VERÍ AMB SUCRE

En Tomàs ja havia llegit i rellegit les instruccions del pot diverses vegades. Aleshores, quan s’ho havia trobat embolcallat a la taula del seu escriptori, li havia semblat una bogeria, però ara havia descobert la seva saciant utilitat. Va treure el tap i va llençar unes gotes a la massa del pastís. Mentre remenava, va afegir-hi dues cullerades de sucre amb la intenció de dissimular el seu sabor agre.
Vivia a la nau més cara del mercat, juntament amb la seva família. Exteriorment, era blanca com la neu i estava constituïda de 3 compartiments units per passadissos, que es podien separar i fer independents. De manera que totes les habitacions disposaven de lavabo i de cuina i es podien convertir en naus petites. Les galeries, llargues i estretes, estaven plenes de prestatgeries amb llibres i pintades amb pintures que simulaven ésser boscos tropicals. En general, a totes les estàncies es podia sentir la fràgil essència humana resident.
Quan les colònies de Mart van començar a patir morts a causa dels meteorits, aquestes van decidir fugir i construir, en un altre lloc, la societat que desitjaven. Tenien espai de sobres a les naus però, tot i així, no van voler anar a buscar més persones a la Terra perquè el perill d’apropar-se a la guerra, d’on eren exiliats, es preveia molt perillós. Així, la majoria d’homes i de dones ara no tenien cap misteri on vessar-hi tot el seu sofriment, el qual patien per la sang que es comprometia dins la seva terra d’origen. Només els que havien nascut aquí se sentien bé. No obstant, el Tomàs era un dels aferrats a la Terra i, com a tal, ja estava desesperat.
A una d’aquelles habitacions estaven la Clara, de 6 anys, i el Martí, de 10, buscant un llibre sobre dinosaures. El pare els va cridar a esmorzar i van córrer cap a la cuina central, fins que l’olor a coc els va arribar amb satisfacció a les narius.
- Bon dia nois, que teniu gana? – digué el Tomàs amb simpatia.
- Bon dia, buff, sí... -van dir els dos fills, regalimant-se.
En Tomàs va fer-se un cafè amb llet i els nens van menjar el dolç amb suc de taronja. A cada minut que passava es podien sentir més els nervis dels presents, fos per raons bones o dolentes.
- Que no arriba el pare? – va qüestionar la Clara.
- Això pensava jo! Que no ve? – continuà el Martí.
El Tomàs feia que no amb el cap, arrufava el front i mirava el rellotge de la cuina. Després de repetir aquest gest tres vegades, va posar en marxa el segon pas.
- Serà millor que anem a les NRS . Si la nau del Claudi s’ha perdut, segur que hi ha més famílies que buscaran comunicar-ho – en Tomàs es refereix a les Naus Reunides de la Societat, lloc on les persones poden trobar-se, rebre el correu, comprar i jugar.
La resta va estar d’acord amb la prompte resposta.
Quan les llums de la nau començaven a baixar, simulant les solpostades de la Terra, van arribar-hi. La majoria de les persones semblaven estar desinformades del desaparegut i, al final, van desistir i van retirar-se a la zona on acostumaven: la dels records en realitat virtual. Els nens acceptaven sempre a entrar-hi i es quedaven meravellats, mai notaven la presència dels avis i adults malenconiosos que també hi eren. Van dirigir-se a la zona de boscos dels Pirineus. A la Clara li fascinava i li encantava espiar els cabirols i al Martí li agradava fer saltar les granotes als estanys. Mentrestant, el Tomàs, en canvi, engegava un ordinador.
Van badallar, van tancar els ulls i van adormir-se profundament, però el que no havia pres el coc va somriure. D’un calaix va treure dos barrets ajustats de plàstic, plens de cables i sensors per dins, i els va posar als caps dels adormits. L’home va posar-se les ulleres i de sobte va començar a veure els somnis dels seus fills. Hi apareixien els paisatges amb els nens ballant i cantant, això el feia feliç, la simulada Terra ara tenia novetats.
Quan els malenconiosos havien donat tots els seus coneixements i records per a poder veure’ls sempre en realitat virtual, molts d’ells s’havien cansat aviat de veure sempre el mateix. A poc a poc havien anat recuperant la seva tristesa, fins que uns científics van trobar la solució i van enviar pots als necessitats. Aquest líquid adormia en poques hores en el somni REM, sense passar per cap fase anterior. El Tomàs, bé mentint perquè el Claudi arribava el dia següent o bé amb una altra excusa, sempre els feia prendre el líquid i anar a les NRS.
S’havia trobat el calmant de la ferida que una vacuna inadequada havia causat.
  • Visites: 65

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN