INTEL·LIGÈNCIES
-Caso’n Dena! - exclamo en veu alta en sortir del portal de casa i gairebé ser envestit per un patinarie que circula a tota castanya per la vorera amb un d’aquests patinets elèctrics que s’entesten en nomenar Vehicles de Mobilitat Personal. Vehicles de Mobilitat Personal! O Emabepé, que fa més modern... Va, home, va! Són unes màquines diabòliques conduïdes per uns brètols a qui ningú posa fre!
Quan arribo al laboratori de cibernètica de l’empresa d’automoció per la que treballo, em poso a treballar en el projecte que tenim endegat: perfeccionar el sistema de mobilitat autònoma del prototip de cotxe de pila d’hidrogen que la marca vol enllestir abans de final d’any. El repte és emprar un sistema d’intel·ligència artificial (som-hi, un altre oxímoron!) que segueixi criteris ètics en la conducció. Encara ric en recordar el meu Cap quan deia: «hem d’aconseguir que el sistema de conducció autònoma avaluï el mal menor davant el dilema de si atropellar un avi que creua sense mirar, o donar un cop de volant i encastar el cotxe frontalment contra el vehicle que circula en direcció contrària». Quina bajanada! Quin gamarús, el meu Cap! Què no veu que cap sistema d’intel·ligència artificial tindrà en compte tots els factors!? I si l’avi és un Einstein despistat que encaparrat en les seves cabòries està a punt de trobar el remei a una malaltia incurable fins aquell moment? I si al cotxe que circula en direcció contrària hi va una família amb criatures petites? I si els passatgers del cotxe autònom moren en l’impacte? Res, home, res, que cap intel·ligència artificial podrà decidir quin és el mal menor... Però no li ho vaig dir. M’ho vaig callar com un calçasses. Li havia d’haver dit que el sistema de conducció autònoma hauria de fer el que faria un conductor humà: FRENAR! Efa, erra, e, ena, a, erra. Frenar. I punt. I si no hi ha prou distància i t’endús l’avi per endavant... Tal dia farà un any!
* * *
Tot el dia hem estat treballant en anàlisis de probabilitats, arbres de fallada, pas a l’estat segur, avaluació de les diferents casuístiques que se’ns puguin acudir, analitzant els diferents tipus d’accident que es produeixen i llurs conseqüències... El cap em bull! Em cal un descans.
Vaig fins on està la màquina de cafè i selecciono un tallat sense sucre. Mentre em prenc aquesta aigua calenta, massa calenta, amb una cosa que intenta recordar l’aroma de cafè, em ve a la memòria l’anècdota d’aquest matí amb el maleït patinet. I aleshores ho tinc clar: sempre que existeixi la possibilitat, davant un risc de col·lisió o atropellament, el cotxe autònom «decidirà» que el mal menor és anar cap on hi hagi un patinet elèctric!
Corol·lari: la intel·ligència artificial és funció de la intel·ligència dels humans que defineixen els criteris de decisió de la primera.
Quan arribo al laboratori de cibernètica de l’empresa d’automoció per la que treballo, em poso a treballar en el projecte que tenim endegat: perfeccionar el sistema de mobilitat autònoma del prototip de cotxe de pila d’hidrogen que la marca vol enllestir abans de final d’any. El repte és emprar un sistema d’intel·ligència artificial (som-hi, un altre oxímoron!) que segueixi criteris ètics en la conducció. Encara ric en recordar el meu Cap quan deia: «hem d’aconseguir que el sistema de conducció autònoma avaluï el mal menor davant el dilema de si atropellar un avi que creua sense mirar, o donar un cop de volant i encastar el cotxe frontalment contra el vehicle que circula en direcció contrària». Quina bajanada! Quin gamarús, el meu Cap! Què no veu que cap sistema d’intel·ligència artificial tindrà en compte tots els factors!? I si l’avi és un Einstein despistat que encaparrat en les seves cabòries està a punt de trobar el remei a una malaltia incurable fins aquell moment? I si al cotxe que circula en direcció contrària hi va una família amb criatures petites? I si els passatgers del cotxe autònom moren en l’impacte? Res, home, res, que cap intel·ligència artificial podrà decidir quin és el mal menor... Però no li ho vaig dir. M’ho vaig callar com un calçasses. Li havia d’haver dit que el sistema de conducció autònoma hauria de fer el que faria un conductor humà: FRENAR! Efa, erra, e, ena, a, erra. Frenar. I punt. I si no hi ha prou distància i t’endús l’avi per endavant... Tal dia farà un any!
* * *
Tot el dia hem estat treballant en anàlisis de probabilitats, arbres de fallada, pas a l’estat segur, avaluació de les diferents casuístiques que se’ns puguin acudir, analitzant els diferents tipus d’accident que es produeixen i llurs conseqüències... El cap em bull! Em cal un descans.
Vaig fins on està la màquina de cafè i selecciono un tallat sense sucre. Mentre em prenc aquesta aigua calenta, massa calenta, amb una cosa que intenta recordar l’aroma de cafè, em ve a la memòria l’anècdota d’aquest matí amb el maleït patinet. I aleshores ho tinc clar: sempre que existeixi la possibilitat, davant un risc de col·lisió o atropellament, el cotxe autònom «decidirà» que el mal menor és anar cap on hi hagi un patinet elèctric!
Corol·lari: la intel·ligència artificial és funció de la intel·ligència dels humans que defineixen els criteris de decisió de la primera.
- Hits: 220