Per tu
Hola Maia,
T’escric perquè em fa molta il·lusió compartir amb tu tot el que he aconseguit durant aquests anys i totes les experiències que he viscut amb els “Dinamita”. Tots seguim en contacte i hem treballat junts en un meravellós estudi d’investigació.
Tot començà un 9 de juny de 2015, tres anys desprès de la teva mort. Sortíem de la universitat els de sempre, l’Enric, la Paula, l’Eloi i jo. Anàvem a casa l’avi per estar tranquils i poder fer feina. En arribar, ens havia preparat el berenar, aquell pastís de formatge que solíem fer juntes.
El professor de física i química ens havia manat un projecte que ajudés a les persones. Com no, els “Dinamita” ens vam posar junts. Encara conservem aquest nom que vas posar perquè junts l’energia es multiplicava. Vam estar dues hores fent esborranys i pensant idees, però no se’ns ocorria res. Vaig proposar baixar al garatge de l’avi, on està el laboratori. La Paula mai havia vist un laboratori amb tants objectes i, li va preguntar a l’avi perquè tenia tantes coses. No sabia que l’avi havia estat un científic amb molt de renom, no s’ho podia creure!
L’Eloi va dir que no ens trenquéssim tant el cap i, que penséssim en facilitar la vida a persones malaltes. Just en aquell moment se’m va ocórrer una fantàstica idea. Et recordo com una persona llesta, humil i bondadosa. Vas lluitar fins al final, però cap metge va saber què fer per curar-te. N’estic segura que si s’hagués tractat d’una malaltia més investigada i coneguda, hauries estat més temps al meu costat.
Llavors, vaig pensar en investigar la malaltia que vas sofrir: el síndrome de Bloom. Al ser tan minoritària, no hi ha prou recursos destinats a investigar-la. El meu objectiu era trobar alguna mena de cura per salvar a la gent que la sofreix. Estava convençuda que amb la força dels “Dinamita” podíem experimentar i cercar informació que donés respostes a totes les preguntes que tenia. Tot el grup va estar d’acord i, l’avi ens va deixar fer el treball al laboratori.
Ens vam organitzar ràpidament. La Paula i jo vam realitzar diferents estudis estadístics sobre les persones que tenien o havien patit aquesta malaltia. D’altra banda, els nois van documentar-se.
Els resultats que vam obtenir la Paula i jo ens van servir per detectar la mitjana d’edat de les persones infectades pel virus. L’Eloi, va acabar preguntant a alguns contactes del mòbil. Una dona, la Lola, va dir-li que la seva filla patia la malaltia. També li va comentar que passarien una temporada per Tarragona. Llavors, van quedar en trobar-se per fer-li una entrevista a la nena. El dia de l’entrevista, la Laura (filla de la Lola), ens va donar molta informació.
L’avi em va ensenyar unes mescles homogènies que tenia guardades al seu despatx i, abans del seu accident de cotxe, em va dir que allí trobaria tot el que buscava.
Els “Dinamita” ens vam instal·lar al laboratori. La Laura ens havia donat el seu consentiment per extreure-li sang i obtenir algunes cèl·lules per analitzar. Vam fer proves amb rates infectades per veure com reaccionaven a les nostres preparacions i analitzar-ne els efectes.
Després de tot, em va venir al cap allò que l’avi m’havia dit feia temps. Llavors, vam anar al laboratori per una última prova. Teníem molt poques esperances, ja que aquella malaltia semblava irremeiable. Els vaig explicar el que m’havia dit l’avi i, l’Eloi, que és molt llest, va esbrinar que havia estat molt de temps buscant una cura.
Ràpidament, vam mesclar un solut amb el dissolvent que contenia la mescla de l’avi. Sabíem que l’esperança de vida era d’uns 20 anys i, la Laura complia els 18 aquell mateix any. Esperançats, vam demanar el consentiment a la Lola per poder donar-li el xarop a la Laura. Ens va dir que havíem d’intentar-ho, ja què res l’havia curat.
La mare de l’Enric, que era metgessa, es va oferir a administrar-li el xarop i analitzar la seva evolució. Inesperadament, la Laura va sortir del recinte i va començar a botar d’alegria. La mare de l’Enric li havia afirmat que aquell fàrmac l’havia curat! La Lola no s’ho podia creure!
Després d’haver complert el meu somni, el de l’avi i, d’haver salvat la vida d’una persona, vam acordar donar a conèixer aquell fàrmac per poder salvar més vides. Vam ser els salvadors del SB i ens van atorgar el Premi Nobel de la ciència. A més, vam treure un 10 al projecte de física i química!
Actualment estic treballant en un centre d’investigació a Califòrnia. Et porto al cor com un tresor. Mai oblidaré la persona que vas ser i tot el que he aconseguit gràcies a tu. La teva essència viu amb mi.
T’estima molt la teva germana petita,
Rose
T’escric perquè em fa molta il·lusió compartir amb tu tot el que he aconseguit durant aquests anys i totes les experiències que he viscut amb els “Dinamita”. Tots seguim en contacte i hem treballat junts en un meravellós estudi d’investigació.
Tot començà un 9 de juny de 2015, tres anys desprès de la teva mort. Sortíem de la universitat els de sempre, l’Enric, la Paula, l’Eloi i jo. Anàvem a casa l’avi per estar tranquils i poder fer feina. En arribar, ens havia preparat el berenar, aquell pastís de formatge que solíem fer juntes.
El professor de física i química ens havia manat un projecte que ajudés a les persones. Com no, els “Dinamita” ens vam posar junts. Encara conservem aquest nom que vas posar perquè junts l’energia es multiplicava. Vam estar dues hores fent esborranys i pensant idees, però no se’ns ocorria res. Vaig proposar baixar al garatge de l’avi, on està el laboratori. La Paula mai havia vist un laboratori amb tants objectes i, li va preguntar a l’avi perquè tenia tantes coses. No sabia que l’avi havia estat un científic amb molt de renom, no s’ho podia creure!
L’Eloi va dir que no ens trenquéssim tant el cap i, que penséssim en facilitar la vida a persones malaltes. Just en aquell moment se’m va ocórrer una fantàstica idea. Et recordo com una persona llesta, humil i bondadosa. Vas lluitar fins al final, però cap metge va saber què fer per curar-te. N’estic segura que si s’hagués tractat d’una malaltia més investigada i coneguda, hauries estat més temps al meu costat.
Llavors, vaig pensar en investigar la malaltia que vas sofrir: el síndrome de Bloom. Al ser tan minoritària, no hi ha prou recursos destinats a investigar-la. El meu objectiu era trobar alguna mena de cura per salvar a la gent que la sofreix. Estava convençuda que amb la força dels “Dinamita” podíem experimentar i cercar informació que donés respostes a totes les preguntes que tenia. Tot el grup va estar d’acord i, l’avi ens va deixar fer el treball al laboratori.
Ens vam organitzar ràpidament. La Paula i jo vam realitzar diferents estudis estadístics sobre les persones que tenien o havien patit aquesta malaltia. D’altra banda, els nois van documentar-se.
Els resultats que vam obtenir la Paula i jo ens van servir per detectar la mitjana d’edat de les persones infectades pel virus. L’Eloi, va acabar preguntant a alguns contactes del mòbil. Una dona, la Lola, va dir-li que la seva filla patia la malaltia. També li va comentar que passarien una temporada per Tarragona. Llavors, van quedar en trobar-se per fer-li una entrevista a la nena. El dia de l’entrevista, la Laura (filla de la Lola), ens va donar molta informació.
L’avi em va ensenyar unes mescles homogènies que tenia guardades al seu despatx i, abans del seu accident de cotxe, em va dir que allí trobaria tot el que buscava.
Els “Dinamita” ens vam instal·lar al laboratori. La Laura ens havia donat el seu consentiment per extreure-li sang i obtenir algunes cèl·lules per analitzar. Vam fer proves amb rates infectades per veure com reaccionaven a les nostres preparacions i analitzar-ne els efectes.
Després de tot, em va venir al cap allò que l’avi m’havia dit feia temps. Llavors, vam anar al laboratori per una última prova. Teníem molt poques esperances, ja que aquella malaltia semblava irremeiable. Els vaig explicar el que m’havia dit l’avi i, l’Eloi, que és molt llest, va esbrinar que havia estat molt de temps buscant una cura.
Ràpidament, vam mesclar un solut amb el dissolvent que contenia la mescla de l’avi. Sabíem que l’esperança de vida era d’uns 20 anys i, la Laura complia els 18 aquell mateix any. Esperançats, vam demanar el consentiment a la Lola per poder donar-li el xarop a la Laura. Ens va dir que havíem d’intentar-ho, ja què res l’havia curat.
La mare de l’Enric, que era metgessa, es va oferir a administrar-li el xarop i analitzar la seva evolució. Inesperadament, la Laura va sortir del recinte i va començar a botar d’alegria. La mare de l’Enric li havia afirmat que aquell fàrmac l’havia curat! La Lola no s’ho podia creure!
Després d’haver complert el meu somni, el de l’avi i, d’haver salvat la vida d’una persona, vam acordar donar a conèixer aquell fàrmac per poder salvar més vides. Vam ser els salvadors del SB i ens van atorgar el Premi Nobel de la ciència. A més, vam treure un 10 al projecte de física i química!
Actualment estic treballant en un centre d’investigació a Califòrnia. Et porto al cor com un tresor. Mai oblidaré la persona que vas ser i tot el que he aconseguit gràcies a tu. La teva essència viu amb mi.
T’estima molt la teva germana petita,
Rose
- Visites: 57