Skip to main content

ENCARA HI SOM A TEMPS

- Maria fes el favor d’aixecar-te del llit! - Em crida el meu pare cansat de sentir el despertador.
Tinc un despertar una mica difícil i encara que tingui moltes alarmes, no em desperto fins a sentir els crits del meu pare. El meu pare i jo vivim a Barcelona, en una casa humil i petita, però a mi m’agrada, és molt acollidora.
- Ja vaig! - Li responc.
Una estona després, recordo que és divendres i de sobte ja tinc més ganes d’aixecar-me. Em puc menjar una barra dolça per esmorzar. Les barres energètiques que es produeixen als laboratoris són de proteïna amb sabor a carn, de carbohidrats amb sabor a macarrons…, però les barres dolces són les meves preferides i com no són essencials, en produeixen menys i són més cares. Per això, només en mengem els divendres.

Una vegada preparada, vaig a la porta de casa i em trobo al meu pare disposat a marcar la ruta fins a la seva oficina i marxar absorbit per les canalitzacions de la ciutat. M'acomiado i igual que ell, marco el meu institut a la pantalla de la porta i el tub de transport se m'emporta més de pressa del normal, ja que feia una mica tard i havia indicat que el tub pugés una marxa més. Pel camí em vaig trobar a la meva millor amiga Júlia, érem veïnes i quasi cada matí ens trobàvem al tub d’arribada a l'institut, encara que aquesta vegada, jo la vaig avançar.
- Avui m’has avançat tu eh. - Em diu la Júlia quan arriba a l’institut rere meu.
- Sí, la veritat és que m’he passat amb la velocitat, quasi em marejo, m’ha absorbit molt fort. - Li responc mig marejada i mig rient.
Quan ens dirigíem a la nostra aula, comencem a sentir molt xivarri i una amiga nostra ens informa que el mestre de química encara no havia arribat. Tots estaven cridant i la Júlia i jo sabíem que no tardaria molt a venir algú per cridar-nos l’atenció.
Cinc minuts després apareix David i tots callen quan el professor demana disculpes per la tardança:
- És que la porta de casa meva tenia una avaria i entrava la llum del sol al tub de transport, han vingut els informàtics amb els uniformes de protecció solar i per sort no era molt greu i m’ho han pogut arreglar ràpidament. Espero que us haguéssiu portat bé durant la meva absència.
- Si professor David, jo estava repassant els apunts de la setmana passada. - Va dir la Júlia, que era fanàtica del professor.
- Vinga, obriu les finestres i comencem la classe. - Dona per finalitzada la conversa.
Jo sempre intento posar-me a una de les taules properes a les finestres simuladores de llum solar, ja que el metge sempre em diu que em falta vitamina D. A casa meva solament tenim dues finestres d’aquestes i quan estic a l’institut aprofito per recollir aquesta vitamina.

Les dues hores següents van ser molt avorrides i a l’hora de sortir a la sala d’esbarjo, em vaig menjar la barra amb sabor a Sandwich de formatge i després vaig anar amb la Júlia a gaudir de la simulació d’estar al carrer, amb la suau brisa que feia la màquina d’aire i el soroll dels moixons i les cascades que sortien dels altaveus.

Després de la classe de gimnàstica vaig acabar sufocada i en arribar a casa vaig entrar ràpidament a la dutxa de vapor i aprofitant que aquesta tarda no teníem deures, vaig trucar a la Júlia perquè vingués a casa a mirar una pel·lícula.

La pel·lícula ja s'havia acabat i la Júlia havia d'anar a sopar. El meu pare va arribar a casa i vam menjar una barreta de verdura i peix.
- Com ha anat el dia filla?
- Molt bé, aquesta tarda he vist una pel·lícula molt bonica i rara a la vegada amb la Júlia.
- A si?, de què es tractava?
- Doncs era una nena més o menys de la meva edat que vivia com a un món paral·lel on es podia sortir al carrer. Quedava amb els amics en un parc i corrien a l’aire lliure, sense màquines ni simuladors. Hi havia una espècie de transport que es feia dir cotxe, que funcionava amb rodes. Era tot al·lucinant. Hi havia una varietat immensa d’aliments i no es fabricaven als laboratoris, creixien de la mateixa terra. També tenien aigua corrent i ho rentaven tot amb allò, no com nosaltres que ho fem amb vapor a pressió per gastar-ne menys. En aquesta pel·lícula, tenien aigua il·limitada, la treien de la pluja que es veu que no estava contaminada i també dels rius. Això seria fantàstic, no creus pare?
- Si Maria, aquesta pel·lícula que has vist era del 2023, quan encara estava començant el canvi climàtic i no van ser capaços d’aturar-lo.
  • Visites: 153