Descoberta d’una de les tines més antigues de la Vall del Flequer.

Quan vaig sortir de l’escola el pare m’esperava dins el cotxe per dur-me a casa dels avis. Aquell vespre ell i la mare sortien a sopar amb uns amics. Els avis vivien a la Vall del Flequer, envoltats de boscos, camps de conreu i alguna vinya. Després de sopar, al telenotícies van explicar que un grup d’arqueòlegs egipcis havien descobert una nova tomba a la Vall dels Reis. Quan em vaig ficar dins del llit vaig pensar en tots els tresors que hi hauria amagats sota les runes de la nostra Vall.
L’endemà al matí després d’esmorzar vaig ficar la pala i el rasclet dins la bossa i vaig enfilar el corriol de les Tines, no tenia pèrdua, amb l’àvia hi havíem anat moltes vegades.
Les primeres tines que vaig trobar eren al capdamunt d’una costa, no hi havia vist mai ningú. Tots els murs es mantenien drets, i vaig baixar les escales que hi havia encastades a la paret exterior saltant els graons de tres en tres. El camp de sota era ple d’esbarzers, era el lloc ideal per amagar un tresor.
Apartant i aixafant les branques per no punxar-me vaig veure unes pedres a terra disposades en cercle, era tan gran com la base d’una tina, si estava soterrada havia de tenir la sortida al peu de la feixa. En vaig sortir com vaig poder i vaig saltar el marge, que d’alt, en feia dos com jo. Vaig aterrar just al davant de la pedra de la boixa, el forat on s’encastava l’aixeta per treure’n el most. Hi faltava alguna de les pedres del voltant. Vaig treure la pala de la bossa i vaig fer palanca amb una de les parets laterals. Tot d’una la pedra es va tombar, algú havia gravat una creu a la cara interior. Dins era folrat de cairons d’un to vermellós coberts d’una pols cendrosa. Hi vaig entrar arrossegant-me. Era més fosc que una nit de lluna nova. Hi havia tot de branquillons escampats per terra, eren prims i llisos al tacte, n’hi havia molts. Vaig deduir que eren ossos d’algú més petit que jo.
Vaig sortir-ne més de pressa del que hi havia entrat i vaig tornar la pedra al seu lloc. Una cosa era veure una tomba de l’antic Egipte per la tele i una altra de molt diferent ficar-m’hi dins. No em podia treure del cap la pobra ànima que hi havien enterrat.
Vaig arribar a casa dels avis sense alè. Només passar la porta vaig sentir l’àvia que em deia, renta’t les mans i no t’entretinguis que el dinar és a taula. Vaig posar les mans sota el raig de l’aixeta i les vaig fregar amb la pastilla de sabó sense poder esborrar la sensació d’aquells ossos dels meus dits. Què tens?, sembla que hagis vist un mort, va dir l’avi quan vaig seure davant del plat, no els podia amagar res.
Després de dinar l’avi va trucar al senyor jutge, eren molt amics i ho sabia tot de les tines i de la pedra seca. Al cap d’un parell d’hores va arribar dins d’un jeep de la policia, l’acompanyava una agent. L’avi i jo vam seure al seient del darrere.
Els vaig explicar de quines tines es tractava i vam sortir a la carretera principal. Al cap d’una estona vam trencar per un camí rural que ens va dur just davant de les tines. De la porta estant que sempre era oberta es veien els cairons de l’interior d’una de les tines i una part d’una premsa, i mirant amunt entre les teules, un tros de cel.
Em van seguir escales avall. Els vaig assenyalar el cercle de pedres sota les bardisses, en vam sortir esgarrinxats. Després vaig saltar la feixa per mostrar-los la pedra de la boixa, la resta del grup va baixar pel saltador. L’agent es va posar uns guants i va apartar la pedra. Va enfocar la llanterna i va es va acotar per veure què hi havia dins el forat. Només se sentia piular els ocells. Va endinsar-hi tot el braç i en va treure una calavera. Era petita i amb les dents esmolades. Sembla que algú hi va enterrar el seu gat, va dir aixecant les celles.
Enhorabona, noia, em va dir el senyor jutge posant-me la mà damunt del cap, has fet una troballa excepcional.
L’endemà sortíem tots quatre a primera plana del diari comarcal. Abans de dinar l’avi ens va llegir tot l’article, però de la pobra bèstia, no en deia res.