Skip to main content

Sempre amunt amb els nostres somnis!

De quan era petita la Laia en guarda molt bons records. Vivia en una vall fantàstica que li permetia gaudir de la natura. L’aigua, els animals, les plantes, jugar amb la neu i patinar pel glaç l’omplien d’energia, però alhora se sentia molt atreta per les altes muntanyes de més de 3.500 metres que contemplava des de la Vila Bostik, on residia. Aquí també hi tenia el seu camp base un escalador professional de projecció internacional, l’Enric Guillem, el sempre amunt li deien, que quan no estava d’expedició feia de guia de muntanya per aquelles contrades. Hi parlaven sovint i la Laia estava entusiasmada amb les proeses de l’esportista d’elit. L’amistat va anar creixent i ben aviat se la va començar a endur als seus entrenaments durant els quals li mostrava coves i abrics situats en llocs de difícil accés. S’hi avenien molt i formant cordada hi trobaven material de diverses èpoques, però sobretot prehistòric.

A la Laia tot allò li apassionava. Sempre tornava a casa emocionada, a voltes amb fòssils, i tot el que descobrien li contava a la seva àvia Paquita, la qual li va deixar un espai als baixos de l’habitatge perquè pogués tenir en exhibició les peces que trobava. Prèviament, les netejava, anotava quatre coses en la seva llibreta de camp i seguia investigant. Ben aviat va formar colla amb altres nens i nenes del poble, que es van anar entusiasmant amb la seva dèria per l’arqueologia. Quan van ser adolescents, més documentats a través d’Internet i amb l’ajut del professorat del batxillerat, van començar a organitzar excavacions de manera sistemàtica. Anaven al lloc on volien intervenir, delimitaven la zona, la dividien per quadres i cada vegada que obtenien una peça li dedicaven una fitxa on com a mínim hi escrivien les coordenades en què havia aparegut, l’estat en què es trobava, el material amb què estava feta, fotografies, dibuixos i totes les observacions que calguessin.

En paral·lel hi redactaven un quadern de camp, on cada dia hi registraven les principals activitats efectuades: des de com es distribuïen la feina, passant pels problemes que havien hagut d’afrontar, les noves troballes i com s’havia procedit a la seva extracció o els tractaments previs que calia fer in situ per garantir-ne la seva conservació.

En algunes ocasions havien obtingut peces tan excel·lents que fins i tot l’ajuntament del poble s’hi havia interessat i els havia ajudat a muntar exposicions senzilles i a fer xerrades per al públic en general. Socialitzant el que aprenien estimulaven a la població a estimar el seu patrimoni històric.

A mida que va créixer, a la Laia aquesta afició se li va anar transformant en una vocació i quan va acabar el batxillerat, i un cop superades les proves d’accés a la Universitat, va decidir formar-se per convertir-se en una arqueòloga professional. Va ser una etapa en què va gaudir molt, perquè combinava la teoria amb la pràctica d’excavacions, amb equips diferents, sobretot aprofitant les vacances d’estiu. En la recta final de la Universitat va superar un Erasmus, en una localitat petita d’altes muntanyes. Allí va poder gaudir de la seva doble passió: l’arqueologia i l’alpinisme. Va aconseguir integrar-se en un equip amb un projecte de recerca que es basava en l’estudi de diferents coves prehistòriques situades a més de 3.000 metres d’altitud. Concentraven l’excavació durant 15 dies a l’any. Tenien el camp base a pocs metres de les cavitats on intervenien. Uns xerpes els ajudaven a transportar el material que durant la resta de l’any analitzarien al laboratori. D’aquest estudi en sortirien importants articles científics, també idees per apropar l’evolució humana a la població i nous continguts per a les escoles, congressos, museus o centres d’interpretació, així com documentals, llibres...

Ja doctorada, va decidir emprendre el seu propi projecte i ho va fer tornant a les seves arrels, on havia descobert la seva afició de ben petita amb la seva àvia. Ara aquella localitat estava força solitària, li faltava vida i va pensar que recuperar la història de les primeres poblacions humanes podia aportar riquesa, empoderament i il·lusió al municipi. Va guanyar un concurs d’idees de la Generalitat i va poder crear una empresa de serveis, centrats sobretot en l’arqueologia i l’excursionisme. Ho va fer colze a colze amb una alpinista amiga. Una dècada després, han obert ja un centre d’interpretació gràcies a les troballes obtingudes, funciona un hostal que dona acollida als visitants, organitzen sortides a les altes muntanyes... Amb les seves passions i complicitats han donat vida a la localitat i als pobles de l’entorn. La comarca ha reeixit, s’han fet ja un nom i la Vila Bostik és un referent mundial en l’estudi de l’evolució humana i un centre turístic de qualitat gràcies a la ciència.
  • Visites: 97