Skip to main content

ALIEN

Portava un ésser dintre, una criatura desconeguda i inesperada que creixia i s’alimentava del seu cos, es construïa poc a poc en ella, però no era ella.
Tot i que sabia que l’embaràs no és important, només és el preludi d’una història, de vegades era aterridor, malgrat tot, estava estranyament feliç amb la situació.

Aquell matí tenía visita per fer la primera ecografía obstètrica. Dies abans la llevadora li havia entregat tot de tríptics i documents amb informació sobre els estudis de detecció de malformacions congènites, els va llegir i va signar el consentiment informat per fer totes les proves. Tothom ho feia i delien per tenir a l’abast les desitjades fotografies del seu fetus. Fotos d’un ser invisible per què estava amagat al seu ventre.
No tenía por de les exploracions ni tan sols del transductor vaginal, una mena de dildo fred i llefiscós empapat de gels conductors amb olor a medicament i a hospital.
En Pau li agafà de la mà impacient per conèixer el seu fillet o filleta, era tan tendre .No podía imaginar l’allau de estranyes sensacions que invaïen el seu cos. Els primers signes de metamorfosi amb prou feines eren perceptibles, no era només la inflor entre pubis i melic, era un altre cosa.
I llavors la mirada astorada de l’ecografista va confirmar les seves sospites. Sense dissimular la seva inquietud va marxar de la consulta.
- L’aparell no funciona bé, vaig a buscar un company amb més experiència.
Se'n va adonar que no hauria d’haver-lo mostrat, l’estava posant en perill, només necessitava silenci, foscor, calma i sobre tot anonimat.
En Pau intentava fer veure que no estava preocupat, temía per la salut del petit. Al cap i a la fi no el sentía, no podia percebre que estava perfectament bé i que tot allò era innecessari.
Va passar força estona fins que van aparèixer un parell d’homes amb bates de doctor i corbates de cap de departament i una dona amb unes ulleres petites que emmarcaven la seva mirada cansada. Amb prou feines van fer un bon dia i van ficar el cap al monitor. No amagàven l’excitació del descobriment. Discuten, regiraven el ratolí, feien medicions i comprobaven un cop i un altre el que els seus ulls no volìen veure.
Al final, perquè sempre hi ha un final, un dels metges es va dirigir a la parella i amb veu dolorosa els hi va confirmar el que en Pau temía.
-Ho lamento pares, el fetus sembla tenir malformacions severes. Analitzarem la sang de la mare per esbrinar si hI ha alguna alteració a l’ADN fetal, tindrem el resultat en 24 hores.
En Pau tremolos va preguntar allò que era obvi.
-És greu doctor?
-Ho és. Els éssers humans tenen 23 parells de cromosomes, és a dir 46 en total. Quan hi ha una trisomía en un cromosoma concret en trobem tres enlloc de dos i el total passa a ser 47. Això comporta alguns defectes físics que poden ser incompatibles amb la vida extrauterina. Vagin a descansar a casa, demà farem més proves. Hauran de meditar i valorar la possibilitat d’interrompre l’embaràs. Els puc assegurar que els serveis mèdics de l’Hospital farem tot el que estigui a les nostres mans per esbrinar quina és la causa dels defectes del seu fill.

L’obstetra no va tenir esma de dir-los que aquella criatura no tenia aspecte humà i que el que en realitat es proposaven era treure’l del cos de la mare per fer una autopsia, Va marxar en silenci deixant pas a la infermera que va apropar-se amb l’agulla d’extracció i una bateria de tubs per omplir.
Va tolerar la punxada en silenci, en Pau pensaba que estaba en shock com ell però ella només analitzava la situació. Tenía un dia per organitzar la fugida.

Desaparèixer embarassada, sola, sense identitat ni diners. Abandonar l’home que estimava i causar-li un dolor immens. Confiar que se'n sortiria. No deixar rastre, ni pistes, tan sols una breu carta de comiat per assegurar-se que no la buscarían. Parir. Amagar el seu fill. Sobreviure.
La meva mare no podía saber que em transformaría en contacte amb la atmósfera, que respiraría, que prendrÍa aspecte humanoide, que creixeria com qualsevol altre noi. Una energía irracional la va empenyer . Va acceptar el seu destí i va fugir. Encara no sé com va aconseguir-ho però sé que la gestació la va transformar i sé que enyora la humana que era.

Ella em va escollir i ara jo he d’esbrinar la meva naturalesa.
  • Visites: 104