Skip to main content

Un passat molt present

Com s’ho van fer els prehistòrics per descobrir, tot el van descobrir? És una pregunta que mai ha abandonat el meu cap. I, avui, per fi, li he pogut donar una resposta parcial.

El meu pare era arqueòleg i, des que tinc memòria, m’ha transmès aquesta passió. A casa, sempre teníem coses per a mantenir una ment curiosa i uns ulls ben oberts per observar-ho tot. A vegades, em portava alguna petita resta dels jaciments arqueològics on excavava per tal que pogués veure aquests petits tresors i treure les meves pròpies conclusions sobre què era o per a què servia. Quan vaig ser una mica més gran, em va començar a portar a les excavacions on treballava amb la condició que tingués cura de no malmetre res i no molestés els especialistes. M’agradava l’ambient que es creava als jaciments. Treballar colze a colze, de sol a sol, perseverant i intentant descobrir alguna cosa més. La brillantor als ulls i l’alegria i emoció de tots quan algun dels seus companys feia una petita descoberta era simplement admirable i mai em cansava de veure-la. Em vaig acabar acostumant a aquests espais que cada cop em fascinaven més. Allà al mig, a vegades un camp de conreu, a vegades en una cova, hi havia les restes del nostre passat, el que en un cert moment va determinar com som ara.

Vaig continuar creixent i l’admiració i curiositat, encara ben vives que sentia per aquests llocs, em van portar a estudiar arqueologia. Vaig fer pràctiques en alguns jaciments i vaig començar a entendre la il·lusió que els companys del meu pare havien viscut alguns anys abans, perquè era la que ara vivia jo.

Vaig acabar la carrera i vaig començar a treballar creant un grup estable d’arqueòlegs. Vam viure molts moments màgics amb troballes en diferents jaciments. Finalment, va arribar el gran dia en què vaig tenir l’honor de dirigir l’excavació d’un d’aquests. Vam estar molts dies fent prospeccions, treballant sota el sol, alguns sense trobar res, i alguns amb grans sorpreses, però al final de l’estiu havíem fet descobriments únics, entre els quals restes d’eines, de foc, de morters i pedres de moldre, estatuetes i pintures. L’últim dia que vam estar allí, ens vam quedar cavil·lant, xerrant, imaginant i fent hipòtesi sobre les històries que hi havia darrera dels nostres descobriments, sobre què podia haver passat o per quin motiu estaven allà i no en un altre lloc.

Quan finalment ens vam acomiadar a altes hores de la matinada, vaig caminar fins al meu cotxe. Vaig mirar cap al fosc cel ple d’estrelles i vaig somriure amb alegria i satisfacció. Va ser en aquell moment en què ho vaig entendre. No som tant diferents a la gent prehistòrica. Ells també observaven, es feien preguntes, eren curiosos, s’arriscaven, experimentaven, provaven coses noves, s’esforçaven i feien descobriments útils. Ells van descobrir com fer foc igual que nosaltres descobrim les seves restes i reflexionem sobre les seves vides. Segurament, pocs de nosaltres en som conscients, però el passat forma part del nostre present, i tot això, serà una part de la història que descobriran els humans del futur.
  • Visites: 243