Skip to main content

Sofrint en la meva pell l’article 205 del Codi Penal

El dia del meu aniversari comença bé. Arribo al meu centre de recerca a l’hora, gràcies que el tren de la línia R2 per una vegada és puntual. Pujo per les escales. Deixo la meva bossa amb el dinar en el meu despatx, em poso la bata i les ulleres de seguretat, i em dirigeixo al laboratori.
La meva primera tasca és comprovar que l’equip ha analitzat les mostres que vaig posar en cua per analitzar ahir. La seqüència de mostres encara no ha finalitzat, és massa llarga, però tot sembla correcte, i les anàlisis avancen a bon ritme. Em disposo a preparar noves mostres per afegir-les.
Dues hores després, dos homes estranys entren al laboratori. Abans que pugui veure els seus rostres, jo ja sé que no els conec de res; no vaig escoltar mai les seves veus greus. Quan els dos homes s’acosten a la meva poiata, em començo a sentir incòmoda. Són dos mossos d’esquadra. La meva companya de despatx que les acompanya m’assenyala:
-Aquesta és l’Ona.
-Bon dia, senyoreta Prats. Seria tan amable d'acompanyar-nos?
-Bon dia. Puc saber que ha passat?
-L’explicarem tot a comissaria.
Quan surt del laboratori, estic més pàl·lida que un fantasma. Els meus companys de feina i els seus estudiants em miren, miren als dos mossos i comencen a parlar entre ells, en murmuris, sense dissimular.
Em seu a dins del cotxe dels mossos, a la part darrera. Intento obtenir informació, però els homes no em diuen res. El meu cor batega molt de pressa. Potser li hagi passat alguna cosa greu a algú de la meva família. Prefereixo no pensar això. Pot ser que m’hagi deixat la placa vitroceràmica encesa i vaig provocar un incendi a l’edifici on visc. Potser... Penso un milió de possibilitats, però no hi ha cap que em convenci.
Quan arribem a comissaria, m’ordenen esperar asseguda en una sala molt senzilla, amb només una taula de l’Ikea i un parell de cadires. Mitja hora més tard, apareix un altre mosso, un inspector, i comença l’interrogatori:
-Senyoreta Prats. És cert que la setmana darrera va publicar un article científic on deia que el riu Llobregat està massa contaminat?
-Sí, és cert.
-Va vostè demanar permisos per fer aquestes anàlisis?
-Vaig parlar amb l’Agència Catalana de l’Aigua per fer una col·laboració i...
-L’ACA diu que no va mai parlar amb vostè sobre aquesta campanya analítica no autoritzada.
-Això és impossible!
-Té l’autorització per escrit per fer els mostreigs?
-No, però...
-Llavors té vostè un problema molt greu, senyoreta. Unes certes empreses que aboquen els seus abocaments en el riu asseguren que les anàlisis publicades per vostè són fals, i van posar una denúncia per un delicte de calúmnia i difamació segons l’article 205 del Codi Penal. A més a més, si fos condemnada, llavors podria rebre una sanció econòmica per danys i perjudicis a la imatge pública d’aquestes empreses per miliards d’euros.
-Com? Els meus resultats són reals! Vaig validar-los amb un estudi interlaboratori...
-Això estalviï-li-ho per al seu advocat... tret que estigui vostè disposada a retirar l'article i fer una declaració pública admetent que els resultats presentats eren falsos.
-No puc fer això! Primer, tinc plena confiança en els meus resultats. I segon, seria el fi de la meva carrera com investigadora!
-No té més opcions, senyoreta Prat: cal que busqui el millor advocat que pugui pagar.
-No entenc per què tant de problema per uns compostos que ni tan sols estan legislats fins i tot! Els contaminants emergents són inclosos només en observació; encara estem estudiant els seus possibles efectes adversos en la seva salut humana i en el medi ambient. La seva toxicitat depèn de molts factors com la seva concentració, la seva degradabilitat, la freqüència de detecció d’aquests compostos...
-Podria dir vostè que no n’hi ha, que va fer l’estudi, però que no va veure res d’aquests compostos. Pot ser dir que vostè va obtenir falsos positius?
-Mai podem dir que no hi ha un contaminant. Podem dir que no hi és per sota d’una determinada concentració, però no que no hi sigui amb absoluta certesa. I no, no penso dir que vaig obtenir falsos positius. Si aquests compostos són al riu, encara que estiguin en unes quantitats molt petites, quasi indetectables, la gent ho ha de saber.
-Fins i tot si suposa la fi de la seva carrera investigadora?
-Trobaré la manera de fer justícia.
En aquest moment, l’inspector comença a riure. S’obre la porta i apareixen els meus amics de quan vaig fer el doctorat. Porten un pastís de xocolate.
-Moltes felicitats per la seva integritat, doctora Prats. Per molts anys!
Llavors entenc que tot ha estat una broma i començo a plorar, alleujada.
  • Hits: 101