mi” – anaven responent tots els parells de cromosomes de la cèl·lula amoïnats.
- Sembla ser que és un problema molt greu en que tothom s’ha vist afectat – va concloure el presentador d’antígens.
- Necessitem explicacions, des de llavors ens sentim desprotegits! - cridava el cromosoma 21 que tenia fama de ser petit però amb molt caràcter.
- Una cosa sabem del cert, quan vam denunciar el cas a la membrana nuclear ella ens va dir que cap molècula no autoritzada havia entrat dins el nucli en les darreres hores. Per tant, estem segurs que el culpable és algú de nosaltres – concloïa el cromosoma 6.
Va sonar música de tensió i van aparèixer uns llamps de fons. Al mitocondri li encanten els efectes especials i el safareig i, és clar, no perdia el temps.
- Hi ha alguns cromosomes que sempre han tingut enveja dels que aportem mes material genètic a la cèl·lula, degut a la nostra major llargada – apuntava el cromosoma 1 que no havia dit res fins llavors – i no miro a ningú – va afegir.
- Disculpa? Espero que no ho estiguis dient per nosaltres – va respondre el cromosoma 21 indignat.
- Mes val qualitat que quantitat – va afegir el cromosoma 20.
- Veieu el que us he dit, uns envejosos! – tornava a dir el 2.
- Com dius?! Potser el lladre ets tu que no pares de culpabilitzar als altres. Es rumoreja que cada dia ets mes llarg però no guanyes intel·ligència no, sinó que augmenta la teva estupidesa – deia indignat el cromosoma 19.
L’ambient s’anava caldejant. Els cromosomes s’anaven dient el que pensaven uns dels altres i el lladre no sortia per enlloc. El temps transcorria de pressa i la situació era cada cop mes tensa, ja estàvem a la metafase, què passaria quan arribés l’hora de la divisió cel·lular?
- La meva intuïció em diu que el cromosoma 4 hi té alguna cosa a veure. Un dia el vaig veure flirtejant amb la telomerasa d’una cèl·lula mare veïna. Què dius a la teva defensa? – va dir el 5, veí molt proper del 4.
- Això no és cert! La “telo” i jo no tenim cap mena de relació! – va excusar-se ràpidament.
“QUEDEN 5 MINUTS PER ENTRAR A L’ANAFASE” – va sonar des dels altaveus. El missatge va provocar el caos dins el nucli cel·lular. Alguns cridaven, d’altres ploraven. Davant de la gravetat de la situació, el cromosoma 5 va continuar insistint:
- Confessa que ets tu 4, sense els telòmers estem destinats a la apoptosis, tant tu com nosaltres. Ens necessitem conjuntament per poder sobreviure. Sé que ets tu, si us plau, confessa! – suplicava el 5.
Es notava el nerviosisme del 4, la cromatina que a hores d’ara ja estava ben condensada, es movia de forma incontrolable. “QUEDEN 3 MINUTS PER L’ANAFASE”.
- He estat jo, ho reconec – confessava el 4 finalment - ho sento molt. Vaig trobar en els telòmers la font de la meva joventut i una forma de captar l’atenció de la “telo”. He estat un egoista, no sabia que la situació seria tan greu – deia mentre plorava desconsoladament.
- Torna’ns els telòmers, no queda temps! Ràpid! – van cridar uns quants parells de cromosomes i les seves respectives cromàtides.
Llavors el 4 es va treure la gorra i els mitjons dels seus braços i uns llargs telòmers van sobresortir. Eren esplèndids, plens de vida! Els va repartir entre els seus companys i...“3,2,1 ANAFASE, TELOFASE, CITOQUINESIS”.
- Visites: 88