Skip to main content

El món d'en Kirin

A en Kirin li encantava el seu món. La vida, exuberant i colpidora, s’escampava per tot arreu. I és que al planeta dels Kirin, l'espècie dominant, els Sirine, sense esquelet intern, amb vuit braços i dos meravellosos ulls, havien evolucionat en estreta relació amb la natura. Feia milions d'anys que els Sirine havien après que la natura i els éssers vius eren la resposta, i que la manera més evident i sostenible de prosperar era col·laborar amb la mateixa natura. No tenia sentit lluitar-hi o aprofitar-se'n sense permís; totes dues estratègies, que altres espècies dominants del passat havien provat, havien resultat contraproduents. Va ser amb aquesta premissa que les ciències biològiques es van expandir en el passat i ara es trobaven en el seu màxim esplendor. Les modificacions genètiques, els avenços en el creixement de teixits i, sobretot, el respecte per a totes les formes de vida, van permetre als Sirine prosperar als mars i oceans, erradicar les malalties i veure créixer la biodiversitat del seu planeta com mai. Per exemple, no era necessària cap font d'energia que no fos subministrada pel sol o pels corrents marins. Petites modificacions genètiques van permetre als virus i bacteris, potencialment patògens, portar informació clau i beneficiosa als teixits. El creixement accelerat de cases fetes amb esculls de coral es va fer possible gràcies a ments brillants i visionàries, com les d'alguns savis del passat. De fet, la intel·ligència era potser el bé més preuat i admirat entre els Sirine, sense menysprear les aptituds físiques. Al món d'en Kirin, ningú era jutjat per la tasca que desenvolupava. Tant si era un senzill treballador de la construcció, encarregat de proporcionar els ions necessaris per permetre la dilatació o contracció dels músculs de càrrega que permetien moure grans pesos, com si era un reconegut científic-governant, tots els Sirine tenien el mateix valor enfront de la societat. Hi havia, però, un grup especialment admirat: els recol·lectors d'històries. Tenien milers de contes i relats emmagatzemats al seu cervell, del passat, del present i fins i tot del futur. Normalment, en Kirin gaudia dels relats dels recol·lectors, però hi havia un en particular que era massa aterridor i el feia passar molta por. Era sobre una de les espècies més destructives que havia poblat el planeta. Vivien a la part terrestre i caminaven sobre dues potes. Eren ambiciosos i malèvols. Quan arribaven, la natura quedava arrasada per ser substituïda per les seves construccions de pedra i metall. Contaminaven l'aire i els mars fins al punt que gairebé posaren fi a la vida al planeta. El més horrorós del relat, però, era la part en la qual explicaven que tot i que els Sirine es van intentar comunicar amb ells de mil maneres, aquells éssers demoníacs els capturaven i els devoraven. Ho feien després de torturar-los ficant-los en aigua bullent o sotmetent-los a terribles pallisses. En Kirin no podia entendre com aquelles criatures havien pogut existir i donava gràcies per la seva extinció causada per un petit virus que van poder modificar els primers científics del passat. Foren els mateixos científics els que es van sacrificar infectant-se amb el virus i deixant-se capturar i menjar. Una vegada infectats, la natura va prendre les regnes i tot va ser qüestió de temps. Les grans ciutats es van anar deteriorant, donant pas a la vegetació. Les aigües i els cels van tornar a estar nets i lliures de contaminació. I sobretot, els Sirine van poder créixer, prosperar i escampar-se lliurement. Ara, aquella espècie tòxica i destructiva no és més que un vestigi del passat que roman solament en històries de por per als més joves. I la vida, exuberant i colpidora, s'escampa per tot arreu.
  • Hits: 144