Caiguda lliure

Em sento estranya amb aquesta sensació d’ingravidesa. És el meu primer cop, soc una principiant. Però sortosament no viatjo sola; som un grupet de cinc i sé que poc a poc en serem més.
Les meves companyes m’expliquen que la força de sustentació ens fa levitar. M’animen i m’asseguren que aquesta experiència, al final, s’acaba tornant divertida. És clar, elles porten tota la seva vida fent-ho. Escolto meravellada les seves històries i totes les anècdotes que han viscut durant els seus viatges. De tant en tant em dedico a observar el paisatge que s’estén sota nostre, recobert d’una catifa infinita de prats, ciutats, boscos i rius. Totes les tonalitats de colors desfilant sota nostre.
Ja portem una vintena de dies vagant per l’aire a la mercè dels corrents de vent. Som una colla de companyes que esperem el moment de saltar i precipitar-nos al buit. Cada cop hi ha menys espai entre nosaltres i ens trobem amuntegades i sense poder-nos moure. Una gran massa grisa cobreix el cel. Em sento orgullosa, ens som les causants.
Ha arribat el dia. M’he despertat amb els crits de les que gràcies a aquesta aventura he començat a considerar les meves amigues. M’avisen que aviat serà l’hora. Tinc por, per què amagar-ho? El pànic a les altures és una cosa normal. Observant el meu voltant veig que algunes no deixen de riure, no sé què hi troben de graciós; d’altres esperen ansioses el moment, es creuen les més valentes de totes; i també n’hi ha que tenen igual o més por que jo. Em reconforta veure que no soc la única atemorida.
Poc a poc s’imposa el silenci. Totes ens mirem, algunes tenen un somriure dibuixat a la cara, els salten espurnes dels ulls. El cos em tremola, no crec que en sigui capaç. Tanco els ulls i respiro profundament. Faig una passa endavant i m’inclino cap al buit. Veig el món sobre el que ens precipitarem en breu. Sense temps a reaccionar, es comença a sentir una remor greu i llarga i jo ja caic núvol avall. El tro indica l’inici de la tempesta.
Dono voltes i voltes sobre mi mateixa. No puc controlar-me. Un riure agut al meu costat em fa tornar a la realitat. Una companya es burla de mi i de les meves formes de caure. Una altra em diu que d’aquí un temps dominaré la tècnica del planejament. Per primer cop després d’haver-me precipitat en les entranyes d’aquell món, obro els ulls. Un bosc de pins verds s’apropa a gran velocitat. L’impacte contra la fulla m’agafa desprevinguda. Em sento esclafada i rebotada en pocs segons. Després continuo lliscant entre les branques fins a caure, finalment, al riu. Un seguit d’emocions em passen per la ment. Ho he fet bé? M’he fet mal? Podria haver controlat el lloc on xocar? Al cap i a la fi ha estat una situació molt divertida, oi?
Em deixo empènyer pel corrent de camí cap al mar. Els dies passen plàcidament fins que arribo a la desembocadura. Aviat tornaré cap al cel. Estic tranquil·la, ja no seré mai més una novella. Tornaré a formar part d’un núvol gris i ennegrit que taparà el Sol a l’espera de mullar tot el que s’estén sota seu. Una gota que no tornarà a tenir mai més por. Ja noto com m’evaporo. Començo a repetir el cicle que es convertirà en la meva vida.
  • Visites: 99

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN