Ja estic sentenciada
No entenia què havia passat... Ahir la meua companya estava bé, avui presentava com malformacions i ja hi estava marcada...
- M'han sentenciat!!!!! Ja no soc útil i prompte vindran per mi!
- Però per què?
- Ja no soc com era, he canviat... Ja no tinc la mateixa estructura...
- I això que dus a la cua?
- El senyal que tot acaba... M'han ubiqüitinat!!!! - es lamentava...
De sobte aparegué pel citosol la silueta d'allò que més por li pot fer a una proteïna, el proteasoma, una trituradora infernal que acaba amb nosaltres.
- És l'hora...
D'una revolada, la meua amiga va ser engolida i ja no la vaig tornar a vore mai més. Afligida, pensant en el que havia passat, em vaig topar amb una altra proteïna que em va deixar un poc més tranquil·la.
- No patisques, és llei de vida. Aminoàcids som i en aminoàcids ens convertirem... I saps què? La teua companya, a hores d'ara, deu ser ja una proteïna nova. Ací, al nostre món, a la cèl·lula, s'aprofita tot, és el que es coneix avui en dia com economia circular. La teua companya ja no funcionava correctament i per això, per evitar problemes, ha sigut hidrolitzada. Però els seus aminoàcids s'hi utilitzaran per a sintetitzar noves proteïnes, per tant, d'alguna manera, seguirà present amb nosaltres...
Vaig assentir amb el cap alhora que intentava assimilar allò que m'estaven dient.
L'endemà, amb la ressaca del que va passar el dia anterior, mirava al meu voltant. Pensava en allò que m'havien dit. Intentava endevinar si, entre tots els aminoàcids que componien les companyes que estaven al meu voltant, que formaven part d'aquell món, hi hauria cap que hagués sigut part de la meua benvolguda companya... Però res... Cap resposta.
L'única cosa que em pareixia positiva de tot allò fou que el sacrifici mai era en va. Que qualsevol habitant de la cèl·lula, totes i cadascuna de les biomolècules que componiem aquell món, teníem una funció útil. Fins i tot aquell botxí, el proteasoma, que sense pietat va hidrolitzar la meua amiga.
Allò de l'economia circular era magnífic, tant de bo els humans, que estan formats per cèl·lules com la que jo habite, foren tan eficients com ho són totes i cadascuna de les peces que els componen. Malauradament, encara no s'han adonat de quin és el camí per a ser el més eficient possible deixant un impacte mínim al medi que s'envolta.
Han passat tres dies... Em sent estranya, ja no tinc la forma de sempre, no tinc forces ni soc capaç de fer la meua tasca... Mire el meu extrem carboxi-terminal i ahí està, la marca, la ubiqüitina, que com si foren els grillets del reu, m'està assenyalant. Prompte, molt prompte, veuré al meu botxí, el proteasoma que posarà fi a la meua existència... Bé, existència de la que soc conscient, si és cert allò que em contaren de l'economia circular.
Siga com siga, no em queda altra cosa que aferrar-me a que prompte formaré part de les noves proteïnes que seran sintetitzades, tal vegada, en poques hores... Qui no es consola és perquè no vol, al cap i a la fi, què puc fer?? Ja estic sentenciada.
*****
Per aquells als que us haja desubicat. He intentat recrear l'autoconsciència d'una proteïna, si la pogués tindre. Les proteïnes són biomolècules que catalitzen les reaccions químiques de les nostres cèl·lules. Acceleren les reaccions químiques perquè ocórreguen en períodes de temps compatibles amb la vida. No obstant això, aquestes màquines s'han de renovar quan no funcionen bé, ja que de no fer-ho així poden crear problemes. L'acumulació de proteïnes mal plegades i desestructurades, conegudes com a fibres amiloides, es relaciona amb diferents malalties, com per exemple patologies neurodegeneratives (Parkinson i Alzheimer) però també de caràcter metabòlic, ja que recentment han sigut relacionades amb la diabetis de tipus II. El bon funcionament d'un sistema d'eliminació ordenada i sobretot, basada en la reutilització dels aminoàcids, és fonamental per al bon funcionament cel·lular i de l'organisme.
- M'han sentenciat!!!!! Ja no soc útil i prompte vindran per mi!
- Però per què?
- Ja no soc com era, he canviat... Ja no tinc la mateixa estructura...
- I això que dus a la cua?
- El senyal que tot acaba... M'han ubiqüitinat!!!! - es lamentava...
De sobte aparegué pel citosol la silueta d'allò que més por li pot fer a una proteïna, el proteasoma, una trituradora infernal que acaba amb nosaltres.
- És l'hora...
D'una revolada, la meua amiga va ser engolida i ja no la vaig tornar a vore mai més. Afligida, pensant en el que havia passat, em vaig topar amb una altra proteïna que em va deixar un poc més tranquil·la.
- No patisques, és llei de vida. Aminoàcids som i en aminoàcids ens convertirem... I saps què? La teua companya, a hores d'ara, deu ser ja una proteïna nova. Ací, al nostre món, a la cèl·lula, s'aprofita tot, és el que es coneix avui en dia com economia circular. La teua companya ja no funcionava correctament i per això, per evitar problemes, ha sigut hidrolitzada. Però els seus aminoàcids s'hi utilitzaran per a sintetitzar noves proteïnes, per tant, d'alguna manera, seguirà present amb nosaltres...
Vaig assentir amb el cap alhora que intentava assimilar allò que m'estaven dient.
L'endemà, amb la ressaca del que va passar el dia anterior, mirava al meu voltant. Pensava en allò que m'havien dit. Intentava endevinar si, entre tots els aminoàcids que componien les companyes que estaven al meu voltant, que formaven part d'aquell món, hi hauria cap que hagués sigut part de la meua benvolguda companya... Però res... Cap resposta.
L'única cosa que em pareixia positiva de tot allò fou que el sacrifici mai era en va. Que qualsevol habitant de la cèl·lula, totes i cadascuna de les biomolècules que componiem aquell món, teníem una funció útil. Fins i tot aquell botxí, el proteasoma, que sense pietat va hidrolitzar la meua amiga.
Allò de l'economia circular era magnífic, tant de bo els humans, que estan formats per cèl·lules com la que jo habite, foren tan eficients com ho són totes i cadascuna de les peces que els componen. Malauradament, encara no s'han adonat de quin és el camí per a ser el més eficient possible deixant un impacte mínim al medi que s'envolta.
Han passat tres dies... Em sent estranya, ja no tinc la forma de sempre, no tinc forces ni soc capaç de fer la meua tasca... Mire el meu extrem carboxi-terminal i ahí està, la marca, la ubiqüitina, que com si foren els grillets del reu, m'està assenyalant. Prompte, molt prompte, veuré al meu botxí, el proteasoma que posarà fi a la meua existència... Bé, existència de la que soc conscient, si és cert allò que em contaren de l'economia circular.
Siga com siga, no em queda altra cosa que aferrar-me a que prompte formaré part de les noves proteïnes que seran sintetitzades, tal vegada, en poques hores... Qui no es consola és perquè no vol, al cap i a la fi, què puc fer?? Ja estic sentenciada.
*****
Per aquells als que us haja desubicat. He intentat recrear l'autoconsciència d'una proteïna, si la pogués tindre. Les proteïnes són biomolècules que catalitzen les reaccions químiques de les nostres cèl·lules. Acceleren les reaccions químiques perquè ocórreguen en períodes de temps compatibles amb la vida. No obstant això, aquestes màquines s'han de renovar quan no funcionen bé, ja que de no fer-ho així poden crear problemes. L'acumulació de proteïnes mal plegades i desestructurades, conegudes com a fibres amiloides, es relaciona amb diferents malalties, com per exemple patologies neurodegeneratives (Parkinson i Alzheimer) però també de caràcter metabòlic, ja que recentment han sigut relacionades amb la diabetis de tipus II. El bon funcionament d'un sistema d'eliminació ordenada i sobretot, basada en la reutilització dels aminoàcids, és fonamental per al bon funcionament cel·lular i de l'organisme.
- Hits: 109