La patacada

Tot i ser vora el capvespre, a l’interior de la cova el temps semblava aturar-se. El mercuri dels termòmetres quedava atrapat als 11 graus centígrads, la humitat saturava l’atmosfera i al respirar es formaven opaques bafarades de vapor d’aigua. La llum, incapaç el dia d’envair la penombra de la caverna, provenia d’unes petites llanternes de gèlid escalf. Però tot això eren molèsties insignificants, ximpleries, comparat amb el sentiment de sorpresa, d’emoció, d’aventura fins i tot, que sentia cada cop que desenterrava un nou os d’animal, o quan contemplava, potser per primera vegada en mil·lennis, el fil d’un bell bifaç de sílex, tallat per les destres mans d’algun Neandertal. Havien estat unes setmanes magnífiques d’excavació, i en aquella darrera tarda, tot l’equip es trobava recollint el material que encara romania esbalandrat pel jaciment. Ell, que potser encara estava mig esbalaït per aquell metacarp d’os de les cavernes que tot just havia trobat uns minuts abans, només arribà a sentir: -... compte amb la quadrícula!- i a continuació caigué de cap contra el sòl de la cova. Quedà, tot llarg com era ell, estirat entre dues quadrícules i amb el peu mig entrelligat amb els fils que les delimitaven. S’aixecà remugant i es palpà el cap, descobrint-se un important bony al bell mig del front. > pensà mentre s’espolsava la sorra dels genolls, que havien quedat plens de detrit de la caverna. Escodrinyà al seu voltant, i sorprès, s’adonà que tot el material ja havia estat recollit pels seus companys. -Aquests m’han deixat aquí tirat i han corregut a celebrar la campanya!- remugà enfurismat mentre enfilava cap a l’entrada de la cova. Efectivament, ni tan sols la furgoneta que cada dia els transportava al jaciment estava present. Ja era negra nit. > va pensar, i tornà a entrar a l’interior de la caverna en busca de la seva jaqueta. Com que s’havien endut les llanternes, tot estava fosc, i començà a palpar a cegues el terra, a veure si aconseguia trobar l’abric. -I això?- preguntà a l’eco de la cova. Alguna cosa, potser una pedra esmolada, acabava de fer-li un petit tall a la mà. S’ho apropà a pocs centímetres dels ulls, a veure si podia guipar malgrat la penombra, i gairebé deixà anar un crit d’eufòria al reconèixer-hi una punta de fletxa magnífica. -Mosterià, seguríssim!- exclamà -però aquest estat de conservació és excepcional, impossible! No m’ho puc creure-. Seguí cercant en el terra de la cova i en pocs minuts trobà moltes més puntes, raspadors, lasques, destrals de mà... un conjunt extraordinari d’utensilis perfectament conservat. Allò era extraordinari, com podien haver-ho obviat durant aquelles darreres setmanes? Recordà llavors que duia una caixa de mistos a la butxaca. No s’ho pensà dues vegades i encengué un. Al seu davant, s’estenia un espectacle impossible de creure. A més de centenars d’aquells instruments de pedra d’índole diversa, hi havia les restes d’una foguera, pells d’animals i una tosca flauta de fusta trencada. > pensà desconcertat. Encara pestanyejava atònit davant d’aquell miracle quan discerní dos reflexos en la part més interior de la cova. Per pur instint, retrocedí sense adonar-se del que feia, mentre l’os que duia estona observant-lo s’abalançava sobre ell. Corregué com pogué pel pendent de la caverna, però just abans de l’entrada, quan gairebé copsava el cel nocturn altre vegada, s’entrebancà i caigué aparatosament a mercè de la bèstia. Aquesta s’acostà lentament fins que el seu enorme crani d’úrsid es trobava a pocs pams d’ell. L’animal esbramegava amb un so ronc. Tancà els ulls, esperant l’atac de l’animal, però en comptes dels seus ullals clavant-se en la carn sentí com un fregall raspós i humit refregava el seu rostre. Admirat, observà com l’os li llepava la cara sense perill. Encara pogué somriure abans que la visió s’esborronés i l’os adquirís les faccions d’un dels companys d’excavació. Amb un pany humit, li fregava el front, mentre algú exclamava darrere seu: -...ostres, quina patacada...-.