Skip to main content

El coet del Ryn

El 13 de març de 1983 milions de persones presenciaren un fenomen insòlit. Aquell dia, a primera hora del matí, una nau travessà el cel, de nord-oest a sud-est, a una velocitat tan impressionant com la d’un estel fugaç. Fou detectada per primera vegada a cinc-cents mil kilòmetres de la Terra pel satèl·lit IRAS durant la seva tasca habitual d’escaneig espacial. Després d’ingressar a l’atmosfera, a 145.000 km/h, la resistència que oferí l’aire provocà que el bòlid es convertís en una encegadora bola de foc i molta gent va témer que s’apropés la fi del món.

Els telescopis astronòmics observaren els moviments el·líptics del coet al voltant del planeta; les estacions sísmiques registraren els tremolors de l’escorça terrestre al seu pas. Fou divisat a l’observatori de Kitt Peak, al bell mig del desert de Sonora, a les 7.12 h, a Washington tres minuts més tard, a Les Canàries deu minuts després, a Delhi passats vint-i-quatre minuts, i finalment fou percebut a la muntanya australiana de Siding Spring després de mitja hora, i així una vegada i una altra, quatre voltes al voltant del món, fins que el coet va anar perdent alçada i s’acabà estavellant en el desert del Ryn, a l’oest de l’actual Kazakhstan, a les 9.28 h.

L’impacte va produir una depressió de tres kilòmetres de diàmetre i dotzenes de metres de profunditat, un cràter semblant al que hagués generat l’explosió d’una bomba atòmica, i una ona de xoc equivalent a un terratrèmol de magnitud 5,2 en l’escala de Richter, que trencà finestres a centenars de kilòmetres de distància. Roscosmos, l’agència espacial soviètica, va emprendre immediatament la investigació oficial d’aquell incident, conegut a la premsa com “el coet del Ryn”.

A la zona del cataclisme, l’impacte havia arrasat milers d’hectàrees del desert, amb multitud d’arbres caiguts, branques socarrimades i roques carbonitzades. A l’epicentre, únicament es trobaren uns mínims fragments corresponents a la coberta de la nau, compostos per un aliatge de ferro, que havien evitat la desintegració. Els investigadors no trobaren indicis de vida extraterrestre, ni tan sols es va poder assegurar que el coet estigués tripulat.

Als mitjans de comunicació s’encetaren durant mesos intensos debats sobre l’origen de la nau i el propòsit de la seva arribada. A principis de l’any següent, la publicació d’un estudi sorprenent va il·luminar les més fabuloses conjectures: l’anàlisi biomètric de les restes del vehicle espacial mostrà que la seva carcassa contenia la inscripció ‘NEW HOPE’ (en anglès, ‘nova esperança’), a una xapa de titani amb forma ovalada.

Les reaccions no es van fer esperar. Andréi Gromiko, ministre d’Assumptes Exteriors soviètic, declarà que allò havia estat una agressió dels Estats Units i que hi haurien represàlies. Per la seva part, els americans negaren que el bòlid formés part del seu programa especial i replicaren que farien tot el que calgués per mantenir la seguretat de la nació si des de l’altra banda del teló d’acer es llançava un míssil contra el seu territori. La crisi del coet del Ryn fou un dels majors conflictes diplomàtics de la Guerra Freda. La tensió entre ambdues potències mundials no es rebaixaria fins a mitjans del 1984 quan un grup de científics realitzà l’anàlisi químic de l’aliatge de les restes trobades i es demostrà que no havia sigut fabricat a la Terra. La nau no era d’origen terrestre. «Hem d’admetre que hi ha coses que no entenem», va dir amb resignació James M. Beggs, administrador de la NASA.

Sense trobar cap explicació concloent sobre el misteriós origen del fenomen, Roscosmos, a una època de dràstica reducció del seu pressupost, classificà nombroses dades i arxivà l’assumpte a principis de 1985. Els diaris soviètics s’oblidaren del tema i es concentraren en la nova etapa política que s’obria amb l’ascens de Gorbachov i la perestroika. La geologia va fer la resta: la creixent aridesa de la zona i els processos erosius esborraren amb el pas dels anys les petjades de l’impacte.

No obstant, l’extraordinari fenomen seguí viu entre la comunitat científica internacional i va influir a tota una generació d’investigadors de l’espai. Quaranta anys després, a tot el món equips multidisciplinaris segueixen buscant proves de l’existència de vida extraterrestre i de la seva possible arribada al nostre planeta. Des del coet del Ryn, un panell d’experts independents ha investigat prop de 800 albiraments aeris i en tots els casos s’ha pogut trobar una explicació científica convincent, a diferència del que succeí el 13 de març de 1983.

L’espai, sempre callat i buit, aquell dia va llançar a la humanitat un misteri que roman irresoluble.
  • Hits: 107