2087

L’alarma del meu despertador ressonava per la meva habitació, avui era el meu torn per fer la revisió. Un cop cada setmana, una persona s’enlairava a l’espai per supervisar que el projecte de “Plàstics a l’espai” anava tal i com estava plantejat. El projecte tenia l’objectiu de trobar una solució pel canvi climàtic, que consistia en disparar tots els plàstics a l’espai, de manera que marxarien de la Terra, però ningú semblava adonar-se que això no faria que els plàstics desapareguéssin, sinó que simplement ja no estarien al nostre planeta.

Em vaig aixecar i vaig mirar el calendari, definitivament, no m’havia equivocat, sota la data d’avui, 8 de juliol de 2087, en una lletra negra i gruixuda, està escrit el meu nom. Això volia dir que em passaria les següents 12 hores flotant per l’espai per assegurar-me de que el projecte estava funcionant correctament, sense cap inconvenient.

Vaig arribar al centre on hi havia el coet preparat per la revisió. Em vaig posar el traje d’astronauta, i vaig dirigir-me cap al coet.
Vaig seure al seient de pilot, davant del centre de controls. Era completament de ferro, dur i fred, amb un cinturó que, tot i que el traje inimpenetrable, em clavava a l’espatlla. Els hi hagués costat tant afegir un coixí?
Comença el compte enrere, 10, 9, els segons es fan interminables, 8, 7, el meu cor comença a bategar cada cop més ràpid, 6, 5, estic tan nerviosa que em costa escoltar la veu robòtica recitant els números fins que em disparin a la inseguretat, 4, 3, 2, tanco els ulls, mai m’agrada veure com el coet despega, les flames que l’envolten al principi i després el rastre de fum negre que deixa al darrere, 1, ja!

Al obrir els ulls veia com l’espai m’estava envoltant, allunyant-me cada vegada més de la Terra. Anava revisant que tot anés bé, marcant tots els apartats que veia correctament, anotant-ho a la meva llibreta. Estava feliç, de moment tot anava bé, com ja m’esperava. Fins que llavors vaig adonar-me’n d’una cosa molt estranya, no estava flotant, estava asseguda en la mateixa posició que abans d’enlairar-me i tot al meu voltant també estava així, per alguna raó inexplicable, hi havia gravetat en el coet. El meu cor començava a bategar cada vegada més de pressa, no entenia res del que passava. Al cap d’uns segons, ho vaig veure. El terror de la meva vida; un forat negre.

A mesura que anava processant el que veia, anava buscant una resposta de com allò era possible. Llavors se’m va acudir: tots els plàstics que es llençaven a l’espai, tenien un xip programat, que tenia dos utilitats: la primera era poder ubicar-los en cas d’emergència i l’altre era perquè es pogués establir un camp gravitatori perquè els plàstics s’atraiguin mútuament per tal fer una illa de plàstics a l’espai. La pila de plàstics ha arribat a tenir més massa que la Terra, de manera que en comptes de que la Terra atraigués els plàstics perquè tenia més massa, els plàstics estaven tirant de la Terra, convertint-se en un forat negre. Ningú hagués pensat mai que arribaria a aquest punt, però era el que havia passat.

Vaig accelerar la velocitat del coet, una cosa que normalment mai faig, però considerava que avisar a la població de que hi havia un forat negre de plàstics que s’apropava cada cop més a la Terra, valia la pena. Així que el segon que vaig aterrar, vaig sortir disparada cap a la oficina del director del projecte.
Vaig arribar ofegada, no sabia si era per la correguda o per els nervis. De seguida li vaig comentar tot el que m’havia passat al director, que es va quedar bocabadat. Vaig intentar animar-nos dient que no estava tot perdut: encara no estavem dins l’òrbita del forat negre, si ara mateix paréssim d’enviar plàstics a l’espai, estariem segurs, però perquè això funcionés, necessitaríem la col·laboració de absolutament cada habitant del planeta. No sé si va ajudar, però semblava el moment més adient per dir-ho.

Aquella tarda ho van explicar a la portada de tots els diaris i a les televisors de la població sencera.

I sorprenentment, el missatge va impactar tant que totes les fàbriques i comerços que fabricaven plàstics van parar instantàniament. Al principi no m’ho podia creure, em passava els dies amb la inseguretat de que d’aquí poc em despertaria, i descobriria que tot això era un somni. Però no va ser així, el que veia era real, la gent estava lluitant per parar la fabricació dels plàstics. Va funcionar, ja no es van disparar plàstics, tothom es va adaptar a la nova vida sense plàstics.
Això demostra que sí què és possible parar el canvi climàtic, encara que sigui necessari un forat negre per cridar l’atenció de la gent.
  • Visites: 109

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN