Perduts
Crec que avui és el tercer dia des que vam entrar a l'organisme, només quedem en Paparra i jo. Caminem sense descans, amb cada pas sento que se m'enfonsa el peu entre les parets del maleït túnel. El Paparra no diu res, des que arribem a l'intestí no ha dit res. Jo tampoc ho faig.
Portem molt temps sense menjar, teníem reserves però aquestes estaven a la nau, amb la resta de la tripulació.
No tenim manera de saber quant temps ha passat. No considero que estiguem perduts, les persones perdudes no saben d'on venen, ni a on van. Potser això és l'única cosa del que puc presumir. Aixeco la vista cap endavant i observo la profunda foscor al final del túnel, per tètric que soni, la nostra única esperança ara mateix. Les cames em donen un tremolor d'avís cada cert temps, l'ignoro. És l'únic senyal que encara les conservo, no puc dir el mateix del meu braç, el qual ara es limita a un monyó sagnant.
El silenci és tan sufocant que començo a recordar quan tot havia començat a anar malament. Una exploració com qualsevol altra, o això ens havien fet creure.
Allà vaig conèixer a en Paparra, estava sol, assegut sense mirar a res excepte les puntes de les seves botes. Em vaig asseure al seu costat, d'alguna forma sentia simpatia per ell.
Em pregunto per què estem nosaltres caminant per l'intestí prim d'un organisme malalt i no amb la resta del grup o més aviat el que quedi d'ells, desfent-nos agonitzant i lentament.
L'alarma ressonava en les parets metàl·liques de la nau. La gent corria en diferents direccions, per sobre del so eixordador de l'alarma sentia alguns crits.Tot va passar molt ràpid, vaig tancar els ulls un moment per a aclarir la meva ment i el següent que record va ser una explosió, llavors una cremor al meu braç esquerre. Vaig intentar moure'm per a adonar-me que estava surant. Érem a l'estómac. Vaig alçar la mirada buscant a algú però desitjaria no haver-ho fet. Vaig ser rebut amb la vista del meu capità, la seva pell corroïda per l'àcid, els seus ulls retornant-me la mirada. Va ser allà quan algú em va estirar del braç i al següent moment era a l'intestí. Vaig mirar a la persona que m'havia agafat i davant de mi estava el Paparra, el seu vestit impecable, no tenia cap desperfecte a diferència del meu.
No em vaig atrevir a preguntar-li com ho havia fet per a sortir d'allà. De sobte, el Paparra para de caminar, veig que les seves mans s'alcen fins a agafar el seu casc. Abans que jo pugui dir-li alguna cosa, gira lleument el casc que fa un clic i deixa sortir l'aire acumulat a dins, el seu rostre queda al descobert. El seu cabell castany lleugerament ondulat per la humitat de la suor, els seus ulls marrons em miren fixament i crec que podríem haver-nos quedat així de no haver estat pel lleuger temblor de la cavitat.
No entenc què passa però en Paparra sobtadament corre cap a mi i m'empeny fins a enganxar-me contra la paret, no diu res però entenc que vol que em quedi aquí. D'entre la foscor apareix una espècie de bola blanca amb punxes al voltant. La cèl·lula s'aproxima a nosaltres, sé què passarà si ens atrapa. Estic a punt de sortir corrent quan en Paparra se m'avança, però ell corre cap al glòbul.
– No! Parra!
Estenc el meu braç per a atrapar-lo però està fora del meu abast. Ell es deté davant del glòbul blanc que es deté també, examinant-lo. Continc la respiració mentre res sembla moure's, però llavors la bola s'abalança contra el Paparra i el tira al terra, començant a absorbir-lo per les cames. Corro fins a ell i com m'és possible amb un braç, li agafo i començo a estirar en direcció contrària.
No funciona, no, no, no, no. La meva vista es torna borrosa i no sé si és pel vidre del casc o dels meus propis ulls. Continuo estirant amb el meu braç com puc però res dona resultat.
– Aguanta! Aguanta una mica més Parra…
El Paparra alça la mà però jo no em detenc. La seva mà agafa el meu avantbraç, la cèl·lula ja ha arribat al seu abdomen, entre llàgrimes veig els seus llavis corbar-se en un somriure.
– Si us plau… –li prego.
Ell deixa anar el meu braç i jo li deixo caure. Com un covard, fuig. Quan estic ja lluny les meves cames s'esfondren i el meu cos els segueix, em sostinc en les meves mans i genolls. Aixeco el vidre del casc ja entelat i llàgrimes cauen lliures.
Perduts? Tant de bo ho estiguéssim, perquè saber d'on vinc és encara pitjor que no saber-ho.
Portem molt temps sense menjar, teníem reserves però aquestes estaven a la nau, amb la resta de la tripulació.
No tenim manera de saber quant temps ha passat. No considero que estiguem perduts, les persones perdudes no saben d'on venen, ni a on van. Potser això és l'única cosa del que puc presumir. Aixeco la vista cap endavant i observo la profunda foscor al final del túnel, per tètric que soni, la nostra única esperança ara mateix. Les cames em donen un tremolor d'avís cada cert temps, l'ignoro. És l'únic senyal que encara les conservo, no puc dir el mateix del meu braç, el qual ara es limita a un monyó sagnant.
El silenci és tan sufocant que començo a recordar quan tot havia començat a anar malament. Una exploració com qualsevol altra, o això ens havien fet creure.
Allà vaig conèixer a en Paparra, estava sol, assegut sense mirar a res excepte les puntes de les seves botes. Em vaig asseure al seu costat, d'alguna forma sentia simpatia per ell.
Em pregunto per què estem nosaltres caminant per l'intestí prim d'un organisme malalt i no amb la resta del grup o més aviat el que quedi d'ells, desfent-nos agonitzant i lentament.
L'alarma ressonava en les parets metàl·liques de la nau. La gent corria en diferents direccions, per sobre del so eixordador de l'alarma sentia alguns crits.Tot va passar molt ràpid, vaig tancar els ulls un moment per a aclarir la meva ment i el següent que record va ser una explosió, llavors una cremor al meu braç esquerre. Vaig intentar moure'm per a adonar-me que estava surant. Érem a l'estómac. Vaig alçar la mirada buscant a algú però desitjaria no haver-ho fet. Vaig ser rebut amb la vista del meu capità, la seva pell corroïda per l'àcid, els seus ulls retornant-me la mirada. Va ser allà quan algú em va estirar del braç i al següent moment era a l'intestí. Vaig mirar a la persona que m'havia agafat i davant de mi estava el Paparra, el seu vestit impecable, no tenia cap desperfecte a diferència del meu.
No em vaig atrevir a preguntar-li com ho havia fet per a sortir d'allà. De sobte, el Paparra para de caminar, veig que les seves mans s'alcen fins a agafar el seu casc. Abans que jo pugui dir-li alguna cosa, gira lleument el casc que fa un clic i deixa sortir l'aire acumulat a dins, el seu rostre queda al descobert. El seu cabell castany lleugerament ondulat per la humitat de la suor, els seus ulls marrons em miren fixament i crec que podríem haver-nos quedat així de no haver estat pel lleuger temblor de la cavitat.
No entenc què passa però en Paparra sobtadament corre cap a mi i m'empeny fins a enganxar-me contra la paret, no diu res però entenc que vol que em quedi aquí. D'entre la foscor apareix una espècie de bola blanca amb punxes al voltant. La cèl·lula s'aproxima a nosaltres, sé què passarà si ens atrapa. Estic a punt de sortir corrent quan en Paparra se m'avança, però ell corre cap al glòbul.
– No! Parra!
Estenc el meu braç per a atrapar-lo però està fora del meu abast. Ell es deté davant del glòbul blanc que es deté també, examinant-lo. Continc la respiració mentre res sembla moure's, però llavors la bola s'abalança contra el Paparra i el tira al terra, començant a absorbir-lo per les cames. Corro fins a ell i com m'és possible amb un braç, li agafo i començo a estirar en direcció contrària.
No funciona, no, no, no, no. La meva vista es torna borrosa i no sé si és pel vidre del casc o dels meus propis ulls. Continuo estirant amb el meu braç com puc però res dona resultat.
– Aguanta! Aguanta una mica més Parra…
El Paparra alça la mà però jo no em detenc. La seva mà agafa el meu avantbraç, la cèl·lula ja ha arribat al seu abdomen, entre llàgrimes veig els seus llavis corbar-se en un somriure.
– Si us plau… –li prego.
Ell deixa anar el meu braç i jo li deixo caure. Com un covard, fuig. Quan estic ja lluny les meves cames s'esfondren i el meu cos els segueix, em sostinc en les meves mans i genolls. Aixeco el vidre del casc ja entelat i llàgrimes cauen lliures.
Perduts? Tant de bo ho estiguéssim, perquè saber d'on vinc és encara pitjor que no saber-ho.
- Hits: 63