Skip to main content

Una visita quàntica

—Lucy, em sents? Respon-me, si us plau, Lucy! —va xisclar la Rebeca desesperadament.

—Està inconscient, Rebeca, és que no ho veus?! —va deixar anar la Raquel a punt de defallir.

—No us amoïneu, noies, ens en sortirem. —els va tranquil·litzar la Jessica, la capitost del grup.

6 hores abans…

—Noies, hora d'aixecar-se! —va xisclar la Raquel estirant els meus llençols.

—Tan aviat?! —vam replicar a l'uníson la Jessica, la Rebeca i jo, odiàvem matinar.

—Aixequeu-vos ja o farem tard a la visita al Laboratori Nacional d’Oak Ridge! —va exclamar la Raquel en el seu to més irònic.

Ho havia oblidat per complet, el nostre anterior professor de física, en Richard, ens va advertir la setmana passada que ens havia aconseguit una visita guiada a un laboratori de multiprogrames de ciència i tecnologia a Tennessee, a prop de Knoxville. Des que li vam dir que cursaríem el doctorat en matèria condensada i física de superfícies, no ha parat d'oferir-nos oportunitats per a aprofitar els nostres estudis al màxim. Haig de dir que també es va sorprendre en veure que encara seguim molt unides, però no entenc a què ve tanta sorpresa, des que ens coneixem, som inseparables.

Les quatre som molècules d'aigua, potser és per això que mai hem encaixat amb la resta dels nostres companys, ser un dipol elèctric no és una cosa fàcil de suportar. No només som líquides a temperatura ambient, sinó que també augmenta el nostre volum en congelar-nos; increïble, oi? Sempre romanem unides gràcies als nostres ponts d'hidrogen, la qual cosa a vegades pot resultar una mica incòmode, però la veritat és que ens hem adaptat bé a aquest nou estil de vida. Hi ha persones que ens consideren una miqueta tedioses o fins i tot avorrides pel simple fet de ser incolores i insípides, però no ens preocupa, no tothom pot dir que és un dissolvent universal.

Ràpides com un fotó, vam demanar un taxi, no volíem arribar tard. Amb una mica de sort vam aconseguir travessar les portes del gran laboratori a les deu en punt del matí. Allí ens va rebre un home una mica antipàtic:

—Bon dia, senyoretes, si és que se us pot dir així… —ens va repassar de dalt a baix amb la seva mirada imperant.— Em presento, soc Alexander Ivanov, un dels investigadors de l’Oak Ridge. Gràcies a en Richard teniu el privilegi de presenciar les instal·lacions d'un dels laboratoris més preuats de Tennessee. Al llarg del dia d'avui us presentaré les seves sofisticades instal·lacions i els nostres programes de recerca actuals.

—El centre sembla magnífic, però aquest home em fa pudor de socarrim. —li vaig murmurar a la Jessica dissimuladament.

El matí va transcórrer massa ràpid, les magnificències que ens va explicar el nostre guia sobre aquell lloc ens van deixar absortes fins a tal punt que vam oblidar la seva desafortunada rebuda. A les dues de la tarda vam decidir buscar algun lloc per a anar a menjar, estàvem famèliques. Animades i una miqueta impacients, ens vam dirigir cap a la sortida. En el moment en què vaig obrir la porta, un gas de color groc va inundar l’estança i tot es va ennegrir al meu voltant.

—Ho tens tot a punt, Alexander? —va preguntar una veu desconeguda.

—Afirmatiu. Podem procedir —va respondre l'Alexander dirigint-se cap a nosaltres.


Amb prou feines puc distingir bé el seu rostre, els ulls em pesen i sento que allò que em mantenia unida a les meves amigues es torna cada vegada més feble. Intento parlar, però ja no em queden forces, l'única cosa que puc percebre és que la Jessica m'ha deixat anar la mà, el nostre pont d'hidrogen s'ha trencat. Aclucant els ulls puc distingir el lloc en què em trobo, la foscor em consumeix, però veig dues sortides, potser estic en un túnel. De sobte, els meus àtoms s'alteren i, amb ells, els meus sentits. Sento que s'han deslocalitzat, ja no soc jo, més aviat som. Em sento tan sola i alhora tan confosa…

—Francis… ho hem aconseguit! Et vaig dir que la dispersió inelàstica de neutrons funcionaria, gràcies a ella he pogut mesurar l'espectre de la Lucy. —va exclamar l'Alexander, emocionat.

—A què et refereixes, Alexander?

—La molècula d'aigua acaba d'entrar en una superposició quàntica de sis orientacions diferents de l'interior del nanotub de beril·li. Això és inaudit! —no cabia a la pell de goig.— Aquest experiment ens permetrà fer molts avanços en la ciència, com descriure millor el comportament de l'aigua en un entorn reduït. Per fi podrem entendre la difusió de l'aigua i el transport en els canals de les membranes cel·lulars. És, simplement, magnífic.

Aquestes van ser les últimes paraules que vaig poder escoltar just després que em traguessin d'aquell nanotub.

—Lucy, em sents? Respon-me, si us plau, Lucy! —No va haver-hi resposta.
  • Hits: 136