EL SENYOR COLOM
-És vostè un impresentable, no torni per aquí!-Li escridassà el cambrer.
Arraulit sortí del bar però, en refer-se al segon, respongué amb contundència des de la porta:
-Moriré lluitant! Fills andròmines de la gran meuca, xarrupaescrots!
Des d’aquell dia calorós i assolellat d’una primavera vestida de cels blaus en ple canvi climàtic que deixava enrere nombroses edicions de primaveres plujoses en extinció, li van prohibir l’entrada del seu bar preferit de l’Avinguda Catalunya. S’acabaren els mitjos entrepans cruixents de formatge i els tallats de les onze zero tres.
Va virar doncs amb nou rumb, motivat pel següent objectiu de recollir al quiosc de la cantonada de baix, la seva revista pujada de to, com era costum a principis de mes. Aquesta vegada se n’enduria tres exemplars consecutius, ja que feia molt de temps que no gosava passar per allà. El carrer feia baixada i es disposava a invertir tot esforç per vèncer allò que se li creués pel camí.
-Marrameu torracollons!-Cridava per espantar els vianants tafaners que li passaven per la vora, alhora que es tapava l’orella dreta per no sentir el que deien. Sort en tenia que l’esquerra no furulava, conseqüència del tractament crònic rebut durant la joventut. Ara ja no el volia, ah no, ja no l’enganyarien pas. Adéu haloperidols. D’ençà que aparegueren els primers tremolors, a la brossa les pastilles. Tenia dret a decidir i preferia capejar monstres a intoxicar-se, tot fent-se petit a la seva cova de cinquanta metres quadrats amb un balconet mai trepitjat. Aquell passeig matutí era l’únic moment del dia que sortia de la seva ínfima zona de confort per rebre insults, amenaces i vexacions de tothom i totdon, assolint la fita final en forma de cafè i entrepanet al seu bar preferit. Bé, ara potser ja no.
Era l’únic capaç de portar una parca d’hivern en un dia tòrrid com aquell. Duia uns pantalons de pinça parats en el temps. Monocromàtic de dalt a baix, tot ben gris i descurat, d’haver sigut un animal, aquell homenot seria un colom. Camina que caminaràs, quan algú se li creuava, s’aturava de patac per analitzar la situació amb deteniment, calia considerar moltes variables. Tots al barri el coneixien, el senyor que “la liava”, dia sí, dia també.
Baixant l’avinguda, els coloms li parlaven alt i clar.
-Si segueixes per aquí ens cagarem a sobre teu, Pep.
Els gats li advertien en la seva profunda saviesa felina.
-Si creues per allà et mataran els senyors barbuts amb ulleres de sol.
Res no l’aturaria ni l’impediria aconseguir els nous exemplars de la revista Hustler. Ja en la distància podia veure aquella pèl-roja fent ostentació d’un ampli repertori d’expressions lascives a la portada, alhora que movent el ditet perquè s’hi acostés.
-Ja vinc, amor meu!- Aquella nit dormiria acompanyat.
Van passar llunes, com la d’aquella romàntica nit. La intel•ligència artificial havia evolucionat exponencialment els darrers anys, arreplegant imatges de ressonàncies magnètiques nuclears funcionals del cervell de milions de pacients en una ingent base de dades. En els últims mesos es parlava d’algoritmes predictius de resposta en persones amb esquizofrènia paranoide, i d’elèctrodes que podien minimitzar les descàrregues aberrants loco-regionals de glutamat al cervell, subjacents als brots psicòtics, regulant de manera immediata els nivells dels neurotransmissors. Aquella aproximació terapèutica pionera i paradigmàtica només funcionava en el trenta per cent dels casos, però s’havia de provar…
Aquell matí sortí a la volta diària acompanyat d’un petit dispositiu al cap, per fer contenta la filla. “Maleïda filla”, ara ja no podria confiar ni en ella, adéu a l’últim reducte d’amor, oasi, remanse de pseudoserenor. “I si li havien volgut posar aquell elèctrode per llegir-li el pensament i robar-li les idees?” Al menys per avui respectaria aquest estrany desig seu, no fos cas que, de desobeir, el treiessin de la cova per posar-lo en una residència, com venien advertint les veus.
Quan baixà les escales i sortí del portal, ningú l’insultava al carrer, no hi havia cares lletges, ni dimonis enrabiats, ni moviments estranys, ni veus que venien de dalt. Va mirar amunt esperant alguna veu, i llavors va veure el cel blau i el sol, i de l’ànima li van florir unes gràcies per aquell dia tan bonic. Observà corprès els coloms menjar molles de pa i alçar el vol, i els gats jaure i miolar. No es sentia així des de la seva primera infància, tan oblidada, potser fa setanta anys. Seiè en un banc per pair aquella màgia, i la va plorar profundament. Somrigué a algú que passava. Silenci. El seu cap sentí el silenci, el seu cor sentí l’amor i el seu esperit, la pau.
-Senyor Pep, el de sempre?-s’escoltà des del bar.
NOTA: Dedicat als pacients afectes d’esquizofrènia que romanen a l’infern, a l’espera que la ciència els salvi.
LA FILLA
Arraulit sortí del bar però, en refer-se al segon, respongué amb contundència des de la porta:
-Moriré lluitant! Fills andròmines de la gran meuca, xarrupaescrots!
Des d’aquell dia calorós i assolellat d’una primavera vestida de cels blaus en ple canvi climàtic que deixava enrere nombroses edicions de primaveres plujoses en extinció, li van prohibir l’entrada del seu bar preferit de l’Avinguda Catalunya. S’acabaren els mitjos entrepans cruixents de formatge i els tallats de les onze zero tres.
Va virar doncs amb nou rumb, motivat pel següent objectiu de recollir al quiosc de la cantonada de baix, la seva revista pujada de to, com era costum a principis de mes. Aquesta vegada se n’enduria tres exemplars consecutius, ja que feia molt de temps que no gosava passar per allà. El carrer feia baixada i es disposava a invertir tot esforç per vèncer allò que se li creués pel camí.
-Marrameu torracollons!-Cridava per espantar els vianants tafaners que li passaven per la vora, alhora que es tapava l’orella dreta per no sentir el que deien. Sort en tenia que l’esquerra no furulava, conseqüència del tractament crònic rebut durant la joventut. Ara ja no el volia, ah no, ja no l’enganyarien pas. Adéu haloperidols. D’ençà que aparegueren els primers tremolors, a la brossa les pastilles. Tenia dret a decidir i preferia capejar monstres a intoxicar-se, tot fent-se petit a la seva cova de cinquanta metres quadrats amb un balconet mai trepitjat. Aquell passeig matutí era l’únic moment del dia que sortia de la seva ínfima zona de confort per rebre insults, amenaces i vexacions de tothom i totdon, assolint la fita final en forma de cafè i entrepanet al seu bar preferit. Bé, ara potser ja no.
Era l’únic capaç de portar una parca d’hivern en un dia tòrrid com aquell. Duia uns pantalons de pinça parats en el temps. Monocromàtic de dalt a baix, tot ben gris i descurat, d’haver sigut un animal, aquell homenot seria un colom. Camina que caminaràs, quan algú se li creuava, s’aturava de patac per analitzar la situació amb deteniment, calia considerar moltes variables. Tots al barri el coneixien, el senyor que “la liava”, dia sí, dia també.
Baixant l’avinguda, els coloms li parlaven alt i clar.
-Si segueixes per aquí ens cagarem a sobre teu, Pep.
Els gats li advertien en la seva profunda saviesa felina.
-Si creues per allà et mataran els senyors barbuts amb ulleres de sol.
Res no l’aturaria ni l’impediria aconseguir els nous exemplars de la revista Hustler. Ja en la distància podia veure aquella pèl-roja fent ostentació d’un ampli repertori d’expressions lascives a la portada, alhora que movent el ditet perquè s’hi acostés.
-Ja vinc, amor meu!- Aquella nit dormiria acompanyat.
Van passar llunes, com la d’aquella romàntica nit. La intel•ligència artificial havia evolucionat exponencialment els darrers anys, arreplegant imatges de ressonàncies magnètiques nuclears funcionals del cervell de milions de pacients en una ingent base de dades. En els últims mesos es parlava d’algoritmes predictius de resposta en persones amb esquizofrènia paranoide, i d’elèctrodes que podien minimitzar les descàrregues aberrants loco-regionals de glutamat al cervell, subjacents als brots psicòtics, regulant de manera immediata els nivells dels neurotransmissors. Aquella aproximació terapèutica pionera i paradigmàtica només funcionava en el trenta per cent dels casos, però s’havia de provar…
Aquell matí sortí a la volta diària acompanyat d’un petit dispositiu al cap, per fer contenta la filla. “Maleïda filla”, ara ja no podria confiar ni en ella, adéu a l’últim reducte d’amor, oasi, remanse de pseudoserenor. “I si li havien volgut posar aquell elèctrode per llegir-li el pensament i robar-li les idees?” Al menys per avui respectaria aquest estrany desig seu, no fos cas que, de desobeir, el treiessin de la cova per posar-lo en una residència, com venien advertint les veus.
Quan baixà les escales i sortí del portal, ningú l’insultava al carrer, no hi havia cares lletges, ni dimonis enrabiats, ni moviments estranys, ni veus que venien de dalt. Va mirar amunt esperant alguna veu, i llavors va veure el cel blau i el sol, i de l’ànima li van florir unes gràcies per aquell dia tan bonic. Observà corprès els coloms menjar molles de pa i alçar el vol, i els gats jaure i miolar. No es sentia així des de la seva primera infància, tan oblidada, potser fa setanta anys. Seiè en un banc per pair aquella màgia, i la va plorar profundament. Somrigué a algú que passava. Silenci. El seu cap sentí el silenci, el seu cor sentí l’amor i el seu esperit, la pau.
-Senyor Pep, el de sempre?-s’escoltà des del bar.
NOTA: Dedicat als pacients afectes d’esquizofrènia que romanen a l’infern, a l’espera que la ciència els salvi.
LA FILLA
- Hits: 153