Skip to main content

La nit que va fugir del món avorrit

Tenia els ulls grans i blaus, una mirada penetrant i felina, i la pell blanca com la neu de febrer. No era alta, més aviat era baixa, i la seva pal·lidesa contrastava amb la seva cabellera negra. La seva imatge era de vulnerabilitat barrejada amb estoïcisme. Li agradava passejar per Barcelona. De nit i a soles. Era la manera més apropiada de fugir del món avorrit on ningú arriba a temps.

Una nit del començament de la primavera, va decidir caminar pel barri de Gràcia sense rumb ni destí. Però no anava sola. De fet, mai anava sola. Hi havia sempre una veu dins del seu menut cos que li deia: «Ets llum i veus tot allò que el món avorrit no veu». Amb l’emoció de sentir-se especial, es perdia i desapareixia pels carrers com l’aigua de la pluja absorbida en el sòl més assedegat. Pas a pas, canviava de carrer i el paisatge mutava en un nou univers que començava. Ella no deixava d’observar cada detall, cada color, cada conversa. Tot el que l’envoltava era encisador i altament atraient, i ho analitzava com si la vida fos un jeroglífic.

«Arribarem molt tard», li va dir un pare a la seva filla, mentre caminaven molt de pressa. La urgència els acompanyava i ella va reflexionar que la vida anava massa ràpid com per ser real i creure en la mesura del temps.

Va continuar passejant, i en una plaça, es va fixar en una casa antiga amb un número vint-i-tres a sobre d’una porta de color marró. Li va cridar l’atenció que el número estigués molt lluent en una façana deteriorada que havia patit l’erosió del pas del temps. El dos i el tres semblaven victoriosos a la vida. Aleshores la veu interior va tornar a aparèixer i li va exclamar que estava molt a prop de saber el secret més transcendent. Es va il·lusionar més i enlloc de tornar a casa quan ja era més tard de mitjanit, va decidir persistir en la missió, i continuar voltant pels carrers. Va començar a veure el vint-i-tres a les matrícules dels cotxes, a les parets, als papers llençats al terra, als estels del cel de nit, a la samarreta d’un noi, als aparadors, a l'any 2023.

Quan ja li cremaven les galtes i el cervell, va arribar al parc on va tenir la primera cita amb la seva parella. Allà es va recordar que no li havia comunicat que estaria fora. Els estels de nit li van caure a sobre. La culpa i la vergonya li naixien de ben a dins, i va mirar el seu mòbil que marcava gairebé les dues de la matinada. Havia rebut moltes trucades i missatges. No havia sentit cap. Va tornar a mirar l’hora i el cor li va bategar amb molta força quan va veure que ara eren les tres. No podia ser. Feia tan sols un minuts eren quasi les dues. Va relacionar-ho tot. El pare i la nena, el vint-i-tres a tot arreu, ara un canvi d’hora que implicava aquests dígits. El dia no tenia vint-i-quatre hores. El dia durava vint-i-tres perquè les dues realment eren les tres. Per això, tothom arribava tard i no dormia prou a la nit i la vida passava tan ràpidament i ella era tan vulnerable i el passeig havia sigut tan summament veloç i intens.

«Hola, amor! Saps que les dues són les tres?», va exclamar amb emoció quan va entrar a casa. La seva parella, amb una cara de pànic que s’anava transformant en enuig, preocupada per la seva absència, li va dir que no li prengués el pèl, que el canvi d’hora de cada any per l’horari d’estiu no era motiu per desaparèixer sense avisar i tornar com si res. Ella li va explicar tot, els senyals, la veu interior, el números màgics, però res tenia sentit en aquell món avorrit.

«Vas patir un brot psicòtic, però amb la medicació sortiràs endavant». Aquelles paraules del psiquiatra eren punyals que li travessaven el pit. Li entristia abandonar la veu interior i no volia acceptar aquest cop de realitat.

Però amb les hores, els dies i els mesos, els seus neurotransmissors com la dopamina i la serotonina es van tornar a equilibrar, i la seva ment s’assossegava. Van desaparèixer les al·lucinacions auditives de la veu interior falsa, els deliris referencials amb el número vint-i-tres, els deliris maníacs de la missió de descobrir el secret més transcendent, la seva conducta desorganitzada i de solitud, la seva ansietat. Darrere d'ella va aparèixer una marea de fortalesa i irònica serenitat. Fins i tot, va descobrir que ja no li calia passejar sola per carrers de Barcelona buscant senyals que un dia van ser reals, però que ara ja no existien. La vida tornava a començar i ella renaixia.
  • Visites: 116