Skip to main content

Què està passant?

—Què està passant?—tot va tembla, la gent es movia bojament per tots llocs. —Agafeu-vos!!! —va cridar algú, jo vaig aconseguir agafar-me a la dent molar i encara sort que era la molar perquè els que es van agafar a les paletes les va arrossegar un líquid semblant a menjar trepitjat, merda era vòmit. Per quan el sofriment va acabar havíem perdut una vintena d’integrants de la seu on vivim tots,una petita associació que vivim a les genives i fem exploracions pel cos.

Al pas de dies i setmanes seguíem perdent exploradors i integrants fins que en Tales, el mes savi de tots nosaltres, el primer de la seu, va decidir reunir-nos a les genives.Cada vegada que ens reunien allà era una cosa important , ja va ser alarmant el moment en què vaig veure a en Tales, el meu cuidador com el considero jo,després de la desaparició dels meus pares…tenia cara de no haver dormit res;em vaig preocupar, com tothom els que estaven allí i van començar a cridar coses com:
—Ens morirem!!!
—Adéu a tothomVaig decidir que havi d’actuar , era la millor a l’escola de exploradors,em vaig aixecar.
—Jo ho faré, resoldré això i faré que tots tornem a viure com abans—vaig dir més segura que mai, ningú es va oposar així que vaig anar a preparar la nau, però en Tales em va parar de sobte, i anava acompanyat…qui era? un noi de cabells marrons i expressió divertida, no l’havia vist mai
—Olívia, aquest és en Liam, t’acompanyara en aquesta missió i no hi ha cap discussió —no m’ho podia creure, en Tales sabia perfectament com odiava treballar amb gent, quina ràbia em fa.

Quan ho vam tenir tot llest a la seva nau (súper injust però no vaig tenir cap altra alternativa) ens vam acomiadar de la seu i ens vam endinsar en la foscor del esòfag.Va ser divertit per una estonaen Liam es va posar a parlar de la seva vida a la seu de les seves classes, era un noi molt obert i alegre.Tot anava bé fins que l’inútil del Liam va xocar contra una de les parets de l’ esòfag i cadascú va sortir per un costat.Vaig caure a un lloc esponjós, em vaig posar molt nerviosa al saber on estava,era als pulmons.I tenia entès que sortir d’allà era quasi impossible per tots els bronquíols Que hi han un munt de diferents conductes. Vaig començar a entrar en pànic i a cridar fins que
—Olivia? estàs bé? —em vaig alegrar més que mai de sentir la seva veu menys mal. —Liam, estem als Pulmons,com sortim? —vaig dir pensant en una solució.
—Tu segueix la meva veu —va dir en un to força calmat.
I mentre ell m'explicava un munt d'històries jo caminava, fins que vam arribar al cor després d'hores ens vam trobar.
—Olivia!!!— va cridar—Ho hem aconseguit.
I així vam seguir el nostre camí,a l'estómac.Vam tenir algun que altre incident amb el suc pancreàtic, fins que vam arribar als ronyons on vam veure el problema.
—Pedres? Enserio?
—Liam, fa més mal del que creus, hem d'expulsar-les, pero el camí s'allargarà una mica—vaig dir— no et preocupis jo m'ho passo molt— vam somriure i vam carregar les pedres.
Crec que va ser el meu moment preferit. Ens vam agafar de les mans i vam baixar l'intestí com un tobogan fins a arribar, a l'aparell urinari.Jo no sabía si en Liam era concient,però… en arribar allí vam empaledir els dos al adonar-nos que,ja no podríem tornar enrere, que aqui acababa tot.
—La veritat, Liam, has sigut el meu primer I últim company de missió i amics no me'n penedeixo de res m'ha encantat treballar amb tu —va somriure de manera sincera . —Olivia,gràcies jo tampoco mai havia tingut una companya i d'aquesta misio m'emporto una —Millor amiga fantàstica!
Em va abraçar probablement l'abraçada més sincera que li he fet a algu desde els meus pares, no havia compartit tanta alegria. Així que ens vam agafar les mans i vam saltar.

Sonava el meu despertador, de fons,eren les vuit en punt i acabava de tenir el somni més rar, estrany i realista del món, com si hagués passat al meu cos,en part em vaig espantar perquè jo tenia mal d'esquena que ha no sentia,I ganes de vomitar que ja no sentia. Llavors, que havia passat?
  • Hits: 97