Skip to main content

Un viatge a través de les estrelles

Els motors s’encenen.

El meu cor s’accelera.

M’aferro a tu, el meu cinturó. El pont entre la Terra i les estrelles.

Es mouen les parets, tot tremola. Les papallones ballen dintre el meu estómac.

S’enlaira la nau, cap al cel infinit. S’obre la porta a nous horitzons salvatges i desconeguts. S’endinsa en un paradís de núvols rojos i rosats. Els evapora amb el tacte suau i tallant que travessa la meva pell. Va deixant enrere les capes de l’atmosfera, les perfora com una fletxa.

Si mires per la finestra divises camps, muntanyes i ciutats que es mouen a velocitats vertiginoses. No puc fixar-me en els detalls, tot són taques borroses. Tants sols els colors, separen les regions que dominen el planeta. Les àrees limítrofes són fines, es fonen amb els tons dels paratges naturals, això fa que l’extensió terrestre sembli un prat enorme amb diferents espècies plantades de cereals , i; de tant en tant, una pertorbació tridimensional, que no és més que les estructures humanes que hem escampat per la Terra. Es minimitza el paisatge, com si algú hagués posat un zoom i l’hagués accelerat cap enrere. Les taques borroses desapareixen, qui sap, si és perquè estic molt a prop o m’allunyo massa. Llavors te n’adones de la teva insignificança: quan l'estrèpit dels motors s’apaga i la força que t’atrau et deixa lliure. Flotant, pensaments que flueixen com el teu cos als meus braços. Pensaments existencials i temorosos que no vols que surtin a la llum. Miro per la finestra i veig una esfera; gegant, immensa, colossal. Blava amb tons marronosos, coberta per una fina capa gasosa. Illes gegants que floten a la deriva d’un mar colossal i sense límits, ja que, en un cos rodó els trajectes en línia recta són infinits. Et preguntes on estarà casa teva, i llavors te n’adones que vius en una llar amb selves tropicals com a jardí i mars tancats com a piscina. Que trepitjaràs Mart, abans de conèixer-la tota, abans de descobrir tot els seus secrets. El síndrome de la insignificància et deixa en un estat d’ingravidesa mental, encara que els terres electromagnètics de la nau ja t’atraguin contra el sòl. Les forces moleculars interactuen entre nosaltres unint-nos cada cop més a través d’aquest viatge interestel·lar.

-Passatgers, passatgeres ens apropem a la Lluna.

Per la finestra es veu el satèl·lit més gros en proporció al planeta al que orbita. La monarca de les nits, l’esfera platina que porta amb ella totes les estrelles que es veuen per denit. Ara, com un globus flotant enmig d’una marea negra, amb una escorça solcada per l’edat i pels milers de meteorits que han impactat sobre la seva superfície i que han anat deformant cada quilòmetre quadrat de la seva coberta. Un meteoroide de dimensions colossals que sembla haver sobreviscut a grans col·lisions, a èpoques primigènies on el plasma i dagues de roca espacial formaven remolins ignífugs i tallants; fins a assentar-se en una òrbita que gira al voltant del nostre planeta, com un heroi de guerra que torna a casa seva. Però ni la Lluna s’ha salvat de la conquesta humana, des de que l’Apollo XI hi va allunar, des de que van enviar les primeres missions per habitar-la, des de que els primers turistes lunars van disfrutar d’un sorbet al Llac de la tranquil·litat. Per això quan miro per la finestra diviso unes edificacions esfèriques que reflexen la meva imatge, al teu costat, també les vies de comunicació terrestre i aèries que s’han instal·lat. Tot hi que ens hi apropem molt, la nostra destinació no és el gran parc temàtic en que hem convertit el nostre satèl·lit, natural, sinó que continuem endavant a una velocitat de 62136 km/h. La propera parada és Mart, el planeta roig. Tot i que encara no està habitat, ja hi tenim algunes expedicions que hi van “amarciar” l’any passat i que estan fent diferents investigacions sobre el seu passat verd i exultant. Viatgem en silenci per por de trencar la màgia que s’ha creat al nostre entorn, una aura serena i còmoda que convida a parlar de les coses més importants de la vida. I aquí, imponent, tenim a Mart; amb els seus tons carmesins, roses i vermells; també blanc als pols i als núvols de gas que cobreixen el cel. Una brasa incandescent que es nega a apagar-se i a deixar de brillar amb tons rogencs. Serralades, volcans olímpics, una geografia que amaga oceans congelats sota la superfície, escombrada per tempestes de sorra impenetrables on els vents viatgen a velocitats vertiginoses. Hem giro i et veig a tu, observant-me, m’apropo i tu també. I davant la imatge del planeta vermell, que encén tota flama, de passió, d’amor incontrolable, ens entreguem a nosaltres mentre viatgem a velocitats vertiginoses a través del viatge interestelar més bonic del moment.
  • Visites: 113