Skip to main content

Mai serà el final

Per fi torno a ser jo, l'Ena. No té gaire sentit, però durant milers d'anys m'han estat dient Ce. M'ha costat molt entendre aquest canvi identitari, encara que el meu cognom no ha canviat mai. Sempre m'han conegut com a Catorze.

"Catorze, tingues paciència que en algun moment arribarà el teu dia, ja ho veuràs." - em deia tothom qui m'envoltava. Però jo no arribava a entendre què volia dir això, ni tampoc volia fer-ho. Jo era feliç així, sent un àtom de nitrogen viatger que coneixia tots els racons inhòspits de l'atmosfera. Em sentia lliure i no volia que ningú m'arrabassés aquella increïble sensació. Tanmateix, no vaig poder lluitar contra els capricis del destí.

Allà dalt, enmig dels corrents d'aire i d'un blau eteri, els raigs còsmics em van atrapar i va ser impossible escapar. M'atreien amb una energia descomunal i em volien robar un dels meus protons. El resultat d'aquella història el sabíem tots, però jo encara no estava preparat per a viure-ho. Vaig experimentar com m'arrancaven un dels meus apreciats protons. Un d'aquells que definien qui era i que em feien ser jo. Mai havia estat tan confós, obligat a fer una transformació immensa que, sense ser-ne conscient, m'estava transformant en una forma única.

La meva nova vida havia començat d'una manera molt més inestable que la meva anterior existència. Ara era el Ce, un àtom de carboni amb sis protons i vuit neutrons i que no s'assemblava a cap dels que havia conegut prèviament. Pertanyia a una insignificant minoria i el meu temps s'acurtava amb cada batec. El que no sabia és que m'esperava una aventura fascinant i on tindria un protagonisme singular. Navegant per l'aire em vaig unir a altres àtoms, amb la incertesa de no saber què em deparava la meva existència.

Ens vam anar apropant a un extens bosc, ple de formidables arbres i plantes i amb sons esbalaïdors. En sortir el sol vaig sentir com era absorbit per una d'aquelles plantes de color verd brillant, filtrant-se la meva essència a través dels seus porus i convertint-me en part del seu ésser. A mesura que el temps avançava i la planta creixia de manera majestuosa, el meu viatge pel seu interior anava arribant a la fi. De sobte, em vaig trobar a l'interior d'un conill famèlic que passava per allà. Ara ja no em sentia tan decebut com al principi de la meva transformació. El fet de ser el Ce m'havia permès formar part de dos éssers diferents, i no serien els únics.

L'última criatura d'aquell indret on vaig viure va ser una guineu. En ella, també vaig conèixer molts altres àtoms de carboni com ja havia fet anteriorment. Però sempre em passava el mateix... Coneixia a molts carbonis amb 6 neutrons, a uns quants que en tenien 7 i a una quantitat ínfima que en tenien 8. I els que eren com jo eren els únics que anaven desapareixent. Allò em feia sentir especial però alhora aterrat.

El darrer sospir de la guineu va arribar i allà em vaig quedar, atrapat en un cos inert. El temps anava passant i la meva desintegració anava fent-se més evident. Sentia com la meva energia anava esvaint-se lentament, però confiava en el fet que allò només podria significar una nova vida per a mi. I, afortunadament, no estava equivocat.

Per a la meva sorpresa, el meu últim al·lè radioactiu es va esvair quan em vaig tornar a convertir en l'Ena i ho vaig rebre amb una alegria exultant. La meva existència com a Ce va ser fugaç, tenint en compte el meu temps infinit, però vaig poder adonar-me del meu propòsit. Inclús en el més petit i efímer hi ha una bellesa i energia que transcendeix en el temps.

Aquella desintegració em va ensenyar que el canvi és inevitable, però també és una oportunitat per a transformar-se i crear quelcom nou. Ara, no deixa de rondar-me pel cap una pregunta: "Tornaré algun dia a ser el Ce?"
  • Visites: 140