El clorur de sodi
La nostra història acostuma a veure's emergida dins d'una perspectiva errònia. La creació molecular salina, nascuda en virtut de l'apassionant afer amorós que protagonitzem, s'atribueix al químic anglès Sir Humphry Davy. A despit d'aquest fet, a mi m'agradaria explicar la veritable història; compartir l'emotiu episodi del meu primer enamorament.
De fet, pot ser que abans de res em presenti. Soc un electró de la casa dels clor, un edifici força petit, mes que cedeix habitatge a un total de disset integrants. He d'admetre que no ens agrada gens el fred, pel que ens acostumem a trobar en estat gasós, donat que el nostre punt d'ebullició és de -34 °C. En addició, som un conjunt considerablement electronegatiu, atenent que l'última de les plantes romà mig deshabitada. És en consegüent que acostumo a viure sol; sense cap company de llit. En termes específics, doncs, resideixo al tercer i últim nivell de l'edifici, a la darrera planta del bloc. Cal remarcar que tracto de prendre-m'ho com quelcom positiu; mitjançant el suposat inconvenient, tinc l'oportunitat d'interactuar i socialitzar amb els electrons de les diverses de cases.
He establert nombroses amistats amb companys d’altres edificis, arribant a conviure amb ells un variable període de temps. Per exemple, per mitjà de l’enllaç covalent, vaig conèixer el meu pudent i reactiu amic fòsfor. Quan se’ns brinda l’oportunitat, unim els nostres orbitals per permetre la translació entre establiments i el fet de compartir instants amb nous electrons. Tanmateix, tot i gaudir de tots els moments, mai deixava de sentir-me sol en la penombra.
Mai havia pogut establir aquesta mena d’unió amb la seu atòmica que més anhelava conèixer; l'últim electró de la casa dels sodi. La seva bellesa, indescriptible als ulls d’un ingenu com jo, muntava les meves constants. Recordo com no podia deixar-la de mirar durant les reunions de la taula periòdica. Sempre que es realitzaven les convocatòries de la totalitat de cases em delectava la seva presència. Doncs, malgrat la distància que separa les nostres posicions a la taula, només tenia ulls per a ella. M’hauria agradat comptar amb un company de planta per demanar-li consell envers la situació que confrontava. No obstant, no crec que m’ajudés massa, ja que em proveiria consells negatius. Si tingués un company hauria de girar en sentit horari perquè el meu nombre quàntic d'espín és +½. En resum, que me'n vaig per les branques, jo no sabia com apropar-me al meu amor platònic. La meva musa.
Rere rumiar-hi molt, vaig agrupar el coratge necessari; em vaig sincerar per complet davant l’últim electró de la casa dels sodi. Creia que em faltarien paraules per descriure tot allò que sentia per ella, però m'equivocava. Amb una sola mirada vam comprendre l'altre, ens vam emmirallar als ulls del contrari. Es va produir un enllaç iònic. La meva estimada va completar el buit que caracteritzava la meva llar. El nostre amor va donar lloc a un nou element; la sal. Així doncs, podeu veure com les històries d’amor no sempre són dolces.
De fet, pot ser que abans de res em presenti. Soc un electró de la casa dels clor, un edifici força petit, mes que cedeix habitatge a un total de disset integrants. He d'admetre que no ens agrada gens el fred, pel que ens acostumem a trobar en estat gasós, donat que el nostre punt d'ebullició és de -34 °C. En addició, som un conjunt considerablement electronegatiu, atenent que l'última de les plantes romà mig deshabitada. És en consegüent que acostumo a viure sol; sense cap company de llit. En termes específics, doncs, resideixo al tercer i últim nivell de l'edifici, a la darrera planta del bloc. Cal remarcar que tracto de prendre-m'ho com quelcom positiu; mitjançant el suposat inconvenient, tinc l'oportunitat d'interactuar i socialitzar amb els electrons de les diverses de cases.
He establert nombroses amistats amb companys d’altres edificis, arribant a conviure amb ells un variable període de temps. Per exemple, per mitjà de l’enllaç covalent, vaig conèixer el meu pudent i reactiu amic fòsfor. Quan se’ns brinda l’oportunitat, unim els nostres orbitals per permetre la translació entre establiments i el fet de compartir instants amb nous electrons. Tanmateix, tot i gaudir de tots els moments, mai deixava de sentir-me sol en la penombra.
Mai havia pogut establir aquesta mena d’unió amb la seu atòmica que més anhelava conèixer; l'últim electró de la casa dels sodi. La seva bellesa, indescriptible als ulls d’un ingenu com jo, muntava les meves constants. Recordo com no podia deixar-la de mirar durant les reunions de la taula periòdica. Sempre que es realitzaven les convocatòries de la totalitat de cases em delectava la seva presència. Doncs, malgrat la distància que separa les nostres posicions a la taula, només tenia ulls per a ella. M’hauria agradat comptar amb un company de planta per demanar-li consell envers la situació que confrontava. No obstant, no crec que m’ajudés massa, ja que em proveiria consells negatius. Si tingués un company hauria de girar en sentit horari perquè el meu nombre quàntic d'espín és +½. En resum, que me'n vaig per les branques, jo no sabia com apropar-me al meu amor platònic. La meva musa.
Rere rumiar-hi molt, vaig agrupar el coratge necessari; em vaig sincerar per complet davant l’últim electró de la casa dels sodi. Creia que em faltarien paraules per descriure tot allò que sentia per ella, però m'equivocava. Amb una sola mirada vam comprendre l'altre, ens vam emmirallar als ulls del contrari. Es va produir un enllaç iònic. La meva estimada va completar el buit que caracteritzava la meva llar. El nostre amor va donar lloc a un nou element; la sal. Així doncs, podeu veure com les històries d’amor no sempre són dolces.
- Visto: 18
