L’home de Piltdown
1912, la llum s’escola càlida entre ambdues cortines de vellut vermell, tímidament, il·luminant l’escena que anys més tard seria immortalitzada per John Cooke, entre pinzellades i ombres entortolligades en una pintura a l'oli. Patriotisme disfressat de pensament científic vorejant una taula de caoba africana, on, dubtosament, es decidiria en qüestió de segons, el destí del paradigma evolutiu durant els següents quaranta anys d’història.
- No creu senyor Dawson, que és una oportunitat francament immillorable? I vostè no ha de fer res! La sort somriu a Anglaterra.
- Disculpi el meu atreviment senyor Woodward, però és cert que presento les meves reserves envers l’autenticitat de les restes.
- Per l’amor de Déu, no és aquesta la solució perfecte a la seva baula perduda? No té la mida cerebral i les característiques primitives que buscàvem? És un regal que se’ns ha ofert i per la reina que Anglaterra no desaprofitarà una oportunitat com aquesta. S’ha begut l’enteniment? Que els fòssils trobats corresponen a les localitats que Monsieur Teilhard de Chardin ha trepitjat durant les seves investigacions? Permeti’m dir-li que no es un fet tan inversemblant donada la riquesa acadèmica d’aquests jaciments. Casualitat, Dawson, casualitat. Tenim les característiques intermèdies corresponents al que seria el pas de mico a home, faci el favor de deixar de pensar tant, que no ho fa pas bé.
- Disculpi senyor, no era la meva intenció ofendre’l de cap de les maneres. Simplement, m’ha semblat tot massa perfecte per evitar qüestionar-me si ens estem equivocant.
- No es preocupi senyor Dawson, és inexpert, un arqueòleg aficionat, no entén la magnitud de la situació que s’està desenvolupant entre les nostres mans. Alemanya i França tenen els seus fòssils humans, no podem quedar-nos enrere, i Àfrica? No, la baula perduda no es pot trobar allà. Si són quelcom és gràcies al nostre Imperi, em nego a creure que Déu va decidir començar per allà. Ha de ser anglès, estic totalment convençut.
- Però és el que vostè creu o el que les restes ens diuen?
- Impertinent! Es creu més llest que el mateix Sherlock Holmes? Podria arruïnar el que li queda de la seva miserable carrera.- després agafa aire profundament i li comença a desaparèixer la vena protuberant del front- demà, dia 18 de desembre anirem a l’assemblea de la Societat de Geologia de Burlington House i donarem a conèixer la nostra troballa. Miri, m’ha caigut en gràcia així que l’anomenaré en el seu honor. Que li sembla l’home de les albors de Dawson? Trobo que és un nom molt encertat, Eoanthropus dawsonii, 500.000 anys d’antiguitat.
- Gràcies senyor Woodward.
- A més, si el mateix Sherlock Holmes ho diu, qui ho podria dubtar?
1936, Alvan Marston s’aixeca mandrós del llit. Ha sigut una nit dura. S’omple un got de Brandy fins la meitat i d’un glop, s’esbandeix la gola i de pas tots els fantasmes de la nit. L’alcohol d’esterilitzar començava a passar factura. Mig marejat, veu un paquet a la taula de l’entrada, aquell paquet que va arribar per la nit amb una nota mal escrita a corre-cuita amb el missatge: Això no és aigua clara, ajuda’m. Amb la picor encara present al coll obre meticulosament l’embolcall del que semblen ser unes restes òssies, enfosquides per l’acció inevitable del temps, i explora amb compte el seu contingut. És probablement el més interessant que ha tingut a les mans des de l’extracció del tercer molar de la senyora Williams.
1949, Kenneth P. Oakley s’asseu al seu nou despatx, un taula de caoba africana situada solemnement en mig d’una sala revestida amb les més capricioses meravelles del món natural. Un raig de llum s’escola entre les escletxes de les gruixudes cortines de vellut vermell, indicant el segon calaix de l’escriptori, com si demanés ser obert. Entre els informes i fotografies velles, un en particular li crida l’atenció. És un sobre amb una nota enganxada que diu: Això no és aigua clara, ajuda’m. Enviada a la casa d’un dentista de professió fa tretze anys:
Després de l’observació deliberada de les peces que m’has fet arribar puc assegurar sense cap dubte que aquest caní pertany a un simi, no a un humà i que el color fosc és degut a un tractament amb dicromat potàssic, no a un envelliment natural.
Atentament,
Alvan Marston.
Sharon, necessito que enviïs aquest paquet al laboratori per una prova de Fluor.
1953, Londres. Diari The Times, el frau de Piltdown. Es demostra que l’important fòssil descobert al 1912 va ésser adulterat per falsificar la seva antiguitat. A més, el conjunt d'ossos estava compost, entre altres, per restes pertanyents a dos cranis humans i una mandíbula d'orangutan.
- No creu senyor Dawson, que és una oportunitat francament immillorable? I vostè no ha de fer res! La sort somriu a Anglaterra.
- Disculpi el meu atreviment senyor Woodward, però és cert que presento les meves reserves envers l’autenticitat de les restes.
- Per l’amor de Déu, no és aquesta la solució perfecte a la seva baula perduda? No té la mida cerebral i les característiques primitives que buscàvem? És un regal que se’ns ha ofert i per la reina que Anglaterra no desaprofitarà una oportunitat com aquesta. S’ha begut l’enteniment? Que els fòssils trobats corresponen a les localitats que Monsieur Teilhard de Chardin ha trepitjat durant les seves investigacions? Permeti’m dir-li que no es un fet tan inversemblant donada la riquesa acadèmica d’aquests jaciments. Casualitat, Dawson, casualitat. Tenim les característiques intermèdies corresponents al que seria el pas de mico a home, faci el favor de deixar de pensar tant, que no ho fa pas bé.
- Disculpi senyor, no era la meva intenció ofendre’l de cap de les maneres. Simplement, m’ha semblat tot massa perfecte per evitar qüestionar-me si ens estem equivocant.
- No es preocupi senyor Dawson, és inexpert, un arqueòleg aficionat, no entén la magnitud de la situació que s’està desenvolupant entre les nostres mans. Alemanya i França tenen els seus fòssils humans, no podem quedar-nos enrere, i Àfrica? No, la baula perduda no es pot trobar allà. Si són quelcom és gràcies al nostre Imperi, em nego a creure que Déu va decidir començar per allà. Ha de ser anglès, estic totalment convençut.
- Però és el que vostè creu o el que les restes ens diuen?
- Impertinent! Es creu més llest que el mateix Sherlock Holmes? Podria arruïnar el que li queda de la seva miserable carrera.- després agafa aire profundament i li comença a desaparèixer la vena protuberant del front- demà, dia 18 de desembre anirem a l’assemblea de la Societat de Geologia de Burlington House i donarem a conèixer la nostra troballa. Miri, m’ha caigut en gràcia així que l’anomenaré en el seu honor. Que li sembla l’home de les albors de Dawson? Trobo que és un nom molt encertat, Eoanthropus dawsonii, 500.000 anys d’antiguitat.
- Gràcies senyor Woodward.
- A més, si el mateix Sherlock Holmes ho diu, qui ho podria dubtar?
1936, Alvan Marston s’aixeca mandrós del llit. Ha sigut una nit dura. S’omple un got de Brandy fins la meitat i d’un glop, s’esbandeix la gola i de pas tots els fantasmes de la nit. L’alcohol d’esterilitzar començava a passar factura. Mig marejat, veu un paquet a la taula de l’entrada, aquell paquet que va arribar per la nit amb una nota mal escrita a corre-cuita amb el missatge: Això no és aigua clara, ajuda’m. Amb la picor encara present al coll obre meticulosament l’embolcall del que semblen ser unes restes òssies, enfosquides per l’acció inevitable del temps, i explora amb compte el seu contingut. És probablement el més interessant que ha tingut a les mans des de l’extracció del tercer molar de la senyora Williams.
1949, Kenneth P. Oakley s’asseu al seu nou despatx, un taula de caoba africana situada solemnement en mig d’una sala revestida amb les més capricioses meravelles del món natural. Un raig de llum s’escola entre les escletxes de les gruixudes cortines de vellut vermell, indicant el segon calaix de l’escriptori, com si demanés ser obert. Entre els informes i fotografies velles, un en particular li crida l’atenció. És un sobre amb una nota enganxada que diu: Això no és aigua clara, ajuda’m. Enviada a la casa d’un dentista de professió fa tretze anys:
Després de l’observació deliberada de les peces que m’has fet arribar puc assegurar sense cap dubte que aquest caní pertany a un simi, no a un humà i que el color fosc és degut a un tractament amb dicromat potàssic, no a un envelliment natural.
Atentament,
Alvan Marston.
Sharon, necessito que enviïs aquest paquet al laboratori per una prova de Fluor.
1953, Londres. Diari The Times, el frau de Piltdown. Es demostra que l’important fòssil descobert al 1912 va ésser adulterat per falsificar la seva antiguitat. A més, el conjunt d'ossos estava compost, entre altres, per restes pertanyents a dos cranis humans i una mandíbula d'orangutan.
- Hits: 81