A l'altra banda del laberint & Dins el laberint
A L'ALTRA BANDA DEL LABERINT
Avui és un dia especial: farem la prova número 100. No soc gaire entusiasta de la numerologia, però m'agrada pensar que un nombre tan rodó és idoni per a que les coses vagin rodades. Estic nerviosa, no ho puc negar, però també emocionada. Si tinguéssim èxit la vida de les persones diabètiques canviaria radicalment. "Que orgullós que estaria l’avi!" I llavors els sopars de nadal s'omplirien de joia i nostàlgia per no haver arribat a temps, pel que podria haver estat si la causalitat no fos tan estricte. A la feina tot serien aplaudiments i admiracions, i jo en trauria pit però només una mica, perquè tot això no és per mi, és pels avis que sí que hi són a temps... Entro al laboratori amb pas decidit quan el veig arraulit al racó de sempre, i de cop la seva vulnerabilitat se'm condensa al damunt, feixuga, enganxosa. Sé que ell no m'entén, que les seves preocupacions són unes altres, però creuem mirades i els seus ulls inquiets em demanen que provi d'explicar-li, que li justifiqui tant d'esforç. Jo, en canvi, només puc oferir-li la mà esquerra, la mà de l'esquer, plena de menjar. Aleshores se m'acosta ensumant-me amb aquell nasset tan bufó, i els bigotis em fan unes pessigolles agradables. Cap rastre de desconfiança ni retrets mentre la mà dreta prepara la injecció número 100.
DINS EL LABERINT
Quin fred que hi fa aquí! Potser hauria de bellugar-me una mica. Començo el recorregut de sempre: amunt i avall, amunt i avall. M'entrebanco amb la cua, però la meva poca traça més aviat em fa riure, mira que en soc de maldestre! I torno amunt i avall, amunt i avall sense parar. Espero que avui em vingui a veure aquella noia d'ulls blaus, sempre és tan afectuosa! M'acaricia amb la mà dreta i em dona menjar amb l'esquerra, i un calfred agradable em recorre sencer. Normalment no en tinc de fred, sabeu? Però en aquesta època de l'any se'm canvia el pelatge i les ràfegues d'aire troben espais per on escolar-se.
Veig que la dona sí que ha vingut. La miro perquè és l'única manera que conec per a mostrar-li com de content estic de veure-la. I la mà esquerra m'ofereix el menjar de sempre. Que n'és de bo, quina gana que tenia! Però, on són avui les carícies?
Avui és un dia especial: farem la prova número 100. No soc gaire entusiasta de la numerologia, però m'agrada pensar que un nombre tan rodó és idoni per a que les coses vagin rodades. Estic nerviosa, no ho puc negar, però també emocionada. Si tinguéssim èxit la vida de les persones diabètiques canviaria radicalment. "Que orgullós que estaria l’avi!" I llavors els sopars de nadal s'omplirien de joia i nostàlgia per no haver arribat a temps, pel que podria haver estat si la causalitat no fos tan estricte. A la feina tot serien aplaudiments i admiracions, i jo en trauria pit però només una mica, perquè tot això no és per mi, és pels avis que sí que hi són a temps... Entro al laboratori amb pas decidit quan el veig arraulit al racó de sempre, i de cop la seva vulnerabilitat se'm condensa al damunt, feixuga, enganxosa. Sé que ell no m'entén, que les seves preocupacions són unes altres, però creuem mirades i els seus ulls inquiets em demanen que provi d'explicar-li, que li justifiqui tant d'esforç. Jo, en canvi, només puc oferir-li la mà esquerra, la mà de l'esquer, plena de menjar. Aleshores se m'acosta ensumant-me amb aquell nasset tan bufó, i els bigotis em fan unes pessigolles agradables. Cap rastre de desconfiança ni retrets mentre la mà dreta prepara la injecció número 100.
DINS EL LABERINT
Quin fred que hi fa aquí! Potser hauria de bellugar-me una mica. Començo el recorregut de sempre: amunt i avall, amunt i avall. M'entrebanco amb la cua, però la meva poca traça més aviat em fa riure, mira que en soc de maldestre! I torno amunt i avall, amunt i avall sense parar. Espero que avui em vingui a veure aquella noia d'ulls blaus, sempre és tan afectuosa! M'acaricia amb la mà dreta i em dona menjar amb l'esquerra, i un calfred agradable em recorre sencer. Normalment no en tinc de fred, sabeu? Però en aquesta època de l'any se'm canvia el pelatge i les ràfegues d'aire troben espais per on escolar-se.
Veig que la dona sí que ha vingut. La miro perquè és l'única manera que conec per a mostrar-li com de content estic de veure-la. I la mà esquerra m'ofereix el menjar de sempre. Que n'és de bo, quina gana que tenia! Però, on són avui les carícies?
- Visites: 112