Skip to main content

Les creus

Les portes es van tancar. No vaig tenir temps de plantar amb força els peus quan els sortidors van començar a escopir aquell líquid incolor de pudor de net. Vaig caure de genolls a terra, i així vaig romandre els tres minuts que va durar la purificació. Cada dia era així, i és que per posar-se una creu havies d’estar totalment descontaminat.
Un cop acabat el procés, es va obrir davant meu l’armari. Hi havia un cos metàl·lic amb forma d’homínid. Corrien esteles de llum àuria per la seva superfície, que complementaven el seu cendrós natural, per fer-lo menys trist. El casc, coronant l’exoesquelet, deixava entreveure el que s’hi trobaria per dins. Milers d’estímuls traduïts en imatges que s’oposaven entre la teva vista i l’exterior. Al pit, escrit amb la tipografia oficial de l’estat, CROSS-12. La creu. La meva creu.
Del sostre en va caure l’uniforme del Partit. Mai no havia conegut cap altra roba que no fos aquesta. Un cop posat, vaig acostar la mà al pit de l’esquelet. Les llums van prendre un color blavós, i tot ell es va obrir per deixar-m’hi entrar. Des de la malaltia dels setanta de la nova era, la gent no sortia sense dur-la posada. Seixanta anys després, fer-ho era com estar despullat, encara que ni de bon punt anessis nu. Les creus s’havien convertit en el nostre cos. La imatge que donàvem portes enfora, en un món on l’aparença era tot el que importava. Era part de la nostra identitat encara que, de fet, ja feia anys que havien eclipsat totalment la identitat de qualsevol despullat.
L’esquelet es va tancar i es va començar a omplir de sèrum. Els últims tres models l’havien adoptat davant la impossibilitat de filtrar l’aire de l’entorn, que s’havia tornat un mar de gasos tòxics i partícules en suspensió. Les creus es renovaven cada deu anys, en una gran cerimònia que tenia lloc davant de l’edifici del Partit, al bell mig de la ciutat. Era una torre de formigó armat, carregada de pantalles que bramaven propaganda del Líder. Però en el dia en què es presentava el nou model, al que dèiem Dia de la Creació, les pantalles no feien més que emetre les imatges de com era el món abans de la salvació. La salvació a la qual ens havien dut les creus. Un món en guerra amb si mateix, on no es veia res més que destrucció. Un món que va acabar amb l’entrada de la nova era, i la creació de la primera creu.
Era u de juny del 130. El calendari era una de les poques coses que conservàvem del món antic. Era el Dia de la Creació. Els carrers s’adornaven d’imatges del Líder clamant que havia dut la pau i la bellesa al nostre món. Però jo no en sabia, de bellesa. No havia vist més que aquella ciutat, un cementiri de torres infinites, plenes de monitors amb mil promeses d’una vida millor. Però en aquell món no hi havia lloc per les aspiracions. Hi havia qui les perseguia, enganyat per qui no sabia més que fer-ho. Ens dividíem en enganyats i enganyadors. Però jo no n’era cap dels dos. Almenys, això creia.
Quan vaig arribar a l’edifici del Partit, encara era aviat. Vaig seure en una parada d’aerobús, ja que a la plaça del Líder no hi havia lloc per bancs. Deien que eren un cau d’enrenou, penable per la llei “antigresca”, implementada feia un parell d’anys. Vaig alçar la vista al túnel d’aire, per on passaven els cotxes per sobre el meu cap entre cercles d’acer. Un dels cotxes en va baixar. Un furgó negre, seguint l’estètica de les forces de l’Estat. De sobte, vaig veure que una de les poques persones que hi havia a la plaça havia començat a córrer. Duia un model antic, dels primers serumats, que era com se’ls deia col·loquialment als que no duien filtre. Es van sentir dos espetecs i va caure desplomat a terra. En un intent desesperat per escapar, va obrir la creu i va tornar a córrer. No va arribar als deu metres, i va caure un altre cop. El van carregar al furgó amb la fredor pròpia de la societat a què havíem fet bressol durant cent trenta anys.
Quan se’n van anar, vaig albirar un petit objecte a terra. El vaig agafar i em vaig esgarrifar. Era un llibre, prohibits amb l’entrada de la nova era. Però la temptació era massa. El vaig obrir i vaig començar a llegir. Parlava de coses insòlites. D’éssers vius més enllà dels humans, i de plantes sense plàstic. Persones sense creus. Parlava de llibertat, i d’un món on el gris no era protagonista. Un món on podies tocar amb la mà nua i on la gent estimava. Un món que vaig estimar.
  • Visites: 112