Principi i fi

Amb els ulls tancats, la Iria descansava tranquil·la a l’avió. Tornava a casa després de casi un mes fora de casa. Un mes de campanya dura, a la Antàrtida, estudiant el canvi climàtic amb altres gents de tot el món. Per endavant encara tenia mesos d’estudi, d’anàlisi, i fins i tot, tornar una altra vegada a la base ”Juan Carlos I”. Però ara, només pensava en la seva família, en abraçar els seus fills.
Li angoixava una mica que no entenguessin la seva feina, les seves absències, encara que només hi fossin temporals. “No, potser que no la entenguin, però ho faran”. No més dubtes, no més por, no més angoixa ni inseguretat. Quan pensava que tot estava perdut i que havia de dir adeu als seus somnis, es va creuar al seu camí aquesta oportunitat, un nou principi. Un somriure es va aparèixer al seus llavis. Aquesta il·lusió no podia ser dolenta. Estava decidida a mai no deixar que la culpabilitat li fes sentir que no es mereixia aquesta oportunitat.
------------------------------------
- Mamiiii! - va sentir cridar els seus fills . Els va abraçar amb tota la força que tenia i ells van començar a parlar al mateix temps.
- Vas sortir a les telenotícies! Bé, no tu, sinó la teva expedició! Tenim una sorpresa per tu a casa! Però no puc dir-te què hi és! A l’escola vam celebrar la setmana de la ciència i hem fet molts experiments! Ens han visitat las àvies des de Galícia i hem anat d’excursió amb papi!!
- Prou, prou!- va dir el pare. Ara anirem a casa i li podreu contar tot amb més calma.
Finalment van sortir de l’aeroport cap a casa. Per fi s’adonava que la culpabilitat no tenia cap lloc a la seva vida. Potser que comencés una nova feina, una nova vida, però la seva família era la mateixa, i anirien junts enlloc.