Skip to main content

Zen o no zen

Quan em vaig fer càrrec de la direcció del dojo o temple budista del carrer Major, mai m'hauria imaginat que acabaria tenint un ensurt tan gran com el que vaig patir ara fa dos anys. Aconseguir impulsar el primer dojo de la ciutat s’havia convertit en el principal objectiu de la meva vida des que vaig començar a meditar, tan bon punt em vaig matricular del grau de biologia als 18 anys. La pràctica del Zen i els ensenyaments del Dharma m’han acompanyat des d’aleshores, i la realització de la ment desperta, el samadhi o concentració serena i el seguiment de la Via m’han estat molt útils per fer front a tots els obstacles i inquietuds que he hagut d’encarar, així com per atenuar el dolor causat.

Sortosament he aconseguit compaginar la pràctica de la meditació amb la meva carrera investigadora, i fa dos anys estava treballant amb un ajut post-doctoral en un prestigiós centre de recerca biomèdica. Un altre somni fet realitat va esdevenir aleshores, quan la direcció del centre va donar suport a la participació de la meva unitat en un estudi internacional que pretenia demostrar que la meditació influïa en l’activació dels gens relacionats amb la inflamació i l'estrès, i que per tant la meditació tenia un impacte molt positiu sobre la salut.

Teníem sospites que la meditació podia induir canvis en el cervell, i el meu grup de recerca es va dedicar a intentar demostrar com la meditació fins i tot podia arribar a disminuir l'expressió de gens essencials en processos relacionats amb la inflamació. Per aconseguir aquesta fita vam decidir analitzar els efectes de diverses sessions de meditació en un grup de meditadors experts, i no cal dir que hi van col·laborar, entusiasmats, practicants del meu temple. Un meditador expert és aquell que, pel cap baix, medita 30 minuts diaris des de fa, com a mínim, tres anys. L’objectiu era comparar l’expressió gènica d’aquests meditadors veterans amb la d’un altre grup de persones voluntàries que van fer activitats no meditatives en un ambient distès.

L’Aïna i la Sara, dues de les meditadores més actives del dojo, que a més són parella, es van apuntar de seguida a l’experiment. Recordo que les proves havien coincidit amb el seu casament, i que poc després de l’enllaç matrimonial se n’havien anat a viure als afores de la ciutat on estava ubicat el dojo, a uns vint quilòmetres. És possible que no poguessin venir tan sovint al temple, però continuarien gaudint de les meditacions que fèiem cada dia en línia a dos quarts de vuit de la nit, i que havien tingut tant d’èxit durant la pandèmia de la covid. Normalment, quan la Sara meditava, l’Aïna se n’anava a fer esport, de manera que gairebé mai coincidien en la sessió de meditació en línia. En aquella època hi havia hagut alguns casos de robatori amb violència per la zona que les havia inquietat una mica, i la pràctica de l’atenció plena les ajudava a alleujar la seva ansietat.

En les meditacions en línia, jo mateixa, que dirigia la pràctica, m’asseia davant d’una càmera perquè els meditadors em poguessin veure, i un monitor em permetia controlar la postura i la pràctica de les persones que aquell dia no havien pogut venir al temple i s’havien connectat en línia. Aquell dia de fa dos anys, recordo haver vist com la Sara es va asseure damunt del zafu o coixí de meditació, va cercar la postura adequada i, poc després que sonés la campana tibetana que marca l’inici de la pràctica, va començar a meditar. De tant en tant m’agrada dirigir la mirada cap al monitor i comprovar si els practicants mantenen la postura correcta, i aquell dia vaig veure com la Sara s’alçava esparverada, començava a donar voltes per l’habitació, i tot semblant que cridava va desaparèixer de la pantalla. Es tractava del primer cop que afrontava una situació semblant, i no vaig dubtar-ho ni un moment: vaig demanar a la meva parella que dirigís la pràctica i vaig trucar immediatament a l’Aïna, que no contestava. Vaig pensar a trucar a la policia, quan de sobte va ser ella qui em trucar i li vaig explicar la situació.

No cal dir que va arribar immediatament al lloc del succés i que vaig poder seguir en directe, gràcies al monitor, el que semblava l’escena d’un 'true crime' potencial. L’Aïna entrant a l’habitació visiblement alterada, sortint de l’habitació, i, al cap de cinc minuts... tornant a entrar somrient i amb el mòbil a la mà fent-me el gest que em trucava. La Sara havia vist un ratolí i li havia agafat un atac de pànic. Final feliç, com el de l’article sobre l’experiment que vam enllestir a finals d’aquell any i que, per cert, es va publicar a Nature.
  • Hits: 118